Diumenge 31. Any C

EVANGELI. (Lluc 19,1-10).

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.

Un home que es deia Zaqueu,

cap de cobradors d’impostos i ric,

intentava de veure qui era Jesús,

però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.

Llavors, per poder-lo veure,

corregué endavant i s’enfilà en un arbre

al lloc on Jesús havia de passar.

Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:

«Zaqueu, baixa de pressa,

que avui m’he de quedar a casa teva.»

Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.

Tothom qui ho veié criticava Jesús

i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.

Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:

«Senyor,

ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,

i a tots els qui he defraudat

els restitueixo quatre vegades més.»

Jesús li digué:

«Avui s’ha salvat aquesta casa,

ja que aquest home també és un fill d’Abraham.

És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar

allò que s’havia perdut.»

TERTÚLIA

Bet
Tu, Magda, sempre dius que Lluc és molt bon escriptor; però jo crec que en aquest relat d'avui s'ha passat, perquè ens parla d'aquest tal Zaqueu d'una manera que ens el fa simpàtic, quan en realitat devia ser un barra barrut.

Magda
Només coneixem Zaqueu per això que ens diu Lluc en aquest relat. I és veritat: aquest relat està fet de tal manera que aquest Zaqueu, que era un galtes, ens resulta simpàtic. Però penso que això està fet expressament. Per això em pregunto: per què Lluc ens presenta aquest barrut de manera que ens caigui simpàtic?

Víctor
Suposo que Lluc, d'aquesta manera, vol recalcar la importància de convertir-se. Zaqueu resulta simpàtic per la seva criaturada d'enfilar-se a un arbre; però el més important és que es converteix. Al començament del relat parla de la seva petitesa d'estatura, segurament per destacar la seva petitesa moral. Moral i social, perquè els publicans eren la gent més menyspreada. I amb raó: s'aprofitava del domini que els Romans exercien sobre el poble. Però al final, quan ha acollit Jesús a casa seva, es  converteix. El relat diu que es va posar dret. Així es manifesta la grandesa d'aquest home menut que ens resulta simpàtic.

Juli
No sé si aquest Zaqueu em resulta tan simpàtic com dieu. Jo m'he fet una altra reflexió. En aquest relat, a més de Zaqueu i Jesús, hi ha un altre protagonista: la multitud. El relat diu que Zaqueu no pot veure Jesús a causa de la multitud. Tu, Magda, sempre ens has dit que, en els evangelis, Jesús personifica l'Home. Segons això, aquí se'ns diu que la multitud impedeix de veure l'Home. Quan Zaqueu aconsegueix veure qui és l'Home, deixa de ser un galtes. No sé si es converteix o no, però tot parteix del fet que aquest pobre homenot "volia saber qui era l'Home".
Jo llegeixo aquest relat en clau política, i penso: si els polítics abandonessin (abandonéssim) les idees preconcebudes, i volguessin veure realment qui són els humans, què pensen, què volen els ciutadans... la política seria el servei més maco i noble que s'hagi inventat mai! Però, no: al partit em tenen per un cagadubtes perquè sempre trobo pegues als programes electorals. La majoria busca programes que portin vots, encara que després no es puguin complir... "Veure l'Home". Aquesta és la qüestió!

Magda
Trobo interessantíssim això que acabes de dir. Aquí la multitud també és protagonista, i ben negativament: primer impedeix de veure l'Home; després, critica Jesús perquè s'ha hostatjat a casa d'un pecador. Podem fer molt mal sense ni adonar-nos-en...

Bet
La multitud som tots. La multitud és el Poble. En democràcia, la multitud sempre té raó!

Víctor
Hi ha multituds i multituds. Un ramat de xais poden ser tanta multitud com vulguis, però només diuen bèeee. En canvi un eixam d'abelles també és multitud, però cada una té i compleix amb la seva responsabilitat. "La multitud sempre té raó". Per això hi ha tants aprofitats que volen manipular-la. I, dissortadament, sovint ho aconsegueixen.  

Magda
Segons els evangelis, Jesús es troba sovint amb la multitud. Però el seu objectiu és que no es quedi en simple multitud sinó que esdevingui comunitat. Hi ha una gran diferència entre una simple multitud i una multitud-comunitat. La comunitat és activa, creativa. La simple multitud és passiva, i fàcilment manipulada pels líders de torn. A vegades és necessari "enfilar-se a un arbre" per poder veure la realitat humana. Cal ser crítics.

Juli
Em sembla que va ser Churchill que va dir, més o menys, allò de que la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els sistemes anteriors. O sigui: que la democràcia no és bona; però és la forma de govern menys dolenta.

Víctor
Jo prefereixo dir-ho d'una altra manera (i que em perdoni el Sr. Churchill): la democràcia és bona; però en mans d'individus no democràtics, és torna perversa i és el pitjor de tot. Per això estem com estem!

Bet
Sí. Jo també ho penso. Crec que la democràcia, abans que res és una virtut; una qüestió de justícia. Sense aquesta virtut, la democràcia política és un fracàs. Però continua essent el mal menor.

Diumenge 30. Any C.

EVANGELI. (Lluc 18,9-14).

En aquell temps,

Jesús digué aquesta paràbola

a uns que es refiaven que eren justos

i tenien per no res a tots els altres:

«Dos homes pujaren al temple a pregar:

un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:

«Déu meu, us dono gràcies

perquè no sóc com els altres homes:

lladres, injustos, adúlters,

ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.

Dejuno dos dies cada setmana

i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»

Però el cobrador d’impostos,

que s’havia quedat un tros lluny,

ni gosava aixecar els ulls al cel,

sinó que es donava cops al pit i deia:

«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva

i l’altre no;

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

TERTÚLIA

Bet
Doncs, mira: aquesta vegada em sembla bé això que diu l'evangeli. N'hi ha molts que, perquè van a missa cada dia, ja es consideren més sants que els altres. Perdona, Víctor: no parlo per tu. Parlo de quan jo encara anava a missa; d'alguns beatos, que després et fotien...

Víctor
Tranquil·la, Bet. Sé que no parles per mi. Avui dia continua passant el mateix, però a l'inrevés: els que anem a missa (o els que encara anem a missa, com diuen molts) sembla que tinguem la pesta...

Juli
Tot plegat ha canviat molt. I és veritat: a la nostra societat, ser practicant és mal vist. I és injust perquè tothom és "practicant" d'alguna cosa, encara que sigui per anar al bar a fer la partida... Això que dius, ara també comença a passar amb els polítics. Per quatre polítics imbècils o aprofitats, ja sembla que tots hàgim de ser corruptes. És ben desagradable. És molt fàcil criticar sense fer res...
Però, d'aquest evangeli, allò que a mi més em fa pensar i em preocupa no és el fariseu (que ja es veu que és un estúpid...) sinó l'actitud del publicà. No sé qui era aquest individu, però se'l veu aclaparat per un sentiment de culpabilitat, que em sembla molt destructiu. I aquí sí que em queixo de la religió, precisament perquè fomenta aquesta classe de sentiments.

Magda
Estic d'acord que és un sentiment destructiu, i que pot estar en persones religioses. De totes maneres, jo m'he mogut quasi sempre en ambients no religiosos i també l'hi he trobat. Tu, Juli, com a metge, ho deus saber millor que jo: el sentiment de culpabilitat és complex, i pot tenir causes molt variades. És cert: la religió el pot accentuar amb tot allò de l'infern o que som pecadors... Però, com veiem en l'evangeli d'avui, la religió també pot ser utilitzada com excusa de sentiments de superioritat o de prepotència, més dolents que el de culpabilitat perquè inclouen menyspreu per als altres. El problema no el veig tant en la religió com en la immaduresa. En aquest sentit, trobo que el relat d'avui està molt ben construït: només el fariseu es compara amb els altres i els menysprea. En canvi el publicà se situa només davant Déu; d'un Déu pel que se sent acollit, a pesar dels seus pecats. Jo diria que, més que un sentiment de culpabilitat, el relat d'avui vol posar en relleu la diferència entre els dos, i la valoració diversa que en fa Jesús: els dos van al temple, però només un en surt perdonat.

Bet
A mi, quan encara era religiosa, em va marcar molt el sentiment de culpabilitat. En canvi, el sentiment de superioritat que tu dius, l'he patit de part dels altres. Primer com a dona: encara hi ha molt masclisme "civilitzat" entre nosaltres! Ara també s'hi ha ajuntat la prepotència d'aquesta caterva de polítics dogmàtics que, a més, han acabat contaminant molta gent normal. Perdona, Juli.

Juli
No: si tens tota la raó! La política s'està dogmatitzant; s'està convertint en una religió. I més perillosa, perquè té el poder.

Víctor
El sentiment de culpabilitat em preocupa poc. I de prepotent, em sembla que no ho sóc. Però he de reconèixer que, com tu, no suporto la prepotència que molts exhibeixen. Exhibir prepotència s'ha posat de moda, des dels polítics, com deies tu, fins en els esports. Ho considero el problema més greu d'avui dia, i que posa en perill la convivència. I a sobre, els casos més "sonors" d'aquesta prepotència humiliant s'exhibeixen, i s'alimenten des dels mitjans de comunicació més irresponsables.
Jo vull creure el que diu l'evangeli; però de moment, passa el contrari. Em refereixo a això de "qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit". De moment no veig que això passi.

Magda
No passa en forma de reacció, que és com ho faríem nosaltres. Si passés en forma de reacció, estic segura que a moltes persones les enaltiríem perquè fossin humiliades...
Recordo que en un campament de mainada, el monitor va tocar el pito i tots els nens van córrer per posar-se a la fila intentant ser els primers. Llavors el monitor se'n va anar a la cua, i va fer girar els nens, de manera que els últims van passar a ser els primers. Va quedar clar que ser els primers o els últims era una qüestió reversible.
El relat d'avui ens vol fer veure que ser primers o últims davant Déu és reversible. Ell valora els nostres comportaments al revés de com ho fem nosaltres; i la seva valoració és la que val.

Juli
Però això és molt perillós, perquè permet fer trampes. No us heu trobat amb persones que s'humilien només perquè els exalcin? I se'n fan un dret! Passa el mateix que amb alguns malalts: necessiten estar malalts −i acaben estant-ho de debò− només perquè els cuidin.

Víctor
Hem de suposar que Déu sap jutjar millor que nosaltres... I que ho farà amb benevolència.

Diumenge 29. Any C.

EVANGELI. (Lluc 18,1-8).

En aquell temps,

Jesús deia als deixebles aquesta paràbola,

per ensenyar que hem de pregar sempre,

sense perdre mai l’esperança:

«En una ciutat hi havia un jutge

que desconeixia tot temor de Déu

i tota consideració als homes.

A la mateixa ciutat hi havia una viuda

que l’anava a trobar sovint i li deia:

“Feu-me justícia

contra aquest home que pledeja contra mi.”

El jutge durant molts dies no li’n feia cas,

però a la fi pensà:

“A mi no em diu res el temor de Déu

ni la consideració als homes,

però aquesta viuda és tan pesada

que li hauré de fer justícia;

si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»

I el Senyor digué:

«Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes.

¿I vosaltres creieu que Déu,

ni que esperi pacientment,

no farà justícia als seus elegits

que li reclamen de nit i de dia?

Us asseguro que els farà justícia molt aviat.

Però quan el Fill de l’home vindrà,

creieu que trobarà fe a la terra?»

TERTÚLIA

Bet
Fets, i no paraules! En el món hi ha innumerables persones que pateixen injustícies, i ni Déu ni ningú es preocupa d'elles! En quants Estats les injustícies més cruels són comeses sense la més mínima possibilitat de reacció! Què hi dirien les Madres de Mayo de l'Argentina si llegissin aquest relat?! Els seus fills són desapareguts, mentre els culpables viuen tranquil·lament! I a quantes famílies, les dones són maltractades i humiliades pels seus "honorables" marits sense cap possibilitat de sortir del seu cercle d'inferioritat! "Déu farà justícia i ho farà ben aviat". Sembla una burla!

Juli
És evident que hi ha persones religioses bones, i molt bones. Però quan veig la gran quantitat de gent que pateix sense cap culpa o per culpa d'altres... És superior a mi: em rebel·lo contra tot, i sobretot contra les religions, que hi posen explicacions. El mal no s'ha d'explicar sinó treure. I si existís alguna classe de "déu" que permetés tant de sofriment, seria un déu més dolent i cruel que els pitjors criminals! Com es pot parlar d'un Déu bo en un món tan ple de desgràcies i injustícies?! Si Déu pot arreglar-ho i no ho fa, és cruel; i, si no pot, no m'interessa per res un déu impotent!

Víctor
Jo veig les coses més o menys com vosaltres, però no em quedo aquí. No sabria imaginar-me aquest nostre món sense una font de bondat que l'hagi fet néixer. Fins i tot aquesta rebel·lia que sentiu, i que jo també sento, no crec que fos possible sense que Algú fiqui al nostre cervell −o al nostre cor− aquest sentiment de justícia que porta a rebel·lar-nos. ¿Per què els animals no es rebel·len? ¿No pateixen, ells també, mil desgràcies?! ¿Per què ells no "pateixen" per les injustícies que fan o que han de suportar? ¿O és que el sentiment de justícia és una deformació humana? Mireu: jo, conscientment, no sabria ser injust amb ningú! I sé que vosaltres tampoc.

Bet
Tens raó. El sentiment de justícia marca la diferència entre els humans i els animals. Jo, si sospités que els animals tenen només una mica d'aquest sentiment, no seria capaç ni de matar una mosca. Seria incapaç de tallar una flor si sabés que ella se sent maltractada.

Magda
Hi estic d'acord. Però hi afegiria una cosa: el sentiment de justícia creix practicant-lo, i decreix contrariant-lo. Jo crec que comencem essent, més o menys, com els animals, però ens anem humanitzant precisament practicant la justícia.

Juli
Doncs, si és així, no em negaràs que hi ha molts personatges ben poc humans; i que han reculat més enllà de moltes bèsties!

Magda
L'evangeli d'avui ens parla d'un d'aquests individus: un jutge inhumà. Però a mi m'agrada fixar-me en una cosa: la humanitat de la pobra viuda aconsegueix fer-lo una mica menys inhumà.
Jo diria que Jesús posa aquest exemple per explicar la "crueltat" o la "impotència" de Déu de què parles, tu. ¿És realment inhumà, Déu (si existeix)? ¿El mal que hi ha en el món demostra realment que, si Déu existeix, ha de ser necessàriament cruel o impotent?
¿Si Déu, per la seva part, actués amb justícia, podríem els humans aprendre la justícia? ¿Podríem passar de ser animals a ser humans?
Tu, Víctor, l'altre dia parlaves de l'escàndol de la Creu. Em va fer pensar molt el que vas dir: "Com a líder, com a mestre,... Jesús va ser portat a la Creu, i no va passar d'allà"... Penso que si Déu exhibís la seva justícia, nosaltres no podríem mai esdevenir realment humans. Seriem robots, potser molt perfectes; però simples màquines.

Juli
¿Vols dir, amb això, que Déu juga amb nosaltres? ¿Que actua injustament per fer-nos reaccionar, i que així aprenguem la justícia? Ho trobo molt maquiavèl·lic! Seria com si un pare turmentés i humiliés el seu fill perquè aprengués a ser pacient i humil. No ho accepto de cap manera! A un pare així, jo li trauria la autoritat paterna.

Magda
Tens tota la raó; i m'he explicat molt malament si el que he dit es pot entendre així. El que intento dir és difícil d'explicar. Vull dir que hi ha una gran diferència entre les relacions pare-fill, i les relacions Déu-humans. Els pares som educadors. Educar és ajudar a "treure fora" les capacitats que el fill porta a dintre. "Educar-lo" no ens permet fer-lo com nosaltres vulguem, sinó ajudar-lo i acompanyar-lo perquè ell mateix pugui "construir-se" com ell vol. L'hem de respectar. Només podem ensenyar-li la justícia essent justos amb ell.
Però si parlem de Déu, les coses han de ser molt diferents. Déu no ens educa sinó que ens crea. Ell i nosaltres no som dues realitats independents, amb drets i obligacions mútues. Déu no pot ser "just" amb nosaltres perquè no som una "altra persona" davant d'Ell. Imaginem un fabricant de ciris. El ciri ha estat "creat" perquè sigui capaç de fer-se flama. Però ell mateix no es pot encendre. ¿Ha de sentir-se injustament tractat perquè el fabricant no l'ha fet sortir de fàbrica ja encès? 

Bet
Així doncs, segons tu: Déu fa o no fa justícia?

Magda
Jo diria que, en tot cas, no fa justícia a la nostra manera sinó a la seva. Ho veiem en el cas de Jesús: Déu li fa justícia no pas impedint que el matin, o castigant els homicides, sinó ressuscitant-lo. Millor: convertint la seva mort en el pas a la VIDA. Segons els Evangelis, la justícia de Déu és la resurrecció dels "ajusticiats" (i la possible conversió dels jutges).

Bet
Víctor: tu ets creient. Ho entens això?

Víctor
No gaire. Però encara entendria menys que Déu "entrés" en el nostre joc de justícies i d'injustícies.

Diumenge 28. Any C.

EVANGELI. (Lluc 17,11-19).

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem,

passava entre Samaria i Galilea.

Al moment que entrava en un poblet

li sortiren deu leprosos,

que s’aturaren un tros lluny i cridaren:

«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»

En veure’ls Jesús els digué:

«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra.

Un d’ells, quan s’adonà que estava bo,

tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits,

es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra

i li donava gràcies.

Era un samarità.

Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats?

On són els altres nou?

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»

Llavors li digué:

«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

TERTÚLIA

Juli
Aquí em sembla que Jesús es queixa sense raó: es queixa dels nou leprosos que van a trobar els sacerdots −exactament com ell els havia indicat− i en canvi felicita l'únic que no hi va, i que torna enrere. En què quedem?...

Víctor
I, a més, trobo molt sorprenent que Jesús els digui que vagin a veure els sacerdots, perquè precisament aquests són els seus enemics que, un cop arribat a Jerusalem, el condemnaran i el faran matar!

Bet
Potser intentava congraciar-se amb ells...

Magda
No ho crec. A mi em sembla que aquest contrast és per posar de manifest la diferència entre la "curació" que podien certificar els sacerdots, i la "salvació" que ofereix Jesús.

Bet
Però, qui cura realment els leprosos: Jesús o els sacerdots?

Víctor
Dona: és evident que els cura Jesús!

Bet
Oh, el relat no ho diu!

Magda
Segons el relat, es curen pel simple fet de posar-se en camí cap als sacerdots. Aquí, em sembla, la lepra és utilitzada com a símbol de la marginació, ja que els leprosos, per llei, havien de viure separats de la gent. Però, més enllà de la lepra real, hi ha altres formes de marginació autoinduïdes.

Bet
Què vols dir?

Magda
Pensa en la nostra societat. ¿Tots els marginats són marginats per la societat? ¿No hi ha molts marginats que s'han marginat ells mateixos perquè −sobretot en una societat estructurada com la nostra− la marginació pot tenir els seus avantatges?
Els leprosos, quan veuen Jesús, li demanen que s'apiadi d'ells. Han vist en ell un possible capitost que s'encamina a Jerusalem. Jerusalem és la capital. El que li demanen és que lideri el seu moviment de protesta; que faci de la seva automarginació una bandera per canviar la societat segons els seus ideals. Però els ideals dels leprosos no són els de Jesús. Per això Jesús els despatxa dient-los que vagin a trobar els sacerdots, que representen la societat establerta. Això els "cura" de la marginació, però, excepte el samarità, no saben descobrir res més en la persona de Jesús. Només el samarità, que és un marginat de debò, descobreix, en la curació del grup, la novetat de Jesús, i torna enrere.

Víctor
Em sembla molt rebuscada, aquesta explicació.

Juli
No sé si és "rebuscada", però expressa una gran veritat. Això dels automarginats que busquen un líder, em fa entendre moltes coses que passen avui.
Però, si com dius, Jesús refusa convertir-se en líder, ¿com és que els cristians en parlen sempre com a gran líder?!

Víctor
Aquest és un punt que se m'ha tornat problemàtic per "culpa" d'aquestes tertúlies que fem. Perquè, és veritat: en les homilies i sermons sempre ens parlen de Jesús com si fos el nostre líder, el model a seguir, el mestre que s'ha d'escoltar... Però de fet, ¿on el trobes realment aquest líder? ¿On pots sentir-lo, escoltar-lo o fer-li consultes?... En la pràctica, Jesús no té absolutament res de líder. Els líders, en tot cas, serien els capellans, o el Papa,...

Magda
Jo crec que aquesta és la gran novetat de Jesús. Al samarità que torna a ell li diu tres coses molt significatives:
 
1ª. Aixeca't!
Jesús no vol gent postrada davant seu. No és el líder que cal venerar i obeir. Ell és l'Home, i la trobada amb ell ens fa humans. Queda exclòs convertir-se en súbdits.

2ª. Ves.
No li diu queda't amb mi, segueix-me, sigues dels meus,... "Ves". Tens, com jo, un camí a fer que és el teu. Fes-lo.

3ª. La teva fe t'ha salvat.
No t'he salvat jo perquè sóc el líder, o un superhome, o un enviat de Déu... La teva fe, veient en mi el projecte de Déu sobre els Humans, t'ha salvat. T'ha salvat no solament de la lepra sinó, i sobretot, de la necessitat de tenir líders, o de reconèixer-los.

Víctor
Em penso que començo a entendre. Com a líder, o messies, o rei, o mestre,... Jesús va ser portat a la Creu, i no va passar d'allà. L'escàndol de la Creu és molt més que un escàndol; és el capgirament de la dinàmica "normal" de la societat! Busquem líders per identificar-nos (alienar-nos) amb ells; els fem necessaris per poder projectar en ells aquelles esperances per a les que no volem lluitar directament, o per acusar-los de les frustracions que no volem superar. Hem convertit Jesús en un superhome per estalviar-nos la tasca de fer-nos realment humans. "La teva fe t'ha salvat". A l'inrevés de com jo pensava!!!