TERTÚLIA. Trinitat-2013

TERTÚLIA en espiral. 

Festa de la SS. TRINITAT. 2013.

Pere Torras.  

================

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

TERTÚLIA

Víctor
Suposo que avui es llegeix aquest evangeli perquè parla del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; i és que avui és la festa de la Santíssima Trinitat. Però, si us he de ser sincer, això de la Trinitat −algú diu que és molt important− ho trobo força complicat. Ja ho sé que és un misteri, però... ¿Com pot ser que ens diguin que en Déu hi ha tres persones realment distintes; que cada una d'elles és Déu, i que no siguin tres Déus?

Bet
Bé: no seré jo qui t'ho expliqui. Però a mi m'ha ajudat allò que vas dir tu, Magda, l'altre dia. Allò del jo-tancat que pot passar a ser nosaltres, i després tots, i després Tot. Jo encara estic al primer pas: del jo-tancat al nosaltres. Però veig que la cosa ha d'anar per aquí. Ara començo a intuir que allò del carreró sense sortida... té sortida. No m'ho feu explicar, però avui quan llegia l'evangeli tenia la impressió que hi connectava. No ho sé... Trobo que les frases tenen sentit: això del "defensor que porta a la veritat sencera" o allò de "tot el que és del Pare és meu"... I allò que diu al començament: "Tinc encara moltes coses per dir-vos, però ara no les podríeu entendre". És exactament el que em passa a mi!

Juli
Jo no corro tant com tu. Encara estaria als preludis del primer pas, allò del jo al nosaltres. D'entrada, no veig com es pot fer aquest pas. Un jo és un jo, i és essencialment tancat perquè, si no és tancat, ja no és un jo. Però, per altra part, penso en l'experiència de casa amb tu, Bet, i les noies. Som quatre, però em sembla que, d'alguna manera, finalment hem aconseguit de ser un nosaltres, i sense rebaixar el jo de cadascú; al contrari!!! Això sí que és un misteri per a mi: ser, els quatre, un nosaltres sense perdre res del propi jo, i sense disminuir en res el jo dels altres. És més: em sembla que sense vosaltres jo no seria jo.
Això també ha canviat la meva relació amb alguns malalts. Veig clarament que hi ha malalts que ho són perquè el seu nosaltres està malalt. També hi ha malalts que ho són simplement perquè no se senten de cap nosaltres. Sovint em venen ganes d'acostar-m'hi, però no puc. No puc perquè estan tancats; o perquè em destruirien; no perquè siguin dolents sinó perquè el seu jo-tancat és com un forat negre que ho engoleix tot...
Recordo la nostra relació, al començament, entre tu, Bet, i jo. T'estimava de debò, però jo era com un forat negre per a tu. Em va costar descobrir-ho. Te'n recordes?

Bet
Bé: al començament, érem dos forats negres. I quan van arribar les nenes ens va tornar a sortir aquesta tendència a ser forats negres: a nosaltres i a elles. Quina sort que hem tingut de superar-ho!
No us ha passat també a vosaltres, alguna cosa semblant?

Magda
Els nostres encara són petits. Ells només són forats negres de baixa intensitat, de moment. Ho suportem bé, eh Víctor? Potser el fet de ser bessons els fa menys exigents. Sempre han estat junts, i d'alguna manera ja es complementen entre ells.

Víctor
... És realment sorprenent: jo us vinc amb un problema religiós insoluble per mi, i vosaltres em sortiu amb el mateix problema ben "domesticat" i solucionat!...

Bet
Solucionat, no. Tot just estem al primer pas. Ara falten encara el segon i el tercer: del nosaltres al tots, i del tots al Tot. Sentir-se nosaltres amb tots els vivents sense perdre res del nosaltres particular... Intueixo que ha de ser meravellós, però no sé ni com posar-m'hi.

Magda
Doncs a mi em sembla que, almenys tu, Juli, ja hi estàs ben ficat. M'ha impactat molt el que has dit que et passa amb els malalts. Intentar d'acostar-hi; ser d'alguna manera el nosaltres que necessiten, i que els podria curar... Jo no ho sabria fer.  

Juli
I jo tampoc. Per això us deia l'altre dia que, en la meva professió, és freqüent allò del carreró sense sortida. La primera cosa que he hagut d'aprendre és que "no hi ha malalts sinó persones". I aquestes sovint no necessiten tant de metges com d'amics. Però també n'hi ha molts a qui resulta més fàcil posar-se en mans de metges que fer amics. Per això venen a nosaltres. I aquest és el meu problema!

Tertúlia. Pentecosta-2013

TERTÚLIA en espiral.

PENTECOSTA. 2013

Pere Torras. 

================

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

TERTÚLIA

Bet
A mi m'ha anat bé això de canviar, com ens vas suggerir tu Víctor, l'evangeli d'avui per la 1ª Lectura. És un relat que he trobat molt divertit. I sobretot, dinàmic: tot això de la ventada i les llengües de foc i la xerrameca que va provocar... I, a sobre, tots s'entenien! No sé ben bé què vol dir, però ho he trobat divertit. De totes maneres, la casa on diu que va passar tot això, hauria de ser molt gran, perquè es parla de molta gent.

Víctor
Com que la Pentecosta era una gran festa jueva, segurament això va passar a la gran explanada que hi havia al voltant del temple de Jerusalem.

Magda
Jo més aviat penso que aquest relat no descriu cap fet real, situat en un lloc molt ample, sinó que simplement vol crear un marc simbòlic per emmarcar l'experiència sorprenent que les primeres comunitats cristianes van fer de si mateixes. Elles s'adonaven que eren una cosa totalment nova. El relat, primer parla d'un "lloc", i  després parla d'una "casa". "El lloc" era una expressió popular per indicar el temple, com dius tu, Víctor; en canvi "a casa", en els evangelis, sol expressar el fet de trobar-se reunits els germans en família.

Víctor
Vols dir, per tant, que això de les llengües de foc no va ser veritat?

Magda
És clar que va ser veritat! Però com una experiència interior i profunda de les diferents comunitats: l'experiència de pertànyer cadascú a comunitats molt diferents i que, no obstant, s'entenien. El relat descriu la situació inversa a la d'un altre relat molt popular: la famosa Torre de Babel, on es diu que tothom es va dispersar perquè no s'entenien perquè parlaven llengües diferents.

Bet
Quan jo encara anava a missa, a l'església havíem d'estar sempre en silenci. Només podíem cantar o resar allò que deia el mossèn. No hi havia el problema d'entendre's o no!...

Juli
Aquesta deu ser una de les principals diferències entre "el temple" i "a casa", com deies tu Magda. Als temples només parla un, i tots han d'escoltar. A casa tothom xerra...; fins i tot jo, quan la dona em deixa...

Bet
Quina barra que tens! Però he de reconèixer que sóc una mica xerraire...

Juli
No...! Si a mi em va molt bé! Igualment, amb tantes dones a casa, sempre tindria les de perdre... De totes maneres, això de la xerrameca està molt de moda. Això que en dieu pentecosta, és una cosa de cada dia... però amb una diferència: la gent ni s'entenen i es volen entendre. Només cal pensar en el Parlament o en el Congrés dels diputats. Allà, les llengües de foc provoquen incendis... Ara: entre la xerrameca dels polítics i el silenci de les esglésies, jo em quedo amb els polítics.

Víctor
A les esglésies no sempre hi ha silenci: hi ha música, i cants, i respostes en veu alta...

Juli
Perdona, Víctor; potser m'he passat. Amb això del silenci em referia a dialogar i expressar la pròpia opinió. I em sembla que això... això no ho feu a les esglésies. Per exemple: això que estem fent ara aquí, es podria fer en una església?

Bet
Home, Juli: a l'església hi ha massa gent per fer una cosa així!

Víctor
No creguis: ha baixat molt, la gent. De totes maneres, sí que es fan trobades amb grups reduïts, i són més o menys com ara nosaltres.

Magda
La impressió que tinc −mirant-m'ho des de fora− és que les esglésies són massa "temple" i massa poc "casa"; hi ha massa "altar" i massa poca "taula"; massa "culte" i massa poca "germanor".

Víctor
A l'Església passa com amb la creu: hi ha un pal vertical que aguanta enlaire un pal horitzontal. Els dos pals són necessaris.

Magda
No em toca a mi dir com ha de ser l'Església. Però el que jo trobo en els evangelis −i és el que més m'encanta d'ells− no és ben bé això. Segons els evangelis, i també el relat d'avui, aquest pal vertical de què tu parles és com si s'hagués ajagut per identificar-se amb el pal horitzontal. Desapareix el pal vertical. L'Esperit és com la pluja: cau a terra i s'escampa només horitzontalment. "S'alçaran les fondalades i s'abaixaran els turons".

Víctor
La pluja, d'alguna manera, cau del cel...

Juli
Però no ve de fora. En canvi, quan tu, Magda, parles de això de l'esperit, dóna la impressió −si ho he entès bé− que és com si vingués de fora.

Magda
És una manera de parlar. De fora no en pot venir res perquè "a fora" no existeix. És una manera d'expressar una experiència que tots fem alguna vegada: que hi ha coses nostres que no depenen només de nosaltres. Ens agradi o no, som molt curts de vista. Veiem només un tros petit petit de la realitat total. Tots, un moment o altre, experimentem que l'explicació de moltes coses nostres està més enllà del nostre (petit) camp de visió. No pas "fora del món", però sí més enllà del nostre (petit) món. La Bíblia parla de l'Esperit com aquest impuls, i invitació, a obrir-nos a la recerca d'universalitat.

Víctor
L'Esperit Sant depèn de nosaltres o és un do de Déu?

Magda
Em sembla que les dues coses. Quan vaig enamorar-me de tu, va ser una decisió meva. La protagonista del meu enamorament era jo, però no podia enamorar-me de tu sense tu. Igualment passa en l'experiència d'universalitat: no podem enamorar-nos de l'Univers sense l'Univers. I l'Esperit és com l'ànima de l'Univers, que està també en cada un de nosaltres, si l'acceptem, és clar.

Juli
Però vosaltres, quan parleu d'això de l'esperit, us referiu a una cosa transcendent! O no?

Magda
Depèn de com s'entengui "transcendent". En tot cas, per a mi, no es tracta d'una transcendència vertical sinó horitzontal: anar obrint-nos a horitzons cada vegada més amplis: del jo tancat al nosaltres; del nosaltres al tots; del tots al Tot.

Bet
Això m'agrada! Potser també jo he "rebut" l'esperit...