Diumenge 14è. Any C.

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos

cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

TERTÚLIA

Víctor
Imagino que aquí el número "72" deu tenir algun significat especial.

Magda
Quasi sempre els números, en la Bíblia i en les Cultures antigues, tenen un significat simbòlic. En aquest cas, ¿què significa "72"? No n'estic segura, però deu tenir relació amb poble elegit. El poble elegit, segons la Bíblia, era Israel, que venia representat pel número "12", per allò de les dotze tribus. "72" és el resultat de multiplicar 12x6. Si aquesta combinació l'afegim al número propi d'Israel, ens dona la fórmula 12x7 en la qual "12" representa el poble elegit i "7" representa la totalitat dels pobles. És a dir: en Jesús, tots els pobles són poble elegit.

Víctor
Però aquests "72" deixebles són enviats només al poble d'Israel...

Magda
Són enviats al poble Jueu perquè és precisament el que ha d'entendre que la seva elecció no és un privilegi, sinó una missió universal.

Bet
Jo, en tot això dels números, m'hi perdo... M'he fixat, més aviat, en la feina que han de fer tota aquesta colla de deixebles. Sembla que l'única cosa que han de fer és dir: "El regne de Déu ja és a prop". Sincerament: em sembla molta moguda per tan poca cosa!

Víctor
¿I et sembla poca cosa anunciar que el regne de Déu és a prop?! Imagina't, només, com deuria viure la majoria d'aquella gent: subjecta a emperadors, reis, procuradors romans, summes sacerdots, amos (perquè molts eren esclaus!)... En mig de tanta gent que els manava, deuria ser una molt bona notícia que el regne de Déu fos a prop.

Bet
Doncs... no deuria ser tan a prop, perquè 2000 anys després encara no el veig per enlloc!!! És cert que hi ha l'Església. Però amb l'Església, tot es va complicar encara més. Més obligacions, més normes, més directors, moralistes, predicadors...
Jo imagino que un hipotètic regne de Déu hauria de ser un regne de pau, de benestar, de tolerància entre tots... I ja ho veus! Fins i tot l'Església ha fet guerres! I em temo que encara en faria si féssim cas de segons quins eclesiàstics.

Víctor
¿No creus que avui estem molt millor que fa dos mil anys, i que això, en bona part, es deu al Cristianisme?

Juli
Potser sí o potser no, això d'estar millor que abans. Jo, abans, no hi era; ara hi sóc, i no estic gens content de la societat que ens hem muntat. I no acabo d'entendre aquesta fal·lera per ficar-hi "Déu" pel mig. Què vol dir "regne de Déu"? Els únics regnes són els que ens muntem nosaltres, i amb força mala bava, per cert! Tots els "regnes" actuals són directament o indirecta conseqüència de guerres. Han estat fets i dissenyats pels vencedors i per als vencedors. Això és el que hi ha, amb déus o sense.
I no m'agrada!

Víctor
Jo, encara que no ho sembli, estaria d'acord amb tot el que dius; però hi afegiria una cosa: a mi, poder parlar de regne de Déu em permet posar una mica d'esperança en aquesta visió tan fosca que has descrit; i que és real, massa real!
No sé si el regne de Déu ja està present, o està a prop, o està lluny. Tal se val! Però la seva possibilitat m'ajuda a viure.

Magda
Jo també penso que, si parlem de "regnes", els únics regnes són els humans, i és responsabilitat nostra fer-los més justos, ja que el punt de partida sol ser tremendament injust. Tots han nascut de guerres, com dius tu, Juli.
A mi em sembla que, quan l'evangeli parla de regne de Déu, vol dir una altra cosa. "A prop" no s'ha d'entendre temporalment sinó experimentalment. Em sembla que tu, Víctor, ho has dit molt bé. Tu has parlat d'esperança; l'evangeli que hem llegit parla també de pau. "Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa". I són ben curioses les paraules que segueixen: "Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres". Parla de la pau del cor que cada un pot tenir i comunicar. El més sorprenent d'aquest relat és el seu realisme: "Us envio com anyells enmig de llops". Semblaria que en una situació així, caldria anar-hi ben protegit. Doncs, no: "No porteu bossa, ni sarró, ni calçat...". Els regnes humans es fan des de les victòries, bèl·liques o democràtiques. El regne de Déu (la Pau del cor que es comunica) l'adquirim i el realitzem anant desarmats, desprotegits... perquè els altres no són vistos com a rivals o enemics, sinó com a (possibles) germans. Seguint aquest camí es pot aconseguir fins i tot que els llops no devorin, que les serps no mosseguin o els escorpits no piquin.

Bet
Em fas pensar en un Youtube curiosíssim que em van enviar, on es veu un gos, un gat i un ratolí convivint ben amigablement. http://www.youtube.com/watch?v=9v6Khm-hPI0

 

13è diumenge de l'any C.

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

TERTÚLIA

Bet
L'evangeli d'avui diu tantes coses, que no sé per on començar. Potser el que m'ha cridat més l'atenció és, al final, que ens presenta un Jesús molt exigent i, fins i tot, dur. "Deixa que els morts enterrin els seus morts". Jesús es passa molt, aquí! −no us sembla?

Víctor
Sí. Potser ens hem fet de Jesús una imatge massa de color rosa; i no sempre és així. De totes maneres, estaria d'acord amb tu que aquí Jesús és molt exigent amb els qui el volen seguir. Per això són tan pocs, almenys avui dia!"

Magda
Què vols dir que són pocs? Jo no ho veig així.

Víctor
Avui dia no hi ha vocacions religioses... Quasi ningú no vol ser capellà, ni monja, ni frare... Jo suposo que Jesús parlava per ells.

Bet
Jo no crec que capellans i monges siguin els millors seguidors de Jesús. Deu haver-hi de tot: n'hi que sí, que ho han deixat tot per seguir-lo; però d'altres... Encara que a mi no em sembla que s'hagi de deixar tot. La gent normal també podem ser bones persones.

Víctor
És clar que sí. Però aquí no es parla de ser bona persona sinó de seguir Jesús. De totes maneres, estic d'acord en que el més important és ser bona persona; i de bones persones n'hi ha moltes.

Juli
I quan un és bona persona, què hi afegiria això de seguir Jesús?! Jo penso que n'hi ha ben bé prou de ser bona persona, que no és poc. Tot el que passa d'aquí són manies o fanatisme. I diria més: penso que si algú és bona persona perquè segueix Jesús, en realitat no ho deu ser gaire de bona persona. Qui és bo, ho és perquè vol ser bo, sense altres motivacions. A veure, tu Magda: has insinuat que et consideres seguidora de Jesús. Doncs bé: ets bona persona perquè ho has decidit tu, o perquè t'ho diu aquest tal Jesús?

Magda
Carai, Juli: Quina directa!!!
D'entrada et respondria que ni una cosa ni l'altra. No tinc cap seguretat de ser bona persona, com suposes tu. Però, a més, aquesta manera de plantejar tot això, no encaixa amb la meva manera de pensar actualment.
És veritat: que jo ho recordi, sempre he intentat ser bona persona; però també és veritat que sovint m'he trobat que no ho havia estat tant. Saps què passa?... que no s'és bona persona així en abstracte. Ets bo quan ets bo amb algú. Però a vegades et trobes que has fet mal. Aleshores no et queda altre remei que demanar perdó, i canviar. No existeix la "bondat". Existeixen persones, i és amb elles que ets bo o dolent. I això ho he descobert precisament llegint els Evangelis. Per mi, sentir-me seguidora de Jesús no vol dir seguir un mestre, o creure una doctrina, o complir una moral... Per mi significa anar descobrint que el primer valor són les persones reals i concretes. Noteu que els Evangelis no diuen enlloc: estimeu tothom, sinó: estimeu el pròxim, que és qui tens davant, qui et trobes pel camí. Ser bo no és un obsequi a la Bondat sinó a les persones presents en la teva vida. En el fons, és el que deies tu Juli, l'altre dia: "No hi ha malalts sinó persones".

Víctor
Però l'evangeli d'avui no parla d'estimar els altres sinó de seguir Jesús abandonant, fins i tot, la pròpia família! I qui més pròxim que la família?!

Bet
La família és tan "pròxima" que pot convertir-se en una presó. "Deixa que els morts enterrin els seus morts". Intueixo que aquestes paraules expressen alguna cosa molt profunda...
Quan estàvem enfrontats amb la nostra Petita, vam aprendre tants coses! Te'n recordes, Juli? ¿Recordes aquella vegada que es va posar a cridar: "Si tant m'estimeu, per què m'esteu ofegant!!!" Hi havia tanta ràbia en aquelles paraules! No les descuidaré mai.

Juli
"Deixa que els morts enterrin els seus morts". És una situació inexplicable que jo, a vegades a l'hospital, he viscut d'alguna manera. Hi ha familiars i amics que "cuiden" tant dels seus malalts que no els permeten altra cosa que “estar malalts” o “fer de malalts”.

Bet
O sigui: que això de seguir Jesús també podria significar trencar la clova de la família per poder trobar-se més lliurement amb els altres. Seria com sortir de l'ou i no enyorar la clova. "Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu". Ja em semblava a mi que aquestes paraules amagaven alguna cosa interessant!...

Corpus. C.

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent.

Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,

i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

TERTÚLIA

Juli
Carai! Aquest evangeli d'avui sembla un problema de matemàtiques: tot són números! I és un autèntic problema, perquè no lliguen de cap manera. Ja amb direu com s'alimenten 5000 homes amb només 5 pans!

Víctor
Es tracta d'un miracle, i seria ben necessari repetir-lo. Avui es celebra el dia de Càritas. A Càritas estem desbordats de tanta gent que ens demana menjar.

Bet
Jo no crec que Jesús fes o pogués fer aquest miracle que diu aquí. Si fos així, se'l podria acusar de no repetir-lo. Per què ahir sí, i avui no?

Magda
Jo tampoc no crec que aquí hi hagués cap miracle, almenys tal com se sol entendre això dels miracles. Més encara: si continuéssim llegint, veuríem que Jesús no se'n va sortir del que volia fer. En aquest relat hi destaca el número 5→50→5000. El 50 representa la nova comunitat de l'Esperit. El que Jesús pretenia era que la multitud esdevingués comunitat. "Feu-los seure en grups de 50" és una expressió per indicar unes comunitats adultes i lliures (Pensem en la Pentecosta). De moment, no se'n va sortir. Aquestes comunitats, compartint el que tenien, no apareixeran fins després de la seva mort.

Víctor
Això que dius, ja saps que em crea molts interrogants sobre la feina de Càritas. N'hem parlat moltes vegades. Tu sempre em dius que no acabes d'entendre la nostra feina perquè fem beneficència però no s'hi fa comunitat, que és el que realment és urgent. Però, com? La gent que ve a Càritas vol aliments; i l'importa un rave fer comunitat!

Magda
No critico la feina de Càritas. Déu me'n guard! Només dic que, segons l'evangeli, potser esteu fent una feina que no és ben bé la més "cristiana". Per altra part, és també el que va fer Jesús en un primer moment, segons el relat que hem llegit. Però si llegim l'Evangeli fins al final, tornarem a trobar la multitud demanant la crucifixió de Jesús i exigint l'alliberament de Barrabàs, que era un criminal. Sovint la multitud prefereix tenir líders −encara que la manipulin− per comptes d'esdevenir comunitat. En canvi l'obra de Jesús és fer-se aliment −ell i nosaltres− perquè la multitud passi a ser comunitat. Un canvi lliure, però que és l'únic camí.

Juli
Perdoneu que jo sempre entengui les coses des de la meva feina. Això que acabes de dir tu, Magda, sobre la multitud que no vol ser comunitat, em resulta clarificador. Si us he de ser sincer, les paraules de l'evangeli d'avui que més m'han cridat l'atenció són quan diu que aquest tal Jesús curava els qui en tenien necessitat. Segurament aquí hi ha ganxo. "Els qui en tenien necessitat". Estic cansat de trobar-me amb malalts que "no tenen necessitat" de curar-se. Al contrari: tenen "necessitat d'estar malalts". Deu ser més o menys això que tu dius de ser "multitud" i refusar de ser "comunitat". Us asseguro que, en certs casos, no sé si és millor intentar curar-los o deixar-ho estar. Més o menys, com et passa a tu, a Càritas.

Víctor
És ben bé com dius! És sorprenent la quantitat d'enemics que s'està creant Càritas pel fet d'ajudar. Sobretot entre els mateixos ajudats! Però, per altra part, hi ha gent que s'ho passa molt malament. Alguna cosa s'ha de fer! A algun lloc han de poder anar!

Bet
La gent sap que teniu diners o aliments, i ve a buscar-ne. És lògic. I si a algú no li doneu el que ell espera, s'enfada. Ell considera que Càritas té obligació de donar, i que ells tenen dret a rebre. A Càritas no hi van a buscar comunitat!

Juli
Penso que a Càritas esteu fent un servei de suplència. És un servei que l'hauria de fer l'ajuntament: perquè és ell qui ens cobra impostos i té els mecanismes necessaris per evitar els abusos. ¿Podeu estar segurs de que doneu a qui més ho necessita? No ho podeu saber perquè no teniu, ni podeu tenir, un coneixement de la situació real de la gent.

Víctor
En principi, nosaltres ens hem de fiar de la gent. Però és evident que n'hi ha que ens enreden. I, a sobre, solen ser els qui més ens critiquen. Ja ho sé que no hem d'ajudar perquè parlin bé de nosaltres; però entre poc i massa!

Bet
Jo a vegades he donat coses per Càritas. I no em sap pas greu; però em queda un rau-rau a dintre com dient-me: Aquest no és pas el camí; és massa còmode. Entre tots hem muntat una societat que crea pobres, i per comptes de canviar la societat, "mantenim" els pobres. Jo penso que, fora d'algun cas molt especial, darrera cada pobre hi ha alguna classe d'injustícia social. S'hauria d'ajudar al pobre, però sense deixar de treballar per canviar les coses.

Festa de la SS. Trinitat. C.

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

TERTÚLIA

Víctor
Suposo que avui es llegeix aquest evangeli perquè parla del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; i és que avui és la festa de la Santíssima Trinitat. Però, si us he de ser sincer, això de la Trinitat −algú diu que és molt important− ho trobo força complicat. Ja ho sé que és un misteri, però... ¿Com pot ser que ens diguin que en Déu hi ha tres persones realment distintes; que cada una d'elles és Déu, i que no siguin tres Déus?

Bet
Bé: no seré jo qui t'ho expliqui. Però a mi m'ha ajudat allò que vas dir tu, Magda, l'altre dia. Allò del jo-tancat que pot passar a ser nosaltres, i després tots, i després Tot. Jo encara estic al primer pas: del jo-tancat al nosaltres. Però veig que la cosa ha d'anar per aquí. Ara començo a intuir que allò del carreró sense sortida... té sortida. No m'ho feu explicar, però avui quan llegia l'evangeli tenia la impressió que hi connectava. No ho sé... Trobo que les frases tenen sentit: això del "defensor que porta a la veritat sencera" o allò de "tot el que és del Pare és meu"... I allò que diu al començament: "Tinc encara moltes coses per dir-vos, però ara no les podríeu entendre". És exactament el que em passa a mi!

Juli
Jo no corro tant com tu. Encara estaria als preludis del primer pas, allò del jo al nosaltres. D'entrada, no veig com es pot fer aquest pas. Un jo és un jo, i és essencialment tancat perquè, si no és tancat, ja no és un jo. Però, per altra part, penso en l'experiència de casa amb tu, Bet, i les nenes. Som quatre, però em sembla que, d'alguna manera, finalment hem aconseguit de ser un nosaltres, i sense rebaixar el jo de ningú; al contrari!!! Això sí que és un misteri per a mi: ser, els quatre, un nosaltres sense perdre res del propi jo, i sense disminuir en res el jo dels altres. És més: em sembla que sense vosaltres jo no seria jo.
Això també ha canviat la meva relació amb alguns malalts. Veig clarament que hi ha malalts que ho són perquè el seu nosaltres està malalt. També hi ha malalts que ho són simplement perquè no se senten part de cap nosaltres. Sovint em venen ganes d'acostar-m'hi, però no puc. No puc perquè estan tancats; o perquè em destruirien; no perquè siguin dolents sinó perquè el seu jo-tancat és com un forat negre que ho engoleix tot...
Recordo la nostra relació, al començament, entre tu, Bet, i jo. T'estimava de debò, però jo era com un forat negre per a tu. Em va costar descobrir-ho. Te'n recordes?

Bet
Bé: al començament, érem dos forats negres. I quan van arribar les nenes ens va tornar a sortir aquesta tendència a ser forats negres: a nosaltres i a elles. Quina sort que hem tingut de superar-ho!
No us ha passat també a vosaltres, alguna cosa semblant?

Magda
Els nostres encara són petits. Ells només són forats negres de baixa intensitat, de moment. Ho suportem bé, eh Víctor? Potser el fet de ser bessons els fa menys exigents. Sempre han estat junts, i d'alguna manera ja es complementen entre ells.

Víctor
... És realment sorprenent: jo us vinc amb un problema religiós insoluble per mi, i vosaltres em sortiu amb el mateix problema ben "domesticat" i solucionat!...

Bet
Solucionat, no. Tot just estem al primer pas. Ara falten encara el segon i el tercer: del nosaltres al tots, i del tots al Tot. Sentir-se nosaltres amb tots els vivents sense perdre res del nosaltres particular... Intueixo que ha de ser meravellós, però no sé ni com posar-m'hi.

Magda
Doncs a mi em sembla que, almenys tu, Juli, ja hi estàs ben ficat. M'ha impactat molt el que has dit que et passa amb els malalts. Intentar d'acostar-hi; ser d'alguna manera el nosaltres que necessiten, i que els podria curar... Jo no ho sabria fer. 

Juli
I jo tampoc. Per això us deia l'altre dia que, en la meva professió, és freqüent allò del carreró sense sortida. La primera cosa que he hagut d'aprendre és que "no hi ha malalts sinó persones". I aquestes sovint no necessiten tant de metges com d'amics. Però també n'hi ha molts a qui resulta més fàcil posar-se en mans de metges que fer amics. Per això venen a nosaltres. I aquest és el meu problema!

Pentecosta. C

PENTECOSTA.

Nota: per a la Pentecosta, la LECTURA  bàsica no és tant l'Evangeli com la 1ª Lectura. Per això, avui, excepcionalment, la Tertúlia farà referència a a aquest text.

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

TERTÚLIA

Bet
A mi m'ha anat bé això de canviar, com ens vas suggerir tu Víctor, l'evangeli d'avui per la 1ª Lectura. És un relat que he trobat molt divertit. I sobretot, dinàmic: tot això de la ventada i les llengües de foc i la xerrameca que va provocar... I, a sobre, tots s'entenien! No sé ben bé què vol dir, però ho he trobat divertit. De totes maneres, la casa on diu que va passar tot això, hauria de ser molt gran, perquè s’hi parla de molta gent.

Víctor
Com que la Pentecosta era una gran festa jueva, segurament això va passar a la gran explanada que hi havia al voltant del temple de Jerusalem.

Magda
Jo més aviat penso que aquest relat no descriu cap fet real, situat en un lloc molt ample, sinó que simplement vol crear un marc simbòlic per emmarcar l'experiència sorprenent que les primeres comunitats cristianes van fer de si mateixes. Elles s'adonaven que eren una cosa totalment nova. El relat, primer parla d'un "lloc", i  després parla d'una "casa". "El lloc" era una expressió popular per indicar el temple, com dius tu, Víctor; en canvi "a casa", en els Evangelis, sol expressar el fet de trobar-se reunits els germans en família.

Víctor
Vols dir, per tant, que això de les llengües de foc no va ser veritat?

Magda
És clar que va ser veritat! Però com una experiència interior i profunda de les diferents comunitats: l'experiència de pertànyer cadascú a comunitats molt diferents i que, no obstant, s'entenien. 

El relat descriu la situació inversa a la d'un altre relat que era molt popular: la famosa Torre de Babel, on es diu que tothom es va dispersar perquè no s'entenien perquè parlaven llengües diferents.

Bet
Quan jo encara anava a missa, a l'església havíem d'estar sempre en silenci. Només podíem cantar o resar allò que deia el mossèn. No hi havia el "problema" d'entendre's o no!...

Juli
Aquesta deu ser una de les principals diferències entre "el temple" i "a casa", com deies tu Magda. Als temples només parla un, i tots han d'escoltar. A casa tothom xerra...; fins i tot jo, quan la dona em deixa...

Bet
Quina barra que tens!...
Però he de reconèixer que sóc una mica xerraire...

Juli
No...! Si a mi em va molt bé! Igualment, amb tantes dones a casa, sempre tindria les de perdre...
De totes maneres, això de la xerrameca està molt de moda. Això que en dieu Pentecosta, és una cosa de cada dia... però amb una diferència: la gent ni s'entenen i es volen entendre. Només cal pensar en el Parlament o en el Congrés dels diputats. Allà, les llengües de foc provoquen incendis... Ara: entre la xerrameca dels polítics i el silenci de les esglésies, jo em quedo amb els polítics.

Víctor
A les esglésies no sempre hi ha silenci: hi ha música, i cants, i respostes en veu alta...

Juli
Perdona, Víctor; potser m'he passat. Amb això del silenci em referia a dialogar i expressar la pròpia opinió. I em sembla que això... això no ho feu a les esglésies. Per exemple: això que estem fent ara aquí nosaltres, ho podríeu fer a l’església?

Bet
Home, Juli: a l'església hi ha massa gent per fer una cosa així!

Víctor
No creguis: ha baixat molt, la gent. De totes maneres, sí que es fan trobades amb grups reduïts, i són més o menys com ara nosaltres.

Magda
La impressió que tinc −mirant-m'ho des de fora− és que les esglésies són massa "temple" i massa poc "casa". Hi ha massa "altar" i massa poca "taula"; massa "culte" i massa poca "germanor".

Víctor
A l'Església passa com amb una creu: hi ha el pal vertical que aguanta enlaire el pal horitzontal. Els dos pals són necessaris.

Magda
No em toca a mi dir com ha de ser l'Església. Però el que jo trobo en els Evangelis −i és el que més m'encanta d'ells− no és ben bé això. Segons els Evangelis, i també el relat que hem llegit avui, aquest pal vertical de què tu parles és com si s'hagués ajagut per identificar-se amb el pal horitzontal. Desapareix el pal vertical. L'Esperit és com la pluja: cau a terra i s'escampa només horitzontalment. "S'alçaran les fondalades i s'abaixaran els turons".

Víctor
La pluja, d'alguna manera, cau del cel...

Juli
Però no ve de fora. En canvi, quan tu, Magda, parles de això de l'esperit, dóna la impressió −si ho he entès bé− que és com si vingués de fora.

Magda
És una manera de parlar. De fora no en pot venir res perquè "a fora" no existeix. És una manera d'expressar una experiència que tots fem alguna vegada: que hi ha coses nostres que no depenen només de nosaltres. Ens agradi o no, som molt curts de vista. Veiem només un tros petit de la nostra realitat total. Tots, un moment o altre, experimentem que l'explicació de moltes coses nostres està més enllà del nostre (petit) camp de visió. No pas "fora del món", però sí més enllà del nostre (petit) món. Els Evangelis parlen de l'Esperit com aquest impuls, i invitació, a obrir-nos a la recerca d'universalitat.

Víctor
L'Esperit Sant depèn de nosaltres o és un do de Déu?

Magda
Em sembla que les dues coses. Quan vaig enamorar-me de tu, va ser una decisió meva. La protagonista del meu enamorament era jo, però no podia enamorar-me de tu sense tu.
Igualment passa en l'experiència d'universalitat: no podem enamorar-nos de l'Univers sense l'Univers. I l'Esperit és com l'ànima de l'Univers, que està també en cada un de nosaltres, si l'acceptem, és clar.

Juli
Però vosaltres, quan parleu d'això de l'esperit, us referiu a una cosa transcendent! O no?

Magda
Depèn de com s'entengui això de "transcendent". En tot cas, per a mi, no es tracta d'una transcendència vertical sinó horitzontal: anar obrint-nos a horitzons cada vegada més amplis: del jo tancat al nosaltres; del nosaltres al tots; i del tots al Tot.

Bet
Això m'agrada! Potser també jo he "rebut" una mica de “esperit”...