Pentecosta. C

PENTECOSTA.

Nota: per a la Pentecosta, la LECTURA  bàsica no és tant l'Evangeli com la 1ª Lectura. Per això, avui, excepcionalment, la Tertúlia farà referència a a aquest text.

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.
Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

TERTÚLIA

Bet
A mi m'ha anat bé això de canviar, com ens vas suggerir tu Víctor, l'evangeli d'avui per la 1ª Lectura. És un relat que he trobat molt divertit. I sobretot, dinàmic: tot això de la ventada i les llengües de foc i la xerrameca que va provocar... I, a sobre, tots s'entenien! No sé ben bé què vol dir, però ho he trobat divertit. De totes maneres, la casa on diu que va passar tot això, hauria de ser molt gran, perquè s’hi parla de molta gent.

Víctor
Com que la Pentecosta era una gran festa jueva, segurament això va passar a la gran explanada que hi havia al voltant del temple de Jerusalem.

Magda
Jo més aviat penso que aquest relat no descriu cap fet real, situat en un lloc molt ample, sinó que simplement vol crear un marc simbòlic per emmarcar l'experiència sorprenent que les primeres comunitats cristianes van fer de si mateixes. Elles s'adonaven que eren una cosa totalment nova. El relat, primer parla d'un "lloc", i  després parla d'una "casa". "El lloc" era una expressió popular per indicar el temple, com dius tu, Víctor; en canvi "a casa", en els Evangelis, sol expressar el fet de trobar-se reunits els germans en família.

Víctor
Vols dir, per tant, que això de les llengües de foc no va ser veritat?

Magda
És clar que va ser veritat! Però com una experiència interior i profunda de les diferents comunitats: l'experiència de pertànyer cadascú a comunitats molt diferents i que, no obstant, s'entenien. 

El relat descriu la situació inversa a la d'un altre relat que era molt popular: la famosa Torre de Babel, on es diu que tothom es va dispersar perquè no s'entenien perquè parlaven llengües diferents.

Bet
Quan jo encara anava a missa, a l'església havíem d'estar sempre en silenci. Només podíem cantar o resar allò que deia el mossèn. No hi havia el "problema" d'entendre's o no!...

Juli
Aquesta deu ser una de les principals diferències entre "el temple" i "a casa", com deies tu Magda. Als temples només parla un, i tots han d'escoltar. A casa tothom xerra...; fins i tot jo, quan la dona em deixa...

Bet
Quina barra que tens!...
Però he de reconèixer que sóc una mica xerraire...

Juli
No...! Si a mi em va molt bé! Igualment, amb tantes dones a casa, sempre tindria les de perdre...
De totes maneres, això de la xerrameca està molt de moda. Això que en dieu Pentecosta, és una cosa de cada dia... però amb una diferència: la gent ni s'entenen i es volen entendre. Només cal pensar en el Parlament o en el Congrés dels diputats. Allà, les llengües de foc provoquen incendis... Ara: entre la xerrameca dels polítics i el silenci de les esglésies, jo em quedo amb els polítics.

Víctor
A les esglésies no sempre hi ha silenci: hi ha música, i cants, i respostes en veu alta...

Juli
Perdona, Víctor; potser m'he passat. Amb això del silenci em referia a dialogar i expressar la pròpia opinió. I em sembla que això... això no ho feu a les esglésies. Per exemple: això que estem fent ara aquí nosaltres, ho podríeu fer a l’església?

Bet
Home, Juli: a l'església hi ha massa gent per fer una cosa així!

Víctor
No creguis: ha baixat molt, la gent. De totes maneres, sí que es fan trobades amb grups reduïts, i són més o menys com ara nosaltres.

Magda
La impressió que tinc −mirant-m'ho des de fora− és que les esglésies són massa "temple" i massa poc "casa". Hi ha massa "altar" i massa poca "taula"; massa "culte" i massa poca "germanor".

Víctor
A l'Església passa com amb una creu: hi ha el pal vertical que aguanta enlaire el pal horitzontal. Els dos pals són necessaris.

Magda
No em toca a mi dir com ha de ser l'Església. Però el que jo trobo en els Evangelis −i és el que més m'encanta d'ells− no és ben bé això. Segons els Evangelis, i també el relat que hem llegit avui, aquest pal vertical de què tu parles és com si s'hagués ajagut per identificar-se amb el pal horitzontal. Desapareix el pal vertical. L'Esperit és com la pluja: cau a terra i s'escampa només horitzontalment. "S'alçaran les fondalades i s'abaixaran els turons".

Víctor
La pluja, d'alguna manera, cau del cel...

Juli
Però no ve de fora. En canvi, quan tu, Magda, parles de això de l'esperit, dóna la impressió −si ho he entès bé− que és com si vingués de fora.

Magda
És una manera de parlar. De fora no en pot venir res perquè "a fora" no existeix. És una manera d'expressar una experiència que tots fem alguna vegada: que hi ha coses nostres que no depenen només de nosaltres. Ens agradi o no, som molt curts de vista. Veiem només un tros petit de la nostra realitat total. Tots, un moment o altre, experimentem que l'explicació de moltes coses nostres està més enllà del nostre (petit) camp de visió. No pas "fora del món", però sí més enllà del nostre (petit) món. Els Evangelis parlen de l'Esperit com aquest impuls, i invitació, a obrir-nos a la recerca d'universalitat.

Víctor
L'Esperit Sant depèn de nosaltres o és un do de Déu?

Magda
Em sembla que les dues coses. Quan vaig enamorar-me de tu, va ser una decisió meva. La protagonista del meu enamorament era jo, però no podia enamorar-me de tu sense tu.
Igualment passa en l'experiència d'universalitat: no podem enamorar-nos de l'Univers sense l'Univers. I l'Esperit és com l'ànima de l'Univers, que està també en cada un de nosaltres, si l'acceptem, és clar.

Juli
Però vosaltres, quan parleu d'això de l'esperit, us referiu a una cosa transcendent! O no?

Magda
Depèn de com s'entengui això de "transcendent". En tot cas, per a mi, no es tracta d'una transcendència vertical sinó horitzontal: anar obrint-nos a horitzons cada vegada més amplis: del jo tancat al nosaltres; del nosaltres al tots; i del tots al Tot.

Bet
Això m'agrada! Potser també jo he "rebut" una mica de “esperit”...