2 de Pasqua C.

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa amb les portes tancades

per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir:

«Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats,

els quedaran perdonats,

(però mentre no els perdonareu,

quedaran sense perdó.»)

Versió alternativa:

En qui els domineu,

hi quedaran dominats.

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.»

No siguis tan incrèdul.

Sigues creient.»

Tomàs li respongué:

«Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu:

«Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut,

tingueu vida en el seu nom.

TERTÚLIA.

Juli
Sobre això de les aparicions, no hi entenc res, i per tant no mi fico. Però sobre els "pecats", sí que hi entenc, i ho trobo una solemne bestiesa. Es tracta del famós complex de culpabilitat, més destructiu del que molts pensen. I les religions el fomenten molt.

Víctor
Nosaltres, a la missa, sempre comencem demanant perdó dels pecats; no pas per cap complex de culpabilitat sinó perquè sempre hi ha coses que cal corregir. Jo penso que perdonar i sentir-se perdonat és una cosa sana.

Bet
Perdonar i sentir-se perdonat... Què vol dir això? Perdonats, de què? Quan anava a missa, sempre em parlaven de pecat. Tot era pecat! Parlar a l'església era pecat; tocar-se el cul era pecat; mirar figures despullades era pecat; no resar quan anaves a dormir era pecat; desobeir la mare era pecat; menjar carn per quaresma era pecat; cantar el divendres sant era pecat;... I després, havies de confessar-te! La primera vegada que vaig deixar-ho tot, vaig sentir-me tan culpable que, abans d'un mes, vaig confessar-me'n. Però allò era inaguantable, i vaig deixar-ho definitivament. Ara visc molt més tranquil·la!

Víctor
Cada persona és cada persona. Jo hi he viscut sempre de tranquil. I pensar de tant en tant si has fet res malament em sembla un exercici que ajuda a veure i a corregir els propis defectes. Perquè a vegades podem fer alguna cosa dolenta sense adonar-nos-en.

Juli
No hi ha "coses dolentes"! Aquesta és la gran equivocació: pensar que hi ha coses dolentes. La única cosa dolenta és fer mal a algú. L'únic "pecat" és la injustícia, i no perquè ofengui cap Déu sinó perquè fa mal a una altra persona. Les coses són només això: "coses", ni bones ni dolentes.

Magda
No entenc pas què discutiu, perquè em sembla que, en el fons, esteu dient el mateix. Tu, Bet, has recordat quan eres petita; i és veritat que quan som petits ens solen dir que hi ha coses dolentes que no s'han de fer, i coses bones que s'han de fer. És una manera d'educar que, potser, abusa una mica, com dius tu, Juli, del complex de culpabilitat. Jo no vaig ser educada en cap religió, i també em parlaven així. Però a mesura que ens fem grans, tots anem canviant. El mal de la religió seria que impedís fer-nos adults. Però, precisament això, fer-se adult, forma part essencial del missatge que jo trobo en els evangelis.

Bet
A mi, la religió no m'ha pas ajudat a ser adulta.

Magda
D'acord, Bet. Però tampoc t'ho ha impedit, perquè, de fet, bé has decidit ser adulta. Aquest punt és important: per ser adult, s'ha de  decidir. Els pares, la gent gran, les autoritats, els poderosos... tenen tendència a mantenir-nos infantils, perquè sembla que així serem més dòcils, i tot serà més fàcil. Però a tots ens arriba un moment en què veiem clar que cal decidir ser adult. És cert: no tothom ho fa; o no som adults en tots els àmbits, perquè, en el fons, a vegades preferim la comoditat de d'infantilisme.

Juli
Em sorprèn això que dius, que l'evangeli invita a ser adults. L'evangeli és una religió, i totes les religions  −o almenys el seus dirigents− fomenten el sentiment de culpabilitat per fer-se obeir.

Víctor
A Jesús el van condemnar precisament els dirigents religiosos. Si, a l'Església, alguns dirigents han caigut en aquest error, ha estat contradient l'evangeli. I si a tu, Bet, et passava tot això que dius, em sembla molt bé la decisió que has pres. A mi, almenys fins ara, no m'ha anat així. I estic d'acord també amb tu, Juli: res no és pecat si no fa mal als altres.

Bet
Però vosaltres parleu del pecat no perquè fa mal al altres sinó perquè ofèn Déu. I com és pot ofendre Déu, suposant que existís?

Víctor
Dona: directament, és clar que no es pot ofendre Déu. Però, si Déu estima els humans, fent mal als altres també ofenem Déu. Jo penso que sempre que fem alguna cosa contra la Vida, ofenem també Déu. Per això demano perdó. Com també demano perdó moltes vegades a la meva dona per un descuit, una badada, un imprevist. Tu mateixa, alguna vegada, ens has demanat perdó perquè arribaves tard, tot i haver-hi causa!...

Juli
De totes maneres, és molt sospitós això que feu vosaltres: fas un mal, et confesses, i ja està: aquí no ha passat res: tot queda "perdonat". Ho trobo... ho trobo poc net.

Víctor
Però, no funciona com dius, tu! Quan ofens algú has d'assumir-ne la responsabilitat i totes les conseqüències. Si, per exemple, has estafat algú o has robat, has de retornar-ho.

Bet
Doncs, així: per què serveix, confessar-se?

Víctor
Servir, servir... no deu servir per res. Però t'ajuda a sentir-te millor, a superar el sentiment de culpabilitat, a sentir-te en sintonia amb el món, amb la gent...

Magda
El relat d'avui és molt explícit en aquest sentit. Jesús alena sobre els deixebles perquè rebin l'Esperit Sant. Esperit sant vol dir la voluntat creadora de Déu. Els humans també ens sentim "creadors". Però podem "crear" en sintonia o en contra de la resta de la creació. Sentir-se en sintonia amb el procés de la Vida dóna equilibri i optimisme a la nostra vida personal. En canvi, quan som injustos anem contra el procés de la Vida, com deies tu, Juli. En el llenguatge religiós en diuen "pecat". Insisteixo: en el fons, tots diem el mateix.

Bet
No, no, no! No diem el mateix. Bé: potser sí ara nosaltres diem el mateix, però això no és pas el que diuen els capellans! Ells primer diuen que tots som pecadors, i després diuen que només ells tenen el poder de perdonar els pecats! Això és una bestiesa!

Víctor
Això ja ho ha explicat la Magda: potser passa quan som petits! Però tots creixem. I els que anem a missa, també hem crescut!

Magda
Jo no sé què diuen els capellans. Jo només puc parlar d'allò que trobo en els evangelis. I jo no veig que els evangelis parlin enlloc de capellans o d'això de confessar-se. L'Esperit sant, segons els evangelis, és per a tothom. Una altra cosa és que tothom l'accepti o no.

Víctor
Per a tothom, potser no. L'evangeli parla dels deixebles de Jesús.

Magda
D'acord... Però, qui és "deixeble de Jesús"? ¿No és tothom qui acull el seu esperit?! Dit d'una altra manera: Si Jesús personifica l'home en sintonia amb la Vida, tothom qui sintonitza amb la Vida és deixeble de Jesús.

Juli
Jo intento estar, més o menys, en sintonia amb la vida, però no vull que ningú em consideri "deixeble" ni de Jesús ni de ningú.

Magda
D'acord, Juli. El llenguatge és important... Però el que val és el que hi ha darrere el llenguatge.

Pasqua. C.

Evangeli  (Lluc 24,1-12). (Vetlla Pasqual).

El diumenge, molt de matí,

les dones anaren al sepulcre

amb les espècies aromàtiques que havien preparat.

Trobaren que la pedra havia estat apartada de l’entrada del sepulcre.

Hi entraren,

però no trobaren el cos de Jesús, el Senyor.

Mentre es preguntaven què havia passat,

se’ls presentaren dos homes amb vestits resplendents.

Esglaiades, s’inclinaren amb la cara fins a terra,

i ells els digueren:

«¿Per què busqueu entre els morts aquell que viu?

No hi és, aquí: ha ressuscitat.

Recordeu com us parlava quan era a Galilea,

i us deia que el Fill de l’home

havia de ser entregat a uns homes pecadors,

que havia de ser crucificat

i que, al tercer dia, havia de ressuscitar.»

Llavors es recordaren del que Jesús havia predit.

Se’n tornaren del sepulcre

i anunciaren tot això als onze i a tots els altres.

Aquestes dones eren Maria Magdalena,

Joana, i Maria, mare de Jaume.

També les altres que eren amb elles els ho deien.

Però als apòstols aquesta història

els semblà una quimera, i no se les cregueren.

Pere se n’anà corrents al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre i veié

que no hi havia res més que el llençol d’amortallar tot aplanat,

i se’n tornà a casa,

preguntant-se amb estranyesa què podia haver passat.

TERTÚLIA.

Juli
Espero que avui no acabarem enfrontant-nos tu i jo, Víctor, perquè això de la resurrecció deu ser per vosaltres, els cristians, la cosa més segura i important; en canvi, per a mi és la cosa més absurda i irracional que mai s'hagi inventat.

Víctor
Que les nostres idees siguin diferents no significa que ens hàgim d'enfrontar. Al contrari: fins ara ha facilitat el diàleg. Però, a més, sobre aquest punt, segurament que les nostres idees (parlo de les idees) no siguin tan diferents. La resurrecció, també a mi em sembla irracional. No la considero absurda, però sí que és un misteri. Jo hi crec, però no pas perquè ho entengui; si t'he de ser sincer, no sé ben bé per què hi crec. Però tampoc sabria imaginar-me a mi mateix sense creure-hi, perquè penso que la vida mateixa, sense cap classe de resurrecció, seria encara més irracional. Sincerament: si amb la mort tot s'acaba, la vida em semblaria una mala jugada.

Juli
Que la vida sigui una mala jugada, hi estaria força d'acord...

Bet
Apa, nois: que negatius esteu! A mi, la vida m'agrada. M'agrada com a experiència; per un temps. Ara... això de la resurrecció... ni l'entenc, ni la necessito per res...

Juli
Sobre aquest punt, jo tinc les meves idees. No tinc cap inconvenient que aquell "senyor" que dieu hagués ressuscitat. Mira: millor per ell! Però, jo dic una cosa: ensenyeu-me'l. On el podem trobar, per fer-li una entrevista? Perquè dir que ha ressuscitat, però quedar-se invisible... em resulta sospitós...

Bet
Tu, Magda: què hi dius? Perquè, si no ho recordo malament, en tots els evangelis, quan parlen de la resurrecció, hi surt Maria Magdalena com a protagonista...

Magda
És cert. I he de reconèixer que em fa una certa gràcia, sobretot perquè la Magdalena hi representa la dona totalment alliberada. Pensa que l'evangeli de Lluc arriba a dir que Jesús va treure d'ella els set (totalitat) dimonis (alienacions) que patien la majoria de dones d'aquell temps (i d'ara!).
Avui, potser, la paraula "resurrecció" no sigui la més apropiada per comunicar allò que diuen els evangelis. Està massa carregada de "records" i de "representacions". Allò que ens diuen els evangelis és molt més senzill, però, per assumir-ho, cal primer haver fet un cert camí. De fet, els evangelis parlen de la vida de Jesús com d'un "èxode". Aquest èxode portaria a aquella situació que nosaltres traduïm per resurrecció. Els evangelis ho anomenen també PASQUA. Pasqua vol dir "pas". Significa el pas de l'Esclavitud a la Llibertat, o de la vida a la VIDA amb majúscules.

Juli
Però jo insisteixo en el mateix: si dieu que Jesús ha ressuscitat, ensenyeu-nos-el!

Magda
Ensenyar, què? Això que dius seria com voler que t'ensenyin un ciri quan ja s'ha convertit en llum. Un ciri que s'ha fet llum, ja no existeix com a ciri. Un ressuscitat ja no existeix com a mortal. La resurrecció és un pas ("pasqua"), però no enrere sinó endavant. Ressuscitar no és tornar a la vida anterior.

Bet
Què vols dir?! Ressuscitar no seria tornar a la vida després de morir?

Magda
Si fos així, no serviria de res morir. Noteu que els evangelis no descriuen la resurrecció sinó la mort. La manera com va morir Jesús és presentada com un "espectacle" per a tothom, i amb molts detalls. En canvi, ningú no veu la resurrecció. Per què? Perquè la resurrecció no ve després de la mort. És la mateixa mort entesa com a vida-que-es-dóna.
Penso que aquest és el gran missatge dels evangelis: "Donar la vida no és perdre-la sinó trobar-la". Donant la vida entrem en l'oceà de la VIDA de Déu. Per això, en el relat de Lluc, Jesús pot dir quan mor: "Pare, confio el meu alè a les vostres mans".

Juli
Però el relat no acaba així, sinó que diu clarament que el cadàver de Jesús va ser posat en un sepulcre, com tothom. Què va passar, doncs, amb el cadàver?

Magda
Això que dius és important; i la resposta que dóna Lluc la trobo genial, fins i tot literàriament parlant. Fa servir el simbolisme que tenien aleshores les paraules "roca" i "pedra".
Primer diu que el cadàver de Jesús va ser posat en un sepulcre "tallat a la roca". "Roca", en la Bíblia, s'usa per indicar la solidesa, la permanència, la seguretat. Per això sovint s'usa també com a sinònim de "Déu". Per als que creuen en Déu, Déu és la seva Roca. Quan el relat diu que el cos de Jesús va ser posat en un sepulcre tallat a la roca, està dient el mateix que ja s'ha dit del seu alè o esperit. És a dir: el seu cos-cadàver ha estat posat també en mans de Déu, simbolitzat aquí per la Roca-sepulcre. Per això les dones (les comunitats cristianes) s'equivoquen quan "busquen" un Jesús cadàver. "Per què busqueu entre els morts aquell que viu?" De fet, en arribar al sepulcre, veuen la pedra apartada del sepulcre. Es refereix a la pedra o llosa que els humans utilitzem per separar els morts del món dels vius. Aquesta pedra "ha estat apartada". Les persones que moren donant la vida no s'han de buscar entre els morts, ja que pertanyen al món dels vius, dels quals s'han fet "aliment".

Juli
Mira: tot aquest simbolisme de què parles, a mi em rellisca. Per mi, un mort és un mort, i no cal buscar-hi més explicacions.

Víctor.
A mi també em sembla més fàcil creure que Jesús va ressuscitar com sempre s'havia pensat... La resurrecció és un miracle, i per això no el podem entendre. S'hi ha de creure.

Bet
Si no ho entenc malament, i segons això que dius tu Magda, la resurrecció no seria pas una cosa particular de Jesús sinó que seria per a tothom qui viu per als altres...

Magda
Exactament això, en la meva opinió, és el que ens volen dir els evangelis. I per què ens hauríem d'ocupar de la mort o de la resurrecció d'una persona de fa dos mil anys, si fos una cosa personal seva? Com deies tu Juli, millor per ell; però a nosaltres, què ens importaria? En els evangelis, Jesús personifica l'experiència humana reeixida. Allò que s'afirma d'ell, es diu per a tothom qui visqui com ell.

Víctor
Vols dir, per tant, que la resurrecció no és cap miracle?

Magda
No n'hi ha de miracles! O millor: la Vida és el gran miracle! I la mort, entesa com a vida que es dóna, és entrar plenament en aquest Miracle. És l’Arribada, un cop fet el camí; la seva plenitud o resurrecció.

El Ram. C.

Diumenge del Ram. Any C.

EVANGELI.

Passió de Jesús de Natzaret. (Lluc 22,14-23.56)

Notes.

- En blau, la part corresponent a la versió llarga.

- Per a facilitar la lectura en públic, el mateix Missal suggereix fer-ho entre tres lectors.

+ = Jesús

C. =  "Cronista"

S. = Altres personatges.

 C. Arribada l’hora, Jesús es posà a taula, i els apòstols s’hi posaren amb ell. Jesús els digué:

+ «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu.»

C. Després prengué un calze, pronuncià l’acció de gràcies i digué:

+ «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu.»

C. Llavors prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient:

+ «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això que és el meu memorial.»

C. I féu igualment amb el calze, havent sopat, tot dient:

+ «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. Però mireu, la mà del qui em traeix és aquí, juntament amb la meva, sobre aquesta taula, perquè el fill de l’home fa el seu camí, com havia estat decidit per endavant. Però ai de l’home que el traeix.»

C. Ells començaren a discutir quin d’ells seria capaç de fer una cosa com aquesta. Després hi hagué una disputa entre ells sobre quin havia de ser considerat el més important. Jesús els digué:

+ «Els reis de totes les nacions disposen com a amos dels seus súbdits, i els qui tenen autoritat es donen el títol de “benefactors”. Entre vosaltres no ha de ser pas així: el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove, i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix. ¿Qui és més important, el qui seu a taula o el criat que el serveix? ¿Oi que ho és el qui seu a taula? Doncs jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix. Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i jo us dono la investidura reial que el meu Pare m’ha donat a mi: vosaltres menjareu i beureu a taula amb mi en el meu Regne, i us asseureu en trons per governar les dotze tribus d’Israel.

+ Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat, però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat. I tu, quan sigui fora, conforta els teus germans.»

C. Pere li digué:

S. «Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort.»

C. Jesús li respon:

+ «T’ho asseguro, Pere: Avui, abans no canti el gall, hauràs negat tres vegades que em coneixes.»

C. I els digué:

+ Quan us vaig enviar sense bossa, ni sarró ni calçat, ¿us va faltar mai res?»

C. Li respongueren:

S. «No ens va faltar res.»

C. Ell els digué:

+ «Doncs ara, si teniu bossa emporteu-vos-la, amb el sarró i tot, i si no teniu espasa, veneu-vos el mantell per comprar-vos-la; perquè allò que diu l’Escriptura: “El van comptar entre els delinqüents”, us asseguro que s’ha de complir en mi; tot el que es refereix a mi s’està complint.»

C. Ells li digueren:

S. «Senyor, aquí hi ha dues espases.»

C. Els respongué:

+ «N’hi ha de sobres.»

C. Llavors sortí i se n’anà com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els seus deixebles. Arribat al lloc els digué:

+ «Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació.»

C. Ell s’allunyà a una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules:

+ «Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra.»

C. Se li aparegué un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap als deixebles i els trobà adormits de tristor; i els digué:

S. «¿Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació.»

C. Encara parlava Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al davant i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué:

+ «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?»

C. Els qui anaven amb Jesús quan veieren el que passava digueren:

S. «Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?»

C. I un d’ells donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús digué:

+ «Deixeu-los estar.»

C. I li tocà l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo:

+ «Heu vingut armats amb espases i garrots, com si jo fos un bandoler. Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder.»

C. Ells se l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora el foc, se’l mirà i digué:

S. Aquest home també anava amb ell.»

C. Ell ho negà:

S. «No, dona; no el conec de res.»

C. Poc després un altre que el veié li deia:

S. «Tu també ets ells.»

C. Pere li contestà:

S. «No, home; no ho sóc pas.»

C. Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí:

S. «Segur que aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu.»

C. Pere respongué:

S. «No, home; no sé de què em parles.»

C. En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Avui, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades.» I així que va ser fora, va plorar amargament.

C. Els homes que guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien:

S. «Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat.»

C. I deien moltes més coses per injuriar-lo.

C. Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al sanedrí. Allà li demanaven:

S. «Si ets tu el Messies, digue’ns-ho.»

C. Ell els contestà:

+ «Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu.»

C. Tots li digueren:

S. «Per tant, ¿ets el Fill de Déu?»

C. Ell els respongué:

+ «Sí que ho sóc, teniu raó.»

C. Ells digueren:

S. «¿Quina falta ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis llavis.»]

C. Llavors (els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei) s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació:

S. «Hem trobat aquest home que revolta el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei.»

C. Pilat l’interrogà:

S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»

C. Ell li respongué:

+ «Sí, teniu raó.»

C. Pilat digué als grans sacerdots i a la gent:

S. «No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar.»

C. Ells insistien:

S. «Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí.»

C. Quan Pilat sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava a Jerusalem.

C. Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb força. Però Herodes amb seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d'ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren.

C. Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent, i els digué:

S. «M’heu portat aquest home com si revoltés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré anar.»

C. Però tota la multitud cridà:

S. «Mateu-lo, aquest; indulteu-nos Bar-Abàs.»

C. Bar-Abàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren:

S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»

C. Pilat respongué per tercera vegada:

S. «¿Per què? ¿Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar.»

C. Però ells insistien demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena que ells volien.

Quan se l’enduien, agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué:

+ «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat.” Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos.” Perquè si a un arbre verd fan això, ¿què serà de l’arbre sec?»

C. En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia:

+ «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan.»

C. Es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien, rient-se’n:

S. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

C. Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien:

S. «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

C. Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo:

S. «¿No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

C. Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

S. «¿Tu que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal.»

C. I deia:

S. «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne.»

C. Jesús li respongué:

+ «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís.»

C. Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: + «Pare, confio el meu alè a les vostres mans.»

C. I havent dit això, expirà.

Aquí tothom s’agenolla, i fa una pausa.

C. El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia:

S. «És veritat: aquest home era innocent.»

C. I tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho.

 C. Hi havia un home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels jueus, que esperava el regne de Déu i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el divendres, quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien vingut amb Jesús des de Galilea seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com havia estat enterrat el seu cos, i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia.

TERTÚLIA.

Juli
Abans de començar aquesta TERTÚLIA, voldria felicitar-te a tu, Víctor, perquè ja teniu un nou jefe. (Era el 2013).

Víctor
Ah! Gràcies. Però això de jefe... Potser sí es pot dir que el sant Pare és el cap de l'Església en general, però no és directament jefe de ningú perquè cadascú és església lliurement. Jo diria que és com un de Jefe "adoptat". Si vols, en fas cas; si no vols, no en fas cas. Ell només té el poder que cadascú li dóna.

Bet

Home! Però, això és fer trampa! Si un és diu catòlic, ho ha de ser a les verdes i a les madures!

Víctor
Què vols que et digui?... A mi em sembla que, a l'Església, les coses no van així. Per mi, l'autoritat del papa és com l'autoritat del Barça per als barcelonistes: no és una qüestió jurídica sinó de sentiment. Suposant que el papa mani alguna cosa, jo sempre sóc lliure de fer-la, no fer-la, o criticar-la... Repeteixo: és una qüestió de sentiment. No és com en la política que, si desobeeixes, et poden posar una multa o t'empaita la policia... I els sentiments sempre són lliures.

Bet
Doncs, jo no ho tenia pas entès així! Jo ho trobo encara pitjor que en la política, perquè el papa vol dirigir-te la consciència, i, si no obeeixes, diuen que t'envien a rostir-te a l'infern per tota l'eternitat!...

Víctor
Bet! Però, de què parles? Vols dir que hi ha gent que dóna més valor a les normes que a la seva consciència? En aquest cas, el problema estaria en ells. Serien persones que no han crescut. A tots, quan érem petits, ens deien coses rares per fer-nos creure...  Però tots creixem.

Juli
Bé, nois: potser que anéssim per feina!...
Aquesta vegada, Víctor, ens has enredat, perquè l'evangeli d'avui és molt llarg...

Víctor
Hi ha una versió curta...

Juli
No, no. Els pactes són pactes... T'asseguro que m'ho he llegit tot. Em resulta un relat estrany, difícil de catalogar. S'hi barregen massa coses... Tan aviat sembla la crònica d'una sentència a mort, com hi trobes detalls dels més estranys.

Bet
A mi m'ha deixat molt perplexa. No ho sé: jo diria que parla de coses que van passar; però, per altra part, ho deixa tot molt penjat: uns fets que semblarien importants els narra com si no fossin importants; i, quan esperes alguna cosa més sobre un fet, surt amb altres coses que no hi tenen res a veure. No et deixa fer base. Sembla que hi hagi la voluntat de no permetre que el lector es pari o es fixi en els fets tan dramàtics que exposa. Per exemple: quan diu que van crucificar Jesús, de seguida ens "distreu" amb paraules del mateix Jesús que trenquen tot el dramatisme de l'escena, o portant l'atenció sobre el destí dels vestits. Igualment en el moment de la mort: de seguida "distreu" parlant del vel del temple. I què importava, en aquella situació, el vel del temple!!!

Víctor
Cada any havia escoltat la lectura de la Passió, i porto molts anys sentint-la, però he de reconèixer que, quan l'he llegida avui pel meu compte, em semblava una mica com si fos la primera vegada. I és veritat això que dius tu, Bet: és una narració massa sòbria, i dóna poca informació sobre els moments crucials. I en canvi explica molts detalls que no hi tenen res a veure.

Juli
Imagino que els cristians considereu que aquest relat és del tot real.

Víctor
Home! Si la Passió no fos real, per a nosaltres s'enfonsa tot!

Magda
Segons sembla, els relats de la Passió estan a l'origen de cada un dels evangelis. Alguns estudiosos diuen que cada evangeli és un relat de la Passió amb una llarga introducció. És a dir: tot el que hi ha escrit en els evangelis és per preparar o explicitar el relat de la Passió que acaba amb la resurrecció.
Amb tot, jo crec que s'ha de mantenir el criteri de no llegir aquest relat com una crònica de la mort de Jesús. No és cap crònica, tot i parlar, en part, de fets reals.

Víctor
Però, els fets de la Passió van passar de debò, no?!

Magda
En certa manera sí, però els fets no són el més important. Els fets reals els sabia o els podia imaginar tothom, perquè, dissortadament, la crucifixió era un suplici habitual. Els evangelis no volen fer la crònica d'un d'aquests suplicis inhumans, convertits sempre en espectacle per atemorir qualsevol que discutís el "poder" romà.
El relat de la Passió es va teixint amb dos fils: el "fil dels fets" i el "fil de la interpretació" d'aquests fets des de la fe.
- Els fets hi són només com a suport indispensable per a la interpretació. Aquesta interpretació es refereix no solament als fets concrets que s'hi narren, sinó també a tots els fets que la crueltat i la injustícia del Poder generen en la Humanitat, provocant milers i milers de víctimes, sovint en nom de Déu o de la Llei. "Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir" (Joan 19,7). Però repeteixo: el "fil dels fets" hi és només com a suport del "fil de la interpretació".
- El "fil de la interpretació" és l'important. Són aquests "detalls" de què parlaves tu, Víctor, o aquestes "distraccions" que comentaves tu, Bet. Tot això vol provocar en el lector allò mateix que s'afirma explícitament del centurió que va presidir l'execució de la sentència: "després de veure el que havia passat (detalls), deia: És veritat: aquest home era innocent". I això no es diu com una defensa de Jesús sinó de totes les víctimes del Poder. Més encara: és la deslegitimació de tots els qui jutgen, condemnen o maten en nom de Déu o del que sigui.

Juli
Però aquesta deslegitimació, de fet, no serveix per res: els Poderosos de tota mena continuen jutjant, condemnant i matant. I fins i tot dintre l'Església.

Magda
Ben cert. En l'Església, és una absoluta incoherència. Però aquesta deslegitimació no és només una qüestió jurídica o moral. El relat acaba d'una manera totalment imprevisible: la resurrecció. Avui no ho hem llegit, perquè el Missal ho deixa per a diumenge que ve; encara que a mi em sembla que no s'hauria de separar mai, perquè, separant-ho, es perd tot el seu missatge. La resurrecció ho canvia tot. El procés de la Passió, en Jesús o en qualsevol altra persona, és del tot diferent si porta o no a la resurrecció.

Bet
Però això de la resurrecció resulta encara molt més problemàtic...

Diumenge 5è. Quaresma C.

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

TERTÚLIA

Bet
No estic d'acord amb el comportament de Jesús, aquí. Em sembla massa asèptic, indiferent. Calia defensar amb més força aquella pobra dona.

Juli
Defensar amb més força? Però si ni tan sols la defensa, sinó que l'acusa! Jo trobo inhumana la resposta de Jesús, perquè, de fet, consent que la puguin apedregar. No és suficient posar com a condició "qui sigui net de culpa". I, si algú hagués començat a tirar pedres, què?

Víctor
A mi em sembla que Jesús, aquí, ni condemna ni deixa de fer-ho. A més, segur que sabia (perquè és fill de Déu) que aquells acusadors acabarien anant-se'n. L'adulteri, per aquella gent, havia de ser castigat. En canvi Jesús fa que no s'apliqui cap càstig.

Bet
Però aquí està precisament el que trobo més injust! Per a aquella gent l'adulteri era pecat només per a la dona! Només la dona havia de ser apedregada! Això és totalment injust! No puc acceptar que Jesús no ho denunciés!

Juli
Jo penso que encara s'ha d'anar més enllà. Tu, Magda, sempre dius que Jesús és una personificació de la Humanitat. Si és així, el que jo esperaria de Jesús és que denunciés la Llei i la mentalitat que feien dolent l'adulteri. ¿Qui s'ho va inventar això de que l'adulteri és "pecat"? Per què? Hi ha moltes classes d'adulteri!

Bet
Ei! Què vols dir, ara tu, amb això? Que em vols fer el salt?... Mira que si ho fas... t'asseguro que t'engego a fer punyetes!...

Juli
I faries molt bé, perquè se suposa que tu tens la mateixa llibertat que tinc jo.

Magda
Estic d'acord amb això que dieu. Cal reconèixer que abans (igual que ara per a molts...) el matrimoni feia que la dona es convertís en "propietat privada" del seu marit. En canvi el baró no era "adúlter" si feia el salt a la seva dona sinó si ho feia amb una dona "propietat privada" d'un altre. Això que dius tu, Juli, em sembla molt important: cap persona no és propietat privada d'una altra. Si el matrimoni fos això, seria pervers.

Víctor
Però el matrimoni és un pacte de mútua donació. I els pactes s'han de complir. D'alguna manera, jo sóc el teu home, i tu ets la meva dona.

Juli
Estaria d'acord amb això que dius, però amb una condició: quan parlo de la "meva" dona, he de tenir sempre present que parlo d'una dona lliure. Jo sóc el marit de la Bet, però això no em fa menys lliure que abans; en tot cas, me'n fa més.

Bet
Però res d'això està en el relat que hem llegit. Per això no estic d'acord amb el comportament de Jesús.

Magda
D'acord, Bet. Però un relat és un relat; i cada relat serveix pel que serveix. A mi em sembla que aquest relat no vol parlar-nos del matrimoni. S'hi destaca molt la "indiferència" de Jesús, com deies tu mateixa. Aquesta indiferència ha de voler dir alguna cosa. Segurament aquesta dona "sorpresa cometent adulteri" representa alguna discussió entre les primeres comunitats cristianes sobre la "fidelitat a Déu". En la discussió, cada part intentaria posar a favor seu l'autoritat de Jesús. I el relat serviria per mostrar precisament la "indiferència" de Jesús en relació a aquella discussió.

Víctor
Si és això que dius, penso que continua essent d'una grandíssima actualitat entre les comunitats cristianes, i, fins i tot, en les altres religions. A vegades he sentit converses, o tertúlies, o conferències... que fan pena: Que si els de l'Opus són no sé què... Que si els Progressistes no sé què volen... Que si els conservadors intenten qui sap què... Que si la Teologia de l'alliberament descuida això o allò... I podríem seguir: que si els Catòlics... Que si els Protestants... Us sóc sincer: si és com dius tu, Magda, em resulta molt gratificant la indiferència que hi mostra Jesús.

Juli
Posats en aquest pla, jo podria dir exactament el mateix en el camp de la política actual. Els diferents partits s'han convertit en autèntiques sectes, tant o més que les sectes religioses. I poden ser molt més perillosos, perquè els partits acaben manant. De la Religió en podem prescindir, però de la Política, no. Resulta molt frustrant veure com, per culpa de la gestió sectària dels partits, molts polítics gasten les seves qualitats (i els nostres diners!) barallant-se entre ells, i desfent Poble per comptes de fer Poble.

Magda
És realment molt sorprenent veure com molta gent, que sovint se les dóna d'anticlericals, està copiant els mateixos defectes que critiquen a les religions. Per exemple, el dogmatisme. Jo, actualment, veig molt més dogmatisme en la política que en la religió. I el que tu dius: els polítics manen, i condicionen les nostres vides!