Ascensió.C.

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

TERTÚLIA

Víctor
Us haig de confessar un problema: avui, a l'Església, se celebra l'Ascensió de Jesús al cel. Però resulta que d'aquest fet tan important, fora de Lluc, els altres Evangelis no en diuen res de res. Per què?!

Magda
No solament no en diuen res sinó que, d'alguna manera, diuen el contrari. L'evangeli de Mateu posa en boca de Jesús aquestes paraules: "Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi dels temps". Per tant: no solament no diu que marxi sinó que diu explícitament que es queda.

Víctor
D'aquí ve el meu problema... Potser Jesús podria estar a la vegada al cel i entre nosaltres. Amb tot això del Big Bang, potser el cel no s’ha d’entendre tant com un lloc sinó com una manera d'existir. Però fins i tot així, per què els altres Evangelis no en parlen?

Juli
Em sap greu, Víctor, però ja comprendràs que sobre aquest punt jo no et puc pas ajudar. Jo, tot això de Jesús, miracles, resurrecció, ascensió,... no em va. A mi, demana'm tocar de peus a terra −i mai tant oportú, si parlem de pujar enlaire com els coets. I menys si penso allò que ens dius sempre tu, Magda: que Jesús representa l'Home.
Encara que no estaria malament: t'imagines la Humanitat, tots plegats pujant enlaire!... A la millor un dia envaïm un planeta d'una altra galàxia...

Bet
Au va, Juli! No te'n fotis. Jo tampoc no crec res de tot això; encara que de petita, sí que m'ho creia. I m'agradava! M'ho imaginava d'una manera tan real: Jesús, vestit de blanc, pujant enlaire fins a perdre's de vista. Llàstima que no sigui veritat!...

Víctor
Jo no ho diria tan segur que no és veritat. Accepto que no ho entenc, però, si ho diu l'Evangeli, alguna cosa de veritat deu haver-hi. Però, què?

Magda
Només Lluc fa servir aquest llenguatge. A la segona part de la seva obra, als Fets dels apòstols, en torna a parlar, i és una mica més explícit. Hi afegeix que, després que els deixebles perdessin de vista Jesús pujant enlaire, se'ls van aparèixer dos homes que els van dir que Jesús, igual com havia pujat, tornaria a baixar al cap de pocs dies. Es referien a la vinguda de l'Esperit Sant, en la festa de Pentecosta. Sembla que Lluc vol sincronitzar, d'alguna manera, dos “moviments”: Jesús puja perquè l'Esperit baixi. Per altra banda, segons l’Evangeli de Joan, Jesús ja els havia advertit que, perquè  l'Esperit baixi, ell havia de marxar (Joan 16,7). L'Esperit i Jesús (com a individu particular) serien com els platets d'unes balances: si un baixa, l'altre puja. I ens preguntem: des d'on baixa l'Esperit, i a on puja Jesús (l'Home)?
Si aquestes preguntes ens les féssim amb llenguatge actual, potser diríem: D'on ve la força que fa pujar o progressar la Humanitat, i cap a on ens porta aquest progrés?

Juli
Formulat així, per a mi la resposta seria ben clara: la força que fa avançar la Humanitat és la intel·ligència, i no ve d’enlloc; no ve de fora. La intel·ligència humana és fruit de la seva pròpia evolució. Té a veure amb l'evolució del cervell. La intel·ligència no ve d'enlloc ni ens porta enlloc.

Bet
Jo no crec que la intel·ligència faci progressar la Humanitat.
Ben cert: la intel·ligència és una gran força, però pot servir per progressar o per recular. La bomba atòmica és fruit de la intel·ligència, i ja veus on ens va portar! El sistema econòmic actual és obra de la intel·ligència, i jo no diria que ens faci progressar! Fins i tot els Estats actuals i el sistema polític mundial... Ara comencem a adonar-nos de com ens estan deshumanitzant.
Jo diria que el progrés de la Humanitat ve sobretot de la bondat. Depèn de si hi ha bondat o no que la intel·ligència ens humanitzi o ens deshumanitzi. I la pregunta que sempre em faig i mai no acabo de respondre'm és: d'on ve la bondat? Què ho fa que hi hagi persones bones i persones cruels? La intel·ligència ve de l'evolució del cervell, però la bondat pots tenir-la o no tenir-la. Per ser bo cal decidir-ho. Però, què ho fa que uns ho decideixin i altres, no?

Víctor
Potser depèn de l'educació que cadascú ha rebut...

Bet
Aquesta no pot ser l'última raó. Hi ha d'haver alguna altra cosa. Hi ha persones que han rebut molt bona educació, i són uns aprofitats que abusen de tothom; i n'hi ha que han crescut en un ambient del tot hostil, i en canvi tenen un cor generós.

Juli
Però, com se sol dir, l'ocasió fa el lladre. Jo crec que tot depèn de les circumstàncies.

Bet
No ho crec. Conec gent que tenien totes les oportunitats per ser uns malparits, i no ho han estat. És més: no m'imagino cap de vosaltres aprofitant-vos d'algú si les circumstàncies ho permetessin. Jo mateixa: em repugna només l'idea de fer mal a ningú; fins i tot a un animalet. Per què jo he optat decididament per fer bé, i, segons sembla, hi ha persones que fins i tot es diverteixen fent patir animals i persones?

Víctor
Aquesta pregunta que tu et fas, jo també me l'he feta moltes vegades. I he de confessar-vos que és una pregunta que em fa por. Em fa por perquè porta a considerar-me més bona persona que molts altres... Però, per altra part, és veritat: jo he decidit ser bona persona, i, en canvi, veig que hi ha persones que menyspreen els altres per mantenir els seus privilegis, el seu domini, les seves riqueses,... Em costa molt de no pensar que hi ha gent "dolenta". Per això és una pregunta que em fa por.

Magda
A mi també em fa por aquesta pregunta, i, a la vegada, no puc evitar-la.
-Bet: ja ho veus: sembla que ens has portat a un carreró sense sortida...
Però, no passa res! No tenim cap necessitat de sortir de seguida d'aquest carreró. Ni tan sols sabem si hi ha sortida... Potser és això el que ens vol suggerir Lluc amb aquest llenguatge tan estrany de l'ascensió: sortir del carreró volant! Qui ho podia imaginar!!! Als seus seguidors, Jesús els mana "que no surtin de Jerusalem" fins que hagin rebut l'Esperit. Jerusalem, per a ells, era també un carreró sense sortida. ¿Qui els havia de dir que, transformats per l'Esperit, convertirien aquell carreró sense sortida en el "nus de camins" des d'on ells i el seu missatge posaria en comunicació tots els pobles?! Ho llegirem diumenge que ve, que és la Pentecosta.

Juli
Això de trobar-se en un carreró sense sortida és una experiència molt freqüent en la meva professió. La gent ve als metges per curar-se, però no sempre es pot. Més encara: d'alguna manera sempre acabes fracassant perquè, un dia o altre, tothom mor. Però també és veritat això que insinues de les sortides inesperades. Quan un malalt arriba al seu carreró sense sortida, alguns companys metges "se'n surten" dient als familiars:  crideu el capellà. Com que jo no crec en capellans, no em queda altre remei que parlar-ne directament. I no us podeu pas imaginar la varietat de reaccions que es donen! N'hi ha de realment sorprenents. Recordo (no fa pas molt) una noia, de l'edat de la nostra gran, que quan li vaig dir que no hi havia remei, va somriure i em va dir: Gràcies, doctor, per dir-m'ho. Estic molt cansada de lluitar per viure. Ho continuaria fent si hi hagués alguna possibilitat. Però diu que no hi és. Doncs ara em dedicaré a descansar. Morir es pot fer descansant. −Quants dies, més o menys?
−Vuit dies serien molts –vaig dir-li.
−No es preocupi: aprofitaré els que siguin.

Magda
Va morir?

Juli
Va passar una cosa absolutament inexplicable. Sí; va morir. Però van passar quasi tres mesos. Un dia li vaig dir que potser m'havia equivocat en el diagnòstic ja que havia millorat. Però ella em va respondre: "No, doctor: no s'ha equivocat. Passa allò que li vaig dir: "morir", a vegades, no cansa tant com lluitar per "viure". Jo lluitava pensant sobretot en el vailet que deixo. Si no puc viure, el millor que puc fer per ell és deixar-li el record d’una mare “descansada".

No sé quin nom donar a un canvi així: sublimació? autosuggestió? ascensió? resurrecció?... Ella deia, amb una certa ironia, que estava al cel, sobretot quan passava estones jugant amb el seu fill.

 

Diumenge 6 de Pasqua. C.

EVANGELI. (Joan 14,23-29).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles :

«Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.

Us deixo la pau,

us dono la meva pau.

No una pau com la que dóna el món.

Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.

Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,

perquè el Pare és més gran que jo.

Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

TERTÚLIA

Juli
Avui, llegint aquest evangeli, com que no hi entenia res de res, anava pensant: Aquest tal Joan Evangelista realment no sap pas el que es diu. De fet, no diu res; només juga amb paraules. Hi ha un lloc on diu: "Me'n vaig i torno". Absurd. Tu, Magda, sempre dius que l'evangeli només es pot entendre des de dintre. Jo estic fora, però dubto que tu, Víctor, que estàs dintre, hi trobis cap sentit en aquest relat, perquè només és un joc de paraules sense sentit.

Víctor
Per al·lusions he de respondre, i, com tantes vegades, t'he de donar la raó. Encara que jo no diria que aquestes paraules no tenen cap sentit sinó que jo no sé trobar-l'hi. Potser llegint el context...

Magda
Quan jo parlo d'entendre l'evangeli des de dintre, no em refereixo als cristians. Des de dintre vol dir des de la sintonia dels sentiments. Amb paraules, a vegades comuniquem coses, com en el llenguatge científic. Però altres vegades, amb el llenguatge, expressem sentiments. Aleshores només ens entenen realment aquells que sintonitzen amb els sentiments. Per exemple: l'amor o la tristesa o l'optimisme... Cap llenguatge transmet l'amor, o la tristesa o l'optimisme, però si parlo amb algú que sintonitza amb aquests sentiments, el llenguatge ens permetrà sentir, celebrar i gaudir d'aquesta sintonia.
El fragment que hem llegit forma part d'un llarguíssim discurs sentimental de Jesús amb els seus deixebles, i amb el qual l'evangelista exposa dues situacions: la no-sintonia dels Dotze i la sintonia de les primeres comunitats cristianes. La no-sintonia amb els Dotze produeix en Jesús una soledat extrema. La sintonia amb les (futures) comunitats porta a superar la soledat de Jesús (i la dels seus seguidors).

Juli
No entenc el que diu l'evangeli, i ara tampoc no entenc això que dius tu, Magda.

Bet
Juli! Com pots dir que no entens això que diu la Magda! Si tu i jo n'hem parlat moltes vegades, i tu em deies el mateix que diu ara ella!

Juli
Si no t'expliques, ara tampoc no t'entenc a tu. De què hem parlat, tu i jo?...

Bet
Tot això de la sintonia. Te'n recordes? Com sou, els homes!
Jo tampoc no havia entès res d'aquest evangeli d'avui. Hi buscava continguts; potser perquè els continguts es poden criticar... Però, quan tu, Magda, has dit això de la sintonia, ha estat com un flash: m'ha vingut a la memòria la situació que vam viure nosaltres dos. Te'n recordes, Juli? Van ser uns moments terribles; però precisament gràcies a aquells moments, ara, entre nosaltres, tot és glòria. Almenys jo ho experimento així...

Juli
La solitud... Sí: recordo això de la solitud...
Quina cosa més estranya! Recordo que pensava: deu haver-hi al món cinquanta mil dones que em farien feliç, però resulta que només vull la Bet, i aquesta se m'escapa. Només ella, tan pròxima i tan llunyana!

Bet
Ningú no estava tan pròxim a mi com tu, i no obstant, estaves tan lluny! Vivíem en planetes diferents...
Ai, perdoneu! Parlant de les nostres coses, ara els que us quedeu fora sou vosaltres... Perdoneu, Víctor i Magda.

Víctor
No passa res! Tampoc no quedem tan fora. Evidentment no volem ficar-nos en la vostra vida, però, almenys jo, us entenc. I la Magda segur que també. La vida de parella és complexa per a tothom; sobretot això que dieu de la soledat. Jo també he experimentat que l'amor és una barreja de soledat i comunió. En el nostre cas −no sé si tu, Magda, ho veus igual− la magnífica comunió que hi ha entre nosaltres dos s'ha fet a base de superar situacions de molta soledat. Exactament això que heu dit: la persona que més estimes, a vagades tan pròxima, i a vegades tan llunyana sense res que us separi.

Bet
Això és el que volies dir, tu Magda?

Magda
No; no és això. Perquè vosaltres heu dit molt més del que deia jo. Jo he "parlat" de sintonia com a sentiment, en canvi vosaltres, ara, heu sintonitzat. Quan parlàveu em sentia una mica incòmoda perquè tenia la impressió que estava profanant la vostra intimitat. Ho he suportat perquè conec la vostra amistat. També tu Víctor has provocat en mi una experiència de sintonia. És tan exacte el que heu dit!: "Tan a prop i tan lluny".
A l'evangeli, Jesús diu: "Me'n vaig i torno". No us sembla realment una frase extraordinàriament exacte? Me'n vaig, però tornaré. És el que heu dit vosaltres.
Hem tingut, em sembla, uns extraordinaris moments de sintonia entre nosaltres. "Us deixo la pau; us dono la meva pau". ¿No és això el que acabem de viure? Per a mi, sí.

Juli
O sigui: que jo no hi entenia res perquè buscava conceptes quan aquest evangeli parla de sentiments i experiències...
Diria que això encara em resulta més complicat. És massa pròxim. M’hi falta perspectiva... Això d’estar a dintre o a fora deu ser més significatiu del que em pensava!

 

Diumenge 5è. de Pasqua. Any C.

EVANGELI. (Joan 13,31-33a.34-35).

Nota: Hi he posat en vermell el verset 33b que el Missal no recull.

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué:

«Ara el Fill de l’home és glorificat,

i Déu és glorificat en ell.

Si Déu és glorificat en ell,

és que també Déu el glorificarà en Déu mateix,

i el glorificarà ben aviat.

Fillets,

és per poc temps que encara estic amb vosaltres.

Vosaltres em buscareu,

però ara us dic allò que vaig dir als jueus:

Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.

Us dono un manament nou:

que us estimeu els uns als altres.

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres.

Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres

tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

TERTÚLIA

Bet
En aquest breu relat d'avui m'hi sobra la paraula "fillets". Em recorda quan ens discutíem amb la mare i també em deia "filleta". Jo hi veia un intent de suborn afectuós. Quan vam tenir problemes amb la Petita, també em venien ganes de dir-li "filleta meva: si tu ho ets tot per nosaltres"!, però no ho vaig fer mai, recordant la meva mare. La tendresa, utilitzada com a arma per entendrir els altres, em sembla poc noble. Sempre recordaré, Juli, la discussió que vas tenir-hi tu: m'esgarrifava la duresa que vau fer servir tant ella com tu. Però va donar resultat. Us va canviar a tots dos, te'n recordes?

Juli
Perfectament. També jo em vaig espantar quan vaig veure el llenguatge que fèiem servir: massa dur! En aquest cas, però, la duresa del llenguatge era un reconeixement del valor de l'altre. Estic d'acord amb el que has dit: a vegades el llenguatge afectuós és un xantatge.

Víctor
Però també hi ha situacions en què el llenguatge afectuós és una manera d'indicar la profunda tristesa d'un moment determinat. No crec que aquí Jesús faci cap classe de xantatge. Senzillament, s'està acomiadant dels seus deixebles abans d'afrontar una situació terrible que ells, els deixebles, de moment no poden entendre. No ho sé... Jo no estic gaire donat a les expressions de tendresa explícita (ho saps molt bé tu, Magda), però en aquest cas la situació de Jesús era molt especial.

Magda
Sí; la situació de Jesús havia de ser molt especial. Però aquest relat pertany a l'evangeli de Joan, i aquest evangeli posa en boca de Jesús paraules i expressions que de cap manera podien ser dites per ell mateix. L'evangelista les posa en boca de Jesús per expressar la fe de les primeres comunitats cristianes que ja havien mitificat (en un bon sentit de la paraula) la persona de Jesús.

Bet
Vols dir que Jesús no va fer servir aquesta expressió?

Magda
No ho sé. Jo no hi era, i és difícil (per no dir impossible) reconstruir el llenguatge real de Jesús amb els deixebles. Recordem que els mateixos deixebles encarnen sobretot actituds. En aquest cas concret, estic convençuda que la paraula "fillets" és posada en boca de Jesús amb tota la intenció: vol indicar i fer canviar l'actitud dels deixebles.
La clau per interpretar el significat d'aquesta paraula està en l'expressió anterior "el fill de l'home". Hi ha un joc de paraules entre "fill" i "fillets".

Juli
Però tu ens has dit sempre que l'expressió "fill de l'home" vol dir simplement "home" o “ésser humà”. És difícil voler fer amb una expressió tan genèrica... jocs de paraules

Magda
Ben cert. Però en aquest cas la diferència entre “fill” i “fillets” és molt significativa. Jesús és el "fill" de la Humanitat perquè ja és cent per cent humà. En ell es realitza completament el projecte de Déu, segons la Bíblia: crear-engendrar l'Home a imatge i semblança seva. Jesús és el "fill" o el "primogènit". Per contrast, els deixebles no són encara plenament "fills". De moment són només "fillets", perquè encara no realitzen plenament el projecte de Déu. Per passar de "fillets" a "fills" han de portar a la pràctica el manament (nou) de Jesús: "Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres".
Déu és amor. A la creu Jesús ha visualitzat el seu amor mostrant-se com a vida-que-es-dóna. Per això ell és plenament "fill" de Déu. Els deixebles són invitats a adonar-se que no són encara "fills" sinó només "fillets". Ben cert que hi ha tendresa, però aquesta tendresa no està tant en les paraules com en la mateixa invitació a esdevenir plenament fills.

Bet
Però això que dius de l'amor i de la tendresa... No només els cristians estimen (si és que ho fan). Els que no som cristians també estimem com el que més. Si fos com dius tu, tothom qui estima es podria anomenat fill de Déu!

Magda
Em sembla que dius exactament el mateix que ens vol dir l'evangeli de Joan. Déu és amor. Per això, com molt bé dius, tothom qui estima és fill de Déu.

Juli
Bé, bé! Però a mi no m'hi emboliqueu, eh! Jo en tinc prou i de sobres en ser home i fill de la Humanitat!

Víctor
I també "pare", no? Almenys de les filles vostres... I, fent de metge, també et deus haver sentit  alguna vegada “pare” de la salut de molta gent. A vegades, quan dic a algú que et conec, et posen pels núvols...

4rt. Diumenge de Pasqua. C.

EVANGELI. (Joan 10,27-30).

En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen.

Jo els dono la vida eterna:

no es perdran mai

ni me les prendrà ningú de les mans.

Allò que el Pare m’ha donat val més que tot,

i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare.

Jo i el Pare som u.»

TERTÚLIA

Bet
Ja hi tornem amb les ovelles!!! No m'agrada aquest llenguatge!

Víctor
Avui és difícil veure un pastor amb ovelles. Per això resulta un llenguatge estrany. Però segurament en temps de Jesús era normal.

Bet
Doncs, encara pitjor! Perquè allò que no m'agrada no és la imatge sinó allò que vol dir. No accepto que hi hagi pastors i ovelles. O tots pastors o tots ovelles. No accepto les diferències. Ja ho sé que Jesús es considerava un pastor bo, però no puc acceptar que als altres ens considerés ovelles.

Víctor
No sé si, en algun lloc, Jesús s'anomena també "ovella", però els Evangelis parlen sovint d'ell com d'un anyell. Joan Baptista l'anomena l'anyell de Déu.

Bet
Sí que tens raó! Ja no hi pensava: en el meu recordatori de la 1ª Comunió hi havia un xaiet. Jo em pensava que era jo, però la mare amb va dir que era Jesús... Ara faltaria un lloc que digués que tots som "pastors".

Juli
Dona: potser demanes massa! No hi ha pastors si no hi ha ovelles! Per mi, aquí hi ha una cosa molt clara: és un llenguatge cent per cent sectari. No hi tinc res a dir, perquè cadascú viu com vol! Però cal reconèixer que és un llenguatge sectari. De fet, les religions no són res més que sectes.

Víctor
Home, Juli!!! Dir-ne "secta" d'una religió amb més de mil milions de fidels, sembla una mica exagerat.

Juli
No parlo del número, sinó del contingut. Parlar de les "meves ovelles", com si fossin una propietat privada, i les úniques que reconeixen el propi líder,... Això és la definició exacta de secta. I a mi no m'agraden les sectes, tant si són quatre, com quatre mil milions...

Magda
Jo penso com tu, Juli, en això de les sectes: el número no fa la secta sinó l'esperit. Tot allò que "seccioni" la humanitat és sectari i fa mal.

Víctor
Tu també creus que els Cristians som una secta?

Magda
No ho crec ni deixo de creure-ho. Repeteixo: estic d'acord amb en Juli quan diu que no és cosa de números sinó de continguts. Tampoc no és cosa de creences. El sectarisme és una actitud. Segurament hi ha molts cristians que viuen les seves creences d'una manera sectària, com també n'hi haurà moltíssims d'altres que no tenen res de sectaris; com, per exemple, tu mateix.

Bet
Però... En tot cas, quan Jesús parla de les seves ovelles està parlant sectàriament.

Magda
Estic del tot convençuda que Jesús no va dir mai aquestes paraules ni res que s'hi assembli. L'evangelista Joan les posa en boca de Jesús perquè expressen el llenguatge de les primeres comunitats cristianes. Avui ens poden resultar sectàries, però quan van ser escrites volien expressar exactament el contrari.

Juli
Però... Tu mateixa estàs dient que aquestes paraules eren el llenguatge dels primers "seguidors" de Crist! ¿!Com pots dir ara que signifiquen el contrari d'una secta?!

Magda
Per allò que he dit tantes vegades, i que considero una de les aportacions més importants que els Evangelis han fet a la civilització. Jesús és l'home. Considerar-se ovella de Jesús significa, si ho diguessin amb llenguatge actual, sentir-se membre de la humanitat, i tenir la Humanitat com a punt de referència de la pròpia vida. Però cal reconèixer que el sectarisme és el punt de partença. Ho era en temps de Jesús i ho és avui. Precisament la proposta dels Evangelis porta a superar aquest sectarisme inicial en què tots comencem.

Juli
A veure, a veure si ho entenc... Estàs dient que tots comencem essent sectaris, i que les religions ens porten a superar el sectarisme? M'estàs dient que les religions no són sectes?!

Magda
Si el sectarisme és el punt de partença per tothom, totes les religions, d'entrada, tenen sectarisme dintre seu. I no solament les religions! També les associacions, els partits, els països,... Per exemple, els Estats actuals: ¿has vist mai un sectarisme més gran que el dels Estats?! Doncs, bé: el que penso és que els Evangelis ens ofereixen un missatge precisament per superar aquest sectarisme inicial. Amb això no vull pas dir que els cristians ja l'hagin superat, o que els no-cristians no puguin superar-lo. Una cosa és el missatge i una altra el nivell de seguiment de cadascú. Això ho deixen ben clar els mateixos Evangelis: els deixebles de Jesús no van superar el seu sectarisme fins que no van veure mort el seu líder.

Bet
Jo vaig haver de marxar de l'Església per superar el sectarisme!

Magda
Evidentment! Tots hem hagut de superar els nostres inicis. El teu sectarisme era eclesiàstic, i vas haver de superar l'Església; el meu era agnòstic, i vaig haver de superar l'Agnosticisme; em sembla que el teu, Juli, era polític, i has hagut de superar el Partidisme; i tu, Víctor: quantes vegades no m'has dit que havies hagut de canviar la teva manera de ser cristià!

Víctor
He canviat molt, però no he deixat mai de ser creient.

Juli
A tu, Víctor, et deu passar el mateix que a mi (encara que al revés): tu no has deixat mai de ser cristià, però has deixat de ser sectari; com jo, que no he deixat de ser ateu, però he de reconèixer que he deixat de ser-ne sectàriament.

Bet
D'aquí dedueixo que "creient" o "ateu" són només conceptes. Cadascú construeix la seva personalitat amb els conceptes que té a mà. Però l'important són les actituds. Aquestes depenen de la nostra llibertat, i són les que fan que la nostra relació amb els altres sigui sectària o no.
Estic segura que si algú de nosaltres fos sectari, aquest grup seria impossible. En canvi, tenir idees diferents ens ajuda a dialogar. Jo m'ho passo molt bé.