Diumenge 14. Any C

Diumenge 14. Any C.
Pere Torras

> Apunts d'homilia.

================

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos

cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

TERTÚLIA

Víctor
Imagino que aquí el número "72" deu tenir algun significat especial.

Magda
Quasi sempre els números, en la Bíblia i en les Cultures antigues, tenen un significat simbòlic. En aquest cas, ¿què significa "72"? No n'estic segura, però deu tenir relació amb poble elegit. El poble elegit, segons la Bíblia, era Israel, que venia representat pel número "12", per allò de les dotze tribus. "72" és el resultat de multiplicar 12x6. Si aquesta combinació l'afegim al número propi d'Israel, ens dona la fórmula 12x7 en la qual "12" representa el poble elegit i "7" representa la totalitat dels pobles. És a dir: a partir de Jesús, tots els pobles han passat a ser poble elegit.

Víctor
Però aquests "72" deixebles són enviats només al poble d'Israel...

Magda
Són enviats al poble Jueu perquè és precisament el que ha d'entendre que la seva elecció no era un privilegi, sinó que estava destinada a esdevenir universal.

Bet
Jo, en tot això dels números, m'hi perdo... M'he fixat, més aviat, en la feina que han de fer tota aquesta colla de deixebles. Sembla que l'única cosa que han de fer és dir: "El regne de Déu ja és a prop". Sincerament: em sembla molta moguda per tan poca cosa!

Víctor
¿I et sembla poca cosa anunciar que el regne de Déu és a prop?! Imagina't, només, com deuria viure la majoria d'aquella gent: subjecta a emperadors, reis, procuradors romans, summes sacerdots, amos (perquè molts eren esclaus!)... En mig de tanta gent que els manava, deuria ser una molt bona notícia de que el regne de Déu era a prop.

Bet
Doncs... no deuria ser tan a prop, perquè 2000 anys després encara no el veig per enlloc!!! És cert hi ha l'Església. Però amb l'Església, tot es va complicar encara més. Més obligacions, més normes, més directors, moralistes, predicadors... Imagino que un hipotètic regne de Déu hauria de ser un regne de pau, de benestar, de tolerància entre tots... I ja ho veus! Fins i tot l'Església ha fet guerres! I em temo que encara en faria si féssim cas de segons quins eclesiàstics.

Víctor
¿No creus que avui estem molt millor que fa dos mil anys, i que això, en bona part, es deu al cristianisme?

Juli
Potser sí o potser no, això d'estar millor que abans. Jo, abans, no hi era; ara hi sóc, i no estic gens content de la societat que ens hem muntat. I no acabo d'entendre aquesta fal·lera per ficar-hi "Déu" pel mig. Què vol dir "regne de Déu"? Els únics regnes són els que ens muntem nosaltres, i amb força mala bava, per cert! Tots els "regnes" actuals són directament o indirecta conseqüència de guerres. Han estat fets i dissenyats pels vencedors i per als vencedors. Això és el que hi ha, amb déus o sense. I no m'agrada!

Víctor
Jo, encara que no ho sembli, estaria d'acord amb tot el que dius; però hi afegiria una cosa: a mi, poder parlar de regne de Déu em permet posar una mica d'esperança en aquesta visió tan fosca que has descrit; i que és real, massa real! No sé si el regne de Déu ja està present, o està a prop, o està lluny. Tal se val! Però la seva possibilitat m'ajuda a viure.

Magda
Jo també penso que, si parlem de "regnes", els únics regnes són els humans, i és responsabilitat nostra fer-los més justos, ja que el punt de partida sol ser tremendament injust. Tots han nascut de guerres, com dius tu, Juli.
A mi em sembla que, quan l'evangeli parla de regne de Déu, vol dir una altra cosa. "A prop" no s'ha d'entendre temporalment sinó experimentalment. Em sembla que tu, Víctor, ho has dit molt bé. Tu has parlat d'esperança; l'evangeli que hem llegit parla també de pau. "Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa". I són ben curioses les paraules que segueixen: "Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres". Parla de la pau del cor que cada un pot tenir i comunicar. El més sorprenent d'aquest relat és el seu realisme: "Us envio com anyells enmig de llops". Semblaria que en una situació així, caldria anar-hi ben protegit. Doncs, no: "No porteu bossa, ni sarró, ni calçat...". Els regnes humans es fan des de les victòries, bèl·liques o democràtiques. El regne de Déu (la Pau del cor que es comunica) l'adquirim i el realitzem anant desarmats, desprotegits... perquè els altres no són vistos com a rivals o enemics, sinó com a (possibles) germans. Seguint aquest camí es pot aconseguir fins i tot que els llops no devorin, que les serps no mosseguin o els escorpits no piquin.

Bet
Em fas pensar en un Youtube curiosíssim que em van enviar, on es veu un gos, un gat i un ratolí convivint ben amigablement. http://www.youtube.com/watch?v=9v6Khm-hPI0 

Diumenge 13. Any C

Diumenge 13. Any C.

> Apunts d'homilia.

================

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

TERTÚLIA

Bet
L'evangeli d'avui diu tantes coses, que no sé per on començar. Potser el que m'ha cridat més l'atenció és, al final, que ens presenta un Jesús molt exigent i, fins i tot, dur. "Deixa que els morts enterrin els seus morts". Jesús es passa molt, aquí! −no us sembla?

Víctor
Sí. Potser ens hem fet de Jesús una imatge massa de color rosa; i no sempre és així. De totes maneres, estaria d'acord amb tu que aquí Jesús és molt exigent amb els qui el volen seguir. Per això són tan pocs, almenys avui dia!"

Magda
Què vols dir que són pocs? Jo no ho veig així.

Víctor
Avui dia no hi ha vocacions religioses... Quasi ningú no vol ser capellà, ni monja, ni frare... Jo suposo que Jesús parlava per ells.

Bet
Jo no crec que capellans i monges siguin els millors seguidors de Jesús. Deu haver-hi de tot: n'hi que sí, que ho han deixat tot per seguir-lo; però d'altres... Encara que a mi no em sembla que s'hagi de deixar tot. La gent normal també podem ser bones persones.

Víctor
És clar que sí. Però aquí no es parla de ser bona persona sinó de seguir Jesús. De totes maneres, estic d'acord en que el més important és ser bona persona; i de bones persones n'hi ha moltes.

Juli
I quan un és bona persona, què hi afegeix això de seguir Jesús?! Jo penso que n'hi ha ben bé prou de ser bona persona, que no és poc. Tot el que passa d'aquí són manies o fanatisme. I diria més: penso que si algú és bona persona perquè segueix Jesús, en realitat no ho deu ser gaire de bona persona. Qui és bo, ho és perquè vol ser bo, sense altres motivacions. A veure, tu Magda: has insinuat que et consideres seguidora de Jesús. Doncs bé: ets bona persona perquè ho has decidit tu, o perquè t'ho diu aquest tal Jesús?

Magda
Carai, Juli: Quina directa!!! D'entrada et respondria que ni una cosa ni l'altra. No tinc cap seguretat de ser bona persona, com suposes tu. Però, a més, aquesta manera de plantejar tot això, no encaixa amb la meva manera de pensar actualment.
És veritat: que jo ho recordi, sempre he intentat ser bona persona; però també és veritat que sovint m'he trobat en que no ho havia estat tant. Saps què passa?... que no s'és bona persona així en abstracte. Ets bo quan ets bo per a algú. Però a vegades et trobes que has fet mal. Aleshores no et queda altre remei que demanar perdó, i canviar. No existeix la "bondat". Existeixen persones, i és amb elles que ets bo o dolent. I això ho he descobert precisament llegint els evangelis. Per mi, sentir-me seguidora de Jesús no vol dir seguir un mestre, o creure una doctrina, o complir una moral... Per mi significa anar descobrint que el primer valor són les persones reals i concretes. Noteu que l'evangeli no diu enlloc: estimeu tothom, sinó: estimeu el pròxim, que és qui tens davant, qui et trobes pel camí. Ser bo no és un obsequi a la Bondat sinó a les persones presents en la teva vida. En el fons, és el que deies tu Juli, l'altre dia: "No hi ha malalts sinó persones".

Víctor
Però l'evangeli d'avui no parla d'estimar els altres sinó de seguir Jesús abandonant, fins i tot, la pròpia família! I qui més pròxim que la família?!

Bet
La família és tan "pròxima" que pot convertir-se en una presó. "Deixa que els morts enterrin els seus morts". Intueixo que aquestes paraules expressen alguna cosa molt profunda... Quan estàvem enfrontats amb la nostra Petita, vam aprendre tants coses! Te'n recordes, Juli? ¿Recordes aquella vegada que es va posar a cridar: "Si tant m'estimeu, per què m'esteu ofegant!!!" Hi havia tanta ràbia en aquelles paraules! No les descuidaré mai.

Juli
"Deixa que els morts enterrin els seus morts". És una situació inexplicable que jo, a vegades a l'hospital, he viscut d'alguna manera. Hi ha familiars i amics que "cuiden" tant dels seus malalts que no els permeten altra cosa que ser malalts.

Bet
O sigui: que això de seguir Jesús també podria significar trencar la clova de la família per poder trobar-se més lliurement amb els altres. Seria com sortir de l'ou i no enyorar la closca. "Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu". Ja em semblava a mi que aquestes paraules volien dir alguna cosa interessant!

Diumenge 12. Any C.

Diumenge 12. Any C.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,

se li acostaren els deixebles, i els preguntà:

«Qui diu la gent que sóc, jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

altres que sou Elies,

altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»

Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,

i els deia:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar, ha de ser mort,

i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,

que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

TERTÚLIA

Bet
"Qui és Jesús?". És una pregunta que jo també em vaig fer durant un temps, abans d'engegar-ho tot a rodar perquè vaig veure que tot plegat era un gran muntatge. De respostes te'n donen moltes... Massa!

Víctor
Jo penso que, parlant de qui és Jesús, cal tenir en compte només la resposta que donen els evangelis. Però precisament aquí està, avui, el meu problema: Pere dóna l'única resposta correcta, i en canvi Jesús li prohibeix severament de dir-ho a ningú! Per què? La gent esperava el Messies, i Jesús l'era. Per què no es pot dir?!  Com podia, després, demanar que creguessin en ell!...

Juli
A mi, de petit, mai no em van parlar d'aquest senyor. I, la veritat: sempre que n'he sentit a parlar després, he pensat que era una sort que no me'n diguessin res, perquè veig que cadascú el fa servir pel que li interessa. Ei! Si és que va existir aquest tal Jesús, jo no tinc res en contra d'ell! Els qui no m'interessen són els qui sempre en parlen. En la majoria dels casos dubto que sàpiguen què es diuen. Una cosa diferent és aquesta tertúlia. Aquí, el diàleg a partir d'aquests textos, siguin de qui siguin, m'ajuda a pensar sobre la realitat, encara que no necessito "ficar-hi" ningú més.

Magda
Jo m'he trobat força com tu, Juli. De petita vaig créixer en un clima sense cap forma de religió. Va ser a l'escola, ja una mica gran, i per casualitat, que em vaig trobar amb els relats evangèlics, i vaig descobrir tot un món nou. D'entrada, aquest món nou, per mi, no té res a veure amb la religió. La meva relació, molt indirecta, amb la religió va començar quan et vaig conèixer tu, Víctor.
Anant a la pregunta de avui sobre qui és Jesús, trobo que els evangelis donen una resposta que no és ni precisa ni ben definida. El cas més extrem és l'evangeli de Joan, que ens presenta un Jesús diferent per a cada persona que es troba amb ell. Pel als deixebles, és el mestre; per als cecs és la llum; per als afamats és aliment; per als assedegats és aigua; per als difunts és resurrecció; per als desorientats és camí;...  Depèn de qui té davant que sigui una cosa o una altra. I és precisament això el que realment em captiva.

Juli
Però això passa amb  tothom! Tots som diferents segons la persona que tenim davant. Jo, posem per cas, sóc metge per als malats; per la Bet sóc el seu marit; per les nenes sóc el seu pare; al Partit sóc un dels seus;... I per a la gran majoria sóc un perfecte desconegut!  

Magda
Sí; sí! Totalment d'acord. En el fons, l'ésser humà és "resposta" als altres. Tant és així que, en els evangelis, i sobretot en l'evangeli de Joan, Jesús s'anomena a si mateix "l'home". Per això m'interessen tant els evangelis: perquè, parlant de la persona concreta de Jesús, en realitat ens ofereixen una radiografia de la Humanitat.

Bet
Però Jesús, va ser una persona real, o no? Jo penso que els evangelis no passen de ser una novel·la de ficció.

Magda
Jo diria més aviat que s'assemblen a una novel·la històrica. Jesús i molts dels personatges són reals, però els diferents relats ens porten més enllà de cada personatge concret per convertir-lo en representant d'algun aspecte de la vida de la Humanitat. També hi ha personatges que serveixen de contrapunt, per posar més en relleu la realitat humana.

Bet
Per exemple...?

Magda
Per exemple: els Dotze. Tot i ser deixebles de Jesús no l'entenen gens ni mica a causa de les seves idees fixes. Per això Jesús els prohibeix severament que diguin a ningú que ell és el Messies... La idea que ells, i la gent, tenien del Messies era del tot deformada. La "radiografia" que ens presenta el relat que hem llegit és clara: som realment humans quan ens fem "resposta" a la persona concreta que tenim davant. A això s'hi oposen les idees fixes que ens fem de nosaltres mateixos i dels altres. Conseqüència d'aquestes idees fixes serà el rebuig i condemna dels altres quan no coincideixen amb les nostres idees. ¿Voleu una radiografia més exacta del drama de la Humanitat? Les idees fixes, els prejudicis, les "fitxes" que ens fem els uns dels altres "maten" la Humanitat.  
Amb tot, el relat d'avui és optimista: L'home "ressuscitarà al tercer dia". Els dotze acabaran superant les seves idees fixes. Molts humans acabaran adonant-se dels efectes mortals de la seva manera de pensar i de fer, i es faran "deixebles" de l'Home.

Víctor
Segons això que dius, i responent a la pregunta d'avui, podríem dir que Jesús és "l'home pels altres". I si els deixebles haguessin entès això del Messies, no hi hauria hagut cap problema per dir-ho i proclamar-ho.

Juli
Això que dius, ¿no es podria dir també al revés: tothom qui viu per als altres es va convertint en messies? (en el vostre llenguatge, és clar).

Magda
Pel que jo he pogut entendre, és exactament com dieu. Potser, tu Juli, ets també més evangèlic del que et pensaves...

Juli
No corris tant, que estic molt bé com sóc ara. Tot això de la religió continua produint-me molta al·lèrgia. I no crec que l'evangeli es pugui desfer de la religió...

Diumenge 11. Any C

Diumenge 11. Any C.

Pere Torras.

> Apunts d'homilia.

================

EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.

Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.

Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.

Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,

hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,

i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.

Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,

i els hi eixugava amb els cabells;

després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:

«Aquesta dona que el toca és una pecadora.

Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»

Jesús li digué:

«Simó, t’he de dir una cosa.»

Ell li contestà: «Mestre, digueu.»

Jesús continuà:

«Dos homes devien diners a un prestador:

l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.

Cap d’ells no tenia res per pagar,

i el prestador els perdonà el deute.

¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»

Simó li respongué:

«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»

Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:

«¿Veus aquesta dona?

Quan he entrat a casa teva,

tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,

però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes

i me’ls ha eixugat amb els cabells;

tu no m’has rebut amb un bes,

però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;

tu no m’has ungit el cap,

però ella m’ha ungit els peus amb perfum.

Per això et dic:

Has vist que aquesta dona estima molt

i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,

però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»

Després digué a la dona:

«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:

«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»

Digué encara a la dona:

«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això

Jesús passava per cada vila i per cada poble,

predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.

Anaven amb ell els dotze

i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes

i s’havien posat bé.

Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,

de la qual havien sortit set dimonis;

Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;

Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

TERTÚLIA

Bet
En aquest relat, segons la meva manera d'entendre, hi tenim un protagonisme destacat les dones. Però hi ha una cosa que no m'agrada: encara que se'n diuen coses bones, de totes elles també es diu que eren pecadores. Sembla com si, per als evangelis, el simple fet de ser dona ja fos un pecat. I això ho trobo del tot inacceptable, injust i denunciable, ho digui qui ho digui.

Víctor
No sé per què ho dius, això. Jo no hi veig ni aquest protagonisme de les dones, ni, encara menys, que digui enlloc que les dones són pecadores. De la primera, sí que es diu que era pecadora; però de les altres només es diu que havien estat malaltes o que havien tingut esperits malignes.

Bet
I et sembla poc?! ¿Consideres una galanteria o un piropo dir que havien tingut esperits malignes? Magda: ajuda'm, tu que també ets dona. A més: de la Magdalena es diu que n'havien sortit set dimonis! No ho trobes molt gros, això?!

Magda
Trobo molt gros que en sortissin set dimonis; però encara trobo molt més gros que hagués tingut set dimonis. Ja he comentat altres vegades que, en la Bíblia, el número set indica plenitud; de manera que dir que havia tingut set dimonis vol dir que els havia tingut tots! Per això precisament la Magdalena és una figura representativa de la situació de la dona en la societat. I estic totalment d'acord amb tu, Bet: la situació de la dona en la societat és totalment inacceptable, injusta i denunciable. I el pitjor de tot és que siguem precisament les dones mateixes que acceptem i trobem normal aquesta situació. Per això m'agrada tant el nom que porto, perquè la Magdalena, en l'evangeli, representa les dones que s'han alliberat de tots els dimonis. En el llenguatge actual diríem que representa les dones que s'han alliberat de totes les alienacions, complexos i culpabilitats que la societat masclista provoca en elles, i que elles sovint han interioritzat.

Juli
Ui, ui, ui...! Víctor: haurem de fer un pacte, tu i jo, si volem sortir vius d'aquest conjuració femenina! Au, vinga, senyores: no us feu tant les víctimes! Si he après alguna cosa de les dones és que sou prou intel·ligents com per saber que, als mascles, se'ns domina millor exhibint debilitat que no pas força. I nosaltres som tan rucs, que sempre caiem en la trampa! Les dones sabeu perfectament que, només deixant-nos exhibir una mica de collons, ja podeu conduir-nos com uns xaiets.

Bet
Apa, noi! A veure si parles una mica més bé davant de senyores... Encara que... una mica d'acord amb tu, sí que hi estic.

Víctor
Una mica?! No em negareu que en el 99% dels casos s'acaba fent el que la dona vol!

Magda
Som més intel·ligents per a les coses de casa... perquè som les que estem més casa. Som més intel·ligents en les relacions personals... perquès sempre acabem essent nosaltres qui ens cuidem dels nens, dels malalts, dels ancians,... Però no estic gens d'acord amb el que dieu, perquè, a més de la família, hi ha la ciutat, i el país, i el món. I en aquests àmbits només hi sou els mascles, o quasi. Ho reconec: ha estat l'evangeli que m'ha fet obrir els ulls. Mireu el món; mireu els Estats: són tan masclistes que han esdevingut terriblement inhumans. Inhumans per a tothom: per a les dones i per als homes. Armes, guerres, violència, domini, prepotència,... Falta feminitat al nostre món!!!

Juli
Reconec que hi havia una certa ironia en allò que he dit, i que em referia sobretot a la família. I diré més: jo personalment, em sento el primer beneficiat del "domini" de les dones. ¿Què faríem sense les dones, eh Víctor? Jo no serveixo ni per fer-me el dinar!

Magda
L'evangeli d'avui el trobo extraordinàriament revolucionari quan contraposa el fariseu i la pecadora. "Fariseu" significa separat de la resta de la gent. La gent era impura perquè no sabia ni complia ni podia complir els molts preceptes de la Llei. En canvi els fariseus eren considerats purs, perquè es dedicaven a l'estudi de la Llei, i així podien complir tots els seus preceptes. Només el compliment de la Llei feia pur o impur a un jueu. En aquest relat, la dona pecadora representa el comú de la gent. Amb aquest relat es capgira del tot la valoració habitual que feia la majoria de la gent. El "pur" fariseu, que compleix escrupolosament els preceptes de la Llei, no compleix els preceptes d'Humanitat; en canvi la "pecadora", que no compleix els preceptes de la Llei, compleix els preceptes d'Humanitat, perquè estima molt. L'amor és el que realment val. El fariseu creu en la Llei, però condemna la Humanitat. La pecadora creu en la Humanitat, i aquesta fe la salva de la Llei. El que ha de fer és anar-se'n. "Ves-te'n en pau", ves-te'n de l'àmbit de la Llei (que et condemna).

Bet
Això, vol dir l'evangeli d'avui?! Però, si és el que vaig fer jo, ja fa temps!

Víctor
Però això no vol dir que els qui no ho hem fet, hàgim de fer el mateix. Jo m'hi trobo bé a la parròquia; i veig que m'ajuda a ser més humà. Jo també crec en la Humanitat. No vaig a missa per complir cap "llei".

Bet
Quan vaig deixar d'anar a missa, al principi em sentia una mica culpable; o millor: em sentia "acusada". Tenia la impressió que les persones de missa m'acusaven d'infidelitat. Ha estat en aquestes tertúlies  −i sobretot gràcies a tu, Víctor−  que m'he sentit normal també per a gent de missa. I també m'has ajudat molt tu, Magda: tan enamorada dels evangelis, i que, com jo, no vas a missa. Gràcies a tots dos: a tu Víctor, per anar a missa; i a tu Magda, per no anar-hi.

Magda
Jo diria més aviat: "Gràcies a tots quatre". No us sembla?

Diumenge 10. Any C.

Diumenge 10. Any C.

EVANGELI (Lluc 7,11-17)

En aquell temps

Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.

L'acompanyaven els deixebles i molta gent.

Quan s'acostaven a l'entrada del poble

es trobà que duien a enterrar un mort,

fill únic d'una mare viuda.

Molta gent del poble acompanyava la mare.

Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué:

«No ploris».

El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt.

Els qui el portaven s'aturaren,

i ell digué: «Jove, aixeca't».

El mort es posà assegut i començà a parlar.

I el Senyor el donà a la seva mare.

Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.

La gent deia:

«Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta».

Deien també: «Déu ha visitat el seu poble».

Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia

s'escampà aquesta anomenada de Jesús.

TERTÚLIA

Juli
Ja em perdonareu: però jo penso que, relats com aquest, poden fer més mal que bé. D'acord: és molt bonic això de ressuscitar morts;... però imagineu que llegeixen això uns pares que han perdut el seu fill o la seva filla. Com es sentiran? Quines preguntes es faran?
En la meva professió, la cosa més dura és certificar la mort d'algú; però quan es tracta de joves, resulta realment terrible.

Víctor
Ben cert: ha de ser terrible per a uns pares la mort d'un fill. Però precisament aquest relat deu voler donar esperança en aquests casos.

Bet
Això no dóna esperança de res! Només pot "donar esperança" als qui no la necessiten! Jo estic d'acord amb en Juli: si algú es troba en aquestes circumstàncies, aquest relat li fa més mal que bé. Tenim uns amics que van passar per això... Tenia 16 anys la seva filla! Es van enfonsar. I continuen enfonsats. No ho superen.

Juli
No ho superen ni ho volen superar. I jo ho entenc: estar enfonsats és per a ells una manera d'estar més a la vora de la seva filla. Mai ningú no mor tot sol! Quan mor algú jove, els seus pares moren també una mica −o molt− amb ell. Tenen dret a portar-se així.

Bet
Al principi nosaltres intentàvem animar-los; però després vam veure que havíem de respectar aquesta manera de reaccionar. Com ha dit en Juli, és la seva manera d'estar més a prop de la seva filla.

Magda
Tenen altres fills?

Bet
Una filla més gran, ja casada i amb un fill. Per a ells és diferent. Però els ha provocat molta por. Diuen que si els passés una cosa així, ells no se'n sortirien...

Magda
Tu, Juli, has dit una cosa que m'ha afectat molt: mai ningú no mort tot sol. Penso que això és exactament el que també ens vol dir l'evangeli d'avui. Encara que l'evangeli ho diu al revés: mai ningú no viu tot sol. Em sembla que els evangelis ens obren a una manera diferent de veure la vida i la mort. Per als evangelis, només està realment mort qui vol viure sol. Igualment només està realment viu qui decideix viure en comunió. La comunió és viure; la soledat és mort.

Bet
Jo penso, Magda, que, per desgràcia, les coses funcionen al revés de com tu dius. És la mort que ens enfonsa en la soledat més absoluta. La mort trenca i anul·la aquesta comunió de què tu parles.

Magda
No et vull pas contradir, Bet. No sé pas com ens ho agafaríem en Víctor i jo si ens passés com als vostres amics. El que jo deia, no ho dic pas jo: és el que em sembla que diu l'evangeli. Repeteixo: no sé pas com reaccionaria jo en una situació així. Però m'arrapo a aquesta idea de que allà on hi ha comunió hi ha vida, de manera que la mateixa mort física pot ser viscuda en un marc de vida. En el relat que hem llegit, en la meva opinió, el punt central és quan diu que Jesús va donar el jove a la seva mare. Jesús no parla al jove com a mort a qui vol ressuscitar sinó com a fill separat de la seva mare. Dóna la impressió que, separats, fill i mare són morts; en canvi, retrobats, els dos viuen, i són expressió de vida per a tothom. Déu ha visitat el seu poble, reconeixen tots.

Bet
No sé. Continuo pensant que això només consola als qui no s'hi troben.

Juli
Jo no sé què pensar. En la meva feina m'he trobat de tot. És cert: també m'he trobat amb gent que, sembla, no creuen en la mort. No sé si és perquè són incapaces d'acceptar-la o perquè tenen aquesta fe que dius tu, Magda. Em resulten sorprenents; i a vegades fins i tot irritants. Quan es tracta de malalts que pateixen molt, em sembla normal que es parli de la mort com d'un alliberament. Però parlar així, quan podrien portar una vida normal... és incomprensible. Recordo un cas: la morta tenia trenta set anys! "El món era massa petit per a ella. Ara treballarà més còmoda" −repetia la seva mare. Quina bestiesa! Ara no farà res de res dels molts projectes que tenia!

Víctor
Potser depèn de quins fossin aquests projectes. Si eren projectes sobre el món, aquests els anem tirant endavant entre tots, inclosos els difunts. Així ho crec, jo.

Juli
De fet, alguns dels projectes que ella va començar ara continuen amb més gent. Però ella no ho pot veure. I estaria tan contenta de veure-ho...

Corpus. Any C

CORPUS.

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent.

Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,

i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

TERTÚLIA

Juli
Carai! Aquest evangeli d'avui sembla un problema de matemàtiques: tot són números! I és un autèntic problema, perquè no lliguen de cap manera. Ja amb direu com s'alimenten 5000 homes amb només 5 pans!

Víctor
Es tracta d'un miracle, i seria ben necessari repetir-lo. Avui es celebra el dia de Càritas. A Càritas estem desbordats de tanta gent que ens demana menjar.

Bet
Jo no crec que Jesús fes o pogués fer aquest miracle que diu aquí. Si fos així, se'l podria acusar de no repetir-lo. Per què ahir sí, i avui no?

Magda
Jo tampoc no crec que aquí hi hagués cap miracle, almenys tal com se sol entendre això dels miracles. Més encara: si continuéssim llegint, veuríem que Jesús no se'n va sortir del que volia fer. En aquest relat hi destaca el número 5→50→5000. El 50 representa la nova comunitat de l'Esperit. El que Jesús pretenia era que la multitud esdevingués comunitat. "Feu-los seure en grups de 50" és una expressió per indicar unes comunitats adultes i lliures (Pensem en la Pentecosta). De moment, no se'n va sortir. Aquestes comunitats, compartint el que tenien, no apareixeran fins després de la seva mort.

Víctor
Això que dius, ja saps que em crea molts interrogants sobre la feina de Càritas. N'hem parlat moltes vegades. Tu sempre em dius que no acabes d'entendre la nostra feina perquè fem beneficència però no s'hi fa comunitat, que és el que realment és urgent. Però, com? La gent que ve a Càritas vol aliments; i l'importa un rave fer comunitat!

Magda
No critico la feina de Càritas. Déu me'n guard! Només dic que, segons l'evangeli, potser esteu fent una feina que no és ben bé la més "cristiana". Per altra part, és també el que va fer Jesús en un primer moment, segons el relat que hem llegit. Però si llegim l'Evangeli fins al final, tornarem a trobar la multitud demanant la crucifixió de Jesús i exigint l'alliberament de Barrabàs, que era un criminal. Sovint la multitud prefereix tenir líders −encara que la manipulin− per comptes d'esdevenir comunitat. En canvi l'obra de Jesús és fer-se aliment −ell i nosaltres− perquè la multitud passi a ser comunitat. Un canvi lliure, però que és l'únic camí.

Juli
Perdoneu que jo sempre entengui les coses des de la meva feina. Això que acabes de dir tu, Magda, sobre la multitud que no vol ser comunitat, em resulta clarificador. Si us he de ser sincer, les paraules de l'evangeli d'avui que més m'han cridat l'atenció són quan diu que aquest tal Jesús curava els qui en tenien necessitat. Segurament aquí hi ha ganxo. "Els qui en tenien necessitat". Estic cansat de trobar-me amb malalts que "no tenen necessitat" de curar-se. Al contrari: tenen "necessitat d'estar malalts". Deu ser més o menys això que tu dius de ser "multitud" i refusar de ser "comunitat". Us asseguro que, en certs casos, no sé si és millor intentar curar-los o deixar-ho estar. Més o menys, com et passa a tu, a Càritas.

Víctor
És ben bé com dius! És sorprenent la quantitat d'enemics que s'està creant Càritas pel fet d'ajudar. Sobretot entre els mateixos ajudats! Però, per altra part, hi ha gent que s'ho passa molt malament. Alguna cosa s'ha de fer! A algun lloc han de poder anar!

Bet
La gent sap que teniu diners o aliments, i ve a buscar-ne. És lògic. I si a algú no li doneu el que ell espera, s'enfada. Ell considera que Càritas té obligació de donar, i que ells tenen dret a rebre. A Càritas no hi van a buscar comunitat!

Juli
Penso que a Càritas esteu fent un servei de suplència. És un servei que l'hauria de fer l'ajuntament: perquè és ell qui ens cobra impostos i té els mecanismes necessaris per evitar els abusos. ¿Podeu estar segurs de que doneu a qui més ho necessita? No ho podeu saber perquè no teniu, ni podeu tenir, un coneixement de la situació real de la gent.

Víctor
En principi, nosaltres ens hem de fiar de la gent. Però és evident que n'hi ha que ens enreden. I, a sobre, solen ser els qui més ens critiquen. Ja ho sé que no hem d'ajudar perquè parlin bé de nosaltres; però entre poc i massa!

Bet
Jo a vegades he donat coses per Càritas. I no em sap pas greu; però em queda un rau-rau a dintre com dient-me: Aquest no és pas el camí; és massa còmode. Entre tots hem muntat una societat que crea pobres, i per comptes de canviar la societat, "mantenim" els pobres. Jo penso que, fora d'algun cas molt especial, darrera cada pobre hi ha alguna classe d'injustícia social. S'hauria d'ajudar al pobre, però sense deixar de treballar per canviar les coses.