Diumenge 23. Any C.

EVANGELI. (Lluc 14,25-3).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

TERTÚLIA

Juli
Si un predicador es presentés a casa i parlés així a les meves filles, us asseguro que li cosiria la llengua i li taparia la boca amb tot un rull d'esparadrap, perquè no pogués predicar mai més! Però, quines bestieses són, aquestes!? Cal estimar a algú més que als pares o als fills o a la dona?! Qui pot anar pel món predicant una cosa així!?

Víctor
Tu li cosiries la llengua, i a Jesús el van clavar a la creu... Ha de ser realment molt "greu" predicar això!... Però intueixo que aquí l'amor a Jesús no es contraposa a l'amor a les persones més estimades. Parla, fins i tot, d'estimar-lo a ell més que la pròpia vida. Això ha de tenir un significat més profund.

Bet
A veure... No vull dir que no estigui d'acord amb tu, Juli, però em sorprèn que t'ho agafis tant a la valenta. Si tu mateix, fa quatre dies, em deies una cosa semblant!

Juli
Que et vaig dir una bestiesa així?... Nena: tu estàs delirant!

Bet
No te'n recordes? Vas arribar a casa fet una fúria perquè, al Partit, us havíeu discutit sobre un individu dels vostres que s'havia aprofitat del càrrec per "fer un regalet" a la seva dona; i alguns s'hi mostraven força comprensius... "Quan algú accepta un càrrec de responsabilitat −vas respondre−, s'ha de descuidar de dones, fills i querides. I si no, que deixi el càrrec"!!!

Juli
Dona: això no hi té res a veure! Una cosa és treballar pel poble, i una altra anar pel món predicant que tu ets qui sap qui, i que tothom t'ha d'estimar per sobre de tot.

Bet
Bé... La Magda ens ha dit moltes vegades que, en els evangelis, Jesús representa l'Home, o la Humanitat... De totes maneres continuo sense entendre per què, si és així, parla en primera persona. La veritat és que les seves paraules sonen molt malament.

Magda
De fet, el mateix evangelista ja deixa clar que Jesús no va dir, ell mateix, aquestes paraules, sinó que és ell, l'evangelista, qui les posa en boca de Jesús molts anys després.

Víctor
I com ho saps, això?

Magda
Lluc és un escriptor molt bo, i sap usar diferents tècniques de llenguatge per fer entendre allò que vol dir. Ja us vaig parlar del paral·lelisme bíblic. Consisteix en dir una mateixa cosa amb dues frases diferents.

Bet
I per què dues frases per dir una sola mateixa cosa?...

Magda
Així s'aconsegueix una visió estèreo de la situació. Passa com en nosaltres, que veiem les coses en relleu gràcies a tenir dos ulls. En aquest cas, a través d'un paral·lelisme, Lluc indica clarament que les paraules que posa en boca de Jesús no les podia dir Jesús en persona. Noteu que la segona frase del paral·lelisme parla de la creu amb un significat positiu. És impossible que Jesús parlés així de la creu, que era un instrument horrorós de tortura. No va ser fins després de la mort de Jesús, i a la llum de la resurrecció, que els deixebles van començar a donar a la creu un significat positiu, com a seguiment de Jesús.

Juli
Però, per què aquest tal Lluc posa en boca de Jesús unes paraules que mai no va dir?! Això és enganyar la gent! O és que aquest tal "Jesús" és un invent dels evangelistes?!

Magda
Els Evangelis no són, ni volen ser, biografies de Jesús. Però va ser a partir de l'experiència de Jesús, de la seva manera de viure, de les seves paraules i, sobretot, de la manera com va ser mort i va morir, que molta gent van descobrir nous horitzons per a la vida humana. I això és el que recullen i transmeten els Evangelis. Ens presenten aquests nous horitzons en la persona de Jesús, atribuint-li paraules, accions, comportaments, resultats,... perquè no és queden en el Jesús individual i concret que va viure en temps d'Herodes i Pilat, sinó que dibuixen el Jesús de la fe; el Jesús que, per als deixebles, s'havia convertit en l'home-mostra, en el criteri d'Humanitat reeixida.  El Jesús dels Evangelis no és una persona inventada sinó expandida, com un arbre és l'expansió de la llavor que el va fer néixer.

Víctor
Per tant, segons tu, "estimar Jesús" en realitat vol dir estimar la Humanitat per sobre de tot. O millor: estimar les persones més pròximes en un horitzó d'amor a la Humanitat. Ho trobo molt clarificador.

Diumenge 22. Any C.

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Nota.

El fragment de l'evangeli que ens ofereix el missal no es pot entendre correctament sense el fragment anterior, que li serveix d'introducció. És per això que, aquí, l'hi afegeixo en vermell.

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic.

Llavors Jesús va preguntar als mestres de la Llei i als fariseus:

«¿És permès o no de curar en dissabte?»

Però ells callaven.

Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar.

Després els digué:

«Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou,

¿no l'en trauria tot seguit?»

I no van ser capaços de donar-li cap resposta.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

TERTÚLIA

Bet
Aquí, tothom observa tothom! Els fariseus observen Jesús, i Jesús observa els fariseus. I no em sembla bé que Jesús aprofiti que és convidat per un fariseu per voler-los donar lliçons. Un convidat és un convidat, i no es pot permetre segons quines llibertats.

Víctor
No es diu pas que hi anés com a convidat. Però, vaja!, pel cas és igual: Jesús no estava a casa seva, i potser tens raó en això que dius. Però cal reconèixer que el que diu Jesús és important: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit.

Bet
Pot ser tan veritat com vulguis, però no em sembla bé la manera com ho diu Jesús, perquè ho diu com una estratègia, i ben poc noble. Posar-se a l'últim lloc perquè et facin pujar més amunt, en el fons és un engany.

Juli
Jo ja fa dies que ho dic: hi ha coses d'aquest tal Jesús que a mi no m'agraden. No serveixen per a la vida real. I sort que ni vosaltres −els que us dieu seguidors seus− les feu, perquè seria un desastre. Això que diu de no invitar els amics, o els parents, sinó els pobres i esgarrats... és una bestiesa.

Bet
Magda... aquesta vegada t'ho hem posat difícil, si vols defensar els evangelis!

Magda
Ai, no, Bet! Jo no he de defensar res ni ningú! Per a mi, els Evangelis ni s'ataquen ni es defensen. Simplement estan aquí. Són com les petites fonts que et trobes anant per la muntanya. Estan allà oferint aigua i frescor si la vols. Si no, no passa res. M'he acostumat a llegir els evangelis així, com qui troba una font.
També és cert −i no sé per què− que el missal ofereix aquest relat escapçat; i així és difícil entendre'l.

Bet
Què vols dir? ¿No són el mateix, el Missal i els Evangelis?!

Víctor
Sí i no. Hi ha massa pocs diumenges durant l'any per poder llegir tots els Evangelis. Per això, cada diumenge només se'n llegeix un tros, i queden trossos que no es llegeixen mai. El Missal és incomplet. També passa que aquests trossos que es llegeixen estan molt desordenats, perquè es busca, per a cada festa, el tros més adient, que pot està al començament, al final o al mig. No sé per què s'ha muntat així, però ho han fet així...

Magda
I això té un altre problema també greu: es tendeix a entendre un relat determinat en relació a la festa per a la qual ha estat escollit, i llavors es perd el significat original. La veritat: veient com llegiu els evangelis, vosaltres, a missa, dubto que pugueu entendre-hi gaire res. Per exemple: el relat d'avui ve marcat per la presència d'un hidròpic. El relat està fet de tal manera que aquest home que no pot saciar la seva set és una imatge viva d'aquell grup de fariseus amb qui Jesús ha anat a menjar. Però el missal s'ho ha saltat!

Víctor
O sigui que, segons tu, la curació de l'hidròpic no seria cap miracle a part sinó que significaria la correcció, feta pel mateix Jesús, de la tendència d'algunes comunitats a crear diferències i "primers llocs". Doncs, si és així, jo podria explicar moltes coses de la nostra parròquia... Protagonismes, recels provocats pels protagonismes... La veritat és que s'hi perden moltes energies...

Juli
Això de l'hidròpic és una imatge molt suggerent. Ara penso en el Partit, i en el camp de la política en general. Cal reconèixer que els protagonismes, i els recels que aquests provoquen, són com un corc que acaba fent malbé les millors energies, com dius tu Víctor.
Però dubto que sigui una "malaltia" que es pugui guarir...

Magda
La recepta que dóna Jesús no és cap estratègia per triomfar sinó per prendre consciència d'aquesta realitat: Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. És un principi general que val per a tots els àmbits. De fet, Jesús invita a crear una altra classe d'àmbits on això no passi: Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs... Al revés de tu, Juli, jo trobo això meravellós!
I Jesús ho diu "al qui l'havia convidat". Amb aquesta expressió, l'evangelista suggereix que aquella comunitat encara no ho era del tot de cristiana, perquè Jesús hi està com a convidat i no com a "el Senyor", com en les trobades dels deixebles. A més: l'acció de Jesús amb l'hidròpic és contundent: "...agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar". Hi ha àmbits tan marcats per la hidropesia, que hom només pot alliberar-se'n marxant.

Bet
Doncs potser, i pel que jo conec, són moltes les parròquies on Jesús no passa de ser un convidat (suposant que no en quedi exclòs!)... ¿Podria ser que l'evangeli ens donés la raó als qui hem marxat?...

Diumenge 21è. C.

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isaac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

TERTÚLIA.

Juli
Aquest torna a ser un d'aquells evangelis que em fot més ràbia. La pregunta del començament és estúpida. De què hem de ser "salvats"? Aquesta és la gran manipulació que fa la religió: primer et mengen el coco dient-te que estem perduts; i  després et diuen que has de buscar la salvació que, és clar, només la religió pot donar. Això és com si jo digués que tothom està malalt, i que, per tant, tothom ha d'anar al metge. Doncs, no! La situació de sortida és la salut! I això també ho hem de "predicar" els metges. El metge és per a qui està malalt.

Víctor
D'acord, Juli. Però em sembla que això de la salvació pot anar diferent de com ho dius tu. Potser la paraula "salvació" no sigui la més encertada; d'acord. En tot cas és un concepte relatiu. Tal com jo veig les coses −i parlo des de la meva experiència−, la situació de sortida depèn de la possible situació d'arribada. Penso en la meva vida, i en la vida de la majoria de la gent d'avui dia. Jo vaig a missa perquè, ben mirat, és l'única "obligació" que m'he posat a mi mateix. Totes les altres, més o menys, em venen imposades per les circumstàncies. Avui dia tenim una vida "programada" per tots cantons. Som com nusos d'una xarxa que ens estira o ens reté de mil maneres. Jo necessito de tant en tant aixecar el cap. Necessito moments de llibertat; necessito horitzons oberts; necessito comprovar que, encara que sigui una peça d'una gran màquina, no sóc només una peça, sinó que puc, de tant en tant, treure el nas per respirar. A mi em serveix la paraula "salvació". Són moments que em permeten oxigenar la meva vida. Sense religió, a mi, la vida m'ofegaria! També tu ens vas dir que t'encantava el dia que no havies d'anar a la consulta. La roda de cada dia! Però tots, penso, necessitem sortir de la roda per uns moments i comprovar que no som només una dent de la gran roda.

Juli
Recony, Víctor, com t'has destapat aquesta vegada! I el cas és que he d’estar totalment d'acord amb tu. Tan diferents que em pensava que érem, i resulta que, en el fons, som molt iguals.

Bet
Partim de situacions diferents, però, ben mirat, som més semblants del que sembla. El meu punt de partida és el contrari del teu, Víctor; però la vivència és idèntica. Per a mi, la "salvació" va ser deixar la religió i trobar la llibertat. En canvi per tu, és la religió que et fa possible la llibertat. En els dos casos, la llibertat és l'important! Potser és veritat que tots necessitem ser salvats, perquè, si ho mires bé, ningú no neix lliure.

Magda
Amb el que esteu dient, ara veig més clar això de la porta estreta de què parla l'evangeli. A la llibertat només s'hi entra per una porta estreta; just a la mida de cadascú, i que només hi pots passar si et desfàs dels afegits. Per les amples avingudes, no s'arriba a la llibertat. M'heu fet recordar una frase: Al riu, els peixos vius van contracorrent; els morts, segueixen el corrent. Em resulten intrigants les paraules del cap de casa: "No sé d'on sou". A la casa de la llibertat només s'hi entra per la porta estreta; és a dir: alliberant-se de multituds i d'equipatges. Cada possessió és una servitud; cada amistat que no allibera, ens esclavitza. El regne de la llibertat és com un altre país. "El regne de Déu no és d'aquest món", digué Jesús davant Pilat. Ara veig que això té més suc del que em pensava!

Juli
Però, per què diu que no poden entrar els que arriben tard?

Magda
No sé. Segurament el problema no és arribar tard, sinó no haver passat per la porta estreta. "No sé d'on sou". Mentre no passem per la porta estreta som d'un altre món. No és que algú sigui exclòs de la casa de la llibertat; però si algú hi entrés per la porta ampla, per a ell ja no seria llibertat sinó servitud. Us imagineu viure amorosament amb algú que no estimeu? Terrible! Us imagineu algú amb cor d'esclau vivint en el país de la llibertat? Terrible!
Alguns poden pensar que "entraran" a la casa de la llibertat per la seva cara bonica, perquè pertanyen a un poble privilegiat, o perquè tenen influències... Van errats. No hi valen ni privilegis ni cares boniques ni influències. És cert: la casa de la llibertat està oberta a tothom. "Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el regne de Déu". Però a tothom li cal "entrar-hi per la porta estreta". És a dir: havent-se alliberat de tot el farcell que porti a sobre.

Assumpció de Maria. Any C.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

TERTÚLIA.

Víctor
No acabo de veure la relació d'aquest evangeli amb la festa de l'Assumpció que celebrem. El relat parla de Maria que va pujar a la muntanya, quan era jove; en canvi la festa de l'Assumpció es refereix a quan va morir i va pujar al cel.

Juli
Home, mira: tot és "pujar"! Encara que això de pujar al cel no saps mai si "puges" o "baixes", perquè la terra dóna voltes...

Magda
Se sol imaginar l'assumpció com un pujar. Però el seu significat és ser assumit, ser acollit. No es tracta de "pujar" sinó de ser acollit per algú en el seu àmbit vital. Per exemple: avui, que ens hem reunit a casa vostra, podríem dir que en Víctor i jo som assumits (acollits) per vosaltres.

Bet
I és per nosaltres un plaer i un honor. Esteu a casa vostra.

Víctor
Doncs, si per a vosaltres és un plaer, imagineu com ho serà també per a nosaltres.
De totes maneres, en la festa d'avui, se suposa que Maria és acollida al cel; i l'evangeli, aquí, no parla per res del cel.

Bet
Jo ja estic acostumada que, en religió, si una cosa es pot dir d'una manera complicada sembla millor que dir-la d'una manera clara i senzilla. Tan fàcil com seria dir que Maria va ser assumpta o acollida per Déu. Però no: s'ha d'embolicar amb això del cel, com si Maria hagués pujat enlaire com un coet!

Juli
"Assumpta al cel" és més fàcil d'imaginar que no pas "assumpta per Déu". El cel, d'alguna manera, el veiem. En canvi Déu no l'ha vist mai ningú, ni el veurà!

Magda
Són llenguatges simbòlics! Parlar del cel és parlar de l'àmbit de Déu. Igualment quan es parla de la muntanya; a les muntanyes solia haver-hi els santuaris. El temple dels Jueus estava a la muntanya de Judà. Però l'evangeli que hem llegit posa en boca de Maria una expressió terrible que va molt més enllà de les nostres imaginacions. No parla ni de cel ni de temples ni de muntanyes, sinó de humils i de pobres, en contrast amb poderosos i rics. És en ells que es dóna l'autèntica assumpció. No es parla directament de l'assumpció de Maria sinó de l'assumpció dels humils i dels pobres. "Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res". Maria s'identifica amb els pobres i humils, i això li permet proclamar-se benaurada.

Víctor
!¿Vols dir que l'assumpció de Maria no va ser cap privilegi seu personal pel fet de ser la mare de Jesús?!

Magda
Segons els evangelis, tothom qui fa humanitat és "mare" de Jesús (Mateu 12:48) Jesús personifica l'Home en plenitud, i és engendrat per tots aquells que fan humanitat. En canvi els poderosos, els rics... desfan humanitat. Porten l'Home al Calvari. Sortosament el Calvari no significa el fracàs de l'Home sinó el fracàs del Poder. Al Calvari, el poderosos maten el "rei" (font del seu falç Poder) i, sense saber-ho, exalcen "l'Home".
Fer humanitat, o desfer humanitat: aquesta és la qüestió. Tota la resta són formes de llenguatge, més o menys encertades.

Diumenge 20è. C.

EVANGELI. (Lluc 12, 49-53).

En aquell temps Jesús deia als seus deixebles:

«He vingut a calar foc a la terra.

Com voldria ja veure-la cremar!

He de passar la prova d’un baptisme.

Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!

¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra?

Us asseguro que no.

És la divisió, el que he vingut a portar.

Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits:

Tres contra dos, i dos contra tres.

El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare;

la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare;

la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»

Deia també a la gent:

«Quan veieu sortir un núvol a ponent,

dieu tot seguit: “ja ve la pluja”.

I efectivament, la pluja arriba.

I quan el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor”. I en fa.

Hipòcrites!

Vosaltres sabeu endevinar el temps

per l’aspecte de la terra i el cel,

¿i ara no endevineu quins moments esteu vivint?

¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

TERTÚLIA

Bet
L'evangeli d'avui m'ha sorprès molt. Contradiu tota la idea que tenia de Jesús. Encara avui, quan sento parlar-ne els qui creuen en ell, el presenten com a molt pacífic, bonàs, dolç... Al meu Recordatori de 1ª Comunió, Jesús hi és representat com un xaiet suau i amorós. Sembla un xaiet de peluix...

Víctor
Sí; jo també me n'havia fet aquesta idea, al principi. Però a l'evangeli també s'hi parla d'un Jesús que a vegades està molt enfadat. A més: sovint penso: si se'l van carregar en menys de tres anys de vida pública... no deuria ser tan "inofensiu".

Juli
Segons tinc entès, hi ha una pel·lícula que presenta Jesús com a revolucionari.

Bet
Sí; és veritat. L'he vista. A vegades la tornen a fer a la tele. És curiós: quan la vaig veure em va sobtar molt; però em va quedar com mentalment aparcada. No va canviar la primera idea que jo tenia de Jesús. Algú va comentar que Pasolini −el director− només va fer servir paraules i expressions tretes de l'evangeli de Mateu. Sí: ara recordo: la pel·lícula és diu L'EVANGELI SEGONS MATEU.

Víctor
Jo també l'he vista; a la tele.

Magda
Si la vam veure junts! No te'n recordes? I em va agradar més a mi que a tu. I és veritat: el guió segueix fil per randa el text de Mateu. La novetat està en l'ambientació. Pasolini es tenia per ateu. Segons sembla, va fer la pel·lícula per suggeriment de Joan XXIII, un papa molt estimat també pels comunistes. Em va agradar sobretot el respecte amb què Pasolini tracta l'Evangeli, i la dignitat amb què reprodueix relats "conflictius" que podrien generar escenes "carrinclones". L'he tornat a veure, perquè està penjada a Internet. Em sembla que no acaba d'oferir tot el missatge. És com un magnífic puzle, però fet només amb la meitat de les peces. Per això em provoca unes ganes boges d'estudiar millor els Evangelis, perquè veig que hi falta alguna cosa... Però no sabria dir ben bé què.

Víctor
A la pel·lícula hi quedava molt clar això de que la religió porta divisió.

Bet
No és que vulgui defensar la religió, però jo diria que, més que la religió, allò que porta divisió és el fanatisme. Qualsevol classe de fanatisme: religiós, polític, cultural, lingüístic, racial...

Juli
Estic d'acord amb tu, però jo ho diria al revés. El fanatisme directament provoca una gran "unitat". El fanatisme de les dictadures produeix tanta unitat que, quan algú vol pensar pel seu compte, sempre és acusat de trencar la unitat. Això ho veig en els Estats, en els partits polítics... Suposo que a l'Església deu passar una cosa semblant.

Magda
Això que dius em fa pensar en el final de l'evangeli d'avui. ¿No l'heu trobat molt interessant? Jo ho trobo genial: "¿Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?". Evidentment: si cadascú decideix què ha de fer, és impossible la "unitat" que pretenen molts.

Víctor
Jo he de reconèixer que he canviat molt en aquest punt. Sempre m'he considerat una persona normal, que sap pensar per ell mateix en tot, menys en religió! No sé: per mi, religió era sobretot "unes pràctiques"; no pas pensar i entendre. Això era "feina" dels capellans. Però estar casat amb la Magda té els seus "inconvenients"! Inconvenients dels quals ara n'estic ben content. Ella em va fer adonar que jo, en coses religioses, era −i acceptava de ser− un perfecte analfabet. Per això em vaig decidir a demanar-vos de fer aquesta tertúlia. A mi em resulta interessantíssima.

Magda
Imagineu-vos la situació: ell: un home religiós, sense entendre res de religió; i jo: una dona no-religiosa, però "tocada" pels evangelis, que començava a estudiar. Una situació absurda. Però ara funcionem molt bé, eh?

Juli
I això del foc, què vol dir? Perquè no crec que considereu aquest vostre Jesús com un piròman.

Magda
El foc té un simbolisme molt ric, sobretot en els Escrits de Lluc. L'evangeli d'avui comença amb un paral·lelisme bíblic. El paral·lelisme bíblic consisteix en dir una mateixa cosa amb dues frases diferents, i que s'il·luminen mútuament. Aquí les dues frases són:
1ª. He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar!
2ª. He de passar la prova d’un baptisme. Com em sent el cor oprimit fins que no l’hauré passada!
Jesús ja havia estat batejat per Joan al Jordà. El baptisme que encara havia de passar era la seva mort resurrecciosa. Recordem que la paraula "baptisme" literalment significa "ser submergit", a l'aigua, a terra,... Jesús és submergit (enterrat). I en surt nou; com quan ens banyem. És la resurrecció. La vida ressuscitada és el "foc" que cal escampar en la Humanitat perquè hi produeixi allò mateix que el "baptisme" va produir en Jesús. Les dues frases volen expressar la idea que Jesús no mor ni ressuscita per a si mateix sinó per introduir en la Humanitat la vida adulta. Precisament aquesta vida adulta és allò que trenca la "unitat" de les persones encara no alliberades (infantils).