Diumenge 8 de durant l’any. Any C.

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles 

aquest proverbi:

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

TERTÚLIA.

Juli
Jo diria que Jesús aquí mostra una visió de les coses que avui resulta molt antiquada. Potser sí que, al seu temps, un deixeble no podia ser més que el mestre; però avui això sol anar al revés.
De fet, com que tot progressa tan ràpid, és normal que els que venen després tinguin més coneixements i més possibilitats que els seus propis mestres. Jo ho veig amb les Nenes: de moltes coses en saben més que jo. Tenen més possibilitats per aprendre.

Víctor
No pretenc pas defensar Jesús, però entenc que aquí es refereix a un alumne mentre és alumne. En allò en què és alumne, no és mai més savi que el mestre. Recordo un aprenent, al taller, que, com que “tenia estudis”, es pensava que sabia millor que jo el funcionament d’un cotxe. I va acabar fent un desastre!...

Magda
De fet, en l’Evangeli de Joan, Jesús mateix diu que qui creu en ell farà les mateixes obres que ell, i fins i tot de més grans (Joan 14,12). La vida creix i es supera a si mateixa. Això ho veiem en tots els ordres. El mateix Evangeli de Lluc té aquell relat de Jesús entre els doctors de la Llei. Els doctors s’admiren de les respostes d’aquell vailet de 12 anys (Lluc 2,47).
És llei de vida que la societat creixi. Ara, per créixer cal crear les circumstàncies adequades. Si un cec escull un altre cec perquè li faci de guia, segurament els dos acabaran perdent-se.

Bet
És el que nosaltres diem sempre a les Nenes: “Busqueu-vos companyies que us ajudin a viure”.
Jo entenc això que diu Jesús sobretot en relació a les companyies. Perquè avui, la millor nena, la més honrada i intel·ligent, pot perdre’s per una mala companyia. Ho veiem cada dia! I, de fet, és el que ens fa més por a nosaltres dos.

Juli
Una mala companyia és com un càncer: a poc a poc va destruint tot el que troba, la pròpia família inclosa.

Magda
Ja ho sents, Víctor. Els nostres encara són petits, però haurem de començar a estar alerta...

Víctor
En aquest punt, a la parròquia s’ha canviat molt: per bé i per mal. Ara s’hi parla molt de comunitat. Però així hem descobert que això de fer comunitat (que sona tan bé) és molt més difícil del que sembla. Això de no veure la “biga” del propi ull... És  que és exacte!
Segurament per això alguns han deixat de venir a missa. Apareixen “incompatibilitats personals”. Abans era més còmode: Cadascú anava a missa pel seu compte. Mitja hora a la setmana, i llestos.
Però el mossèn va començar a dir-nos que l’altar és una taula, que som família, que cadascú es fa aliment, els uns pels altres, com havia fet Jesús... I això és molt més complicat.
I és que, quan acceptes de fer comunitat, amb les coses boniques de cadascú s’hi colen també les no tan boniques... Aviat t’adones que no som perfectes; i que has d’aguantar els altres, i els altres t’han d’aguantar a tu...

Bet
I per què no ho deixes, si resulta tan difícil?...

Víctor
És més difícil comparat amb abans. De fet, com dius, alguns ho han deixat. Però jo em quedaria massa buit. I a més: de fet m’agrada més així. Té més sentit.

Bet
Jo ho vaig deixar tot; i ara visc molt tranquil·la...

Juli
Deixa’l estar, dona! Si a ell li va bé, perquè ho hauria de deixar?! El seu cas és diferent del teu. Tu t’hi senties malament, i vas fer bé de deixar-ho. Per en Víctor és al revés: a ell li va bé i l’ajuda. Doncs, perfecte!
A més: si ho hagués deixat, ara no estaríem aquí...

Víctor
En realitat, passa com amb la família. Hi ha alguna cosa que ens “compliqui” tant la vida com la família? A vegades n’hem parlat amb la Magda. Si no ens haguéssim casat, quina quantitat de “maldecaps” no ens hauríem estalviat! O si no haguéssim volgut fills, que tranquils que estaríem ara!...
Però aquests pensaments són una trampa. Vosaltres ho sabeu millor que nosaltres. La gràcia de la vida només la trobes vivint-la.

Bet
Em fas pensar en un conte que vaig sentir fa temps. Un conte molt interessant. I profund!
Era una dona que tenia un gosset. El gosset era la seva vida: el pentinava, l’abrigava, li treia les puces, li feia el menjar, el portava a coll, l’acariciava,... Però, bon un dia, inesperadament, el gosset se li va morir. Ella, tota esverada, el va portar al veterinari perquè li expliqués com era que s’havia mort si el cuidava tan bé...
El veterinari es va mirar i remirar el gos mort i, després d’escoltar tot el que li anava dient la bona dona, simplement respongué: S’haurà mort de fàstic. No tenia cap “problema” per solucionar...

 

Diumenge 7 de durant l’any. Any C.

Evangeli (Lluc 6,27-38).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«A vosaltres que escolteu, jo us dic:

Estimeu els enemics,

feu bé als qui no us estimen,

beneïu els qui us maleeixen,

pregueu per aquells que us ofenen.

Si algú et pega en una galta, para-li l’altra.

Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit.

Dóna a tothom qui et demani,

i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres.

Feu als altres allò que voleu que ells us facin.

Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors estimen aquells que els estimen.

Si heu fet bé als qui us en fan, ¿qui us ho ha d’agrair?

També ho fan els pecadors.

Si presteu diners als qui de cert us els tornaran,

¿qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors presten diners als pecadors

quan saben que els recobraran.

Però vosaltres heu d’estimar els enemics,

heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos:

llavors la vostra recompensa serà gran

i sereu fills de l’Altíssim,

que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare.

No judiqueu i Déu no us judicarà.

No condemneu, i Déu no us condemnarà.

Absoleu, i Déu us absoldrà.

Doneu i Déu us donarà.

Us abocarà a la falda una bona mesura,

atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar.

Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.»

TERTÚLIA.

Bet
Una de calenta i una de freda... Diumenge passat, amenaces: Ai de vosaltres els rics... ai, dels qui rieu...En canvi avui: Si algú et pega en una galta, para-li l’altra...
A veure: jo estic en contra de la violència, però aquí Jesús es passa molt! Dóna a tothom qui et demani... Com es pot predicar això!

Víctor
Dona, tampoc t’ho has d’agafar al peu de la lletra!... Em sembla que el mateix Jesús, quan un criat del summe sacerdot li va donar una bufetada, no va pas parar l’altra galta sinó que li va demanar explicacions...

Bet
Mira Víctor: això és de les coses que més me molesten de la gent religiosa: que, segons què us ho preneu al peu de la lletra, i segons què ho enteneu com us convé.

Juli
Apa, Bet: ara et passes...
Això ho fem tots, perquè les paraules poden ser dites de moltes maneres. Quan jo parlo amb els pacients, si sempre s’ho prenguessin al peu de la lletra, es tornarien bojos! Recordo una dona, que havia d’evitar un nou embaràs, que li vaig dir: al teu marit, ni mirar-te’l. I ella em va entendre perfectament...

Bet
D’acord, d’acord... Però a vegades massa bo fa ser burro... Aquí Jesús demana que siguem tan “bons” que no podríem ni viure...

Magda
Proposa un ideal. I cadascú fa el que pot.

Bet
No, no... Si a mi m’agraden els ideals. Estic convençuda que sense ideals no es pot viure. A tu, Juli, t’ho he dit moltes vegades... Però em sembla que aquí Jesús apunta massa enlaire. “Estimar els enemics”. Això és impossible. Si els estimes, ja no són enemics. A més: jo crec que hi ha persones que volen tenir enemics. Més encara: necessiten tenir enemics.

Víctor
El que passa és que l’ideal que proposa Jesús és comportar-se com ho fa Déu. I, és clar, no arribarem mai a ser bons com Déu. Però podem acostar-nos-hi.

Magda.
L’ideal que proposa Jesús és com un far. El far orienta, però no es tracta d’arribar al far.
Tu, Bet, has dit una cosa que a mi em resulta molt suggerent: que a vegades necessitem tenir enemics. Potser això és més freqüent del que podríem pensar. És una “necessitat” molt estranya. No és una autèntica necessitat. És només fruit de la imaginació, però té una gran influència en la nostra vida.
Ens creem enemics per definir-nos a nosaltres mateixos per contrast. Els enemics marquen els límits del nostre Jo quan no sabem ben bé qui som. Així ens autodefinim per oposició als altres.
Avui això ho veig molt en els partits polítics: cada un es “defineix” per oposició als altres. Fa temps passava una cosa semblant amb les Religions.
Potser totes aquestes frases que diu Jesús tenen per finalitat fer-nos descobrir la gran equivocació de necessitar enemics.

Juli
Estic d’acord amb tu que això és molt més freqüent del que pensem. No vull fer-me el savi ara: però us puc assegurar que això que diu la Magda, en alguns casos genera autèntiques malalties; de les que més fan patir, i molt difícils de curar.

Bet
Però, si nosaltres tot això ho hem viscut a casa mateix!
Ja us n’hem parlat alguna vegada... Va haver-hi un temps que la Petita ens va convertir, a nosaltres dos!!!, en els seus pitjors enemics, i volia marxar de casa... Te’n recordes, Juli?

Juli
I tant! Vam patir molt, ella i nosaltres.

Víctor
D’alguna manera tu, Bet, quan dius que ho has deixat tot, no és una mica com si haguessis marxat de casa?

Bet.
Ei! Para el carro, Víctor, que ja et veig a venir...
Segur que tens raó vist des del teu punt de vista; però sóc absolutament incapaç de tornar a anar a missa.
Però et confessaré una cosa: aquestes tertúlies m’ajuden a reconciliar-me amb mi mateixa. I vull dir una cosa: aquestes tertúlies hi són precisament perquè tu "vas a missa". O sigui: vull que sàpigues que t’estic realment agraïda.

Víctor
Doncs heu de saber que, des que fem aquesta tertúlia, la meva manera d’anar a missa ha canviat del tot. Ara jugo amb avantatge, perquè tot el que diem aquí em fa entendre millor l’evangeli que llegeix el mossèn. Ja li dic a la Magda: dintre quatre dies, ja et faré la competència...

Magda
La veritat és que som quatre; i qualsevol de nosaltres que no hi fos, ja no tindria al·licient. Us imagineu aquesta tertúlia sense “l’incrèdul Juli” o sense “l’enemiga de la religió”?

Juli
Ei! Que jo vinc pel sopar, eh!...

Bet
I jo hi vinc perquè no me’l “convertiu”!...

Diumenge 6 de durant l’any. Any C.

EVANGELI. (Lluc 6,17.20-26).

En aquell temps,

Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya

i s’aturà en un indret pla

on hi havia molts dels seus seguidors

i una gentada del poble que havia vingut

de tot el país dels jueus, de Jerusalem

i de la costa de Tir i de Sidó.

Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles:

«Feliços els pobres:

el regne de Déu és per a vosaltres.

Feliços els qui ara passeu fam:

vindrà el dia que sereu saciats.

Feliços els qui ara ploreu:

vindrà el dia que riureu.

Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home,

la gent us odiarà, us esquivarà,

us ofendrà i denigrarà el vostre nom:

aquell dia alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel;

igual feien els seus pares amb els profetes.

Però ai de vosaltres, els rics:

ja heu rebut el vostre consol.

Ai de vosaltres els qui ara aneu tips:

vindrà el dia que passareu fam.

Ai de vosaltres, els qui ara rieu:

vindrà el dia que us doldreu i plorareu.

Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres:

igual feien els seus pares amb els falsos profetes.

TERTÚLIA.

Bet
De petita em van fer aprendre de memòria això de les Benaurances. Però em sembla que eren diferents d’aquestes...

Magda
És cert. Hi ha dues versions: la de l’Evangeli de Mateu i la de Lluc. La versió de Mateu és una llista més llarga, i són només "benaurances". La versió de Lluc és més curta i conté també "lamentacions". Sembla un llenguatge més radical.

Bet
No m’agraden aquestes lamentacions; semblen més aviat malediccions...

Víctor
Dona: no agraden a ningú! El problema és si són veritat o no.

Juli
A mi tant se me’n fot. Però he de confessar que avui he hagut de fer un esforç més gran per llegir unes imbecil·litats com aquestes. Perdona, Víctor. Segurament tu ho veus diferent... Però jo he trobat tot aquest evangeli d’avui massa provocatiu. És immoral. A més: és contradictori. ¿Com es pot dir “feliços quan la gent us odiarà” o “ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres”?
Semblen paraules dites expressament per turmentar la gent...!

Víctor
Bé... No pateixis per mi, Juli. És cert: jo crec en els Evangelis en general... Però també hi ha coses que no entenc gaire. I aquest n'és un cas... Jo també trobo aquestes paraules molt difícils.

Bet
Són unes paraules que volen fer por. Jo estic d’acord amb tu, Juli.
I aquest és el mal de la religió: que vol fer por; vol no deixar-nos gaudir de la vida. Per això ho vaig deixar tot. Lectures com aquestes em feien mal. Fan mal a molta gent...

Víctor
Jo no les entenc massa, però no diria que em facin mal. Al contrari: hi veig una denúncia a moltes coses que sí que fan mal de debò. Són una denúncia implacable de situacions realment dolentes però que sovint acceptem com a normals. I no crec que això sigui un mal de la religió. Almenys avui dia.
D’acord: en nom de la religió a vegades s’ha fet molt de mal. En Franco es feia dir caudillo d´Espanya “por la gracia de Dios”. I tot allò de la Inquisició... D’acord; d’acord. Al mateix Jesús, els que el van fer matar, eren sacerdots; i ho van fer des de la seva "religió"...
Però la religió també depèn de cadascú: a tu, Bet, t’ha fet mal, i l’has deixada. I em sembla molt bé. En canvi, a mi m’ajuda. Sobretot m’ajuda a entendre la malícia de certs comportaments; i m’ajuda a no seguir-los.
Ara, he de reconèixer una cosa: jo he anat canviant molt la meva manera de veure i de viure la religió... I vosaltres m’hi ajudeu...

Juli
Bet, el teu problema... Ja n’hem parlat altres vegades. Tu dius que ho vas deixar tot, però continues patint-hi. Vol dir que no ho has deixat del tot. Però, com que creus que ho has deixat tot, ni tan sols pots fer com en Víctor que va canviant... Segurament la religió d’avui és molt diferent de la que tu critiques.
Ja ho saps: jo no he estat mai religiós, i per tant no he de canviar res. Aquestes paraules em semblen estúpides, i per això mateix no em fan cap mal. A tu Víctor et fan bé, doncs... millor per tu. I no em sap greu; al contrari.
De fet, he de reconèixer una cosa: quan diu tot això de “ai dels qui ara aneu tips”..., he pensat en els metges quan diem a algú: “ai si continues fumant, ho passaràs malament”; o “si no vigiles amb el colesterol, et pot venir un infart”. No són amenaces sinó avisos. Després, que cadascú faci el que vulgui.

Víctor
D’acord, Juli: són avisos; però, per a la família del qui rep aquests avisos, no és el mateix que se’n faci cas o no; perquè el seu mal, en tot cas, el patiran tots...
Jesús pensa en tota la família, és a dir, en tot el món. Segons tinc entès, en temps de Jesús pràcticament no hi havia classe mitja. Hi havia uns pocs que tenien molta riquesa i poder, i la majoria que ho passaven realment malament. Jesús no dóna només un avís. Fa una denúncia. No diu que hàgim de plorar, però denuncia als qui fan plorar els altres. No diu que no puguem disfrutar menjant, però acusa i denuncia els qui provoquen que molts passin gana. Serà o no una amenaça; però sí, una denúncia. Ho era llavors i ho és avui, fins i tot en el nostre tan cacareado “estat del benestar” on són molts els que pateixen per culpa d’altres.

Bet
Si es tracta d’una denúncia... potser hi podria estar d’acord. D’acord amb Jesús, però no amb l’Església. Perquè l’Església està cometent els mateixos abusos que Jesús, segons tu, hauria denunciat.

Víctor
Jo dono la meva opinió; però en lo altre, no m’hi fico.

Bet
Però se suposa que l’Església sou els qui feu cas de Jesús...

Magda
En aquest punt, els Evangelis són molt realistes. Parlen dels Dotze deixebles que anaven amb Jesús. Doncs bé: segons els mateixos Evangelis, un d’ells el va trair; un altre el va negar, i tots el van abandonar quan van venir maldades... I és que “fer cas de Jesús” no es decideix tot de cop en un moment.
Cal trobar-se de tu a tu amb els que ploren per adonar-se que no és just que algú els faci plorar. Cal trobar-se de tu a tu amb algú que passa gana per adonar-se que no és just atipar-se. Cal trobar-se amb els perseguits, amb els empresonats, amb els condemnats a mort,... per adonar-se de la perversitat del Poder. Hi ha una escena que em colpeix fortament. Diu que el centurió que presidia la crucifixió, veient com moria Jesús, va exclamar: Realment aquest home era fill de Déu. “Veient com moria Jesús”; només llavors descobreix la injustícia de la sentència...
El missatge de Jesús no és una doctrina que s’aprèn anant a l’escola o a la catequesi. És una experiència que va et transformant...

Juli
Jo, en la meva feina, he descobert una cosa semblant: La curació no s’aprèn tant en els llibres com en la relació amb cada malalt. Amb tot, els llibres ajuden, si saps escollir-los.

Bet
Començo a pensar que això que dius tu Juli de la curació, deu passar en molts altres camps: en la religió, en la parella, amb cada un dels fills,... amb els avis, amb els companys de feina,...
En realitat, aprendre a viure deu voler dir aprendre a conviure. I això ho anem fent dia a dia, i, potser, molt a poc a poc...

Diumenge 5 de durant l’any. Any C.

EVANGELI. (Lluc 5,1-11).

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús

per escoltar la paraula de Déu.

Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret,

veié dues barques a la platja.

Els pescadors n’havien baixat

i rentaven les xarxes.

Pujà en una de les barques, que era de Simó,

li demanà que l’apartés una mica de terra,

s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó:

«Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.»

Simó li respongué:

«Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit

i no hem pescat res,

però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.»

Així que ho feren agafaren tant de peix

que les xarxes s’esquinçaven.

Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca

que vinguessin a ajudar-los.

Ells hi anaren,

i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.

Simó Pere, en veure això,

es llançà als genolls de Jesús i li deia:

«Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.»

Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell

no se sabien avenir d’una pesca com aquella.

Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu,

que eren socis de Simó.

Però Jesús digué a Simó:

«No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.»

Llavors tornaren a terra les barques,

ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

TERTÚLIA

Víctor
Aquest relat d'avui és tan detallat i concret que costa creure allò que sempre dius tu, Magda: que l'evangeli no són cròniques de fets reals. ¿Per què no pot ser real tot això que es diu aquí amb detalls tan concrets?

Magda
Podria ser real. No hi ha inconvenient. Però allò que interessa és saber què ens vol dir aquest relat, sigui real o no. Si els detalls són només "detalls", no interessen per res. ¿Quin interès té per a nosaltres que Jesús parlés des de terra o des del mar; o si les xarxes s'esquinçaven o no; o si la barca era de Simó o d'un altre? En canvi, si amb aquests detalls se'ns vol dir alguna cosa que afecta profundament les nostres vides, llavors ens interessen.
Potser dient que la barca era de Simó se'ns vol dir alguna cosa més que indicar-ne el propietari. Potser, fent notar que les xarxes s'esquinçaven, se'ns vol dir alguna cosa profunda relacionada amb les comunitats que formem les persones. La qüestió no és si el relat és real o no, sinó què ens vol dir a nosaltres, éssers humans del segle I o del segle XXI.

Bet
És que, de fet, només que s'hi pensi una mica, ja es veu de seguida que aquest relat no pot ser literalment real, i que ha de voler dir alguna altra cosa. A veure: això de parlar a la gent des d'una barca ficada al mar pot ser una postal molt bonica, però us asseguro que aquella gent no deuria sentir res de res. ¿O és que hi havia un excel·lent equip de megafonia?!
I això de que agafaren tant de peix que les xarxes s'esquinçaven i les barques s'enfonsaven!... i que, a sobre, després ho abandonen tot per anar-se’n amb Jesús! Malaguanyat, tot aquell peix, no us sembla? No pot ser que anés realment així.
¿I això de canviar per fer-ne "pescadors d'homes"?! Què vol dir? Que Jesús els va fer un curset de socorrisme marítim?...

Magda
Jo també he notat moltes vegades això que dius tu, Bet. Molts relats, d'entrada, semblen versemblants; però, a la que t'hi fixes una mica, ja es veu que allò no pot ser. Jo crec que això és una estratègia dels mateixos evangelistes per indicar que amb aquells relats volen dir altres coses.

Juli
Però, si volen dir altres coses, per què no dir-les directament?

Magda
Els relats són una de les maneres més senzilles i clares d'expressar experiències profundes. Tots ho fem cada dia. Els relats, les paràboles, les historietes... són el llenguatge més entenedor per a qui vol entendre, i són també el llenguatge menys agressiu per si algú no vol entendre.
Quan festejàvem, en Víctor no em va dir mai directament que m'estimava, però, sempre que trobava una ocasió, venia amb una flor que s’havia trobat,... i me la portava perquè potser m'agradaria... És a dir: feia un relat.

Víctor
Si t'ho deia directament, m'exposava a que em diguessis que no. I després... Després, ja tot hauria estat més difícil.

Juli
Això ho entenc. Les historietes són el millor llenguatge. Serveixen fins i tot per explicar coses a la mainada. Però, en aquest relat d'avui tan detallat, hi ha una cosa que no quadra: explica punt per punt com parlava Jesús, però no diu què deia! Molta gent per escoltar-lo; molta gent per sentir la "paraula de Déu"... Però no diu què els predicava! Això és com donar a algú un paquet molt bonic, però buit.

Víctor
En aquesta ocasió, l'evangelista no ho diu segurament per no repetir-se massa. Però ho ha dit abans, i ho dirà en altres moments.

Juli
Potser sí. Però, tants detalls; tanta escena per presentar-nos un home que parla, i no dir-nos què diu, ho trobo de mal gust. Si jo fos cristià, no m'interessaria tanta escena, sinó les paraules que deia Jesús.
Si diu que l'escoltaven amb tanta afició, què els deia?

Bet
Estic d'acord amb tu. Jo també: el que m'interessa és el que deia, i no si estava dret o assegut; si hi havia molts peixos o pocs. Sembla com si, fins i tot els peixos, s'haguessin reunit per escoltar-lo... Doncs, què deia?

Magda
"Què deia?"...
Potser, entre altres coses, aquest relat intenta precisament això: provocar que el lector es faci aquesta pregunta. ¿Per què no dóna també la resposta? No ho sé; però intueixo que la resposta no serviria per a un lector que abans no s’hagués "encuriosit" i s’hagués fet aquesta pregunta.
¿Per què tu, Víctor, quan festejàvem, no em vas preguntar mai si jo també t'estimava? Ho has dit abans: per por a que et digués que no. Jesús no predicava una "doctrina", o unes "veritats intel·lectuals", o "preceptes morals"...
Ell visualitzava una presència. I davant una presència, quedem "atrapats": o ens hi obrim o ens hi tanquem.

Bet
Em penso que començo a entendre per on va aquest relat. Jesús és una presència; i Pere representa la resposta a aquesta presència. Primer diu: no hem pescat res, però perquè tu ho dius, calaré les xarxes. Quan veu els resultats, afegeix: ...allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.
Impressionant! Jesús és "una presència"! Tant se val de les "paraules" que digués. L'important és que estava allà. Una presència.  Però, ¿quina presència? ¿No era un home normal, com els altres? ¿Feia present Déu? ¿I el mar? ¿Què hi pinta aquí, el mar? ¿I les dues multituds: la multitud de la gent i la multitud dels peixos?...

Juli
Carai, Bet: com t'has posat transcendent! Però he de reconèixer que la paraula "presència" també em resulta molt suggeridora...
Ja ho sabeu: per a mi, tot és pura casualitat. Tot és simplement natura; matèria. Però quan comparo homes i animals, penso que els humans som molt desgraciats perquè estem llençats a una terrible soledat. Els animals no ho pateixen (o no ho pateixen tant) perquè no en són conscients. Però els humans som conscients de que existim, i que existim llençats en el buit. Per això la paraula "presència", em resulta a la vegada inquietant i suggeridora. ¿Estem realment sols? ¿Tot és absolutament absurd?...

Víctor
El gran buit!...
Jo també moltes vegades he sentit aquest buit. Potser és l’experiència de Pere que el relat vol transmetre: tota una nit en plena mar sense “pescar” res de res... Suposo que és un sentiment diferent en cada persona i en cada situació de la vida.
No sé si és bo o dolent, aquest sentiment. En tot cas, a mi em "desinstal·la". Però tinc la impressió de que em fa bé.

Diumenge 4 de durant l’any. Any C.

EVANGELI. (Lluc 4,21-30).

Nota.
Afegeixo, en blau, a l'evangeli d'avui, el fragment que ja es va llegir

diumenge passat, donat que aquests dos fragments formen un sol relat i no es poden entendre l'un sense l'altre.

 

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Jesús, a la sinagoga de Natzaret,

començà així la seva explicació:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Tothom ho comentava

estranyant-se que sortissin dels seus llavis

aquelles paraules de gràcia.

Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»

Jesús els digué:

«De segur que em retraureu aquesta dita:

“Metge, cura’t tu mateix”:

hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;

fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:

«Us ho dic amb tota veritat:

no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.

En temps d’Elies, quan el cel,

durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,

i una gran fam s’apoderà de tot el país,

ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,

però Elies no va ser enviat a cap d’elles,

sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.

I en temps del profeta Eliseu

també hi havia molts leprosos a Israel,

però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,

sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,

indignats, es posaren a peu dret,

el tragueren del poble

i el dugueren cap a un cingle de la muntanya

on hi havia el poble per estimbar-lo.

Però ell se n’anà passant entremig d’ells.

TERTÚLIA.

Bet
A mi em sembla molt normal aquesta reacció de la gent de Natzaret contra Jesús. Ells el coneixien de tota la vida: havien jugat amb ell; segurament alguna vegada s'haurien discutit o barallat, com fan tota la mainada; més bé o malament, ell havia estat sempre company d'ells,... I, de cop i volta, es presenta allà i els diu que és el fill de Déu!
Potser es van excedir volent-lo estimbar... Però reaccionar, o prendre'l per boig, és el mínim que podien fer...

Víctor
Reaccionar, potser sí; però tenir-lo per boig, per què?

Bet
Ara imagina't que un dia la Magda t'acompanya a missa i, de cop i volta, puja allà davant i diu a tothom que ella és qui sap qui; que és una enviada de Déu, i que tothom li ha de fer cas. ¿Què faries, tu? ¿No pensaries que ha tingut un atac de bogeria, i miraries d'endur-te-la a casa?

Víctor
Però, la meva dona és una persona normal, com tu o com jo. En canvi Jesús era el fill de Déu. Ells ja sabien que havia fet miracles!

Bet
Això ho "saps" tu, dos mil anys després, i perquè sempre t'ho han dit així! Però Jesús, si va existir, també deuria ser-ho una persona "normal".

Víctor
Jesús era normal, però també era fill de Déu.

Juli
Perdona, Víctor: ¿com pots dir que era "normal" si era "fill de Déu"?

Víctor
I jo què sé!... Tindria una doble personalitat. ¿Hi ha gent que té doble personalitat, no?

Magda
Ai, ai, ai!... que la cosa s'embolica...
Perdoneu: tornem a caure en l'error de sempre...
Els Evangelis no són biografies, ni història. El relat que hem llegit no és cap crònica d'un dia de l’agenda de Jesús. Té forma de crònica, però no és una crònica. Parlant-nos de Jesús, vol parlar-nos de les accions i reaccions de les persones quan convivim. Vivim convivint; però “conviure” és una cosa molt complexa. Tu mateixa, Bet, has parlat de la reacció d'en Víctor en el cas de que jo em presentés a l'església dient que sóc qui sap qui. Però la veritat és que (i ara tu, Víctor, no em facis quedar malament...) jo sóc realment una persona única per en Víctor (Si no, no s'hauria casat amb mi...), i la meva presència en la seva vida deu ser, més o menys, la cosa més important que li ha passat mai.

Víctor
No tinc absolutament cap inconvenient en dir que, per a mi, ets la persona més “enviada de Déu” que puc imaginar, i se't pot aplicar tot això que diu aquest tros de l'evangeli: per a mi ets llum, llibertat, gràcia,... i moltes coses més.

Magda
Però, em consideres "normal", oi?!

Víctor
No solament normal, sinó "criteri de normalitat"!

Juli
Ara, a mi, se m'estan creuant els cables...
És això de ser normal i extraordinari a la vegada...
L'exemple que has posat, el veig clar. Jo podria dir el mateix de la Bet. Si és així... haurem de deduir que tota la gent normal, per a algú pot ser també extraordinària...

Bet
Per a mi, tu, Juli, ets extraordinari, i ho són les nostres filles, i ho era el meu pare, i la meva mare, i... per què, no?, també ho sou vosaltres, Víctor i Magda...
I estic pensant que, per a mi, hi ha tantes persones i situacions extraordinàries... que, potser, tot és extraordinari.
Perdoneu: em sembla que se m'ha bloquejat el cervell amb tanta cosa extraordinària... Veig que hauré de fer un "reset", i començar de nou.

Magda
No passa res. Jo també he hagut de fer molts "reset" i canviar de configuració. I sempre he acabat guanyant-hi.
És interessant descobrir que estem envoltats de persones “extraordinàries”!

 

Diumenge 3 de durant l’any. Any C.

EVANGELI. (Lluc 1,1-4.4,14-21).

Són molts els qui han emprès la tasca

d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres,

guiant-se per l’ensenyament que hem rebut

d’aquells que des del principi

en foren testimonis de vista

i després ho transmeteren de paraula.

Havent pogut informar-me minuciosament

de tot des dels orígens,

jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho

en una narració seguida,

perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.

En aquell temps,

Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.

La seva anomenada s’estengué per tota la regió.

Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.

I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,

i s’aixecà a llegir.

Li donaren el volum del profeta Isaïes,

el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:

«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,

ja que ell m’ha ungit

per portar la bona nova als desvalguts,

m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,

i als cecs el retorn de la llum,

a deixar en llibertat els oprimits

i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,

el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.

Tots els qui eren a la sinagoga

tenien els ulls posats en Jesús.

Ell començà dient-los:

«Això que avui sentiu contar de mi

és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

TERTÚLIA.

Juli
Aquest primer tros que hem llegit em sembla escandalosament pervers. És una clara mostra de la mentida que jo trobo en la religió; en totes les religions.

Víctor
Caram! Avui comences "fort", Juli.
I, què és això que tant t'escandalitza?

Juli
L'engany premeditat.
Fixeu-vos: hem llegit la Introducció a  l'Evangeli que va escriure aquest senyor que anomeneu Lluc. És una Introducció conceptualment ben feta, perfecta; podria servir d'Introducció a qualsevol llibre actual d'Història. L'autor diu que ha investigat minuciosament els fets ocorreguts, i que vol exposar-los ordenadament perquè el lector (un tal Teòfil) pugui saber tota la veritat i res més que la veritat. Per tant, presenta el seu Llibre com una obra seriosa, científica, amb fets comprovats. Però, segons tot el que portem llegit aquests dies de Nadal passats, resulta que està ple de faules: àngels que s'apareixen, pastors que tenen visions, nens posats en menjadores,...
Per favor! ¿Aquests són els fets "minuciosament investigats"?!

Víctor
Em sembla, Juli, que ho barreges una mica tot, i que et deixes portar pels teus prejudicis. Per a tu, tot el que sigui o sembli sobrenatural ha de ser forçosament mentida. Però, ¿com ho saps que no pot existir res sobrenatural? ¿Per què, sobre uns fets de fa 2000 anys, estàs més segur dels teus pensaments sobre allò que va escriure la gent que hi era?

Juli
Doncs, senzillament: perquè no es tracta de fets sinó de faules. ¿Com ho va "comprovar", aquest tal Lluc, que un àngel es va aparèixer a Maria, i la conversa que van tenir? ¿Com va comprovar que Joan donava salts d'alegria dintre el ventre de la seva mare? ¿Com va "verificar" que Jesús era fill d'una noia verge?! Si era verge, no hi havia fill; i si hi havia fill, no hi havia verge! Això és indiscutible...

Bet
En altres tertúlies ja hem vist que tot aquest llenguatge tenia un altre sentit.
Però a mi m'ha passat un xic com a tu, Juli: quan he llegit aquesta Introducció, m'ha semblat la Introducció a un llibre actual d'Història. M'ha sorprès molt. 

Juli
Evidentment, els Evangelis poden dir el que vulguin. Només faltaria! El que no trobo bé és donar gat per llebre; donar com a històric el que és una altra cosa.

Magda
Em sembla que estem cometent un error important: fem dir a algú una cosa que no diu, i després l'acusem de mentider. És un error molt freqüent. En aquest cas, donem per suposat que els Evangelis són biografies o història de Jesús, i després els acusem d'explicar faules.

Juli
Però aquesta Introducció diu clarament que es parlarà d'uns fets minuciosament investigats!

Magda
Però no pas com tu ho entens (i també molta altra gent!). Lluc no vol pas narrar una història. Al seu temps, la Història en sentit modern ni s'havia inventat ni interessava.
El que vol fer Lluc (igual que els altres evangelistes) és una "narració" o un "relat". Tots els pobles antics disposen de relats literaris on s'hi narren aquells fets, experiències, sentiments, il·lusions, esperances, victòries i derrotes,... que configuren la seva identitat. La veritat d'aquests relats no és objectiva sinó subjectiva. Són relats de caràcter sapiencial que permeten a les persones, individualment i col·lectiva, entendre el món en què estan, els seus orígens i els seus horitzons. Pensem en relats tan importants com l'Odissea, o l'Eneida. La Bíblia també està plena de relats així, i contenen una gran saviesa.

Bet
Però aquests relats tenen caràcter fabulós, i tothom ja ho sap que no són veritat.

Magda
Aquí està l'error! Aquests relats són veritat, Bet! Tenen la seva veritat, que sol ser molt més important que les veritats merament objectives. Les Faules d'Esop fan parlar els animals. No són veritat si s'apliquen als animals, però contenen una gran veritat quan les apliquem a les persones.
Lluc no fa una investigació dels "fets materials" com faria un historiador modern. Ell investiga, escull, interpreta, selecciona, ordena... experiències de la gent del seu temps provocades per la presència, acció, condemna i mort de Jesús de Natzaret, i busca de fer-ne un relat o narració que permeti al lector descobrir el sentit i el significat que aquelles experiències tenen per a orientar la pròpia vida personal i comunitària.

Bet
En aquests relats, segons dius, s'hi barrejarien veritats i mentides...

Magda
No. La mentida la hi posem nosaltres, quan no els interpretem bé. Si jo us dic que en Víctor (que és el “meu” marit...) té un cor d'or, algú de vosaltres dirà que menteixo perquè és impossible que algú tingui un cor d'aquest metall pesat, fred i opac?  I si et dic a tu, Bet, que tens una mirada càlida, pensarà algú de vosaltres que vull dir que tens febre?
Els relats tenen la seva veritat. Som nosaltres que els fem "falsos" quan els fem dir el que no pretenen dir. Però si busquem allò que realment volem dir, hi descobrim meravelles.

Víctor
O sigui: que els Evangelis són relats. Però són veritat, oi?

Magda
En la meva opinió, són molt de veritat, però prenent-los com a relats i no com a biografies. I per això t'he comentat tantes vegades que no entenc com a l'església els tracteu tan malament aquests relats, trencant-los i desordenant-los de tal manera que és impossible copsar el seu significat. L'evangeli d'avui n'és un exemple ben clar: s'hi ajunten dos fragments que no tenen res a veure l'un amb l'altre. Així no es pot entendre res!

Juli
No sé si t'entenc. En tot cas, una cosa sembla evident: avui, els relats dels Evangelis estan totalment antiquats. 

Magda
Jo penso exactament el contrari. Estic convençuda que la gran crisi d'Occident és, en bona part, per haver perdut el missatge d'aquests relats. I això ha resultat catastròfic sobretot per a l'Església. Tinc la impressió que l'Església (que s'ha sentit propietària dels Evangelis), després de trencar-los i triturar-los, n'ha guardat zelosament els trossos, però n'ha perdut el contingut. I diria més: aquest contingut està expressat amb un llenguatge literari de gran qualitat. Si la Cultura occidental el perd, perdrà un component essencial i valuós de la seva identitat. Per això penso que és necessari mantenir el llenguatge i retrobar el contingut.

Juli
Però el llenguatge dels Evangelis xoca amb el llenguatge científic i tècnic actual.

Magda
De cap manera. Aquests llenguatges xoquen quan els interpretem malament. Entre ells no poden xocar perquè estan en plans diferents i complementaris. Un ocell que vola no xoca contra l'aire; i si li treus l'aire, no podria volar. ¿No va ser Einstein que va dir: La ciència sense religió és coixa; la religió sense ciència és cega?

Juli
Jo no necessito la religió per a res!

Magda
D'acord: aquí no parlem de "religió"... Retiro la cita de l'Einstein. Aquí parlem de llenguatge. I això sí que ho necessitem tots!