Diumenge 34 i últim de l'any C. Festa de Crist Rei.

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).

En aquell temps,

les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:

«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,

si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

Els soldats també se’n burlaven:

tot oferint-li vinagre, li deien:

«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:

«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu

també li deia insultant-lo:

«No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,

tampoc no tens temor de Déu?

I nosaltres ens ho mereixíem,

perquè estem sofrint el càstig

que ens correspon pel que hem fet,

però aquest no ha fet res de mal.»

I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi,

quan arribeu al vostre Regne.»

Jesús li respongué:

«T’ho dic amb tota veritat:

Avui seràs amb mi al paradís.»

TERTÚLIA

Bet
Escolta, Víctor: us passeu molt amb el títol d'aquesta festa d'avui. "Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist rei de tot el món". Em sembla un títol provocatiu. Que no ho sabeu que quatre de cada cinc persones no són cristianes?!

Víctor
Ai, Bet! Què vols que t'hi digui, jo? Potser es tracta d'un títol antic... No sé... Potser caldria canviar-lo, avui. Trobo estrany que el Concili Vaticà II no el canviés, ja que va posar al dia moltes coses...

Juli
Jo també he trobat molt sorprenent aquest títol. Ara, si és veritat allò que sempre dius tu Magda, que Jesús significa l'Home...
Jo diria que el llenguatge és del tot desafortunat; però el contingut... De totes maneres, tampoc m'agradaria això de l'Home rei del món. Ho trobo massa pretensiós...

Magda
Hi estic d'acord. A més: recordo allò que vas dir, tu Víctor, una vegada: el Jesús mestre, líder, rei... va ser portat al Calvari, i no va passar d'allà. Després de la Creu, Jesús no ha de ser vist com a líder ni mestre ni rei... Ell és el ressuscitat que dóna el seu Esperit humanitzador. L'Esperit humanitza des de dintre; no pas des de cap tron reial...

Víctor
De totes maneres, en l'evangeli que hem llegit, el bon lladre continua parlant del regne de Jesús.

Magda
Sí: el lladre convertit parla de regne. Però Jesús, no. Ell parla del Paradís. Lluc, fent servir aquesta paraula, estableix una connexió amb els "inicis" de la Humanitat: allò que abans se'n deia el Paradís terrenal d'Adam i Eva.

Bet
Ah, sííí! Ui! M'ho havien explicat moltes vegades! Tot allò de la serp i de la poma. I que els van fotre fora del paradís només per menjar una poma!!!...

Víctor
No va ser per menjar una poma, sinó per desobeir Déu!

Magda
El mite del Paradís és una autèntica meravella. Quan l'entens, diu més coses sobre l'Home que el més modern tractat de Psicologia. I té una gran actualitat.

Juli
No ens diràs que te les creus totes aquelles llegendes...

Magda.
No parlen de cap poma. Parlen de dos arbres, tots dos al centre del Paradís: l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal. El fruit d'aquest darrer és tan verinós que, menjant-lo, s'introdueix la mort en la Humanitat. No calen grans explicacions. Ho ensenya tràgicament l'experiència de cada dia.
El "coneixement del bé i del mal" és quan ens arroguem el dret a imposar als altres què està bé i què està malament; i a jutjar-los i condemnar-los segons els nostres criteris. Per què us sembla que el van matar a Jesús? "Nosaltres tenim una llei, i segons aquesta llei aquest home ha de morir". Així de simple! Exactament com passa també avui tot i haver inventat això de la democràcia. Quanta gent ha estat empresonada o morta en nom del bé o del mal, de la llei, de la moral?...
Els humans, de mil maneres, "mengem" del fruit d'aquest arbre "verinós", i així perdem també l'altre arbre: el de la vida.
A la Creu, Jesús torna a oferir l'arbre de la vida del qual ell mateix en penja com a fruit. El "coneixement del bé i del mal" serveix per jutjar, condemnar i matar. L'arbre de la Creu serveix per alimentar i salvar.

Bet
També d'això me n'havien parlat: de la Creu com a arbre de la Vida. Mai no ho vaig entendre. De fet, m'estic adonant que de petita no vaig entendre res de res. El que em van ensenyar de petita sobre religió, ha estat per a mi com una vacuna contra la religió...
Magda: em vols com a "sòcia" en l'estudi dels Evangelis, ara que acabem aquestes tertúlies?  

Magda
I tant!!! I ens ho passarem molt bé!

============================
============================

Arribats al final de l'Any litúrgic C, acaba també TERTÚLIA en espiral.

La finalitat d'aquests comentaris ha estat assajar nous llenguatges per entendre, expressar i comunicar el missatge humanitzador dels Evangelis. Durant el nou Any litúrgic −Any A− intentaré continuar buscant aquest objectiu amb un altre llenguatge: Entrevistes amb Fid'ho, repetint (i, potser, actualitzant, el que ja vaig fer en l’Any A de fa tres anys).  
Recordem: Fid'ho és abreviatura de Fill de l'home. Per tant, l'entrevista serà "al més alt nivell". Demano al possible lector que perdoni la meva gosadia. Com a periodista, farà les entrevistes Evy.

Pere Torras.

Diumenge 33. Any C.

EVANGELI. (Lluc 21,5-19).

En aquell temps, alguns parlaven del temple,

fent notar les seves pedres magnífiques

i les ofrenes que el decoraven.

Jesús digué:

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:

no quedarà pedra sobre pedra.»

Llavors li preguntaren:

«Mestre, quan serà tot això

i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»

Jesús respongué:

«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,

perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.

Diran: «Sóc jo»,

i també: «Ja arriba el moment.»

Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,

no us alarmeu.

Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»

Després els deia:

«Una nació prendrà les armes contra una altra,

i un regne contra un altre regne.

Hi haurà grans terratrèmols,

fams i pestes pertot arreu,

passaran fets espantosos

i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.

Però abans de tot això se us enduran detinguts,

us perseguiran,

us conduiran a les sinagogues o a les presons,

us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,

acusats de portar el meu nom.

Serà una ocasió de donar testimoni.

Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:

jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,

i cap dels vostres acusadors

no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.

Sereu traïts fins i tot pels pares,

pels germans, parents i amics,

en mataran alguns de vosaltres,

i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.

Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.

Sofrint amb constància

us guanyareu per sempre la vostra vida.»

TERTÚLIA

Bet
Ja hi tornem, amb la por! És el que em fa més ràbia de la religió: la seva mania de fer por. I parlo per experiència pròpia.

Víctor
Doncs, la meva experiència és diferent. No vull dir que no tingui por. Tinc les pors normals; les de la majoria. Però no em venen de la religió sinó de la vida mateixa. Una altra cosa és que hi hagi persones −fins i tot els pares, a vegades− que aprofitin i fomentin les pors per fer-se obeir. Però la religió, a mi, més aviat m'ha ajudat a relativitzar les pors.

Juli
Has dit una cosa important: moltes pors venen de la vida mateixa. Hi estic d'acord. Ara, com la Bet, també penso que la gent que s'ha aprofitat més de les pors són els capellans. D'acord que també hi ha pares o mestres. O els polítics.
Avui, potser, són els polítics (sobretot de certs partits) qui més fomenten la por. Alguns arriben a fer mal expressament, perquè la gent tingui més por. És la perversió màxima del polític.

Magda
Estic força d'acord amb tot això. Però penso que el relat que hem llegit no és per fer por. Quan es va escriure, ja eren ben reals els mals que Lluc posa en boca de Jesús com si fossin una profecia. Però no són cap profecia, sinó l'intent d'ajudar unes comunitats a entomar els mals que patien donant-los una perspectiva més ampla. És com si els digués: aquests mals que patiu són els dolors de part d'un món nou que està naixent.

Bet
I per què han d'existir dolors de part?!! Per què s'ha de patir per parir?

Juli
Jo diria que els dolors de part ajuden a generar els vincles que s'han d'establir entre el nen i la seva mare. Els dolors naturals solen tenir una funció biològica important. Però ara, aquest no és el tema. Parlàvem de la por. Aquí hi té molta influència la manera de ser de cadascú.

Víctor
Com més ric més por, perquè tens més coses a perdre...

Magda
Com més ric,... o com més lligat a les coses que t'envolten. El relat d'avui diu: Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra. Explícitament es refereix al temple de Jerusalem, que acabava de ser destruït, quan Lluc escrivia tot això. Però aquestes paraules van més enllà, i expressen una característica de la condició humana. Vivim per etapes; quan comença una de nova, despareix l'anterior.
Lluc ho suggereix a través de la reacció dels deixebles: Quan serà tot això, i quin senyal ho anunciarà? És una pregunta estranya, perquè "això" acabava de succeir. Però les paraules de Jesús fan mirar més enllà del fet concret que serveix de llenguatge. Cada ésser humà, cada civilització, passa per l'experiència del "no en quedarà pedra sobre pedra". I la vida continua.

Víctor
Jo sempre havia entès que aquestes paraules de Jesús es referien a la fi del món...

Magda
Cal no confondre els temps finals amb el final dels temps. Tots passem per l'experiència dels temps finals. Els Evangelis parlen dels temps finals per a Israel amb la mort resurrecciosa de Jesús. Escenifiquen la mort de Jesús com el gran espectacle que marca el canvi d'època: temps finals d'Israel, que donen lloc a un nou començament "el dia primer" després del repòs del dissabte.

Bet
D'acord: els temps finals no són el final de tot. Però el relat acaba amb una mentida, perquè diu: No es perdrà ni un dels vostres cabells. Ni cabells ni res; tot es perd! Potser el món continuï, però tu desapareixes del tot; i el mateix passa amb les persones que més t'estimes...

Juli
Res desapareix...
Hi ha el que hi ha; i res de nou no es crea, ni res desapareix. Només es transforma. Ara: si em parles del JO, o de la consciència del JO, no ho sé. Potser només és una il·lusió. O potser també es transforma d'alguna manera que no coneixem.
A l'hospital he vist coses molt estranyes... No sempre el dolor enfonsa la gent. A vegades el dolor transforma una persona de tal manera que, des de fora, resulta inexplicablement positiva. Una espècie d'evaporació del JO, lliure i conscient, per condensar-se en una altra manera de ser. Quan t'hi relaciones, tens la sensació de que aquella persona està... no sé: en una altra dimensió.

Diumenge 32. Any C.

EVANGELI. (Lluc 20,27-38).

En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,

uns saduceus anaren a trobar Jesús.

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.

Per això li proposaren aquesta qüestió:

«Mestre, Moisès ens va prescriure

que si un home casat mor sense fills,

el seu germà es casi amb la dona del difunt,

per donar descendència al seu germà.

Doncs bé:

hi havia set germans.

El primer, que era casat, morí sense fills.

El segon, el tercer, i així fins al setè

es van casar amb la dona del difunt

i moriren sense deixar fills.

Finalment ella també morí.

Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,

de quin dels set serà l’esposa?

Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:

«En el món present els homes i les dones es casen,

però els qui Déu considerarà dignes

de tenir un lloc en el món que vindrà

i en la resurrecció dels morts

no es casaran,

perquè ja no podran morir mai més.

Pel fet de tenir part en la resurrecció

són iguals que els àngels

i són fills de Déu.

I que els morts han de ressuscitar,

Moisès mateix ho deixa entendre

en el passatge de la Bardissa que no es consumia,

quan diu que el Senyor

és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius,

perquè, per a ell tots viuen.»

TERTÚLIA

Juli
Jo sóc com aquests saduceus de què parla l'evangeli: no hi crec en la resurrecció. A més: ni tan sols penso que fos una cosa bona! T'imagines tornar a trobar-te amb tota la gent que has conegut?... les seves manies, fòbies, impertinències... La mort està molt bé: "soluciona" tots els problemes!

Bet
No sé. Es cert que ho soluciona tot. Però hi ha situacions i situacions. A més: si tot acaba en la mort... la vida em semblaria una broma de mal gust.
Però, tampoc no veig suportable una vida que durés sempre. Viure per sempre seria terrible! A mi, l'eternitat em fa terror!

Víctor
Jo no tinc prou arguments ni a favor ni en contra. Sempre m'han ensenyat que ressuscitarem, i em sembla el més normal; perquè, si no, què carai voldria dir viure? Ara: no em pregunteu ni quan ni de quina manera. Quan arribi, ja ho veurem. Entretant visc; i miro de viure tan bé com sé.

Juli
El que està clar és que ningú no n'ha tornat de l'altra banda. S'hi deu viure molt bé!... O és que no hi ha res de res a l'altra banda? Com dius tu, ja ho veurem quan arribi. I mentrestant, tranquils! Carpe diem, que deien els antics.

Magda
Estic força d'acord amb el que dieu. Però els Evangelis suggereixen alguna cosa més. Els Evangelis neixen de la creença en la resurrecció de Jesús. I no parlen d'ell com d'algú que "ha tornat" sinó d'algú que "ha passat" (Pasqua) a una altra situació. Una font no recupera mai l'aigua que ha donat, i no per això nega la realitat del mar.
No m'agrada la paraula resurrecció perquè suggereix això de "tornar". Jo imagino que la Vida "flueix". I no puc deixar de creure-hi, perquè la sento com una cosa nova que rebo contínuament, i que en gaudeixo donant-la contínuament.

Bet
Els morts no reben ni donen res de res...

Magda
No sé... Potser no som nosaltres que rebem o donem. Potser és la Vida que ve i surt. I així ens fa existir... No és la font que fa l'aigua; és l'aigua que fa la font. L'aigua flueix, s'escampa, banya els llocs... Crea fonts, rius, estanys o mars; pot prendre una infinitat de formes, però no desapareix mai. No sé imaginar-me una persona realment "morta". Potser les últimes paraules de l'Evangeli d'avui volen dir això. "Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè per ell tots viuen". És la Vida que ens fa vivents. A vegades ens fa font, a vegades ens fa riu, a vegades ens fa estany, a vegades ens fa humitat de la terra que vivifica plantes, sembrats, flors...

Bet
I no et fa por, l'eternitat?

Magda
No m'imagino l'eternitat com una cosa que dura sempre... No sé imaginar-la. Potser és una cosa que no cansa...

Bet
Tot el que dura massa acaba cansant, per plaent que sigui...

Juli
Sí. Però hi ha situacions que no "duren". És com si estiguessis fora del temps. Te'n recordes aquella vegada que vaig dormir dos dies seguits? Jo no me'n vaig adonar. Vas ser tu qui m'ho vas dir...
Si l'eternitat de què parleu fos estar fora del temps, a la millor m'hi apunto...

Bet
Ara no te'n fotis, tu!
Ja t'he dit altres vegades que això de l'eternitat em fa por.
De totes maneres... si fos això d'estar fora del temps...
Però, què vol dir estar fora del temps? Estem atrapats en el temps!

Víctor
"Fora del temps". Aquesta frase m'inspira...
A vegades el temps va tan a poc a poc que no acaba de passar mai. Altres vegades va tan de pressa que passa volant. El temps! És una cosa ben estranya!

Magda
Jo tampoc no sé imaginar-me això de "fora del temps". Però el que has dit demostra que el temps és una cosa característica dels “vivents”. Les pedres, no "tenen" temps. Segurament la resurrecció de què parlen els evangelis sigui "viure fora del temps". No deu ser una vida com la d'ara i que no s’acaba. "Vida" i "Temps" no han d'estar necessàriament units. Són iguals que els àngels, diu el relat.  Els místics també parlen dels moments de "èxtasi" com si fos la plenitud en un instant...

Juli
Alguns accidentats que havien estat a punt de morir expliquen que, en un segon, se'ls havia fet present tot el que havien viscut abans... Com una pel·lícula de seixanta anys vista "tota" en un segon. No m'ho sé imaginar; però així ho expliquen...

Bet
El poeta Costa i Llobera, en una poesia fa servir una expressió que em va xocar. Ell descriu la felicitat com un "glop d'eternitat". Està bé, oi? Un glop d'eternitat...