diumenge, 27 de gener del 2019

Diumenge 4 de durant l’any. Any C.


EVANGELI. (Lluc 4,21-30).
Nota.
Afegeixo,
en blau, a l'evangeli d'avui, el fragment que ja es va llegir
diumenge passat, donat que aquests dos fragments formen un sol relat i no es poden entendre l'un sense l'altre.
 
En aquell temps,
Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit.
La seva anomenada s’estengué per tota la regió.
Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava.
I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat.

El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum,
i s’aixecà a llegir.
Li donaren el volum del profeta Isaïes,
el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit:
«L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
ja que ell m’ha ungit
per portar la bona nova als desvalguts,
m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat,
i als cecs el retorn de la llum,
a deixar en llibertat els oprimits
i a proclamar l’any de gràcia del Senyor.»

Després plegà el volum,
el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué.
Tots els qui eren a la sinagoga
tenien els ulls posats en Jesús.
Ell començà dient-los:
«Això que avui sentiu contar de mi
és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»
Jesús, a la sinagoga de Natzaret,
començà així la seva explicació:
«Això que avui sentiu contar de mi
és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.»

Tothom ho comentava
estranyant-se que sortissin dels seus llavis
aquelles paraules de gràcia.
Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»
Jesús els digué:
«De segur que em retraureu aquesta dita:
“Metge, cura’t tu mateix”:
hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;
fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:
«Us ho dic amb tota veritat:
no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.
En temps d’Elies, quan el cel,
durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja,
i una gran fam s’apoderà de tot el país,
ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,
però Elies no va ser enviat a cap d’elles,
sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.
I en temps del profeta Eliseu
també hi havia molts leprosos a Israel,
però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,
sinó Naaman, un leprós de Síria.»

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,
indignats, es posaren a peu dret,
el tragueren del poble
i el dugueren cap a un cingle de la muntanya
on hi havia el poble per estimbar-lo.
Però ell se n’anà passant entremig d’ells.


TERTÚLIA.
Bet
A mi em sembla molt normal aquesta reacció de la gent de Natzaret contra Jesús. Ells el coneixien de tota la vida: havien jugat amb ell; segurament alguna vegada s'haurien discutit o barallat, com fan tota la mainada; més bé o malament, ell havia estat sempre company d'ells,... I, de cop i volta, es presenta allà i els diu que és el fill de Déu! Potser es van excedir volent-lo estimbar, però reaccionar, o prendre'l per boig, és el mínim que podien fer...
Víctor
Reaccionar, potser sí; però tenir-lo per boig, per què?
Bet
Ara imagina't que un dia la Magda t'acompanya a missa i, de cop i volta, puja allà davant i diu a tothom que ella és qui sap qui; que és una enviada de Déu, i que tothom li ha de fer cas. ¿Què faries, tu? ¿No pensaries que ha tingut un atac de bogeria, i miraries d'endur-te-l'n a casa?
Víctor
Però, la meva dona és una persona normal, com tu o com jo. En canvi Jesús era el fill de Déu. Ells ja sabien que havia fet miracles!
Bet
Això ho "saps" tu, dos mil anys després, i perquè sempre t'ho han dit així! Però Jesús, si va existir, també deuria ser-ho una persona "normal".
Víctor
Jesús era normal, però també era fill de Déu.
Juli
Perdona, Víctor: ¿com pots dir que era "normal" si era "fill de Déu"?
Víctor
I jo què sé!... Tindria una doble personalitat. ¿Hi ha gent que té doble personalitat, no?
Magda
Ai, ai, ai!... que la cosa s'embolica...
Perdoneu: tornem a caure en l'error de sempre...
Els Evangelis no són biografies, ni història. El relat que hem llegit no és cap crònica d'un dia de l’agenda de Jesús. Té forma de crònica, però no és una crònica. Parlant-nos de Jesús, vol parlar-nos de les accions i reaccions de les persones quan convivim. Vivim convivint; però “conviure” és una cosa molt complexa. Tu mateixa, Bet, has parlat de la reacció d'en Víctor en el cas de que jo em presentés a l'església dient que sóc qui sap qui. Però la veritat és que (i ara tu, Víctor, no em facis quedar malament...) jo sóc realment una persona única per en Víctor (Si no, no s'hauria casat amb mi...), i la meva presència en la seva vida deu ser, més o menys, la cosa més important que li ha passat mai.
Víctor
No tinc absolutament cap inconvenient en dir que, per a mi, ets la persona més “enviada de Déu” que puc imaginar, i se't pot aplicar tot això que diu aquest tros de l'evangeli: per a mi ets llum, llibertat, gràcia,... i moltes coses més.
Magda
Però, em consideres "normal", oi?!
Víctor
No solament normal, sinó "criteri de normalitat"!
Juli
Ara, a mi, se m'estan creuant els cables... És això de ser normal i extraordinari a la vegada. L'exemple que has posat, el veig clar. Jo podria dir el mateix de la Bet. Si és així... haurem de deduir que tota la gent normal, per a algú pot ser també extraordinària...
Bet
Per a mi, tu, Juli, ets extraordinari, i ho són les nostres filles, i ho era el meu pare, i la meva mare, i... per què, no?, també ho sou vosaltres, Víctor i Magda...
I estic pensant que, per a mi, hi ha tantes persones i situacions extraordinàries... que, potser, tot és extraordinari.
Perdoneu: em sembla que se m'ha bloquejat el cervell amb tanta cosa extraordinària... Veig que hauré de fer un "reset", i començar de nou.
Magda
No passa res. Jo també he hagut de fer molts "reset" i canviar de configuració. I sempre he acabat guanyant-hi.
És interessant descobrir que estem envoltats de persones “extraordinàries”!
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada