DIUMENGE 4 d’Advent. C.

EVANGELI. (Lluc 1,39-45).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà;

entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor

vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

TERTÚLIA.

Bet
Com a mínim, aquest relat no és masclista! Aquí tot queda entre dones. M’agrada.

Víctor
Ja surt la feminista! També parla del nen, que era mascle...

Bet
Sí; però diu que Maria és beneïda entre les dones. Per una vegada, el punt de referència som nosaltres, les dones!

Víctor
D’acord; d’acord. Tractant-se de mainada, vosaltres sou les protagonistes...

Bet
Quina barra!!! “Tractant-se de mainada”? Què vols dir, amb això!? Que vosaltres, els mascles, sou els “importants” de debò? Doncs, mira: si un mascle arriba a ser important, és gràcies a les dones que el van cuidar de petit (i de gran!).

Magda
Jo també sóc feminista; encara que no tant com tu, Bet. I quan veig la manera de comportar-se de molts “mascles importants”, també penso que no els haurem educat gaire bé... Hi ha cada exemplar!!

Juli
Doncs, jo penso que aquí la Maria, la del relat, es passa molt. “Maria entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet”. Que mal educada!, no us sembla? D’acord que potser era cosa de dones, però, com a mínim, saludar també Zacaries, no?! Era a casa seva!!!

Magda
D’acord. Però a mi em sembla que aquí no es vol descriure cap escena familiar. El relat no vol posar de relleu el protagonisme de les dones en les coses de criatures sinó que, una vegada més, vol posar de relleu la resposta de les dones com exemple de resposta de fe. Ja des del començament, l’evangeli de Lluc assenyala la no-fe dels homes (de Zacaries, en concret) i la fe de les dones (de Maria, en particular). “Feliç tu que has cregut”. El relat vol posar en relleu que és sobretot la fe de les dones allò que ajuda a generar un Home Nou. “Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.

Juli
Perdona, Magda: tot això em sembla massa rebuscat. És clar que jo m’ho miro com a home, i des de fora. Això que tu anomenes la no-fe dels homes, a mi em sembla molt bé. Els homes som més realistes! Jo estic content de no tenir fe. La religió és una malaltia; una superstició en què caieu sobretot les dones...

Magda
En tot això que dius hi ha un gravíssim error de llenguatge. Tu, de la mala religió de les dones en dius superstició; en canvi de la mala religió dels homes en dius realisme. Doncs jo, del vostre realisme en dic idolatria. I la idolatria, sobretot quan va acompanyada de Poder, és la més execrable i perversa de les religions.

Juli
Idolatria? Quina idolatria? Què entens per idolatria?

Magda
No és difícil d’explicar-ho perquè, actualment, en la nostra societat, sobretot els homes, en feu una exhibició constant i terrible. T’ho diré amb paraules d’avui: idolatria és qualsevol valor absolut que es vol imposar als altres. Avui “idolatria” vol dir Estat, Constitució, Legalitat, Sobirania,... Tots aquells “valors” que el Poder utilitza per imposar-se als Pobles o per ignorar-los. És allò mateix que denuncia l’Evangeli quan diu: “No és l’home per a la Llei sinó la Llei per a l’home”. Però els “mascles” ho feu al revés. Per vosaltres, l’home és per a la Llei, per a l’Estat, “todo por la patria”,... Doncs, no: la vertadera i correcta sobirania comença en cada persona concreta. És la persona concreta que ha de respondre de les seves accions, i per això necessita i té dret a ser lliure i sobirana. Qualsevol forma de Poder que s’imposa per si mateix és pura idolatria. I no em negaràs que això d’absolutitzar el Poder, ho  feu molt més els homes que les dones.

Juli
Doncs, en l’actualitat, i en tot això del Poder, hi ha una colla de dones que deixa-les anar!...

Magda
En això estic d’acord amb tu. I t’he de confessar que poques coses em desplauen tant com una dona que vol fer d’home. I no vull dir que la dona no pugui tenir autoritat. Al contrari: ella està especialment dotada per entendre bé l’autoritat, perquè l’autoritat només és bona quan és entesa com a servei. No un servei a uns valors declarats “absoluts” sinó a les persones concretes.

Víctor
A veure si ho he entès: segons tu, qualsevol VALOR ABSOLUT utilitzat per a imposar-se als altres és IDOLATRIA. Ho dic bé? Doncs, jo pregunto: Déu, o Jesús, no són valors absoluts?

Magda
Víctor: sembla que em vulguis fer un examen...
Però no et respondré jo, perquè ho fa la mateixa Bíblia que tu dius creure. Segons la Bíblia, ¿podem fer-nos imatges de Déu? −No! I si ho fem, som idòlatres.
¿Podem utilitzar el nom de Déu? −No! I si ho fem, som idòlatres. Perquè una cosa és “Déu” i una altra de ben diferent és la “imatge” que nosaltres ens fem.
Per això “Déu” no pot ser mai utilitzat com a “valor absolut”. Són els primers PRECEPTES que Déu imposa als creients: “No tingueu déus (fora de mi)”. I de mi: “no us feu cap imatge, ni utilitzeu el meu nom”.

Bet
¿Així, doncs, segons la Bíblia, què és la FE? ¿Què és el que ha cregut aquí, Maria?

Víctor
Dona: això està molt clar! Maria creu que pot ser mare d’un home que serà també fill de Déu. Segons això, jo diria que la fe, a més de creure en Déu, ha de significar també creure en l’Home...
He de dir que, si és així, les coses em comencen a lligar una mica més... Encara que també vaig veient que la fe és una cosa molt més senzilla i molt més exigent del que em pensava...