Diumenge 5 de quaresma. Any C.

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

TERTÚLIA

Bet
No estic d'acord amb el comportament de Jesús, aquí. Em sembla massa asèptic, indiferent. Calia defensar amb més força aquella pobra dona.

Juli
Defensar amb més força? Però si ni tan sols la defensa, sinó que l'acusa! Jo trobo inhumana la resposta de Jesús, perquè, de fet, consent que la puguin apedregar. No és suficient posar com a condició "qui sigui net de culpa". I, si algú hagués començat a tirar pedres, què?

Víctor
A mi em sembla que Jesús, aquí, ni condemna ni deixa de fer-ho. A més, segur que sabia (perquè és fill de Déu) que aquells acusadors acabarien anant-se'n. L'adulteri, per aquella gent, havia de ser castigat. En canvi Jesús fa que no s'apliqui cap càstig.

Bet
Però aquí està precisament el que trobo més injust! Per a aquella gent l'adulteri era pecat només per a la dona! Només la dona havia de ser apedregada! Això és totalment injust! No puc acceptar que Jesús no ho denunciés!

Juli
Jo penso que encara s'ha d'anar més enllà. Tu, Magda, sempre dius que Jesús és una personificació de la Humanitat. Si és així, el que jo esperaria de Jesús és que denunciés la Llei i la mentalitat que feien dolent l'adulteri. ¿Qui s'ho va inventar això de que l'adulteri és "pecat"? Per què? Hi ha moltes classes d'adulteri!

Bet
Ei! Què vols dir, ara tu, amb això? Que em vols fer el salt?... Mira que si ho fas... t'asseguro que t'engego a fer punyetes!...

Juli
I faries molt bé, perquè se suposa que tu tens la mateixa llibertat que tinc jo. Hem fet un pacte, però amb la mateixa llibertat amb què l’hem fet el podríem desfer...

Magda
Estic d'acord amb això que dieu. Cal reconèixer que abans (igual que ara per a molts...) el matrimoni feia que la dona es convertís en "propietat privada" del seu marit. En canvi el baró no era "adúlter" si feia el salt a la seva dona sinó només si ho feia amb una dona "propietat privada" d'un altre. Això que dius tu, Juli, em sembla molt important: cap persona no és propietat privada d'una altra. Si el matrimoni fos això, seria pervers.

Víctor
Però el matrimoni és un pacte de mútua donació. I els pactes s'han de complir. D'alguna manera, jo sóc el teu home, i tu ets la meva dona.

Juli
Estaria d'acord amb això que dius, però amb una condició: quan parlo de la "meva" dona, he de tenir sempre present que parlo d'una dona lliure. Jo sóc el marit de la Bet, però això no em fa menys lliure que abans; en tot cas, me'n fa més.

Bet
Però res d'això està en el relat que hem llegit. Per això no estic d'acord amb el comportament de Jesús.

Magda
D'acord, Bet. Però un relat és un relat; i cada relat serveix pel que serveix. A mi em sembla que aquest relat no vol parlar-nos del matrimoni. S'hi destaca molt la "indiferència" de Jesús, com deies tu mateixa. Aquesta indiferència ha de voler dir alguna cosa. Segurament aquesta dona "sorpresa cometent adulteri" representa alguna discussió entre les primeres comunitats cristianes sobre la "fidelitat a Déu". Cada part intentaria posar a favor seu l'autoritat de Jesús. I el relat serviria per mostrar precisament la "indiferència" de Jesús en relació a aquella discussió.

Víctor
Si és això que dius, penso que continua essent d'una grandíssima actualitat entre les comunitats cristianes, i, fins i tot, en les altres religions. A vegades he sentit converses, o tertúlies, o conferències... que fan pena: Que si els de l'Opus són no sé què... Que si els Progressistes no sé què volen... Que si els conservadors intenten qui sap què... Que si la Teologia de l'alliberament descuida això o allò... I podríem seguir: que si els Catòlics... Que si els Protestants... Us sóc sincer: si és com dius tu Magda, em resulta molt gratificant la indiferència que hi mostra Jesús.

Juli
Posats en aquest pla, jo podria dir exactament el mateix en el camp de la política actual. Els diferents partits s'han convertit en autèntiques sectes, tant o més que les sectes religioses. I poden ser molt més perillosos, perquè els partits acaben manant. De la Religió en podem prescindir, però de la Política, no. Resulta molt frustrant veure com, per culpa de la gestió sectària dels partits, molts polítics gasten les seves qualitats (i els nostres diners!) barallant-se entre ells, i desfent Poble per comptes de fer Poble.

Magda
És realment molt sorprenent veure com molta gent, que sovint se les dóna d'anticlericals, està copiant els mateixos defectes que critiquen a les religions. Per exemple, el dogmatisme. Jo, actualment, veig molt més dogmatisme en la política que en la religió. I el que tu dius: els polítics manen, i condicionen les nostres vides!

Diumenge 4 de quaresma. Any C.

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos 

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

TERTÚLIA.

Víctor
Aquesta és una de les paràboles més boniques i cèlebres dels  Evangelis.

Bet
Un dia, quan vaig deixar d'anar a la parròquia i a missa, em vaig trobar el mossèn, que ens coneixem molt, i, parlant, em va dir que jo era un xic com el fill pròdig; però que si mai volia tornar, seria molt ben rebuda.
He de reconèixer que em va saber greu que m'ho digués. El fill pròdig va reclamar l'herència; en canvi jo no havia reclamat res de res...

Víctor
La paràbola no parla només del fill que marxa sinó també del fill que es queda. I el pare té més problemes amb aquest que amb el que va marxar i tornar.

Juli
¿Vols dir que la queixa és sobretot per als que continueu anant a missa?

Víctor
No crec. Hi ha moltes maneres d'anar a missa. Jesús, amb aquesta paràbola, es dirigeix als fariseus i mestres de la llei que murmuraven d'ell perquè acollia els pecadors.

Bet
Però, per a vosaltres, els que no anem a missa som pecadors...

Víctor
Mira, Bet: segurament te’n recordes: a missa, el primer que fem és demanar perdó pels nostres pecats. Si algú es pensa que els pecadors són els altres... doncs sí: aquesta paràbola aniria per ell. Però no crec que això passi gaire avui dia...

Magda
El meu cas és diferent. Jo no em vaig trobar amb la Religió fins que vam festejar amb en Víctor. Abans, mai havia pres els Evangelis com uns llibres religiosos. Simplement els veia com uns escrits on hi trobava, i hi trobo, un gran contingut humà. Per exemple, aquesta paràbola d’avui: jo no hi veig tant la qüestió dels germans com la sorprenent figura del Pare.

Juli
Per què et resulta sorprenent, el pare aquest?

Magda
És allò que, fa uns dies, dèiem de les "presències". (Diumenge 5 de durant l'any). Aquí, en  la figura del Pare, jo hi veig sobretot una presència: una presència que no "omple" ni anul·la cap "buit". Ni tant sols impedeix que altres coses "omplin" l'espai que deixa lliure. El Pare reparteix l'herència als dos germans quan un d'ells la reclama; deixa marxar al qui vol marxar; deixa que es quedi el qui vol quedar-se, encara que no es consideri gaire "fill seu”. Acull el fill petit quan torna sense demanar-li explicacions; aprofita la "filiació" que encara conserva el fill gran perquè pugui "retrobar" el seu germà;...

Víctor
Aquest Pare representa Déu.

Magda
És possible. De fet, és una imatge coherent amb el nom que la Bíblia fa servir per parlar de Déu: "Jahvé", que literalment vol dir "Jo sóc el que hi sóc", és a dir: El Present.

Bet
Perdona, Magda: però... és que no t'acabo d'entendre. Sempre dius que no ets religiosa, però parles de Déu com si hi creguessis! Tu, hi creus o no hi creus, en Déu?

Magda
Penso, Bet, que aquesta és una mala pregunta perquè, fos quina fos la resposta, no significaria absolutament res. Si et respongués que sí, què et diria de nou si ni tu ni jo no hem vist mai Déu? I si et digués que no, a què diria que no?
Mira, Bet: de Déu jo no en sé res de res. Tampoc sé quin sentit pugui tenir, aplicada a Ell, la paraula "existir". Quan parlo de "presència" no estic parlant "de Déu" sinó de mi mateixa. Seria una mica com quan parlem dels colors. Existeixen o no existeixen, els colors? Els colors no estan en les coses; estan només en els nostres ulls quan mirem objectes suficientment il·luminats. Són sensacions. Per una persona cega o daltoniana, els colors no existeixen en absolut. Semblantment, quan parlo de Déu, expresso la meva actitud de fer en mi un "buit", un espai per a possibles presències. I no és que intenti "omplir-me" amb aquestes presències, perquè les vertaderes presències no “omplen” el nostre buit sinó que creen més espai per a noves presències.

Bet
Continuo sense entendre't. L'exemple dels colors m'ajuda a imaginar-ho una mica, però...
Podries posar més exemples?

Magda
N'hi hauria molts. Podríem dir-ho de les paraules. Quan poses la ràdio pots sentir paraules. Existeixen les paraules? Les ones magnètiques que ens envolten per tots costats, no són "paraules". Però, si engegues la ràdio, per a tu existeixen realment les "paraules". Si no connectes la ràdio o ets sorda, per a tu les paraules no existeixen. I tampoc, si no entens la llengua en què parlen. Pots sentir fressa, però no "paraules". Si per comptes d'una ràdio connectes un oscil·loscopi, podràs veure llumetes, però no són "paraules".
Els germans del relat que hem llegit, cadascú es "defineix" només per referència al pare. Però la presència del pare és de tal manera que fa adonar-los que "ell no existeix" si no fan en ells un "buit" per acollir el germà. "El teu germà ha tornat".
Usant un llenguatge religiós, potser es podria dir: "Déu només existeix per a qui està obert a la germanor".  O al revés: "Per a qui no està obert a la germanor, Déu és només un ídol".
Per a mi, "parlar de Déu" és com posar la ràdio; és fer un "buit" per acollir-hi les presències que arribin. Després, que m’arribi o no una sintonia, ja no depèn de mi; ni el què ni el com de la sintonia. Jo només hi poso el “buit”.

Bet
Però això que dius, si ho entenc, pot passar també sense haver de parlar de Déu.

Magda
D'acord, al cent per cent.

Juli
Perdoneu. Ara a mi ja se m’han fos els ploms...  
Anem pel sopar?

 

Diumenge 3 de quaresma. Any C.

EVANGELI. (Lluc 13,1-9). 

Per aquell temps,

alguns dels qui eren presents

contaren a Jesús el cas d’uns galileus,

com Pilat havia barrejat la sang d’ells

amb la de les víctimes que oferien en sacrifici.

Jesús els respongué:

«Us penseu que aquells galileus van ser malmenats

perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.

I aquells divuit homes que van morir

quan els caigué a sobre la torre de Siloè,

us penseu que eren més culpables

que tots els altres habitants de Jerusalem?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.»

I els digué aquesta paràbola:

«Un home que tenia una figuera a la vinya,

anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà.

En veure això, digué al vinyater:

“Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera

i no n’hi trobo.

Talla-la d’una vegada.

Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”

Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.

Cavaré la terra i la femaré,

a veure si fa fruit d’ara endavant;

si no, ja la podreu tallar”.»

TERTÚLIA.

Bet
Ja hi tornem! Altra vegada sang i fetge... amenaces... condemnes...! Si hagués de ser religiosa per força, em faria budista, que diuen que és una religió més "natural".

Juli
Si et fas budista, o de qualsevol altra religió, em divorcio!...
Més o menys, totes les religions són iguals. També el cristianisme està lligat a la natura. Fixa't: ara que ve la primavera, fan la festa del Ram. I Pasqua és també una festa de primavera. Però tens raó: sempre hi barregen sang i fetge... sacrificis, turments, abstinència, mort,...
Perdona, Víctor: però no em negaràs que les religions són una cosa trista.

Víctor
Són tristes i alegres; com la vida. Hi ha moments de tot. Tampoc no ens podem fer una religió a la carta. Si la religió ha d'ajudar a viure, ha d'encaixar amb la vida; i la vida és així. Si la religió fos només alegre, no serviria per a moments difícils, que és quan més es necessita.

Juli
Ara ho has dit!!
La religió s'ha inventat per "solucionar" els moments difícils. El problema està en que és una mala solució, perquè no treu els mals. Potser els fa més suportables... Però, amb això, el que s'aconsegueix és que durin més, o que no s'hi lluiti prou en contra. Per a mi, la religió ja és un mal en si mateixa.

Bet
Au, va, Juli: no hi tornis... Per tu i per mi, la religió no és bona; però, per en Víctor, sí que ho és. Doncs, millor per ell! En canvi per la Magda, no és ni bona ni dolenta.
Som diferents... I no passa res.

Magda
Perdona, Bet, que et corregeixi una mica: no és que per mi la religió no sigui ni bona ni dolenta. Al contrari: jo crec que per a alguns, i en certes ocasions, és bona; i per altres, en certes ocasions, és dolenta. Per mi, la religió seria dolenta, almenys tal l'entén molta gent; en canvi per en Víctor, jo veig que és bona; i a través d'ell em beneficia també a mi.

Bet
Bé... més o menys volia dir això. De fet, jo, de petita, era religiosa, i tampoc no em va fer tant de mal... Després, això que dius, tu: se'm va tornar dolenta.

Víctor
Potser seria millor no parlar de religions sinó de persones. En realitat, la religió no existeix. No pots anar a un supermercat a comprar tres quilos de religió... Allò que existeix som les persones, i podem ser religioses o no. Quan som religioses, podem fer servir la religió per bé o per mal. Però també vosaltres, la no-religió us pot servir per fer bé o fer mal.

Juli
Estaria una mica d'acord amb tu. Potser es podria dir que passa com amb els medicaments: si els prens quan els necessites, et fan bé; però hi ha molta gent que els pren sense necessitat, i llavors fan mal.

Bet
Seguint aquest exemple que poses tu, jo diria que la religió s'assembla més aviat a un medicament caducat...

Magda
Torno a estar en desacord amb tu, Bet. Si la religió no existeix, tampoc pot "caducar". En tot cas "caduquem" nosaltres, si no ens renovem. Tu et vas renovar deixant la religió. En Víctor es renova madurant-t’hi; com veiem que fan també altres persones...
El relat d'avui parla d'una figuera que estava en una vinya. Per aquesta figuera, “renovar-se” era començar a donar fruit. Arriba un moment en què ja no n'hi ha prou amb créixer i fer fulles; cal també donar fruit.
Quan no donem fruit, ni és per culpa de la religió, ni la no-religió serveix d'excusa. 

Bet
Quan jo era petita vivia en un mas que tenia una llarga filera de xiprers. No ens interessaven per a res els seus fruits.

Juli
Durien servir per parar la tramuntana i protegir els cultius. En aquest cas, el seu vertader fruit era aquest.

Víctor
En el fons, la "religió" i la "no-religió" són llenguatges. Els llenguatges són importants, però és més important allò que transmeten. El llenguatge, en bona part, el rebem del nostre entorn. En canvi allò que transmetem ve del cor. Al cor poden haver-hi coses bones o dolentes, que sempre, d’una manera o altra, surten a través del llenguatge. I poden sortir tant amb llenguatge religiós com amb llenguatge no-religiós o antireligiós.

Bet
Almenys en mi, les coses no han pas anat així. El meu entorn va donar-me un llenguatge religiós; en canvi, després, jo vaig abandonar-ho tot.

Magda
D'acord, Bet. Però estàs segura que la teva nova situació en relació a la religió no té res a veure amb l’entorn? No tenim només l'entorn de quan érem petits; sempre estem en un entorn que ens influeix. Encara que també és veritat que tots tenim la capacitat de relacionar-nos amb el nostre entorn per sintonia o per contraposició.
Algun dia n’haurem de parlar... El misteri de la llibertat!!!

Diumenge 2 de quaresma. Any C.

EVANGELI. (Lluc 9,28b-36).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Joan i Jaume

i pujà a la muntanya a pregar.

Mentre pregava,

es trasmudà l’aspecte de la seva cara

i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant.

Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell.

Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos,

i parlaven del traspàs d’ell,

que s’havia d’acomplir a Jerusalem.

Pere i els seus companys estaven adormits profundament,

però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús

i els dos homes que eren amb ell.

Quan aquests anaven a separar-se de Jesús,

Pere li digué:

«Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt!

Fem-hi tres cabanes,

una per a vós,

una per a Moisès

i una altra per a Elies.»

Parlava sense saber què es deia.

Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí.

Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol.

Llavors del núvol estant una veu digué:

«Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.»

Així que la veu hagué parlat,

es van trobar amb Jesús tot sol.

Ells guardaren el secret,

i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

TERTÚLIA.

Juli
Embolica que fa fort! Mai no havia llegit res tan irracional i complicat. Voleu dir que estava bé del cap aquest tal Lluc? Em sembla que l’única cosa sensata és quan diu “no sabia el que es deia”...

Bet
Doncs, mira: ja som dos. A casa, abans de venir, me l’he llegit tres vegades! I cada cop se'm feia més complicat. Però és que, fins i tot, m’és impossible d'imaginar! No sé com imaginar-me'ls aquests tres deixebles que s'hi troben embolicats... I això del núvol? Un núvol que parla?...

Magda
Jo ho veig com vosaltres, però em produeix la impressió contrària. Ja sabeu que considero Lluc un escriptor extraordinari, i això que comenteu m’ho acaba de confirmar. Només un bon escriptor és capaç de crear en el lector uns sentiments com els que acabeu d’expressar. I crec que és precisament el que Lluc intenta. És un relat de ritme trepidant, desconcertant. Produeix en nosaltres el mateix estat d’ànim que deurien tenir aquells tres pobres deixebles que necessitaven una experiència forta per poder entendre alguna cosa...
Jo penso que amb aquest relat, Lluc intenta precisament crear en el lector aquest “trasbalsament” de què parleu.

Juli
A mi no m’ha trasbalsat per res. Al contrari: el que jo dic és que això no té cap sentit.

Bet
A mi tampoc no m’ha trasbalsat, però he de reconèixer que em sento força reflectida en aquests tres pobres deixebles de què parla. Ells, en menys de cinc minuts, passen de la despreocupació més absoluta ("dormien") a la preocupació de fer-se un món apart dels problemes de cada dia (instal·lant-se allà dalt, a la muntanya), i a sentir-se atrapats per un núvol terrorífic que els deixa muts. Això m'ha passat a mi també algunes vegades. Te'n recordes, Juli, d'aquella discussió amb la Petita de casa? Va ser terrible! Jo hi era, i volia marxar; però no podia perquè, encara que la discussió era entre vosaltres dos, ens afectava a tots. No podia marxar ni desentendre-me'n. Tampoc no podia intervenir-hi. Si ho hagués fet, hauria desequilibrat la "lluita": haurien estat dos contra un, i la situació s'hauria trencat. Això hauria provocat una tragèdia familiar. Era absolutament necessari que en aquella lluita no hi haguessin ni vençuts no vencedors. Jo volia fondre'm. Em sentia atrapada en una situació que m'afectava terriblement, i no hi podia dir ni fer res...

Juli
Me'n recordo perfectament. Va ser una discussió molt estranya.

Bet
Recordes allò que va dir cridant tant com podia: "Estic segura que no m'heu parit perquè sigui la vostra ombra! Doncs, per què no em deixeu viure la meva vida!". Només tenia 14 anys...

Juli
Va ser un xoc de dos amors forts. Però no hi va haver trencadissa... O, potser, sí; potser es van trencar moltes cloves que havíem pensat que ens protegien, quan, en realitat, ens ofegaven. Mai no hauria imaginat que l'amor pogués ser tan violent!...
Potser es refereix a això, el relat d'avui quan diu que "parlaven del seu traspàs que havia de succeir". Reconec que aquella discussió va tenir alguna cosa de traspàs. Allà, alguna cosa va "morir" per sempre. Però estic segur que, si no l'haguéssim tinguda, ens hauríem perdut el millor de la nostra filla, i ella s'hauria perdut el millor de nosaltres.

...

Víctor
O sigui: que aquest relat no t'havia trasbalsat per res, oi Juli?...

Juli
Ei, Víctor! Ara tu no te n'aprofitis!... No parleu de "resurrecció", vosaltres a missa? Doncs, mira: aquí en tens un exemple ben concret. I amb passió i mort incloses...

Magda
La veritat és que, quan ens parleu de les vostres filles, ens feu molta enveja.

Bet
És sorprenent: amb la Gran no hem tingut mai cap problema especial. És una meravella. Però ha hagut de ser precisament la Petita, la rebel, qui ha transformat les relacions entre tots nosaltres. Sortosament ha acabat bé; i ha estat meravellós. Realment hem tingut sort. És clar que ho veiem com a pares... Vosaltres podríeu dir el mateix dels vostres...

Víctor
Els vailets són diferents... A més: són encara molt petits. Les seves rebel·lies no passen de ser rebequeries per obtenir alguna cosa. I com que de vegades se'n surten...

Magda
La vostra Petita és dinamita pura. Us pensàveu que era el seu gran defecte, i ella mateixa us ha demostrat que és la qualitat que la fa extraordinària. Enhorabona: per a ella i per a vosaltres!

Diumenge 1 de quaresma. Any C.

Evangeli.

En aquell temps,

Jesús, ple de l’Esperit Sant,

se’n tornà del Jordà,

i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert,

i era temptat pel diable.

Durant aquells dies no menjava res

i a la fi quedà extenuat de fam.

El diable li digué:

«Si ets Fill de Déu,

digues a aquesta pedra que es torni pa.»

Jesús li va respondre:

«Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.»

Després el diable se l’endugué amunt,

li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra

i li digué:

«Et puc donar tot aquest poder

i la glòria d’aquests reialmes;

tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull;

adora’m i tot serà teu.»

Jesús li respongué:

«L’Escriptura diu:

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”»

Després el conduí a Jerusalem,

el deixà dalt la cornisa del temple i li digué:

«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí;

l’Escriptura diu que

“ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”

i que “et duran a les palmes de les mans,

perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»

Jesús li respongué:

«Diu l’Escriptura:

“No temptis el Senyor, el teu Déu.”»

Esgotades les diverses temptacions,

el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.

TERTÚLIA

Magda
No em negareu que aquest relat és una pura meravella, tant literàriament com pel seu contingut. 

Juli

A mi m'hi sobra tot això de l'esperit i del diable. Què hi pinten aquí, aquests senyors? Em sembla un recurs literari massa gastat.

Magda
Avui parlaríem de l'oposició Home - Antihome.
Jesús representa l'Home.
L’Home és real, perquè neix de la força de la Vida.
El diable (que significa "acusador") representa l'antihome.
No és real en si mateix. Representa la carència del nivell degut d’humanització.

Víctor
De Humanització? Però... Com pot ser que l'home s'humanitzi?! Si som homes, ja som humans!

Bet
Víctor!... Si tu mateix has dit moltes vegades al teu fill; "Ja ets una mica gran... Potser que comencis a ser un home!"

Víctor
Perquè és un nen. Els nens sí que poden fer-se més homes...

Magda
No solament els nens!
El relat ens presenta Jesús portat per l'esperit. És una manera de parlar de la força de creixement que hi ha en tots els éssers humans. Gràcies a aquesta força de creixement, sempre podem créixer en humanitat superant les temptacions.
El relat parla, amb un llenguatge molt gràfic, de tres temptacions bàsiques. Avui, en diríem la Màgia, el Poder i la Religió.

Víctor
La religió?! La religió és una temptació? En tot cas voldràs dir la "falsa religió". Estic d'acord que una mala religió pot ser molt deshumanitzadora.

Juli
Per mi, totes les religions són deshumanitzadores. Per això hi estic en contra. No nego que, en casos concrets, pugui haver-hi persones que la religió els ajudi a ser més humanes. Però no és mèrit de la religió sinó d'elles mateixes.

Víctor
Suposo que ho dius per mi, i t'agraeixo la consideració. En el meu cas és cert: la religió m'ajuda; n'estic segur. També reconec que, si no hagués anat canviant algunes coses, potser no sempre m'hauria ajudat.
El nostre cas és ben curiós: la Magda sempre em diu que ella no és religiosa. Però resulta que m'ajuda a mi a ser-ne més i millor.

Magda
Jo no pretenc "fer-te" religiós. En realitat no pretenc "fer-te" res. Ja m'està bé com ets. Allò que més m'agrada de tu és precisament aquesta capacitat teva per canviar, adaptar-te, créixer,... Ets molt més dúctil que no pas jo. Ho reconec: jo tinc una certa tendència a les  idees fixes. És la temptació que em toca anar superant cada dia... I tu m'hi ajudes.

Víctor
Això m'ho has comentat moltes vegades, però jo no ho he experimentat. Més aviat diria el revés. Però, en fi: si tu ho dius,... me n'alegro de ser-te útil.

Bet
Parlant de utilitats... Quina us sembla més actual d'aquestes temptacions?

Juli
Jo no en tinc cap dubte: la segona. Això del Poder.
Sembla la descripció exacta d'allò que està passant avui dia. Avui i sempre!

Víctor
Em pensava que diries la Religió... Però has dir el Poder!
Explica't, que potser en això estarem d’acord.

Juli
La Religió, si no té Poder, no pot fer gaire mal. El mal ve del Poder. És exactament el que passa avui dia: "Tindràs tot el Poder... si m'adores". Adorar el Poder per tenir Poder...
Penso que vivim una absoluta perversió de la democràcia. Els partits adoren el que sigui per tenir o mantenir Poder. Tots volen Poder. Tots diuen que és "per servir el Poble"... Però reneguen del Poble de seguida que tenen Poder.
No trobeu irracional i ofensiu tot aquest debat actual sobre el dret a decidir? Com es poden contraposar el dret a decidir i la legalitat, si la legalitat només pot venir del dret a decidir?!

Bet
Hi estic totalment d'acord. Potser no acusaria directament els polítics, perquè allò que està realment pervertit és la màquina. Els mateixos polítics han perdut el control de la màquina, i tots (i també ells) ens hem convertit en víctimes de la màquina. És increïble: som víctimes d'una màquina que nosaltres mateixos hem creat, entre tots mantenim, i la pervertim cada dia més.

Magda
Això que acabes de dir, ho trobo molt important, Bet.
Nosaltres mateixos mantenim la màquina que ens esclavitza.
I és que la màquina som nosaltres! Ens hem deixat convertir en peces de la màquina-monstre que ens devora. Per això la solució és tan difícil. No es pot canviar la màquina política com qui canvia de rentadora...

El relat d'avui té un acabament intrigant: el diable s'allunya de Jesús esperant que arribés l'oportunitat. La temptació del Poder no queda mai definitivament vençuda.
L'actual Constitució va ser pactada per garantir l'entesa i la convivència de les persones i dels Pobles d'Espanya. Quaranta anys després, aquesta mateixa Constitució és utilitzada per destruir allò per a què va ser feta. D'una Constitució nascuda de molts pactes s'ha passat a una Constitució per condemnar els Pobles que la van pactar. D’una Constitució democràtica pel seu origen, s’ha passat a una Constitució antidemocràtica per la interpretació que se’n fa. Els partits que van votar-hi en contra, ara s’anomenen “els  constitucionalistes”. El Tribunal que l’hauria de defensar, l’ha pervertida fent-li dir el contrari del que s’havia pactat.
I els que denuncien aquesta perversió són condemnats per rebels! Com pot ser tanta ceguesa!!!

 
Juli
Realment sorprèn que, entre tants jutges i tribunals, no n’hi hagi cap de prou lúcid, honrat i valent per condemnar l’única autèntica rebel·lió: la del Tribunal (anti)constitucional, convertit en un “Super-Poder” de la nostra “especial” Democràcia.