Diumenge 27. Any C.

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

TERTÚLIA

Juli
"Doneu-nos més fe". Trobo molt estranya aquesta petició dels apòstols. Jo sempre havia entès que això de la fe depèn de cadascú. Els que teniu fe és perquè heu decidit tenir-ne. I també heu decidit si en teniu poca o molta, en una religió o en una altra...

Víctor
No. Les coses no són tan senzilles. Potser vistes des de fora, ho poden semblar; però des de dintre no és tan fàcil. Jo no he decidit mai creure o no creure. En realitat no sabria ni imaginar-me com a no-creient. Sí: podria fer com tu, Bet, i deixar de practicar... Però creure o no creure és una altra cosa. ¡Si a cada moment experimento que la meva vida no acaba ni comença en mi, com podria viure com si tot depengués de mi! ¿Tot depèn de la casualitat? ¿I qui és, aquesta senyora?...

Bet
Però tu continues anant a missa perquè vols. Per comptes d'anar a missa, podries anar a una mesquita, o a una sinagoga... o a trobades d'espiritisme! O no anar enlloc. Ets tu qui decideix!

Víctor
Sí. I podria parlar xinès, o alemany o holandès... Però parlo català, i aquesta és la llengua amb què penso perquè he nascut aquí. Però jo no he decidit néixer aquí. I si vull servir-me d'una altra llengua, he de traduir.
La religió de cadascú és com la llengua. Pots parlar com vulguis, o no parlar. Però la llengua-base no la tries. T'hi trobes. Forma part de tu mateix.

Juli
D'acord; d'acord. Però en tot cas, no entenc que algú demani que "li donin més fe".

Magda
És força freqüent, en persones religioses, entendre la fe com un poder o una força que permet fer coses difícils o impossibles. En aquests casos, la fe està barrejada amb superstició (si no és pura superstició!). Segurament hi ha una mica d'això en la petició dels apòstols. De fet Jesús deixa entendre que, de fe, no en tenen gens. I posant-hi una mica d'ironia, els diu que, només que en tinguessin una mica, podrien "divertir-se" fent coses tan espectaculars com trasplantar moreres al mar.

Víctor
Sembla que Jesús vol explicar això de la fe posant com exemple el comportament dels criats d'una casa. Però no hi veig la relació. Per altra part, és molt sorprenent que digui que ens hem de sentir "servents inútils". Ho trobo un llenguatge inapropiat, que no lliga amb l'Evangeli.

Magda
El moll de l'os de l'evangeli és saber i assumir que Déu ens fa fills. I en això consisteix la fe. La relació pare–fill té caràcter de do, perquè comença amb la llibertat de Déu. Però pot passar que, a vegades, no acceptem ser fills, i preferim "relacionar-nos" amb Déu com a servents. En aquest cas, també podem pretendre que "se'ns pagui" pels nostres serveis amb més "fe", entesa com a "poder".

Bet
Jo, quan encara anava a missa, recordo que es va posar molt malalta una amiga meva, i jo pregava molt perquè es curés. I també demanava tenir més fe, perquè em deien que, com més fe tens, més es compleix allò que demanes. Però, res: la meva amiga es va morir. D'això ja fa força de temps... Però va ajudar molt a que jo perdés la fe en la fe. Això de la fe és una enredada...

Magda
No voldria ficar-me en la teva interioritat, que vull respectar del tot. Però tu mateixa ho has dit molt bé: has perdut la fe en la "teva fe", que imaginaves com una forma de "poder". Personalment penso que això és un pas endavant per part teva, perquè la fe-poder no és realment fe, i tu ja te n'has alliberat. En canvi, a pesar del que dius, no estic segura de que no tinguis aquella fe de què parla l'evangeli. La fe de l'evangeli es pot expressar de moltes maneres. Pot expressar-se amb fets, i sense paraules. Dius que no creus en Déu com a pare, però, en canvi, altres vegades has dit (i la vostra manera de viure ho corrobora) que creus en la vida. I no et sents pas "serventa" de ningú, perquè, com vas dir fa uns dies, la llibertat és la "moneda perduda que tu has retrobat".

Víctor
Potser aquest evangeli, com ja passava amb aquell altre del Fill Pròdig, ens vol dir que, si ens empenyem en ser "servents", ens hem de considerar inútils i sense cap mèrit. En canvi la fe consistiria en acceptar de ser "fills". Com a fills, ja no val allò de "amb mèrit" o "sense mèrit"

Bet
Si fóssim fills, Déu ens tractaria millor!

Juli
Bé... Altres vegades hem dit que els pares sabem millor que els fills allò que realment els convé. I, en el fons, això és el que intueixen ells mateixos. Els creients haurien d'estar convençuts que allò que els passa és el millor per a ells...
Jo no sóc creient, ja ho sabeu; però he de reconèixer que, a vegades, m'aniria bé. Té els seus avantatges...

Diumenge 26. Any C

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

TERTÚLIA

Juli
Realment aquest vostre Jesús −o potser Lluc, que és qui ho escriu− tenia una imaginació exuberant! Mai no havia llegit un relat tan estrany on els morts fan tractes després d'enterrats...

Bet
Jo havia sentit a parlar d'aquest Llàtzer que era molt pobre; però aquest relat d'avui és totalment nou per a mi. He mirat d'aplicar-hi allò del paral·lelisme... però ni així. Hi veig paral·lelismes, però continuo sense entendre-hi res.

Víctor
Jo sí que l'havia sentit algunes vegades, però mai m'havia parat a pensar què volia dir. El sentia, esperava que el mossèn l'expliqués, i ja en tenia prou. Però avui, llegint-lo pel meu compte, m'he adonat que tampoc no hi entenc res.

Magda
Apa, nois! Em tireu per terra tota la meva teoria! Jo crec que Lluc té les dues virtuts dels grans escriptors: tenir una cosa important a dir, i saber dir-la de manera que tothom l'entengui. ¿Segur que no us diu res, aquest relat?

Juli
Home: una cosa sembla clara: parla d'un pobre i d'un ric a qui, després de morts, se'ls inverteix la situació: el ric passa a ser un desgraciat, i el pobre es troba perfectament.

 Magda
Doncs, deu ser això el que vol dir. Una altra cosa és estar-hi d'acord o no.

Víctor
I, per què hi fica tot això de la fossa que no es pot traspassar? D'on surt, aquesta misteriosa fossa?

Magda
Molt bona pregunta! D'on surt, aquesta fossa? ¿Se la inventa l'escriptor, o representa alguna cosa real?

Bet
D'alguna manera, el ricatxo aquest que no té nom havia posat una fossa entre ell i el pobre que tenia ajagut davant la porta...

Víctor
Ah! És veritat. La fossa de la segona situació deu fer referència a la fossa de la primera part entre el ric i el pobre. Encara que no es veu, és ben real... Em sembla que començo a entendre...

Magda
I, us heu fixat en el detall dels gossos?

Juli
Reconec que, literàriament, aquesta escena dels gossos llepant les ferides del pobre, té un dramatisme extraordinari. Com a contrapunt del ric, l'acció dels gossos és molt eloqüent.

Bet
En el fons, ens ve a dir que els gossos poden ser més humans que segons quines persones...

Magda
Quines persones, en concret?

Bet
Bé: aquí parla d'un ric...

Juli
Recony! Ara veig que aquest evangeli resulta més radical que els més radicals del meu partit!!! Al Partit n'hi ha que sembla que tinguin mania a tots els rics sense distinció... A mi em sembla que hi ha rics nobles i bones persones.

Magda
A mi també m'ho sembla. Però he de reconèixer que Lluc és molt més radical que jo.
Segons Lluc, Jesús va dir aquesta paràbola parlant als fariseus. Aquest detall és important, perquè els fariseus pensaven, i predicaven, que les riqueses són una benedicció de Déu per als bons complidors de la Llei. I al contrari: la misèria seria un càstig per algun pecat propi o dels avantpassats. Però, amb aquesta i amb altres paràboles, Lluc ens diu clarament que el missatge de Jesús va en una altra direcció. No seria dolent ser ric si no hi haguessin pobres; perquè efectivament les riqueses són un do de Déu a la Humanitat. Això vol dir que les riqueses són per compartir. El mal del ric no és que sigui ric sinó la "fossa" que ha posat entre ell i el pobre que té ajagut a la porta.

Bet
Aquesta fossa terrible, és tan real!
I l'Abraham aquest, qui és i què hi pinta aquí?

Víctor
Abraham és l'avantpassat de tots els jueus. Abraham significa "amic de Déu", i tots els jueus es consideren descendents seus.

Juli
En el relat sorprèn molt que el ric es dirigeixi a ell dient-li "pare", i que Abraham respongui dient-li "fill meu". En realitat, segons aquest estrany relat, el vertader "fill" és el pobre que és acollit a la seva falda: una expressió ben estranya, però molt gràfica.

Víctor
Ai, carai! De cop i volta aquest relat em sembla claríssim. Però és molt exigent! Potser per això no l'entenia...

Diumenge 25. Any C.

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

TERTÚLIA

Juli
Aquí sembla que Jesús ensenyi a fer trampes, perquè troba bé que un administrador corrupte solucioni la seva situació amb més corrupció!

Víctor
Potser en aquell temps, les relacions entre amos i administradors eren diferents d'avui dia. Perquè trobo molt estrany que aquest amo de què parla permeti tan fàcilment al seu mal administrador d'espavilar-se com ho fa.

Bet
Això de l'amo i del seu administrador, jo no ho acabo d'entendre. Però encara entenc menys el que diu al final: "No podeu servir Déu i les riqueses". No ho entenc perquè se suposa (vist des de la Religió) que les riqueses les dóna Déu; i les dóna perquè es facin rendir. No sé com us ho podeu fer, els creients, per servir Déu sense servir les riqueses que Déu us ha donat. O és que els creients heu de ser uns pobres absoluts?!

Víctor
El que dius em fa pensar. De fet, en altres paràboles, Jesús diu això mateix que tu: cal servir Déu administrant bé (servint) les riqueses que ens ha donat. Jo suposo que aquí la diferència no està tant en servir Déu o les riqueses sinó en utilitzar les riqueses només per a mi o també per als altres. Quan administrem les riqueses pensant en els altres, en realitat no "servim" les riqueses sinó Déu, que es fa present en els altres. Jo ho entenc així...

Magda
Ho entens així, i ho practiques així. L'altre dia vaig trobar un teu company de treball, i em va explicar les mil i una excel·lències sobre tu. Com que ja m'havies parlat dels problemes de l'empresa, jo li vaig preguntar com ho veia, ell, tot això de la crisi. Em va respondre directament: mentre hi hagi en Víctor, tot anirà bé; però, si ell marxés, l'empresa s'enfonsaria. Ara l'empresa és ell. Els amos hi confien, i nosaltres també.

Víctor
És cert. Els amos ja són grans, i pensaven tancar. Però tenien un problema amb les indemnitzacions. Jo vaig suggerir-los que fessin una cooperativa, però s'hi van negar perquè havien tingut una molt desagradable experiència anterior. Però em van dir que, si jo m'hi comprometia, estaven disposats a deixar l'empresa a les meves mans. Vaig parlar-ne amb altres companys, i van respondre molt bé. Ara, de fet, funcionem com una cooperativa. I ens va bé.

Magda
Segurament quan es van escriure els Evangelis, també passava una cosa així. Hi havia amos que posaven les seves riqueses en mans d'un administrador. Si les riqueses creixien, era un bon administrador; si no, se l'acomiadava. Deuria passar com amb els entrenadors de futbol: són, de fet, els amos de l'equip. Si l'equip guanya, són bons entrenadors; si l'equip perd, són mals entrenadors, i se'ls despatxa.

Bet
Però aquí parla de riquesa enganyosa. Quina diferència hi ha entre enganyosa o vertadera? O és que, per a Jesús, tota riquesa que no sigui "espiritual" ja és enganyosa?! Tot això de les riqueses, en els evangelis, queda molt confús. I si, a sobre, penses en les riqueses de l'Església...

Juli
Jo ja he dit altres vegades que aquest Jesús és un somiatruites. Ell se situa en un altre món; un món irreal. Per a ell, tot allò que no miri directament el seu món irreal, és equivocat o pecaminós.

Víctor
El món de Jesús és irreal perquè encara no s'ha fet del tot. El nostre món d'ara és real, però un dia o altre desapareixerà perquè és evident que està mal muntat...

Juli
D'acord: desapareixerà. I nosaltres primer que ell. Tot desapareixerà, perquè tot plegat no és res més que un joc, fins que acabi fent un pet com una gla...

Magda
Estic d'acord amb el que dius; però hi afegiria una cosa: quan tot desaparegui serà perquè una altra cosa apareixerà. No sé què ni sé com; però crec que res desapareix i prou. Jesús va ser un somiador. D'acord. Per això m'agrada. A mi, el somnis m'ajuden a estar desperta, i a donar sentit a la meva vida. I no em negaràs que també vosaltres teniu somnis. Perquè si no fos així, ni tu intentaries curar malalts, ni hauríeu tingut dues filles, ni nosaltres ens desviuríem per dos bessons entremaliats, però que són com dues grans finestres per a la nostra vida.

Bet
De fet, sense somnis, la nostra vida seria com les bestioles... Que trist! no? Sense somnis, tot seria un engany: les riqueses, el treball, la política, la religió... Fins i tot, la parella! Potser això de fer-se amics amb la riquesa enganyosa és més profund del que pugui semblar...

Diumenge 24. Any C.

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

 

TERTÚLIA

Bet
Saps, Magda?: allò que ens vas dir del paral·lelisme bíblic m'ha anat molt bé per entendre l'evangeli d'avui. Hi he trobat dos paral·lelismes: el de l'ovella i la moneda perdudes, i el dels dos germans. Són paral·lelismes molt apropiats per al meu cas, perquè a mi, a vegades, m'han considerat "ovella perduda" perquè abans anava a missa i ho vaig deixar. Però el paral·lelisme ajunta ovella i moneda. Potser sí que l'ovella es va perdre per culpa seva, però no la moneda. Amb la moneda no hi ha culpa; seria una badada de la dona que la tenia. Això em permet no sentir-me "perduda o culpable". Al revés: més aviat em sento com la dona que ha trobat la moneda. Per a mi, la "moneda trobada" és la llibertat! I també n'estic molt contenta!!!

Juli
Apa, noia, com t'ho fas venir bé, tot això! De totes maneres m'agrades més com a dona que ha trobat que com a dona o moneda perduda...

Víctor
Jo no m'he fixat tant en l'ovella i la moneda sinó en els dos fills. Sempre havia pensat en el que marxa de casa, i que després hi torna. De fet, d'aquest relat se'n sol dir Paràbola del fill pròdig. Però avui m'he adonat també del fill gran. Encara que no ha marxat de casa, tampoc no és un bon fill perquè viu a casa del pare com a servent i no com a fill. El pare també té problemes amb ell ja que "no vol entrar" a la festa.

Juli
Jo, que em miro tot això des de fora, diria que tu, Víctor, ets el fill que no ha marxat; i la Bet, el que ha marxat. Però, en el teu cas, no hi has tornat (sortosament!).

Bet
No; no hi he tornat. Però no m'agrada aquesta aplicació que fas. Jo no em sento com algú que ha marxat. Al revés: vaig deixar l'església perquè no m'hi sentia a casa.

Juli
Tampoc no s'hi sentia el fill que va marxar. Per això va marxar!

Bet
Ai, no sé! Si va tornar-hi, és que enyorava el seu pare... Jo no enyoro ningú... Estic bé com estic...
Tu, Víctor: em consideres a mi com una filla que ha marxat?

Víctor
Mira, Bet: et diré dues coses. 1ª: a la parròquia no som com el fill gran que no accepta que el seu germà  torni. Si tu tornessis a la parròquia, tots ballaríem de contents. Però −i aquesta és la 2ª cosa que et vull dir− jo no t'he considerat mai, gens ni mica, com algú que ha marxat. Jo penso que la "casa" és molt gran; molt més gran que qualsevol parròquia o que l'Església. Que hagis deixat l'església no vol dir, per a mi, que hagis marxat de casa. I m'agrada molt això que dius que tu no ets cap moneda perduda sinó la dona que l'ha trobada en la llibertat. Jo també ho he anat descobrint: l'únic lloc on estem realment "a casa" és la llibertat. Si la religió no m'ajudés a ser més lliure, jo també marxaria. Però a mi m'ajuda.

Juli
I tu, Magda, què hi dius?

Magda
No-res. Tinc por de desentonar, després de sentir tot això que dieu, i que està molt bé. I em sembla en sintonia total amb aquest extraordinari evangeli d'avui. Penso que aquest evangeli diu moltes coses, però per deixar-ne clara sobretot una: l'alegria de Déu expressada en forma de festa per a tothom. Amb relats com aquest l'evangelista vol corregir  aquells que separen la gent en bons i dolents, justos i pecadors, bons fills o mals fills...

Bet
Però, aquesta separació la fa també aquest mateix evangeli perquè parla de justos i pecadors. I, a més, diu que els pecadors s'han de convertir...

Magda
Tothom s'ha de convertir! És el que deies tu mateixa sobre la llibertat. És que hi ha algú que sigui "lliure" des del naixement? Tothom és invitat a anar a la casa de la llibertat, tant aquells que n'han marxat com aquells que es pensen que sempre hi han estat.

Diumenge 23. Any C

EVANGELI. (Lluc 14,25-3).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

TERTÚLIA

Juli
Si un predicador es presentés a casa i parlés així a les meves filles, us asseguro que li cosiria la llengua i li taparia la boca amb tot un rull d'esparadrap, perquè no pogués predicar mai més! Però, quines bestieses són, aquestes!? Cal estimar a algú més que als pares o als fills o a la dona?! Qui pot anar pel món predicant una cosa així!?

Víctor
Tu li cosiries la llengua, i a Jesús el van clavar a la creu... Ha de ser realment molt "greu" predicar això!... Però intueixo que aquí l'amor a Jesús no es contraposa a l'amor a les persones més estimades. Parla, fins i tot, d'estimar-lo a ell més que la pròpia vida. Això ha de tenir un significat més profund.

Bet
A veure... No vull dir que no estigui d'acord amb tu, Juli, però em sorprèn que t'ho agafis tant a la valenta. Si tu mateix, fa quatre dies, em deies una cosa semblant!

Juli
Que et vaig dir una bestiesa així?... Nena: tu estàs delirant!

Bet
No te'n recordes? Vas arribar a casa fet una fúria perquè, al Partit, us havíeu discutit sobre un individu dels vostres que s'havia aprofitat del càrrec per "fer un regalet" a la seva dona; i alguns s'hi mostraven força comprensius... "Quan algú accepta un càrrec de responsabilitat −vas respondre−, s'ha de descuidar de dones, fills i querides. I si no, que deixi el càrrec"!!!

Juli
Dona: això no hi té res a veure! Una cosa és treballar pel poble, i una altra anar pel món predicant que tu ets qui sap qui, i que tothom t'ha d'estimar per sobre de tot.

Bet
Bé... la Magda ens ha dit moltes vegades que, en els evangelis, Jesús representa l'Home, o la Humanitat... De totes maneres continuo sense entendre per què, si és així, parla en primera persona. La veritat és que les seves paraules sonen molt malament.

Magda
De fet, el mateix evangelista ja deixa clar que Jesús no va dir, ell mateix, aquestes paraules, sinó que és ell, l'evangelista, qui les posa en boca de Jesús molts anys després.

Víctor
I com ho saps, això?

Magda
Lluc és un escriptor molt bo, i sap usar diferents tècniques de llenguatge per fer entendre allò que vol dir. Ja us vaig parlar del paral·lelisme bíblic. Consisteix en dir una mateixa cosa amb dues frases diferents.

Bet
I per què dues frases per dir una sola mateixa cosa?...

Magda
Així s'aconsegueix una visió estèreo de la situació. Passa com en nosaltres, que veiem les coses en relleu gràcies a tenir dos ulls. En aquest cas, a través d'un paral·lelisme, Lluc indica clarament que les paraules que posa en boca de Jesús no les podia dir Jesús en persona. Noteu que la segona frase del paral·lelisme parla de la creu amb un significat positiu. És impossible que Jesús parlés així de la creu, que era un instrument horrorós de tortura. No va ser fins després de la mort de Jesús, i a la llum de la resurrecció, que els deixebles van començar a donar a la creu un significat positiu, com a seguiment de Jesús.

Juli
Però, per què aquest tal Lluc posa en boca de Jesús unes paraules que mai no va dir?! Això és enganyar la gent! O és que aquest tal "Jesús" és un invent dels evangelistes?!

Magda
Els Evangelis no són, ni volen ser, biografies de Jesús. Però va ser a partir de l'experiència de Jesús, de la seva manera de viure, de les seves paraules i, sobretot, de la manera com va ser mort i va morir, que molta gent van descobrir nous horitzons per a la vida humana. I això és el que recullen i transmeten els Evangelis. Ens presenten aquests nous horitzons en la persona de Jesús, atribuint-li paraules, accions, comportaments, resultats,... perquè no és queden en el Jesús individual i concret que va viure en temps d'Herodes i Pilat, sinó que dibuixen el Jesús de la fe; el Jesús que, per als deixebles, s'havia convertit en l'home-mostra, en el criteri d'Humanitat reeixida.  El Jesús dels Evangelis no és una persona inventada sinó expandida, com un arbre és l'expansió de la llavor que el va fer néixer.

Víctor
Per tant, segons tu, "estimar Jesús" en realitat vol dir estimar la Humanitat per sobre de tot. O millor: estimar les persones més pròximes en un horitzó d'amor a la Humanitat. Ho trobo molt clarificador.