Diumenge 10 de durant l'any C.

EVANGELI (Lluc 7,11-17)

En aquell temps

Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.

L'acompanyaven els deixebles i molta gent.

Quan s'acostaven a l'entrada del poble

es trobà que duien a enterrar un mort,

fill únic d'una mare viuda.

Molta gent del poble acompanyava la mare.

Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué:

«No ploris».

El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt.

Els qui el portaven s'aturaren,

i ell digué: «Jove, aixeca't».

El mort es posà assegut i començà a parlar.

I el Senyor el donà a la seva mare.

Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.

La gent deia:

«Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta».

Deien també: «Déu ha visitat el seu poble».

Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia

s'escampà aquesta anomenada de Jesús.

TERTÚLIA

Juli
Ja em perdonareu: però jo penso que, relats com aquest, poden fer més mal que bé. D'acord: és molt bonic això de ressuscitar morts;... però imagineu que llegeixen això uns pares que han perdut el seu fill o la seva filla. Com es sentiran? Quines preguntes es faran?
En la meva professió, la cosa més dura és certificar la mort d'algú; però quan es tracta de joves, resulta realment terrible.

Víctor
Ben cert: ha de ser terrible per a uns pares la mort d'un fill. Però precisament aquest relat deu voler donar esperança en aquests casos.

Bet
Això no dóna esperança de res! Només pot "donar esperança" als qui no la necessiten! Jo estic d'acord amb en Juli: si algú es troba en aquestes circumstàncies, aquest relat li fa més mal que bé. Tenim uns amics que van passar per això... Tenia 16 anys la seva filla! Es van enfonsar. I continuen enfonsats. No ho superen.

Juli
No ho superen ni ho volen superar. I jo ho entenc: estar enfonsats és per a ells una manera d'estar més a la vora de la seva filla. Mai ningú no mor tot sol! Quan mor algú jove, els seus pares moren també una mica −o molt− amb ell. Tenen dret a portar-se així.

Bet
Al principi nosaltres intentàvem animar-los; però després vam veure que havíem de respectar aquesta manera de reaccionar. Com ha dit en Juli, és la seva manera d'estar més a prop de la seva filla.

Magda
Tenen altres fills?

Bet
Una filla més gran, ja casada i amb un fill. Per a ells és diferent. Però els ha provocat molta por. Diuen que si els passés una cosa així, ells no se'n sortirien...

Magda
Tu, Juli, has dit una cosa que m'ha afectat molt: mai ningú no mort tot sol. Penso que això és exactament el que també ens vol dir l'evangeli d'avui. Encara que l'evangeli ho diu al revés: mai ningú no viu tot sol. Em sembla que els evangelis ens obren a una manera diferent de veure la vida i la mort. Per als evangelis, només està realment mort qui vol viure sol. Igualment només està realment viu qui decideix viure en comunió. La comunió és viure; la soledat és mort.

Bet
Jo penso, Magda, que, per desgràcia, les coses funcionen al revés de com tu dius. És la mort que ens enfonsa en la soledat més absoluta. La mort trenca i anul·la aquesta comunió de què tu parles.

Magda
No et vull pas contradir, Bet. No sé pas com ens ho agafaríem en Víctor i jo si ens passés com als vostres amics. El que jo deia, no ho dic pas jo: és el que em sembla que diu l'evangeli. Repeteixo: no sé pas com reaccionaria jo en una situació així. Però m'arrapo a aquesta idea de que allà on hi ha comunió hi ha vida, de manera que la mateixa mort física pot ser viscuda en un marc de vida. En el relat que hem llegit, en la meva opinió, el punt central és quan diu que Jesús va donar el jove a la seva mare. Jesús no parla al jove com a mort a qui vol ressuscitar sinó com a fill separat de la seva mare. Dóna la impressió que, separats, fill i mare són morts; en canvi, retrobats, els dos viuen, i són expressió de vida per a tothom. Déu ha visitat el seu poble, reconeixen tots.

Bet
No sé. Continuo pensant que això només consola als qui no s'hi troben.

Juli
Jo no sé què pensar. En la meva feina m'he trobat de tot. És cert: també m'he trobat amb gent que, sembla, no creuen en la mort. No sé si és perquè són incapaces d'acceptar-la o perquè tenen aquesta fe que dius tu, Magda. Em resulten sorprenents; i a vegades fins i tot irritants. Quan es tracta de malalts que pateixen molt, em sembla normal que es parli de la mort com d'un alliberament. Però parlar així, quan podrien portar una vida normal... és incomprensible. Recordo un cas: la morta tenia trenta set anys! "El món era massa petit per a ella. Ara treballarà més còmoda" −repetia la seva mare. Quina bestiesa! Ara no farà res de res dels molts projectes que tenia!

Víctor
Potser depèn de quins fossin aquests projectes. Si eren projectes sobre el món, aquests els anem tirant endavant entre tots, inclosos els difunts. Així ho crec, jo.

Juli
De fet, alguns dels projectes que ella va començar ara continuen amb més gent. Però ella no ho pot veure. I estaria tan contenta de veure-ho...

Festa del Corpus. C.

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent.

Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,

i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

TERTÚLIA

Juli
Carai! Aquest evangeli d'avui sembla un problema de matemàtiques: tot són números! I és un autèntic problema, perquè no lliguen de cap manera. Ja amb direu com s'alimenten 5000 homes amb només 5 pans!

Víctor
Es tracta d'un miracle, i seria ben necessari repetir-lo. Avui es celebra el dia de Càritas. A Càritas estem desbordats de tanta gent que ens demana menjar.

Bet
Jo no crec que Jesús fes o pogués fer aquest miracle que diu aquí. Si fos així, se'l podria acusar de no repetir-lo. Per què ahir sí, i avui no?

Magda
Jo tampoc no crec que aquí hi hagués cap miracle, almenys tal com se sol entendre això dels miracles. Més encara: si continuéssim llegint, veuríem que Jesús no se'n va sortir del que volia fer. En aquest relat hi destaca el número 5→50→5000. El 50 representa la nova comunitat de l'Esperit. El que Jesús pretenia era que la multitud esdevingués comunitat. "Feu-los seure en grups de 50" és una expressió per indicar unes comunitats adultes i lliures (Pensem en la Pentecosta). De moment, no se'n va sortir. Aquestes comunitats, compartint el que tenien, no apareixeran fins després de la seva mort.

Víctor
Això que dius, ja saps que em crea molts interrogants sobre la feina de Càritas. N'hem parlat moltes vegades. Tu sempre em dius que no acabes d'entendre la nostra feina perquè fem beneficència però no s'hi fa comunitat, que és el que realment és urgent. Però, com? La gent que ve a Càritas vol aliments; i l'importa un rave fer comunitat!

Magda
No critico la feina de Càritas. Déu me'n guard! Només dic que, segons l'evangeli, potser esteu fent una feina que no és ben bé la més "cristiana". Per altra part, és també el que va fer Jesús en un primer moment, segons el relat que hem llegit. Però si llegim l'Evangeli fins al final, tornarem a trobar la multitud demanant la crucifixió de Jesús i exigint l'alliberament de Barrabàs, que era un criminal. Sovint la multitud prefereix tenir líders −encara que la manipulin− per comptes d'esdevenir comunitat. En canvi l'obra de Jesús és fer-se aliment −ell i nosaltres− perquè la multitud passi a ser comunitat. Un canvi lliure, però que és l'únic camí.

Juli
Perdoneu que jo sempre entengui les coses des de la meva feina. Això que acabes de dir tu, Magda, sobre la multitud que no vol ser comunitat, em resulta clarificador. Si us he de ser sincer, les paraules de l'evangeli d'avui que més m'han cridat l'atenció són quan diu que aquest tal Jesús curava els qui en tenien necessitat. Segurament aquí hi ha ganxo. "Els qui en tenien necessitat". Estic cansat de trobar-me amb malalts que "no tenen necessitat" de curar-se. Al contrari: tenen "necessitat d'estar malalts". Deu ser més o menys això que tu dius de ser "multitud" i refusar de ser "comunitat". Us asseguro que, en certs casos, no sé si és millor intentar curar-los o deixar-ho estar. Més o menys, com et passa a tu, a Càritas.

Víctor
És ben bé com dius! És sorprenent la quantitat d'enemics que s'està creant Càritas pel fet d'ajudar. Sobretot entre els mateixos ajudats! Però, per altra part, hi ha gent que s'ho passa molt malament. Alguna cosa s'ha de fer! A algun lloc han de poder anar!

Bet
La gent sap que teniu diners o aliments, i ve a buscar-ne. És lògic. I si a algú no li doneu el que ell espera, s'enfada. Ell considera que Càritas té obligació de donar, i que ells tenen dret a rebre. A Càritas no hi van a buscar comunitat!

Juli
Penso que a Càritas esteu fent un servei de suplència. És un servei que l'hauria de fer l'ajuntament: perquè és ell qui ens cobra impostos i té els mecanismes necessaris per evitar els abusos. ¿Podeu estar segurs de que doneu a qui més ho necessita? No ho podeu saber perquè no teniu, ni podeu tenir, un coneixement de la situació real de la gent.

Víctor
En principi, nosaltres ens hem de fiar de la gent. Però és evident que n'hi ha que ens enreden. I, a sobre, solen ser els qui més ens critiquen. Ja ho sé que no hem d'ajudar perquè parlin bé de nosaltres; però entre poc i massa!

Bet
Jo a vegades he donat coses per Càritas. I no em sap pas greu; però em queda un rau-rau a dintre com dient-me: Aquest no és pas el camí; és massa còmode. Entre tots hem muntat una societat que crea pobres, i per comptes de canviar la societat, "mantenim" els pobres. Jo penso que, fora d'algun cas molt especial, darrera cada pobre hi ha alguna classe d'injustícia social. S'hauria d'ajudar al pobre, però sense deixar de treballar per canviar les coses. 

Festa de la SS. Trinitat. C

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

TERTÚLIA

Víctor
Suposo que avui es llegeix aquest evangeli perquè parla del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; i és que avui és la festa de la Santíssima Trinitat. Però, si us he de ser sincer, això de la Trinitat −algú diu que és molt important− ho trobo força complicat. Ja ho sé que és un misteri, però... ¿Com pot ser que ens diguin que en Déu hi ha tres persones realment distintes; que cada una d'elles és Déu, i que no siguin tres Déus?

Bet
Bé: no seré jo qui t'ho expliqui. Però a mi m'ha ajudat allò que vas dir tu, Magda, l'altre dia. Allò del jo-tancat que pot passar a ser nosaltres, i després tots, i després Tot. Jo encara estic al primer pas: del jo-tancat al nosaltres. Però veig que la cosa ha d'anar per aquí. Ara començo a intuir que allò del carreró sense sortida... té sortida. No m'ho feu explicar, però avui quan llegia l'evangeli tenia la impressió que hi connectava. No ho sé... Trobo que les frases tenen sentit: això del "defensor que porta a la veritat sencera" o allò de "tot el que és del Pare és meu"... I allò que diu al començament: "Tinc encara moltes coses per dir-vos, però ara no les podríeu entendre". És exactament el que em passa a mi!

Juli
Jo no corro tant com tu. Encara estaria als preludis del primer pas, allò del jo al nosaltres. D'entrada, no veig com es pot fer aquest pas. Un jo és un jo, i és essencialment tancat perquè, si no és tancat, ja no és un jo. Però, per altra part, penso en l'experiència de casa amb tu, Bet, i les noies. Som quatre, però em sembla que, d'alguna manera, finalment hem aconseguit de ser un nosaltres, i sense rebaixar el jo de cadascú; al contrari!!! Això sí que és un misteri per a mi: ser, els quatre, un nosaltres sense perdre res del propi jo, i sense disminuir en res el jo dels altres. És més: em sembla que sense vosaltres jo no seria jo.
Això també ha canviat la meva relació amb alguns malalts. Veig clarament que hi ha malalts que ho són perquè el seu nosaltres està malalt. També hi ha malalts que ho són simplement perquè no se senten part de cap nosaltres. Sovint em venen ganes d'acostar-m'hi, però no puc. No puc perquè estan tancats; o perquè em destruirien; no perquè siguin dolents sinó perquè el seu jo-tancat és com un forat negre que ho engoleix tot...
Recordo la nostra relació, al començament, entre tu, Bet, i jo. T'estimava de debò, però jo era com un forat negre per a tu. Em va costar descobrir-ho. Te'n recordes?

Bet
Bé: al començament, érem dos forats negres. I quan van arribar les nenes ens va tornar a sortir aquesta tendència a ser forats negres: a nosaltres i a elles. Quina sort que hem tingut de superar-ho!
No us ha passat també a vosaltres, alguna cosa semblant?

Magda
Els nostres encara són petits. Ells només són forats negres de baixa intensitat, de moment. Ho suportem bé, eh Víctor? Potser el fet de ser bessons els fa menys exigents. Sempre han estat junts, i d'alguna manera ja es complementen entre ells.

Víctor
... És realment sorprenent: jo us vinc amb un problema religiós insoluble per mi, i vosaltres em sortiu amb el mateix problema ben "domesticat" i solucionat!...

Bet
Solucionat, no. Tot just estem al primer pas. Ara falten encara el segon i el tercer: del nosaltres al tots, i del tots al Tot. Sentir-se nosaltres amb tots els vivents sense perdre res del nosaltres particular... Intueixo que ha de ser meravellós, però no sé ni com posar-m'hi.

Magda
Doncs a mi em sembla que, almenys tu, Juli, ja hi estàs ben ficat. M'ha impactat molt el que has dit que et passa amb els malalts. Intentar d'acostar-hi; ser d'alguna manera el nosaltres que necessiten, i que els podria curar... Jo no ho sabria fer. 

Juli
I jo tampoc. Per això us deia l'altre dia que, en la meva professió, és freqüent allò del carreró sense sortida. La primera cosa que he hagut d'aprendre és que "no hi ha malalts sinó persones". I aquestes sovint no necessiten tant de metges com d'amics. Però també n'hi ha molts a qui resulta més fàcil posar-se en mans de metges que fer amics. Per això venen a nosaltres. I aquest és el meu problema! 

Pentecosta C.

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

TERTÚLIA

Bet
A mi m'ha anat bé això de canviar, com ens vas suggerir tu Víctor, l'evangeli d'avui per la 1ª Lectura. És un relat que he trobat molt divertit. I sobretot, dinàmic: tot això de la ventada i les llengües de foc i la xerrameca que va provocar... I, a sobre, tots s'entenien! No sé ben bé què vol dir, però ho he trobat divertit. De totes maneres, la casa on diu que va passar tot això, hauria de ser molt gran, perquè es parla de molta gent.

Víctor
Com que la Pentecosta era una gran festa jueva, segurament això va passar a la gran explanada que hi havia al voltant del temple de Jerusalem.

Magda
Jo més aviat penso que aquest relat no descriu cap fet real, situat en un lloc molt ample, sinó que simplement vol crear un marc simbòlic per emmarcar l'experiència sorprenent que les primeres comunitats cristianes van fer de si mateixes. Elles s'adonaven que eren una cosa totalment nova. El relat, primer parla d'un "lloc", i  després parla d'una "casa". "El lloc" era una expressió popular per indicar el temple, com dius tu, Víctor; en canvi "a casa", en els evangelis, sol expressar el fet de trobar-se reunits els germans en família.

Víctor
Vols dir, per tant, que això de les llengües de foc no va ser veritat?

Magda
És clar que va ser veritat! Però com una experiència interior i profunda de les diferents comunitats: l'experiència de pertànyer cadascú a comunitats molt diferents i que, no obstant, s'entenien. El relat descriu la situació inversa a la d'un altre relat molt popular: la famosa Torre de Babel, on es diu que tothom es va dispersar perquè no s'entenien perquè parlaven llengües diferents.

Bet
Quan jo encara anava a missa, a l'església havíem d'estar sempre en silenci. Només podíem cantar o resar allò que deia el mossèn. No hi havia el problema d'entendre's o no!...

Juli
Aquesta deu ser una de les principals diferències entre "el temple" i "a casa", com deies tu Magda. Als temples només parla un, i tots han d'escoltar. A casa tothom xerra...; fins i tot jo, quan la dona em deixa...

Bet
Quina barra que tens! Però he de reconèixer que sóc una mica xerraire...

Juli
No...! Si a mi em va molt bé! Igualment, amb tantes dones a casa, sempre tindria les de perdre... De totes maneres, això de la xerrameca està molt de moda. Això que en dieu pentecosta, és una cosa de cada dia... però amb una diferència: la gent ni s'entenen i es volen entendre. Només cal pensar en el Parlament o en el Congrés dels diputats. Allà, les llengües de foc provoquen incendis... Ara: entre la xerrameca dels polítics i el silenci de les esglésies, jo em quedo amb els polítics.

Víctor
A les esglésies no sempre hi ha silenci: hi ha música, i cants, i respostes en veu alta...

Juli
Perdona, Víctor; potser m'he passat. Amb això del silenci em referia a dialogar i expressar la pròpia opinió. I em sembla que això... això no ho feu a les esglésies. Per exemple: això que estem fent ara aquí, es podria fer en una església?

Bet
Home, Juli: a l'església hi ha massa gent per fer una cosa així!

Víctor
No creguis: ha baixat molt, la gent. De totes maneres, sí que es fan trobades amb grups reduïts, i són més o menys com ara nosaltres.

Magda
La impressió que tinc −mirant-m'ho des de fora− és que les esglésies són massa "temple" i massa poc "casa"; hi ha massa "altar" i massa poca "taula"; massa "culte" i massa poca "germanor".

Víctor
A l'Església passa com amb la creu: hi ha un pal vertical que aguanta enlaire un pal horitzontal. Els dos pals són necessaris.

Magda
No em toca a mi dir com ha de ser l'Església. Però el que jo trobo en els evangelis −i és el que més m'encanta d'ells− no és ben bé això. Segons els evangelis, i també el relat d'avui, aquest pal vertical de què tu parles és com si s'hagués ajagut per identificar-se amb el pal horitzontal. Desapareix el pal vertical. L'Esperit és com la pluja: cau a terra i s'escampa només horitzontalment. "S'alçaran les fondalades i s'abaixaran els turons".

Víctor
La pluja, d'alguna manera, cau del cel...

Juli
Però no ve de fora. En canvi, quan tu, Magda, parles de això de l'esperit, dóna la impressió −si ho he entès bé− que és com si vingués de fora.

Magda
És una manera de parlar. De fora no en pot venir res perquè "a fora" no existeix. És una manera d'expressar una experiència que tots fem alguna vegada: que hi ha coses nostres que no depenen només de nosaltres. Ens agradi o no, som molt curts de vista. Veiem només un tros petit de la realitat total. Tots, un moment o altre, experimentem que l'explicació de moltes coses nostres està més enllà del nostre (petit) camp de visió. No pas "fora del món", però sí més enllà del nostre (petit) món. La Bíblia parla de l'Esperit com aquest impuls, i invitació, a obrir-nos a la recerca d'universalitat.

Víctor
L'Esperit Sant depèn de nosaltres o és un do de Déu?

Magda
Em sembla que les dues coses. Quan vaig enamorar-me de tu, va ser una decisió meva. La protagonista del meu enamorament era jo, però no podia enamorar-me de tu sense tu. Igualment passa en l'experiència d'universalitat: no podem enamorar-nos de l'Univers sense l'Univers. I l'Esperit és com l'ànima de l'Univers, que està també en cada un de nosaltres, si l'acceptem, és clar.

Juli
Però vosaltres, quan parleu d'això de l'esperit, us referiu a una cosa transcendent! O no?

Magda
Depèn de com s'entengui "transcendent". En tot cas, per a mi, no es tracta d'una transcendència vertical sinó horitzontal: anar obrint-nos a horitzons cada vegada més amplis: del jo tancat al nosaltres; del nosaltres al tots; del tots al Tot.

Bet
Això m'agrada! Potser també jo he "rebut" l'esperit...  

Ascensió. C.

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

TERTÚLIA

Víctor
Us haig de confessar un problema: avui, a l'Església, se celebra l'Ascensió de Jesús al cel. Però resulta que d'aquest fet tan important, fora de Lluc, els altres evangelis no en diuen res de res. Per què?!

Magda
No solament no en diuen res sinó que, d'alguna manera, diuen el contrari. L'evangeli de Mateu posa en boca de Jesús aquestes paraules: "Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi dels temps". Per tant: no marxa sinó que es queda. Sembla contradictori.

Víctor
D'aquí ve el meu problema. És clar que, ben mirat, Jesús també podria estar a la vegada al cel i entre nosaltres. Amb tot això del Big Bang, ja es veu que el cel no pot pas ser un lloc sinó una manera d'existir. Però fins i tot així, per què els evangelis no en parlen, fora de Lluc?

Juli
Em sap greu, Víctor, però ja comprendràs que sobre aquest punt jo no et puc pas ajudar. Jo, tot això de Jesús, miracles, resurrecció, ascensió,... no em va. A mi, demana'm tocar de peus a terra −i mai tant oportú si parlem de pujar enlaire com els coets. I menys si penso allò que ens dius sempre tu, Magda: que Jesús representa l'Home. Encara que no estaria malament: t'imagines la Humanitat, tots plegats pujant enlaire!... A la millor un dia envaïm un planeta d'una altra galàxia...

Bet
Au va, Juli! No te'n fotis. Jo tampoc no crec res de tot això; encara que de petita, sí que m'ho creia. I m'agradava! M'ho imaginava d'una manera tan real: Jesús, vestit de blanc, pujant enlaire fins a perdre's de vista. Llàstima que no sigui veritat!...

Víctor
Jo no ho diria tan segur que no és veritat. Accepto que no es pot entendre literalment, però, si ho diu l'evangeli, alguna cosa de veritat deu haver-hi. Però, què?

Magda
Només Lluc fa servir aquest llenguatge. A la segona part de la seva obra, als Fets dels apòstols, en torna a parlar, i és una mica més explícit. Hi afegeix que, després que els deixebles perdessin de vista Jesús pujant enlaire, se'ls van aparèixer dos homes que els van dir que Jesús, igual com havia pujat, tornaria a baixar al cap de pocs dies. Es referien a la vinguda de l'Esperit Sant, en la festa de Pentecosta. Sembla que Lluc vol sincronitzar, d'alguna manera, dos moviments: Jesús puja perquè l'Esperit baixi. Per altra banda, abans ja havia dit que l'Esperit baixa perquè Jesús (l'Home) pugi. L'Esperit i Jesús (l'Home) serien com els platets d'unes balances: si un baixa, l'altre puja. I ens preguntem: des d'on baixa l'Esperit, i a on puja l'Home?
Si aquestes preguntes ens les féssim amb llenguatge actual, potser diríem: D'on ve la força que fa pujar o progressar la Humanitat, i cap a on ens porta aquest progrés?

Juli
Formulat així, per a mi la resposta seria ben clara: la força que fa avançar la Humanitat és la intel·ligència, i no ve d'enlloc; no ve de fora. La intel·ligència humana és fruit de la seva pròpia evolució, i té a veure amb l'evolució del cervell. La intel·ligència no ve d'enlloc ni ens porta enlloc.

Bet
Jo no crec que la intel·ligència faci progressar la Humanitat. Ben cert: la intel·ligència és una gran força, però pot servir per progressar o per recular. La bomba atòmica és fruit de la intel·ligència, i ja veus on ens ha portat! El sistema econòmic actual és obra de la intel·ligència, i jo no diria que ens faci progressar! Fins i tot els Estats actuals i el sistema polític mundial... Ara comencem a adonar-nos de la seva gran capacitat deshumanitzadora.
Jo diria que el progrés de la Humanitat ve sobretot de la bondat. Depèn de si hi ha bondat o no, que la intel·ligència ens humanitzi o ens deshumanitzi. I la pregunta que sempre em faig i mai acabo de respondre'm és: d'on ve la bondat? Què ho fa que hi hagi persones bones i persones cruels? La intel·ligència ve de l'evolució del cervell, però la bondat pots tenir-la o no tenir-la. Per ser bo cal decidir-ho. Però, què ho fa que uns ho decideixin i altres, no?

Víctor
Potser depèn de l'educació que cadascú ha rebut...

Bet
Aquesta no pot ser l'última raó. Hi ha d'haver alguna altra cosa. Hi ha persones que han rebut molt bona educació, i són uns aprofitats que abusen de tothom; i n'hi ha que han crescut en un ambient del tot hostil, i en canvi tenen un cor generós.

Juli
Però, com se sol dir, l'ocasió fa el lladre. Jo crec que tot depèn de les circumstàncies.

Bet
No ho crec. Conec gent que tenien totes les oportunitats per ser uns malparits, i no ho han estat. És més: no m'imagino cap de vosaltres aprofitant-vos d'algú si les circumstàncies ho permetessin. Jo mateixa: em repugna només l'idea de fer mal a ningú; fins i tot a un animalet. Per què jo he optat decididament per fer bé, i, segons sembla, hi ha persones que busquen els seus interessos encara que facin molt mal a algú?

Víctor
Aquesta pregunta que tu et fas, jo també me l'he feta moltes vegades. I he de confessar-vos que és una pregunta que em fa por. Em fa por perquè porta a considerar-me més bona persona que altres... Però, per altra part, és veritat: jo he decidit ser bona persona, i, en canvi, veig que hi ha persones que menyspreen els altres per mantenir els seus privilegis, el seu domini, les seves riqueses,... Em costa molt de no pensar que hi ha gent dolenta. Per això és una pregunta que em fa por.

Magda
A mi també em fa por aquesta pregunta, i, a la vegada, no puc evitar-la.
-Bet: ja ho veus: sembla que ens has portat a un carreró sense sortida...
Però, no passa res! No tenim cap necessitat de sortir de seguida d'aquest carreró. Ni tan sols sabem si hi ha sortida... Potser és això el que ens vol suggerir Lluc amb aquest llenguatge tan estrany de l'ascensió: sortir del carreró volant! Qui ho podia imaginar!!! Als seus seguidors, Jesús els mana "que no surtin de Jerusalem" fins que hagin rebut l'Esperit. Jerusalem, per a ells, era també un carreró sense sortida. ¿Qui els havia de dir que, transformats per l'Esperit, convertirien aquell carreró sense sortida en el "nus de camins" des d'on ells i el seu missatge posaria en comunicació tots els pobles?! Ho llegirem diumenge que ve, que és la Pentecosta.

Juli
Això de trobar-se en un carreró sense sortida és una experiència molt freqüent en la meva professió. La gent ve als metges per curar-se, però no sempre es pot. Més encara: d'alguna manera sempre acabes fracassant perquè, un dia o altre, tothom mor. Però també és veritat això que insinues de les sortides inesperades. Quan un malalt arriba al seu carreró sense sortida, alguns companys metges "se'n surten" dient als familiars:  crideu el capellà. Com que jo no crec en capellans, no em queda altre remei que parlar-ne directament. I no us podeu pas imaginar la varietat de reaccions que es donen! N'hi ha de realment sorprenents. Recordo (no fa pas molt) una noia, de l'edat de la nostra gran, que quan li vaig dir que no hi havia remei, va somriure i em va dir: Gràcies, doctor, per dir-m'ho. Estic molt cansada de lluitar per viure. Ho continuaria fent si hi hagués alguna possibilitat. Però diu que no hi és. Doncs ara em dedicaré a descansar. Morir es pot fer descansant. −Quants dies, més o menys?
−Vuit dies serien molts –vaig dir-li.
−No es preocupi: aprofitaré els que siguin.

Magda
Va morir?

Juli
Va passar una cosa absolutament inexplicable. Sí; va morir. Però van passar quasi tres mesos. Un dia li vaig dir que potser m'havia equivocat en el diagnòstic ja que havia millorat. Però ella em va respondre: "No, doctor: no s'ha equivocat. Passa allò que li vaig dir: morir no cansa tant com lluitar per viure. Jo lluitava pensant sobretot en el vailet que deixo. Si no puc viure, el millor que puc fer per ell és deixar-li un bon record de mi".
No sé quin nom donar a un canvi així: sublimació? autosuggestió? ascensió? resurrecció?... Ella deia, amb una certa ironia, que estava al cel, sobretot quan jugava amb el seu fill.