4rt. diumenge de Quaresma. C.

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

TERTÚLIA.

Víctor
Aquesta és una de les paràboles més boniques i cèlebres de l'evangeli.

Bet
Un dia, quan vaig deixar d'anar a la parròquia i a missa, em vaig trobar el mossèn, que ens coneixem molt, i, parlant, em va dir que jo era un xic com el fill pròdig; però que si mai volia tornar, seria molt ben rebuda. He de reconèixer que em va saber una mica de greu que m'ho digués: el fill pròdig va reclamar l'herència; jo no havia reclamat res de res...

Víctor
La paràbola no parla només del fill que marxa sinó també del fill que es queda. I el pare té més problemes amb aquest que amb el que va marxar i tornar.

Juli
¿Vols dir que la queixa és sobretot per als que continueu anant a missa?

Víctor
No crec. Hi ha moltes maneres d'anar a missa. Jesús, amb aquesta paràbola, es dirigeix als fariseus i mestres de la llei que murmuraven d'ell perquè acollia els pecadors.

Bet
Però, per a vosaltres, els pecadors som els que no anem a missa...

Víctor
A la missa, el primer que fem és demanar perdó pels nostres pecats. Si algú es pensa que els pecadors són els altres... doncs sí: aquesta paràbola aniria per ell. Però això que dius tu, deuria ser abans, quan teòricament, tothom havia de ser cristià.

Magda
El meu cas és diferent. Jo no em vaig trobar amb el món de la religió fins que vam festejar amb en Víctor. Abans, mai m'havia pres els evangelis com uns llibres religiosos sinó simplement com a escrits literaris on hi trobava, i hi trobo, un gran contingut humà. Per exemple, aquesta paràbola: jo no hi veig tant la qüestió dels germans sinó la sorprenent figura del pare.

Juli
Per què et resulta sorprenent, el pare aquest?

Magda
És allò que, fa uns dies, dèiem de les "presències". (Diumenge 5 de durant l'any). En aquest relat, en la figura del pare, jo hi veig sobretot una presència: una presència que no "omple", no anul·la el nostre "buit". Ni tant sols impedeix que altres coses "omplin" l'espai que ell respecta i deixa lliure. Reparteix l'herència als dos germans quan un d'ells la reclama; deixa marxar al qui vol marxar; deixa quedar-se al qui vol quedar-se, encara que sigui sense considerar-se gaire "fill"; acull el fill quan torna sense demanar-li explicacions; aprofita la "filiació" que encara conserva el gran perquè pugui "retrobar" el seu germà;...

Víctor
Aquest pare representa Déu.

Magda
És possible. De fet, és una imatge coherent amb el nom que la Bíblia fa servir per parlar de Déu: "Jahvé", que literalment vol dir "Jo sóc el que hi sóc", és a dir: El Present.

Bet
Perdona, Magda: però... és que no t'acabo d'entendre. Sempre dius que no ets religiosa, però parles de Déu com si hi creguessis! Tu, hi creus o no hi creus en Déu?

Magda
Penso, Bet, que aquesta és una mala pregunta perquè, fos quina fos la resposta, no significaria absolutament res. Si et respongués que sí, què et diria de nou si ni tu ni jo no hem vist mai Déu? I si et digués que no, a què diria que no?
Mira, Bet: de Déu jo no en sé res de res, ni quin sentit pugui tenir, aplicada a Ell, la paraula "existir". Quan parlo de "presència" no estic parlant "de Déu" sinó de mi. Seria una mica com quan parlem dels colors. Existeixen o no existeixen, els colors? Els colors no estan en les coses; estan només en els nostres ulls quan mirem objectes suficientment il·luminats. Són sensacions. Per una persona cega o daltoniana, els colors no existeixen en absolut. Semblantment, quan parlo de Déu, expresso la meva actitud de fer en mi un "buit" o un lloc a les possibles presències; una actitud que no intenta "omplir-se" amb aquestes presències perquè he après que aquestes presències "desapareixen" en el precís instant en què vols "agafar-les" o omplir-te'n.

Bet
Continuo sense entendre't. L'exemple dels colors m'ajuda a imaginar-ho una mica, però... Podries posar més exemples?

Magda
N'hi hauria molts. Podríem dir-ho de les paraules. Quan poses la ràdio pots sentir paraules. Existeixen les paraules? Les ones magnètiques que ens envolten per tots costats, no són "paraules". Però, si engegues la ràdio, per a tu existeixen realment les "paraules". Però, si no connectes la ràdio o ets sorda, per a tu les paraules no existeixen. I tampoc si no entens la llengua en què parlen. Pots sentir "fressa" però no "paraules". I si per comptes d'una ràdio connectes un oscil·loscopi, podràs veure unes llumetes però no hi haurà "paraules".
Els dos germans del relat es "defineixen" per referència només al pare. Però la presència del pare és de tal manera que fa adonar-los que "ell no existeix" si no fan un "forat" en la seva vida per acollir-hi el germà. "El teu germà ha tornat".
Usant un llenguatge religiós, potser es podria dir: "Déu només  existeix per a qui està obert a la germanor".  O al revés: "Per a qui no està obert a la germanor, Déu és sempre i només un ídol".
Per a mi, "parlar de Déu" és posar la ràdio; és fer un "buit" per acollir-hi les presències que arribin. Després, que hi hagi sintonia o no, ja no depèn de nosaltres. I si hi ha sintonia, allò que rebem tampoc no depèn de nosaltres.

Juli
Però això que dius, si ho he entès bé, també pot passar sense parlar de Déu.

Magda
Totalment d'acord. 

Diumenge 3er. de Quaresma. C.

EVANGELI. (Lluc 13,1-9).

Per aquell temps,

alguns dels qui eren presents

contaren a Jesús el cas d’uns galileus,

com Pilat havia barrejat la sang d’ells

amb la de les víctimes que oferien en sacrifici.

Jesús els respongué:

«Us penseu que aquells galileus van ser malmenats

perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.

I aquells divuit homes que van morir

quan els caigué a sobre la torre de Siloè,

us penseu que eren més culpables

que tots els altres habitants de Jerusalem?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.»

I els digué aquesta paràbola:

«Un home que tenia una figuera a la vinya,

anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà.

En veure això, digué al vinyater:

“Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera

i no n’hi trobo.

Talla-la d’una vegada.

Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”

Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.

Cavaré la terra i la femaré,

a veure si fa fruit d’ara endavant;

si no, ja la podreu tallar”.»

TERTÚLIA.

Bet
Ja hi tornem! Altra vegada sang i fetge... amenaces... condemnes...! Si hagués de ser religiosa per força, em faria budista, que diuen que és una religió més "natural".

Juli
Si et fas budista, o de qualsevol altra religió, em divorcio! Més o menys, totes les religions són iguals. També el cristianisme està lligat a la natura. Fixa't: ara que ve la primavera, fan la festa del Ram. I Pasqua és també una festa de primavera. Però tens raó: sempre hi barregen sang i fetge... sacrificis, turments, abstinència, mort,...
Perdona, Víctor: però no em negaràs que les religions són una cosa trista.

Víctor
Són tristes i alegres; com la vida. Hi ha moments de tot. Tampoc no ens podem fer una religió a la carta. Si la religió ha d'ajudar a viure, ha d'encaixar amb la vida; i la vida és així. Si la religió fos només alegre, no serviria per a moments difícils, que és quan més es necessita.

Juli
Ara ho has dit! La religió s'ha inventat per "solucionar" els moments difícils. El problema està en que és una mala solució, perquè no treu els mals. Potser els fa més suportables... Però, amb això, el que s'aconsegueix és que durin més, o que no s'hi lluiti prou en contra. Per a mi, la religió mateixa ja és un mal.

Bet
Au, va, Juli: no hi tornis... Per tu i per mi, la religió no és bona; però, per en Víctor, sí que ho és. Doncs, millor per ell! En canvi per la Magda, no és ni bona ni dolenta. Som diferents... I no passa res.

Magda
Perdona, Bet, que et corregeixi una mica: no és que per mi la religió no sigui ni bona ni dolenta. Al contrari: jo crec que per a alguns, i en certes ocasions, és bona; i per altres, en certes ocasions, és dolenta. Per mi, la religió seria dolenta, almenys tal l'entén molta gent; en canvi per en Víctor, jo veig que és bona; i a través d'ell em beneficia també a mi.

Bet
Bé... més o menys volia dir això mateix. De fet, jo, de petita, era religiosa, i tampoc no em va fer tant de mal... Després, això que dius, tu: se'm va tornar dolenta.

Víctor
Potser seria millor no parlar de religions sinó de persones. En realitat, la religió no existeix. No pots anar a un supermercat a comprar tres quilos de religió... Allò que existeix som les persones, i podem ser religioses o no. Quan som religioses, podem fer servir la religió per bé o per mal. Però també els altres podeu fer bé o mal amb la vostra no-religió.

Juli
Estaria una mica d'acord amb tu. Potser es podria dir que passa com en els medicaments: si els prens perquè els necessites, et fan bé; però hi ha molta gent que en pren sense necessitat, i llavors poden fer-los força mal.

Bet
Seguint aquest exemple que poses tu, jo diria que la religió s'assembla més aviat a un medicament caducat.

Magda
Torno a estar en desacord amb tu. Si la religió no existeix, tampoc pot "caducar". En tot cas "caduquem" nosaltres, si no ens renovem. Tu et vas renovar deixant la religió. En Víctor es va renovant sense deixar-la. També, tots coneixem persones que es renoven fent-se més religioses. El relat d'avui parla d'una figuera que estava en una vinya. Per a ella, renovar-se significava començar a donar fruit. Arriba un moment en què ja no n'hi ha prou amb créixer i fer fulles; cal, a més, donar fruit. I quan no donem fruit, ni és per culpa de la religió, ni la no-religió serveix d'excusa. 

Bet
Quan jo era petita vivia en un mas que tenia tota una filera de xiprers; però no ens interessaven per a res els seus fruits.

Juli
Servien per parar la tramuntana. Era per protegir els cultius que s'hi feien. En aquest cas, això era el seu fruit.

Víctor
En el fons, la "religió" i la "no-religió" són llenguatges. Els llenguatges són molts importants, però és més important allò que transmeten. El llenguatge, en bona part, el rebem del nostre entorn. En canvi allò que transmetem ve del cor; i al cor poden haver-hi coses bones i coses dolentes, que poden "sortir" tant amb llenguatge religiós com amb llenguatge no-religiós o antireligiós.

Bet
Almenys en mi, les coses no han pas anat així. El meu entorn va donar-me un llenguatge religiós; en canvi, després, jo vaig abandonar-lo del tot.

Magda
D'acord, Bet. Però estàs segura que la teva nova situació en relació a la religió no té res a veure amb el teu entorn? No tenim només l'entorn de quan érem petits; sempre tenim un entorn que influeix en nosaltres. Encara que també és veritat que tots tenim la capacitat de relacionar-nos amb el nostre entorn amb sintonia o amb contradicció. Però ara això ens portaria massa lluny...

2on. diumenge de Quaresma. C.

EVANGELI. (Lluc 9,28b-36).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Joan i Jaume

i pujà a la muntanya a pregar.

Mentre pregava,

es trasmudà l’aspecte de la seva cara

i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant.

Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell.

Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos,

i parlaven del traspàs d’ell,

que s’havia d’acomplir a Jerusalem.

Pere i els seus companys estaven adormits profundament,

però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús

i els dos homes que eren amb ell.

Quan aquests anaven a separar-se de Jesús,

Pere li digué:

«Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt!

Fem-hi tres cabanes,

una per a vós,

una per a Moisès

i una altra per a Elies.»

Parlava sense saber què es deia.

Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí.

Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol.

Llavors del núvol estant una veu digué:

«Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.»

Així que la veu hagué parlat,

es van trobar amb Jesús tot sol.

Ells guardaren el secret,

i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

TERTÚLIA.

Juli
Embolica que fa fort! Mai no havia llegit res tan irracional i complicat. Voleu dir que estava bé del cap aquest tal Lluc? Em sembla que l’única cosa sensata és quan diu “no sabia el que es deia”...

Bet
Doncs, mira: ja som dos. A casa, abans de venir, me l’he llegit tres vegades! I cada cop se'm feia més complicat. Però és que, fins i tot, m’és impossible d'imaginar-ho. No sé com imaginar-me'ls aquests tres deixebles que s'hi troben embolicats... I això del núvol? Un núvol que parla?...

Magda
Jo ho veig com vosaltres, però em produeix la impressió contrària. Ja sabeu que considero Lluc un escriptor extraordinari, i això que comenteu m’ho acaba de confirmar. Només un bon escriptor és capaç de crear en el lector uns sentiments com els que acabeu d’expressar. I crec que és precisament el que Lluc intenta. És un relat de ritme trepidant, desconcertant. Produeix en nosaltres el mateix estat d’ànim que deurien tenir aquells tres pobres deixebles que necessitaven una experiència forta per poder entendre alguna cosa... Amb aquest relat, Lluc intenta crear en el lector aquest “trasbalsament” de què parleu.

Juli
A mi no m’ha trasbalsat per res. Al contrari: el que jo dic és que això no té cap sentit.

Bet
A mi tampoc no m’ha trasbalsat, però he de reconèixer que em sento força reflectida en aquests tres pobres deixebles de què parla. Ells, en menys de cinc minuts, passen de la despreocupació més absoluta ("dormien") a la preocupació de fer-se un món apart dels problemes de cada dia (instal·lant-se allà dalt, a la muntanya), i a sentir-se atrapats per un núvol terrorífic que els deixa muts. Això m'ha passat a mi també algunes vegades. Te'n recordes, Juli, d'aquella discussió amb la Petita de casa? Va ser terrible! Jo hi era, i volia marxar; però no podia perquè, encara que la discussió era entre vosaltres dos, ens afectava a tots. No podia marxar ni desentendre-me'n. Tampoc no podia intervenir-hi. Si ho hagués fet, hauria desequilibrat la "lluita": haurien estat dos contra un, i la situació s'hauria trencat. Això hauria provocat una tragèdia familiar. Era absolutament necessari que en aquella lluita no hi haguessin ni vençuts no vencedors. Jo volia fondre'm. Em sentia atrapada en una situació que m'afectava terriblement, i no hi podia dir ni fer res...

Juli
Me'n recordo perfectament. Va ser una discussió molt estranya.

Bet
Recordes allò que va dir cridant tant com podia: "Estic segura que no m'heu parit perquè sigui la vostra ombra! Doncs, per què no em deixeu viure la meva vida!". Només tenia 14 anys...

Juli
Va ser un xoc de dos amors forts. Però no hi va haver trencadissa... O, potser, sí; potser es van trencar moltes cloves que havíem pensat que ens protegien, quan, en realitat, ens ofegaven. Mai no hauria imaginat que l'amor pogués ser tan violent!...
Potser es refereix a això, el relat d'avui quan diu que "parlaven del seu traspàs que havia de succeir". Reconec que aquella discussió va tenir alguna cosa de traspàs. Allà, alguna cosa va "morir" per sempre. Però estic segur que, si no l'haguéssim tinguda, ens hauríem perdut el millor de la nostra filla, i ella s'hauria perdut el millor de nosaltres.

...

Víctor
O sigui: que aquest relat no t'havia trasbalsat per res, oi Juli?...

Juli
Ei, Víctor! Ara tu no te n'aprofitis!... No parleu de "resurrecció", a missa? Doncs, mira: aquí en tens un exemple ben concret. I amb passió i mort incloses...

Magda
La veritat és que, quan ens parleu de les vostres filles, ens feu molta enveja.

Bet
És sorprenent: amb la Gran no hem tingut mai cap problema especial. És una meravella. Però ha hagut de ser precisament la Petita, la rebel, qui ha transformat les relacions entre tots nosaltres. Sortosament ha acabat bé; i ha estat meravellós. Realment hem tingut sort. És clar que ho veiem com a pares... Vosaltres podríeu dir el mateix dels vostres.

Víctor
Els vailets són diferents... A més: són encara molt petits. Les seves rebel·lies no passen de ser rebequeries per obtenir alguna cosa. I com que de vegades se'n surten...

Magda
La vostra Petita és dinamita pura. Us pensàveu que era el seu gran defecte, i ella mateixa us ha demostrat que és la qualitat que la fa extraordinària. Enhorabona: per a ella i per a vosaltres!

1er. diumenge de Quaresma.C

Evangeli.

En aquell temps,

Jesús, ple de l’Esperit Sant,

se’n tornà del Jordà,

i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert,

i era temptat pel diable.

Durant aquells dies no menjava res

i a la fi quedà extenuat de fam.

El diable li digué:

«Si ets Fill de Déu,

digues a aquesta pedra que es torni pa.»

Jesús li va respondre:

«Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.»

Després el diable se l’endugué amunt,

li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra

i li digué:

«Et puc donar tot aquest poder

i la glòria d’aquests reialmes;

tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull;

adora’m i tot serà teu.»

Jesús li respongué:

«L’Escriptura diu:

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”»

Després el conduí a Jerusalem,

el deixà dalt la cornisa del temple i li digué:

«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí;

l’Escriptura diu que

“ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”

i que “et duran a les palmes de les mans,

perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»

Jesús li respongué:

«Diu l’Escriptura:

“No temptis el Senyor, el teu Déu.”»

Esgotades les diverses temptacions,

el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.

TERTÚLIA

Magda
No em negareu que aquest relat és una pura meravella, tant literàriament com pel seu contingut.

Juli
Pel seu contingut, no t'ho discuteixo, perquè no hi entenc. Però, literàriament parlant, a mi m'hi sobra tot això de l'esperit i del diable. Què hi pinten aquí, aquests senyors? Em sembla un recurs literari massa gastat.

Magda
En el nostre llenguatge conceptual, parlaríem de l'oposició entre home i antihome. Jesús representa l'home. Ell és real, perquè l'home és real. El diable (que significa "acusador") representa l'antihome. No és real en si mateix, perquè és només una personificació de tot allò que, individualment o en la col·lectivitat, obstaculitza la humanització.

Víctor
Humanització? Però... Com pot ser que l'home s'hagi de humanitzar?! Si som homes, ja som humans!

Bet
Víctor!... Si jo mateixa t'he sentit dir moltes vegades al teu fill; "Ja ets una mica gran... Potser que comencis a ser un home!"

Víctor
Perquè era un nen. Però no som sempre nens!

Magda
El relat ens presenta Jesús portat per l'esperit. És una manera de parlar de la força de creixement que hi ha en els éssers humans. Gràcies a aquesta força de creixement, podem créixer en humanitat, superant les temptacions de quedar-nos a mig camí.  El relat parla, d’una manera molt gràfica, de les tres temptacions més bàsiques. En el llenguatge d'avui, en podríem dir la Màgia, el Poder i la Religió.

Víctor
La religió?! La religió és una temptació? En tot cas voldràs dir la "falsa religió". Si és això, hi estic d'acord, perquè avui dia es veu molt clar que una mala religió pot ser molt destructiva.

Juli
Per mi, totes les religions són destructives. Per això hi estic en contra. No nego que, en casos concrets, pugui haver-hi persones que la religió els ajudi. Però, si passa, no és mèrit de la religió sinó d'aquelles persones.

Víctor
Suposo que això ho dius per mi, i t'agraeixo la consideració. En el meu cas és cert: la religió m'ajuda. N'estic segur. Però accepto que, si no hagués anat canviant algunes coses, alguna vegada potser m'hauria fet mal. És curiós: la Magda sempre diu que ella no és religiosa, però resulta que m'ajuda a mi a ser-ho cada dia més.

Magda
Jo no pretenc "fer-te" religiós. En realitat no pretenc "fer-te" res. Ja m'estàs bé com ets. Allò que més m'agrada de tu és precisament aquesta gran capacitat per canviar, adaptar-te, créixer,... Ets molt més plàstic que no pas jo. Ho reconec: jo tinc una certa tendència a les idees fixes. És la temptació que he d'estar superant cada dia; i tu m'hi ajudes.

Víctor
Això m'ho has comentat moltes vegades, però jo no ho he experimentat mai. Més aviat diria el revés. Però, en fi: si tu ho dius,... me n'alegro de ser-te útil.

Bet
Parlant de utilitats... Quina us sembla la més actual d'aquestes temptacions?

Juli
Jo no en tinc cap dubte: la segona. Això del Poder. Sembla la descripció exacta d'allò que està passant avui dia.

Víctor
Em pensava que diries la tercera: la Religió... Dius el Poder? Explica't.

Juli
Però si és exactament el que passa avui dia! "Tindràs el meu Poder... si m'adores". Penso que vivim una absoluta perversió de la democràcia. Els partits adoren el que sigui per tenir o mantenir el Poder. Tots volen Poder "per servir el poble", diuen; però molts reneguen del Poble de seguida que tenen Poder. No trobeu irracional i ofensiu tot aquest debat actual sobre el dret a decidir? Com es poden contraposar el dret a decidir i la legalitat, si la legalitat neix precisament del dret a decidir?!

Bet
Estic totalment d'acord amb tu. Potser no acusaria tan directament els polítics, perquè allò que està realment pervertit és la màquina. Els mateixos polítics han perdut el control de la màquina, i tothom (ells també) ens hem convertit en víctimes de la màquina. És increïble: som víctimes d'una maquinària que nosaltres mateixos hem creat i que entre tots mantenim.

Magda
Hi estic molt d'acord; sobretot amb això que dius tu, Bet: Nosaltres mateixos mantenim la màquina que ens esclavitza.
I és que la màquina som nosaltres! Ens hem deixat convertir en simples peces d'un monstre que ens devora. Per això la solució és tan difícil. I no es pot canviar la màquina política com qui canvia de rentadora...
El relat d'avui té un acabament intrigant: el diable s'allunya de Jesús esperant que arribés l'oportunitat. La temptació mai no queda definitivament vençuda. L'actual Constitució va ser pactada expressament per garantir l'entesa i la convivència de les persones i Pobles d'Espanya. Trenta-cinc anys després, aquesta mateixa Constitució és utilitzada per anar directament contra allò per a què va ser feta. D'una constitució nascuda de molts pactes s'ha passat a una lectura fonamentalista i dura. Abans et deia, Víctor, que allò que m'agrada de tu és la plasticitat. La duresa és el contrari de la plasticitat. La duresa impedeix la Humanització. Els "durs" legitimen la seva duresa dient-ne fidelitat. Fidelitat a Déu, fidelitat a la Constitució, fidelitat a la Legalitat, a la Pàtria, a la Unitat, al Progrés,...
Tot l'evangeli de Lluc va contraposant duresa i tendresa. La duresa pot arribar a matar. Van matar Jesús. Avui es continua "matant" homes i pobles.
Sortosament la tendresa de Jesús va convertir la seva mort en comunió de vida. Però això no és excusa per la duresa.