Diumenge 4 de durant l’any. Any C.

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

Nota.
Afegeixo, en blau, a l'evangeli d'avui, el fragment que ja es va llegir

diumenge passat, donat que aquests dos fragments formen un sol relat i no es poden entendre l'un sense l'altre.

 

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

TERTÚLIA.

Bet
A mi em sembla molt normal aquesta reacció de la gent de Natzaret contra Jesús. Ells el coneixien de tota la vida: havien jugat amb ell; segurament alguna vegada s'haurien discutit o barallat, com fan tota la mainada; més bé o malament, ell havia estat sempre company d'ells,... I, de cop i volta, es presenta allà i els diu que és el fill de Déu! Potser es van excedir volent-lo estimbar, però reaccionar, o prendre'l per boig, és el mínim que podien fer...

Víctor
Reaccionar, potser sí; però tenir-lo per boig, per què?

Bet
Ara imagina't que un dia la Magda t'acompanya a missa i, de cop i volta, puja allà davant i diu a tothom que ella és qui sap qui; que és una enviada de Déu, i que tothom li ha de fer cas. ¿Què faries, tu? ¿No pensaries que ha tingut un atac de bogeria, i miraries d'endur-te-l'n a casa?

Víctor
Però, la meva dona és una persona normal, com tu o com jo. En canvi Jesús era el fill de Déu. Ells ja sabien que havia fet miracles!

Bet
Això ho "saps" tu, dos mil anys després, i perquè sempre t'ho han dit així! Però Jesús, si va existir, també deuria ser-ho una persona "normal".

Víctor
Jesús era normal, però també era fill de Déu.

Juli
Perdona, Víctor: ¿com pots dir que era "normal" si era "fill de Déu"?

Víctor
I jo què sé!... Tindria una doble personalitat. ¿Hi ha gent que té doble personalitat, no?

Magda
Ai, ai, ai!... que la cosa s'embolica...
Perdoneu: tornem a caure en l'error de sempre...
Els Evangelis no són biografies, ni història. El relat que hem llegit no és cap crònica d'un dia de l’agenda de Jesús. Té forma de crònica, però no és una crònica. Parlant-nos de Jesús, vol parlar-nos de les accions i reaccions de les persones quan convivim. Vivim convivint; però “conviure” és una cosa molt complexa. Tu mateixa, Bet, has parlat de la reacció d'en Víctor en el cas de que jo em presentés a l'església dient que sóc qui sap qui. Però la veritat és que (i ara tu, Víctor, no em facis quedar malament...) jo sóc realment una persona única per en Víctor (Si no, no s'hauria casat amb mi...), i la meva presència en la seva vida deu ser, més o menys, la cosa més important que li ha passat mai.

Víctor
No tinc absolutament cap inconvenient en dir que, per a mi, ets la persona més “enviada de Déu” que puc imaginar, i se't pot aplicar tot això que diu aquest tros de l'evangeli: per a mi ets llum, llibertat, gràcia,... i moltes coses més.

Magda
Però, em consideres "normal", oi?!

Víctor
No solament normal, sinó "criteri de normalitat"!

Juli
Ara, a mi, se m'estan creuant els cables... És això de ser normal i extraordinari a la vegada. L'exemple que has posat, el veig clar. Jo podria dir el mateix de la Bet. Si és així... haurem de deduir que tota la gent normal, per a algú pot ser també extraordinària...

Bet
Per a mi, tu, Juli, ets extraordinari, i ho són les nostres filles, i ho era el meu pare, i la meva mare, i... per què, no?, també ho sou vosaltres, Víctor i Magda...
I estic pensant que, per a mi, hi ha tantes persones i situacions extraordinàries... que, potser, tot és extraordinari.
Perdoneu: em sembla que se m'ha bloquejat el cervell amb tanta cosa extraordinària... Veig que hauré de fer un "reset", i començar de nou.

Magda
No passa res. Jo també he hagut de fer molts "reset" i canviar de configuració. I sempre he acabat guanyant-hi.
És interessant descobrir que estem envoltats de persones “extraordinàries”!

 

Diumenge 3 de durant l’any. Any C.

EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).

Són molts els qui han emprès la tasca

d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres,

guiant-se per l’ensenyament que hem rebut

d’aquells que des del principi

en foren testimonis de vista

i després ho transmeteren de paraula.

Havent pogut informar-me minuciosament

de tot des dels orígens,

jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho

en una narració seguida,

perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

TERTÚLIA.

Juli
Aquest primer tros que hem llegit em sembla escandalosament pervers. És una clara mostra de la mentida que jo trobo en la religió; en totes les religions.

Víctor
Caram! Avui comences "fort", Juli. I, què és això que tant t'escandalitza?

Juli
L'engany premeditat. Fixeu-vos: hem llegit la Introducció a  l'Evangeli que va escriure aquest senyor que anomeneu Lluc. És una Introducció conceptualment ben feta, perfecta; podria servir d'Introducció a qualsevol llibre actual d'Història. L'autor diu que ha investigat minuciosament els fets ocorreguts, i que vol exposar-los ordenadament perquè el lector (un tal Teòfil) pugui saber tota la veritat i res més que la veritat. Per tant presenta el llibre com una obra seriosa, científica, amb fets comprovats. Però, segons tot el que portem llegit aquests dies de Nadal passats, resulta que està ple de faules: àngels que s'apareixen, pastors que tenen visions, nens posats en menjadores,... Per favor! ¿Aquests són els fets "minuciosament investigats"?!

Víctor
Em sembla, Juli, que ho barreges una mica tot, i que et deixes portar pels teus prejudicis. Per a tu, tot el que sigui o sembli sobrenatural ha de ser forçosament mentida. Però, ¿com ho saps que no pot existir res sobrenatural? ¿Per què, sobre uns fets de fa 2000 anys, estàs més segur dels teus pensaments sobre allò que va escriure la gent que hi era?

Juli
Doncs, senzillament: perquè no es tracta de fets sinó de faules. ¿Com ho va "comprovar", aquest tal Lluc, que un àngel es va aparèixer a Maria, i la conversa que van tenir? ¿Com va comprovar que Joan donava salts d'alegria dintre el ventre de la seva mare? ¿Com va "verificar" que Jesús era fill d'una noia verge?! Si era verge, no hi havia fill; i si hi havia fill, no hi havia verge! Això és indiscutible...

Bet
En altres tertúlies ja hem vist que tot aquest llenguatge tenia un altre sentit. Però a mi m'ha passat un xic com a tu, Juli: quan he llegit aquesta Introducció, m'ha semblat la Introducció a un llibre actual d'Història. M'ha sorprès molt. 

Juli
Evidentment, els Evangelis poden dir el que vulguin. Només faltaria! El que no trobo bé és donar gat per llebre; donar com a històric el que és una altra cosa.

Magda
Em sembla que estem cometent un error important: fem dir a algú una cosa que no diu, i després l'acusem de mentider. És un error molt freqüent. En aquest cas, donem per suposat que els Evangelis són biografies o història de Jesús, i després els acusem d'explicar faules.

Juli
Però aquesta Introducció diu clarament que es parlarà d'uns fets minuciosament investigats!

Magda
Però no pas com tu ho entens (i també molta altra gent!). Lluc no vol pas narrar una història. Al seu temps, la Història en sentit modern ni s'havia inventat ni interessava.
El que vol fer Lluc (igual que els altres evangelistes) és una "narració" o un "relat". Tots els pobles antics disposen de relats literaris on s'hi narren aquells fets, experiències, sentiments, il·lusions, esperances, victòries i derrotes,... que configuren la seva identitat. La veritat d'aquests relats no és objectiva sinó subjectiva. Són relats de caràcter sapiencial que permeten a les persones, individualment i col·lectiva, entendre el món en què estan, els seus orígens i els seus horitzons. Pensem en relats tan importants com l'Odissea, o l'Eneida. La Bíblia també està plena de relats així, i contenen una gran saviesa.

Bet
Però aquests relats tenen caràcter fabulós, i tothom ja ho sap que no són veritat.

Magda
Aquí està l'error! Aquests relats són veritat, Bet! Tenen la seva veritat, que sol ser molt més important que les veritats merament objectives. Les Faules d'Esop fan parlar els animals. No són veritat si s'apliquen als animals, però contenen una gran veritat quan les apliquem a les persones.
Lluc no fa una investigació dels "fets materials" com faria un historiador modern. Ell investiga, escull, interpreta, selecciona, ordena... experiències de la gent del seu temps provocades per la presència, acció, condemna i mort de Jesús de Natzaret, i busca de fer-ne un relat o narració que permeti al lector descobrir el sentit i el significat que aquelles experiències tenen per a orientar la pròpia vida personal i comunitària.

Bet
En aquests relats, segons dius, s'hi barrejarien veritats i mentides...

Magda
No. La mentida la hi posem nosaltres, quan no els interpretem bé. Si jo us dic que en Víctor (que és el “meu” marit...) té un cor d'or, algú de vosaltres dirà que menteixo perquè és impossible que algú tingui un cor d'aquest metall pesat, fred i opac?  I si et dic a tu, Bet, que tens una mirada càlida, pensarà algú de vosaltres que vull dir que tens febre? Els relats tenen la seva veritat. Som nosaltres que els fem "falsos" quan els fem dir el que no pretenen dir. Però si busquem allò que realment volem dir, hi descobrim meravelles.

Víctor
O sigui: que els Evangelis són relats. Però són veritat, oi?

Magda
En la meva opinió, són molt de veritat, però prenent-los com a relats i no com a biografies. I per això t'he comentat tantes vegades que no entenc com a l'església els tracteu tan malament aquests relats, trencant-los i desordenant-los de tal manera que és impossible copsar el seu significat. L'evangeli d'avui n'és un exemple ben clar: s'hi ajunten dos fragments que no tenen res a veure l'un amb l'altre. Així no es pot entendre res!

Juli
No sé si t'entenc. En tot cas, una cosa sembla evident: avui, els relats dels Evangelis estan totalment antiquats. 

Magda
Jo penso exactament el contrari. Estic convençuda que la gran crisi d'Occident és, en bona part, per haver perdut el missatge d'aquests relats. I això ha resultat catastròfic sobretot per a l'Església. Tinc la impressió que l'Església (que s'ha sentit propietària dels Evangelis), després de trencar-los i triturar-los, n'ha guardat zelosament els trossos, però n'ha perdut el contingut. I diria més: aquest contingut està expressat amb un llenguatge literari de gran qualitat. Si la Cultura occidental el perd, perdrà un component essencial i valuós de la seva identitat. Per això penso que és necessari mantenir el llenguatge i retrobar el contingut.

Juli
Però el llenguatge dels Evangelis xoca amb el llenguatge científic i tècnic actual.

Magda
De cap manera. Aquests llenguatges xoquen quan els interpretem malament. Entre ells no poden xocar perquè estan en plans diferents i complementaris. Un ocell que vola no xoca contra l'aire; i si li treus l'aire, no podria volar. ¿No va ser Einstein que va dir: La ciència sense religió és coixa; la religió sense ciència és cega?

Juli
Jo no necessito la religió per a res!

Magda
D'acord: aquí no parlem de "religió"... Retiro la cita de l'Einstein. Aquí parlem de llenguatge. I això sí que ho necessitem tots!

2on. diumenge de durant l'any C.

Pere Torras.

EVANGELI. (Joan 2,1-12).

En aquell temps se celebrà un casament a Canà de Galilea.

Hi havia la mare de Jesús.

També Jesús i els seus deixebles hi foren convidats.

Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu:

«No tenen vi.»

Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi?

Encara no ha arribat la meva hora.»

Llavors la seva mare diu als qui servien:

«Feu tot el que ell us digui.»

Hi havia allí sis piques de pedra

destinades a les pràctiques de purificació

usuals entre els jueus.

Cada una d’elles tenia una cabuda

de quatre a sis galledes.

Els diu Jesús:

«Ompliu d’aigua aquestes piques.»

Ells les ompliren fins dalt.

Llavors els digué:

«Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.»

Ells n’hi portaren.

El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi.

Ell no sabia d’on era,

però ho sabien molt bé els qui servien,

perquè ells mateixos havien tret l’aigua.

El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu:

«Tothom serveix primer els millors vins i,

quan els convidats ja han begut molt,

els vins més ordinaris;

però tu has guardat fins ara el vi millor.»

Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea.

Així manifestà la seva glòria,

i els seus deixebles cregueren en ell.

TERTÚLIA.

Juli
Ostres, quina sorpresa! Jo tenia entès que les obres i paraules de Crist més aviat eren sempre serioses i tristes:... pecat, sofriment, mortificació, salvació, prohibicions, obligacions,... Però, segons això que hem llegit, resulta que també es dedicava a oferir bon vi perquè la gent s'emborratxés...

Víctor
Home, Juli! Exageres una mica, no? Aquella gent havien acabat el vi, i Jesús els proporciona més vi per poder continuar les festa. No parla de borratxeres!

Juli
Directament, no. Però, ja em diràs: si ja s'havien fotut tot el vi... Què passava allà?...

Víctor
S'acabaria perquè... perquè en tenien poc...

Juli
Ja! Poc i dolent, eh?... Potser els hauria anat millor no començar ni la festa...

Bet
Quan jo era petita, la mestra ens explicava aquesta història perquè tinguéssim devoció a la marededéu. Recordo que ens parlava de Maria com la "omnipotència suplicant", perquè obtenia tot allò que demanava a Jesús, com en aquest casament, que va "forçar" Jesús a fer un miracle abans d'hora. Ja llavores em semblava una tonteria...

Magda
Estic d'acord amb tu, Bet: sobre aquest evangeli s'han dit moltes tonteries. I també trobo molt interessant el que deies tu, Juli, sobre l'alegria. Com va dir algú: Una religió trista és una trista religió. I segurament això passa a molts cristians. T'ho he comentat moltes vegades, eh! Víctor? Però, en algun punt del que has dit tu, Juli, no hi estaria ben bé d'acord.

Juli
Però, estaràs d'acord amb mi que tot això del "vi" sorprèn molt. I que si falla el vi, falla allò que alegra el cor de l'home (i de la dona)...

Víctor
Hi ha moltes coses que alegren el cor de l'home...

Juli
Però ara parlem del vi...

Magda
Parlem del vi, però el relat també posa en boca de Jesús unes paraules curioses: "Encara no ha arribat la meva hora". Penso que aquestes paraules són fonamentals per entendre bé aquest relat. Estic d'acord que el punt central és l'alegria, i l'alegria que ve del "vi". Però aquí es parla de dues classes de "vi". Primer es parla del "vi que s'acaba". Aquest vi serveix per alegrar-nos, és cert; però Jesús promet una altra classe de "vi": un "vi nou" que, només quan s'ha tastat, fa adonar-te que el primer "vi" era deficient. I, a sobre, el nou no s'acaba. “Sis piques de quatre a sis galledes” vol dir molt de vi!!!

Bet
De totes maneres, costa molt de creure que un vi que ve de l'aigua sigui millor que el vi autèntic. Aquí, alguna cosa no quadra!

Víctor
En aquest cas, el vi que ve de l'aigua és millor perquè és un miracle de Jesús!

Magda
Jo no crec que hi hagi cap miracle. La paraula original que fa servir l’evangeli no significa "miracle" sinó "signe". Es tracta d'una historieta que s'inventa l'evangelista per explicar això que us deia dels dos "vins".

Bet
O sigui que... res de miracles.

Magda
Ni miracles ni poders màgics de Jesús, ni "jocs de mans" com els que podria fer qualsevol "taverner espavilat". La cosa és molt més profunda, i permet als humans estar realment alegres.

Víctor
Però, a veure, Magda, si puc aclarir-m'hi: de què estàs parlant?! Ni miracles, ni jocs de mans,... ¿Què vols dir amb aquests teus "vins"?

Magda
Una cosa tan senzilla, que tinc por que em digueu: tanta història només per a això!?
Intentaré dir-ho amb paraules d'avui. L’alegria del vi vol dir l’alegria del tenir. Tenir coses ens alegra perquè ens fa sentir segurs. Tenir. Tenir diners, tenir prestigi, tenir persones, tenir influències, tenir... tenir... tenir. És un "vi" que ens "alegra" força...
Però hi ha també el "vi" del "donar". L'evangeli de Joan fa començar la vida de Jesús amb un banquet on tenen un vi que s'acaba. Però fa finalitzar la seva vida amb un altre banquet on Jesús mateix és l'aliment que es dóna per a "ser menjat" (o per ser begut), i que seria el "vi" que no s'acaba.

Bet
Tu dius que això és molt senzill, però la nostra experiència ens diu que és molt més complicat del que sembla. Tu, Juli: no et fa pensar en res, tot això que diu la Magda?

Juli
I tant! De cop i volta se m'ha aclarit tot.
Ja us vam comentar que, fa temps, el nostre matrimoni va estar a punt de trencar-se; i no sabíem per què. Era com si volguéssim donar-nos la mà, però les mans no encaixaven. Al final vaig descobrir exactament això mateix que tu, Magda, acabes de dir. Per a mi, estar casat era "tenir dona". En canvi, per ella, estar casada era "ser la meva dona". Sembla que tot havia d'encaixar perfectament... Doncs, no. No encaixàvem. Era com si jo li allargués la dreta i ella m'oferís l'esquerra. No hi havia manera d'entendre'ns en res. Fins que vaig descobrir que, per a mi, estar casat amb ella era "ser el seu marit". No sabeu el que em va costar! I tant senzill com sembla!

Bet
I ara estem realment feliços, molt més que vuit dies després de casar-nos.

BAPTISME de Jesús.

 EVANGELI. (Lluc 3,15-16.21-22).

En aquell temps,

la gent que vivia en l’expectació

sospitava si Joan no fóra potser el Messies.

Ell respongué dient a tothom:

«Jo us batejo només amb aigua,

però ve el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat.

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.»

Un dia que tot el poble es feia batejar,

Jesús també fou batejat.

Mentre pregava,

s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant

en figura corporal com un colom,

i una veu digué des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.»

TERTÚLIA.

Bet
Si Jesús, com dius sempre tu Magda, representa la Humanitat, les paraules “Tu ets el meu fill, el meu estimat...”, serien dites per a tothom?

Magda
Em sembla que sí; però ho matisaria una mica. La filiació dels humans en relació a Déu té caràcter adoptiu: no som fills per naixement o per naturalesa sinó per adopció. I l’adopció comporta la lliure acceptació de part dels adoptats, d’acord amb la seva capacitat de decidir.

Víctor
Tot això em sembla un llenguatge molt jurídic i complicat. Sembla com si Déu no podés fer el que vulgui... Si ens fa fills, som fills.

Bet
Això que dius tu, Víctor, encara ho entenc menys. Parles com si haguéssim de ser fills per decret. Jo, de petita, em considerava cristiana i, per tant, deuria ser “filla de Déu”. Després vaig adonar-me que tot això no s’aguanta, i estic contenta d’haver-ho deixat. I no sento cap “pare celestial” que em reclami...

Juli
Perdoneu que m’hi fiqui (perquè ja sabeu que totes aquestes qüestions em queden molt lluny). Jo no necessito ni “déus”, ni “pares”, ni ser “fill” de ningú (fora dels meus pares naturals, és clar). I és ben cert que els nostres pares naturals no ens van pas demanar permís per posar-nos al món. Això de l’adopció, que deies tu Magda, ho trobo interessant. Seria bo que, a una certa edat, cada fill tingués una xerrada amb els pares per decidir, des de la independència de cadascú, si s'adopten o no; és a dir: decidir quina mena de relació hi haurà entre ells a partir d’aquell moment, i per a quant temps. Perquè, tal com està ara, hi ha molts abusos per les dues parts. De vegades sembla com si ser pare comportés firmar un xec en blanc i per a tota la vida a favor d’algú que no saps ni com serà. I això no pot ser!

Víctor
Ara marxem del tema. Una cosa són els nostres problemes de pares i una altra cosa és la religió.

Magda
Jo també crec que són coses diferents, però la qüestió de fons és semblant. Això que ha dit en Juli ho trobo molt interessant, i em resulta un llenguatge molt aclaridor. Jo diria que, aplicant-ho a l’evangeli d’avui, la figura de Joan (el Baptista) representa el fill abans d’aquesta conversa decisòria amb els pares; i la figura de Jesús representa el fill després que, en la conversa decisòria, ha donat una resposta positiva.
Cal reconèixer que també és possible una resposta negativa. En aquests casos, no podria ser realitat allò que preguntaves tu Bet, de si som o no  “fills” per força.

Bet
Tu creus que, per exemple jo, o en Juli, hem donat una resposta negativa?

Magda
No; no penso això!!! Algú pot ser molt “religiós” i respondre negativament, i algú pot ser molt “ateu” i respondre positivament. Com parlàvem fa uns dies, la religió pot ser superstició o idolatria nascudes d’una actitud tancada; però també pot no ser-ho. I l’ateisme pot ser superació de la superstició i de la idolatria, des d’una actitud oberta; però també pot no ser-ho. Unes mateixes formes poden ser expressió d’actituds contràries. De fet Jesús va ser condemnat tant per religiosos sacerdots com per incrèduls pagans. En aquesta qüestió cal anar més a fons; cal arribar al cor.

Víctor
El cor no el veu ningú; i, a més, l’enganyem fàcilment...

Bet
L'enganyem si el volem enganyar! Quan vaig deixar-ho tot, va ser per no enganyar-me més. Per coherència amb mi mateixa. En el fons, per a mi, era una qüestió de fidelitat.

Magda
Fidelitat envers qui, o envers què?...

Bet
No ho sé... Fidelitat amb mi mateixa...

Magda
Jo no entenc això de fidelitat envers nosaltres mateixos...  Crec que, si parlem de fidelitat, és perquè anem més enllà de nosaltres mateixos. Quan la nostra fidelitat té un horitzó més enllà de nosaltres mateixos, expressa una actitud d’obertura, d’atenció a la realitat, al món,... És el contrari del tancament en el propi Jo.

Juli
Estic molt d’acord amb tot això. I ho aplicaria a nosaltres mateixos. Tu, Bet, sempre has dit que havies deixat tot això de la religió per fidelitat: la que sigui. A tu, Magda, t’interessa l’evangeli perquè hi trobes la teva manera de ser fidel. Tu, Víctor, practiques la religió també per fidelitat. I jo... si m’ho permeteu, diria que sóc ateu per fidelitat; per fidelitat a la vida! O, per dir-ho amb paraules de Nietzsche: Sóc ateu per “fidelitat a la Terra”.

Víctor
No sé, no sé...  Em pregunto si tot això que dius tu, no es podria dir també fent servir les mateixes paraules de l’evangeli que hem llegit, només canviant-les una mica. Podríem dir que per a tu, Juli, és com si fos la Terra qui et diu: “Tu ets el meu fill estimat...”; i a tu, Bet, és la Sinceritat qui et diu: “Tu ets la meva filla estimada...”. Tu, Magda, sents que t’ho diu el mateix Evangeli; i a mi...  jo no sé... No sé ben bé qui em diu “fill”...; però... em sento “fill”...

Bet
¿Amb això vols dir que tots nosaltres, de fet, som iguals?

Víctor
Depèn.  Som molt diferents perquè són diferents les veus que sentim. Però tots hem decidit el mateix: escoltar. Escoltar i escoltar-nos. És el que estem fent aquí, no?

Bet
Crec que no ha estat cap mala idea això d’aquestes TERTÚLIES...
A mi m’estan resultant molt... interessants.