Diumenge 18. Any C.

EVANGELI. (Lluc 12,13-21).

En aquell temps,

un de la gent digué a Jesús:

«Mestre, convenceu el meu germà

que es parteixi amb mi l’herència.»

Jesús li contestà:

«Bon home, qui m’ha encomanat a mi

que fes de jutge o de mediador entre vosaltres?»

Llavors digué a tothom:

«Vigileu!

Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses,

perquè ni que algú tingués diners de sobres,

els seus béns no li podrien assegurar la vida.»
I els ho explicà amb una paràbola:

«Un home ric va treure de les seves terres

unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les.

Tot rumiant es va dir:

ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners,

en construiré de més grans,

hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves

i em diré a mi mateix:

“Tens reserves per a molts anys:

reposa, menja, beu, diverteix-te.”

Però Déu li digué:

“Vas errat!

Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida

i tot això que volies guardar-te, de qui serà?

Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix

i no es fa ric als ulls de Déu”.»

TERTÚLIA

Bet
Segons sembla, això de les herències ha provocat problemes sempre. Aquí veiem que també en temps de Jesús ja provocava enfrontaments. Ditxoses herències!!!

Víctor
He de reconèixer que aquest evangeli em sorprèn. Que un individu li plantegi a Jesús problemes tan particulars i, a sobre, li demani que es posi a favor seu, em sembla un abús de confiança. I també trobo estrany que l'evangelista li doni tanta importància posant-ho al seu Evangeli. En canvi Jesús se'n desentén.

Magda
Potser el problema consistia precisament en considerar "important" una qüestió que no ho hauria de ser. Com a problema "fet" important, Lluc el posa en el seu Evangeli; com a problema que no havia de ser important, Jesús se'n desentén.
Però segurament no es tracta de cap problema entre dos germans particulars sinó d'un problema “important” entre comunitats.
També és possible que aquí l'evangelista ajunti dos problemes diferents però relacionats. Per un cantó, el problema de les riqueses; i per l'altre, la qüestió de les comunitats hereves de les promeses de Déu.

Bet
Si no t'expliques... Això de les "comunitats hereves", no ho entenc.

Magda
Les primeres comunitats cristianes estaven formades per persones jueves que veien en Jesús l'acompliment de les Promeses que Déu havia fet al seu Poble d'Israel. En aquest sentit, se sentien hereves de la Tradició jueva.
El problema va venir quan persones no jueves es feien cristianes, perquè hi havia força jueus cristians que deien que no es podia ser realment "cristià" sense fer-se també jueu i complir les Lleis donades per Moisès.
Aquesta discussió va provocar baralles tan importants com inútils.

Bet
Jo penso que cadascú viu la religió com vol!

Víctor
Dona: "com vol", potser no tant! Hi ha d'haver algunes normes. Si un vol ser d'una religió determinada, ha de complir les normes d'aquella religió. Una altra cosa és que per a ser cristià fos necessari ser també jueu. Són coses diferents encara que una vingui de l’altra.

Bet
Em penso, Víctor, que sobre aquest punt no ens posaríem pas d'acord. Però tampoc és necessari perquè, de fet, ja estem d'acord en que ningú ha de dir als altres com han de ser.

Juli
Aquest problema que dieu, si ho he entès bé, no passa només en la religió. Jo l’he viscut també en la política. En la majoria d'Estats hi ha alguna part del país que es consideren els autèntics ciutadans, i consideren que la resta haurien de ser com ells. ¿No hi ha, per exemple, molta gent que considera que només el castellà és espanyol? I et diuen: estamos en España:habla espanyol! Com si la llengua "espanyola” de Catalunya no fos precisament el català! Sembla evident que, si Catalunya és Espanya, el català és una llengua tan "espanyola" com qualsevol altra. La “herència real” a compartir quina és: la identitat o la igualtat de drets de cada identitat?
I això és un problema de molts dels Estats actuals! Per això em costa tant creure en la democràcia. En la mesura que hi ha Poder falta Democràcia.

Víctor
Si és així, estem davant d'un problema que pot ser greu. Aleshores, no entenc per què Jesús se'n desentén.

Magda
A mi em sembla clar: se'n desentén per dues raons.
1ª: per deixar ben clar que es tracta d'un fals problema, creat només per l'actitud intolerant d'alguns. Cadascú, cada grup, és com és; i ningú no té dret a excloure aquells que no són com ell els vol.
2ª: Se'n desentén perquè no vol donar la raó a cap de les dues posicions. Donar la raó podria ser entès com legitimar l'ús de la força. I aquí està l'autèntic problema. Quan es té força, aquest problema sempre acaba en la injustícia. Mentre no s'usa la força, tot queda només en una diversitat d'opinions. Això no fa mal. El mal i la injustícia venen quan una part té la capacitat d'imposar-se a l'altra per la força, sigui la força que sigui: física, legal, moral, econòmica,...

Juli
Estic totalment d'acord amb tu. Allò que ho fa malbé tot és el Poder. Les diferències, dintre d'un Estat, no serien cap problema. Al revés: són una riquesa. Però quan s'hi fica el Poder, pot passar el pitjor. Des d'aquest punt de vista, la Història humana és realment vergonyosa. I no escarmentem!!!

Bet
No suporto aquells polítics que, elegits per solucionar problemes, es dediquen a crear-ne de nous per imposar les seves idees...

 

Diumenge 17. Any C.

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).

Un dia Jesús pregava en un indret.

Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:

«Senyor, ensenyeu-nos una pregària

com la que Joan ensenyà als seus deixebles».

Jesús els digué:

«Quan pregueu digueu:

Pare, que sigui honorat el vostre nom,

que vingui el vostre Regne,

doneu-nos cada dia el nostre pa,

i perdoneu-nos els pecats,

que nosaltres mateixos també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:

«Si algú té un amic,

i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:

Amic, deixa’m tres pans,

que acaba d’arribar de viatge un amic meu

i no tinc res per donar-li.

¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:

No m’amoïnis;

la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;

no em puc aixecar a donar-te’ls?

Us asseguro que,

si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,

la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos

per donar-li tots els pans que necessita.

I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,

cerqueu, i trobareu,

truqueu, i Déu us obrirà,

perquè tothom qui demana obté,

tothom qui cerca troba,

a tothom qui truca, li obren.

Si un fill demana un peix al seu pare,

¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?

O bé, si li demana un ou,

¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?

Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents

sabeu donar coses bones als vostres fills,

molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

TERTÚLIA

Bet
El parenostre que em van ensenyar a mi és diferent d'aquest. Quin és l'autèntic?

Víctor
Tampoc no és tan diferent! En el fons, diuen el mateix.

Magda
El parenostre que hi ha als Catecismes −que és també el que dieu a la missa− és la versió que en dóna l'evangeli de Mateu. En canvi aquí hem llegit la versió de Lluc. La versió de Mateu, en si mateixa, és més llarga. En canvi la de Lluc, més curta, forma part d'un relat més llarg. I, com dius tu Víctor, en el fons les dues versions diuen el mateix.

Bet
Doncs, per què no ens ensenyaven la més curta? Tantes vegades que ens el van fer resar, ens hauríem estalviat moltes paraules!

Magda
Precisament en la versió de Mateu Jesús comença advertint que les paraules "no són importants" perquè Déu ja sap perfectament què necessitem abans que li demanem res.

Bet
Jo havia resat molts parenostres demanant coses a Déu, i mai no em va donar el que li demanava. No és veritat això que diu aquí, que rebrem el que demanem. A mi, Déu no m'ha escoltat mai.

Víctor
Au, vinga, Bet! Que no et pots queixar! Què vols, que no tinguis?

Bet
No; si ara ja no reso. Ara ja no demano res. Parlo de quan era petita. Recordo que resava demanant coses molts simples i concretes. I res.

Juli
Veus: jo no he tingut aquests problemes. No he resat mai, ni mai ningú m'ha fet resar. En canvi, sí que alguna vegada em van dir que, si volia una cosa, podia demanar-la als Reis. Però molt aviat els pares ja em van advertir que no abusés, perquè els Reis eren ells mateixos...

Magda
Jo, de petita, tampoc no vaig resar mai; em sembla. En canvi de jove, recordo que a vegades buscava "connectar". Connectar amb el que fos... No sé... amb la Terra, amb l'univers, amb l'energia que ho mou tot, amb la vida... Ho feia sense paraules. No deia cap oració... Eren sobretot gestos, o millor, posicions del cos. Era sobretot una cosa corporal; una mena de passivitat corporal; però una passivitat activa. Ai, no sé!... Eren moments de sintonia.

Bet
I ara que t'agraden tant els Evangelis, com ho entens això de resar per demanar coses? Encara reses? Jo, si ho fes, tindria la sensació de fer comèdia.

Juli
Per fer comèdia hi ha d'haver espectadors. A mi em sembla que tu, Magda, parles d'una altra cosa, que no té res a veure amb el que fa la gent religiosa. No sé: per exemple vosaltres, Víctor: quan esteu a missa dieu moltes oracions. Paraules i més paraules! Com si algú se les escoltés, les vostres paraules...

Víctor
Jo suposo que hi ha moltes maneres de resar. És clar: quan ho fas amb altra gent, ha d'haver-hi alguna cosa externa, com les paraules. O el cant. El cant va molt bé. Les paraules i el cant no són tant perquè pensem que Déu està allà dalt escoltant. Són per a nosaltres. Són com per emplenar. Jo, sovint, no penso el que estic cantant. És simplement una manera de sentir la presència dels altres, i també de dir: sóc aquí; sóc de la colla,...

Bet
Però jo havia fet una pregunta a la Magda, i m'agradaria que li deixéssiu respondre, perquè m'interessa molt.

Magda
Ai; perdona, Bet! Em preguntaves...

Bet
La pregunta és molt concreta. Ara que estudies tant els Evangelis, encara reses?

Magda
No sé si entenc què vols dir... No sé si tinc resposta... Em passa una cosa estranya: els Evangelis no m'han fet canviar en res, però tot és diferent. Reso? No ho sé. És com si em preguntessis si respiro. En tot cas ho faig sense pensar. Ens adonem que respirem quan tenim problemes de respiració. No dic pregàries. Alguna vegada que he acompanyat en Víctor a missa, no hi connecto gens. Suposo que és qüestió de costum. Tampoc no reso parenostres, però, en canvi, avui, quan l'he llegit, m'hi sento del tot identificada. No em costaria res de resar-lo en una situació no ritualitzada. De fet, estic segura que tots nosaltres ens hi podríem identificar posats fora d'un marc religiós.

Bet
Suposo que a mi, allò que m'ha fet més mal és que em diguessin que resar servia per demanar coses. Ja ho veig: jo, en el fons, resava perquè Déu fes la meva voluntat! Però sempre, de petita, m'ho havien dit així.

Víctor
Sí. A mi també m'ho havien dit. I aviat vaig veure que allò no funcionava. Però, com que sempre he anat a missa, no tinc cap problema a dir les pregàries que fem tots plegats. Sí que demanem coses... −la pau, la salut, la germanor... Expressem els nostres desigs perquè això ens ajuda a concretar el nostre esforç. Potser, en el fons, és com un joc: demanem coses a Déu perquè això ens ajuda a nosaltres mateixos a fer-les.

Juli
En la meva feina, a vegades, o sovint, m'he trobat amb persones que em diuen que han resat molt. Una vegada que vaig replicar que jo no podia resar perquè no sóc creient, una dona em va contestar: No es preocupi, doctor: en tot això, Vtè. ja hi fa la seva feina, que és la mes important. Jo, com que no hi puc fer altra cosa, resaré: la meva part i la de Vtè. 

Bet
I va funcionar?

Juli
No era cap cas especial. Un vailet que s'havia trencat el braç. Des del primer moment li vam dir que no hi havia cap problema. Però ella volia col·laborar-hi d'alguna manera. Al noi, les oracions no li van servir de res; tampoc no les necessitava. Però a ella... li devien servir perquè li permetien ajudar a la “seva” manera. I això per a ella, era important.

Bet
Però l'evangeli que hem llegit diu: "demaneu, i Déu us donarà". I això no és veritat!

Magda
També diu, quan ho explica, que quan demanem −el que sigui−, Déu concedirà l'Esperit Sant. Potser pensaràs: i per què el vull l'Esperit Sant, si el que necessito i demano és una altra cosa! No t'ho sabria explicar, però deu ser una cosa semblant a quan un fill demana una cosa als pares, i els pares li donem no pas allò que demana, sinó allò que li convé. De fet, els pares sabem millor que ells allò que els convé.

Bet
Així, de fet, "resar" no serveix de res...

Víctor
És allò que jo deia abans: serveix per nosaltres mateixos: ens predisposa a rebre allò que ens convé.

Diumenge 16. Any C.

EVANGELI. (Lluc 10,38-42).

En aquell temps,

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta.

Una germana d’ella que es deia Maria,

asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula,

mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo.

Marta, doncs, vingué i digué:

«Senyor, no us fa res que la meva germana

m’hagi deixat sola a servir?

Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.»

El Senyor li respongué:

«Marta, Marta,

estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,

quan només n’hi ha una de necessària.

La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

TERTÚLIA

Bet
Mai m'hauria imaginat que hi hagués, en els evangelis, tants relats on les dones són protagonistes. I, no sé per què, he de reconèixer que aquest de Marta i Maria m'agrada. El trobo molt femení i, sobretot, molt real. Encara que m'empipa una mica això de Maria asseguda als peus de Jesús. Per què, als peus? M'agradaria més que fos d'igual a igual.

Víctor
Jesús era fill de Déu. Ningú no pot parlar amb ell d'igual a igual. Però segur que si Jesús hagués estat dona, no hi trobaries res a dir...

Magda
L'expressió "assegut als peus" es feia servir per indicar l'actitud de deixeble. El deixeble escolta el mestre; i l'escolta assegut, perquè l'ensenyament, pròpiament, no crea dependència sinó que tendeix a fer el deixeble igual al mestre, que també està assegut. Per altra part, no hi ha cap problema a considerar Jesús com a dona. En els evangelis, ell personifica l'experiència reeixida de l'ésser humà, que inclou tant homes com dones. En aquest relat, escoltar Jesús significa escoltar l'ésser humà; o, si vols, escoltar la Humanitat.

Juli
M'ha semblat que, a tu Bet, t'agrada sobretot l'actitud de Maria. En canvi jo trobo millor l'actitud de Marta; i té raó de queixar-se. És molt fàcil dedicar-se a fer el gara-gara amb algú, deixant que els altres facin la feina. Perquè la feina s'ha de fer, i algú l'ha de fer!

Víctor
D'acord, Juli. Però també es podem fer les dues coses: primer una i després l'altra. Tu mateix, a la Consulta, segurament primer escoltes −sobretot quan algú et ve per primera vegada− i després fas el que sigui. I permet-me una pregunta: comparant la manera de fer de metge de quan vas començar i d'ara, hi ha alguna diferència en això d'escoltar la gent?

Juli
Uhhh! I tant! Hi ha una diferència abismal. Al principi, de seguida intentava parlar jo, per indicar al pacient que l'havia entès molt bé. Em semblava una manera de donar-li seguretat. Però he anat aprenent que l'única cosa que dóna seguretat a un pacient és que se senti escoltat pel doctor. I, en molts casos, diria que ell mateix es va curant a mesura que xerra. A vegades, al final, li receptes una potinga inofensiva, que segur que "li anirà molt bé", perquè la millora ja s'ha donat només deixant-lo parlar.

Magda
Trobo interessantíssim això que dius! I també el que has dit abans tu, Víctor. Molts comentaristes contraposen les actituds de Marta i Maria; però és molt millor això que dius tu: primer una cosa, i després l'altra; primer escoltar i després actuar; com fas tu, Juli. I, ben mirat, em sembla que això és el que, aquí, vol dir l'evangelista. És possible que la traducció que hem llegit no sigui del tot exacta. Les paraules que Jesús diu a Marta segurament serien traduïdes millor així: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan una primera és necessària. La part que Maria ha escollit és la bona, i no li serà pas presa. No en dubto gens: segons els Evangelis, escoltar és la primera cosa necessària. Escoltar la Humanitat. Només després d'escoltar, podem trobar la manera correcta de servir. Perquè també cal servir!

Bet
Això és el que, segons dius sempre tu Juli, fa més falta als polítics. Explica-ho tu mateix.

Juli
Què vols que expliqui, ara! No hi res a explicar... Tots ho sabem: els "polítics" són així: tots diuen que volen servir el poble; però cada partit ja ha decidit abans com se l'ha de "servir". És veritat: de vegades m'hi enfado molt: hi ha massa idees preconcebudes,... I són els que cridem més. Idees preconcebudes! Aquest és el gran mal de la política, perquè les idees preconcebudes poden tornar-se lleis, saps?!
I és que això d'escoltar el poble −o escoltar la Humanitat, com dius, tu− és més difícil del que sembla. És difícil creure en la gent. Molts donen per suposat que la gent és estúpida, i se'ls ha de "conduir". A vegades la política em fa fàstic. Però, què vols? Alguna cosa s'hi ha de fer! Si ho deixem només per als fanàtics, encara seria pitjor.

Víctor
D'acord. Però els polítics exposen el seu programa. Després, només el vot de la gent és decisiu.

Bet
No em diràs que t'ho creus, això que dius! Això que dius és només la teoria, que no té res a veure amb la pràctica. La realitat és que et fan votar el que ells diuen. I, a sobre, després fan el que els sembla.

Magda
Hi estic d'acord. Però aquí la principal culpa no la tenen els polítics sinó els qui voten sense preocupar-se gaire de saber què voten. Com se sol dir, cada poble té els polítics que es mereix.

Diumenge 15. Any C.

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús, s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié, se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

TERTÚLIA

Bet
Aquí, el sacerdot i el levita es passen molt! Donen molt mal exemple.

Magda
Cal reconèixer que, amb aquest exemple, Jesús exhibeix una certa mala bava. Perquè no es tracta d'un fet real sinó d'un exemple que ell posa expressament per fer quedar malament els servidors del temple. Podria haver posat altres exemples; però va posar aquest.

Bet
Potser va ser com una revenja, perquè les autoritats del temple el van tractar molt malament, segons tinc entès.

Magda
No em sembla cap revenja sinó una cosa molt més profunda. Les persones religioses −en aquest cas, el sacerdot i el levita− solen tenir molt clar que hi ha dos manaments fonamentals: servir Déu i estimar els altres. En el nostre relat, així ho afirma explícitament el mestre de la Llei. Però Jesús fa un pas més: ensenya que aquests dos manaments no són dos sinó un de sol. Quan considerem que són dos, fàcilment caiem en l'error de no complir el segon (amor als altres) amb l'excusa de complir el primer (servir Déu). És el que fan el sacerdot i el levita. El sacerdot i el levita sabien que tocar un "mort" causava una impuresa legal que els impedia servir Déu en el temple. En trobar-se amb aquell home que estava "mig-mort", el sacerdot i el levita se n'aparten per no contaminar-se. Per tant, pretenen "complir" al màxim el precepte de "servir Déu" (primer manament), encara que això els "impedís" d'atendre el pròxim (segon manament).

Víctor
Però aquí Jesús posa com a model un samarità que també separava els dos manaments: s'ocupa del pròxim, però no serveix Déu. Jo entendria millor aquest exemple si el qui s'ocupa del pròxim fos una persona normal, i no precisament un samarità, que era un home d'alguna manera antireligiós.

Magda
Aquest és precisament el gran i "escandalós" ensenyament de Jesús: que pel simple fet d'estimar i atendre els altres ja servim també Déu, encara que ens acusin de samaritans o ateus. Déu no el veu ningú; per això l'única manera de servir-lo és estimant els altres. No són dos manaments, sinó un de sol. Amb l'amor al pròxim (que veiem) queda inclòs l'amor a Déu (que no veiem).

Juli
Víctor: em sembla que, si escoltes gaire la teva dona, acabaràs no anant a missa...

Víctor
Què dius, ara! Tens una idea equivocada de la parròquia. Jo no vaig a missa per "servir Déu". Déu està a tot arreu, i pots trobar-lo fins i tot a la sopa. Jo vaig a missa per trobar-me amb els altres.

Bet
Per trobar-se amb els altres, no cal anar a missa...

Víctor
Ja ho sé! Però per trobar-se amb algú, amb algú has d'anar. Anant a missa ens fem un servei mutu els que ens hi trobem. Ja ho sé que et trobes amb molta gent simplement anant pel carrer; però, fora de casos especials, la gent del carrer no està per trobades o per posar-se a parlar de coses importants. Les trobades amb la gent de missa tenen densitat. És molt semblant a aquesta nostra tertúlia. Jo la trobo molt interessant, i m'ajuda a viure.

Juli
Al marge d'aquesta tertúlia, a mi em passa al revés que a tu: jo la "missa" la tinc cada dia, i estic feliç el dia que puc no anar-hi. I m'agradaria algun dia anar a la consulta i no trobar-hi ningú!!!

Bet
Vols dir que alguna vegada no estàs content de trobar-te alguna pacient... especialment agradable?...

Juli
Home, mira: hom ha d'aprofitar el que se li ofereix... Però et diré una cosa, esposa gelosa: en la meva feina, aviat aprens a guardar les distàncies, perquè si no, acabes engolit pel malalt o la malalta. T'asseguro que per festejar, l'hospital no és un bon lloc...

Bet
Oh! No ho sé, no sé!...

Víctor
Ves a saber...! A la millor, si aquell sacerdot o levita s'haguessin trobat que aquell mig-mort era una noia jove i bonica, potser s'haurien exposat a "contaminar-se"...

Magda
Au, va! Ara aneu de masclistes?
El que és cert és que, al revés, segur que hauria funcionat. Vull dir que si el sacerdot o el levita haguessin estat dones, segur que haurien atès aquell mig-mort, fos jove o vell, home o dona. Els homes a vegades sembla que viviu en un altre planeta...

Víctor
Però hi ha més metges que metgesses...

Juli
Això era abans. Ara ha canviat molt. I si sumes metgesses i infermeres, les dones ens guanyen per golejada. Jo penso que es tracta de sensibilitats diferents. I també passa que la majoria de malalts, homes o dones, connecten més fàcilment amb la sensibilitat femenina. Potser és perquè, quan s'està malalt, hi ha un cert retorn a la "mare".