Festa de la SS. Trinitat. C.

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

TERTÚLIA

Víctor
Suposo que avui es llegeix aquest evangeli perquè parla del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant; i és que avui és la festa de la Santíssima Trinitat. Però, si us he de ser sincer, això de la Trinitat −algú diu que és molt important− ho trobo força complicat. Ja ho sé que és un misteri, però... ¿Com pot ser que ens diguin que en Déu hi ha tres persones realment distintes; que cada una d'elles és Déu, i que no siguin tres Déus?

Bet
Bé: no seré jo qui t'ho expliqui. Però a mi m'ha ajudat allò que vas dir tu, Magda, l'altre dia. Allò del jo-tancat que pot passar a ser nosaltres, i després tots, i després Tot. Jo encara estic al primer pas: del jo-tancat al nosaltres. Però veig que la cosa ha d'anar per aquí. Ara començo a intuir que allò del carreró sense sortida... té sortida. No m'ho feu explicar, però avui quan llegia l'evangeli tenia la impressió que hi connectava. No ho sé... Trobo que les frases tenen sentit: això del "defensor que porta a la veritat sencera" o allò de "tot el que és del Pare és meu"... I allò que diu al començament: "Tinc encara moltes coses per dir-vos, però ara no les podríeu entendre". És exactament el que em passa a mi!

Juli
Jo no corro tant com tu. Encara estaria als preludis del primer pas, allò del jo al nosaltres. D'entrada, no veig com es pot fer aquest pas. Un jo és un jo, i és essencialment tancat perquè, si no és tancat, ja no és un jo. Però, per altra part, penso en l'experiència de casa amb tu, Bet, i les nenes. Som quatre, però em sembla que, d'alguna manera, finalment hem aconseguit de ser un nosaltres, i sense rebaixar el jo de ningú; al contrari!!! Això sí que és un misteri per a mi: ser, els quatre, un nosaltres sense perdre res del propi jo, i sense disminuir en res el jo dels altres. És més: em sembla que sense vosaltres jo no seria jo.
Això també ha canviat la meva relació amb alguns malalts. Veig clarament que hi ha malalts que ho són perquè el seu nosaltres està malalt. També hi ha malalts que ho són simplement perquè no se senten part de cap nosaltres. Sovint em venen ganes d'acostar-m'hi, però no puc. No puc perquè estan tancats; o perquè em destruirien; no perquè siguin dolents sinó perquè el seu jo-tancat és com un forat negre que ho engoleix tot...
Recordo la nostra relació, al començament, entre tu, Bet, i jo. T'estimava de debò, però jo era com un forat negre per a tu. Em va costar descobrir-ho. Te'n recordes?

Bet
Bé: al començament, érem dos forats negres. I quan van arribar les nenes ens va tornar a sortir aquesta tendència a ser forats negres: a nosaltres i a elles. Quina sort que hem tingut de superar-ho!
No us ha passat també a vosaltres, alguna cosa semblant?

Magda
Els nostres encara són petits. Ells només són forats negres de baixa intensitat, de moment. Ho suportem bé, eh Víctor? Potser el fet de ser bessons els fa menys exigents. Sempre han estat junts, i d'alguna manera ja es complementen entre ells.

Víctor
... És realment sorprenent: jo us vinc amb un problema religiós insoluble per mi, i vosaltres em sortiu amb el mateix problema ben "domesticat" i solucionat!...

Bet
Solucionat, no. Tot just estem al primer pas. Ara falten encara el segon i el tercer: del nosaltres al tots, i del tots al Tot. Sentir-se nosaltres amb tots els vivents sense perdre res del nosaltres particular... Intueixo que ha de ser meravellós, però no sé ni com posar-m'hi.

Magda
Doncs a mi em sembla que, almenys tu, Juli, ja hi estàs ben ficat. M'ha impactat molt el que has dit que et passa amb els malalts. Intentar d'acostar-hi; ser d'alguna manera el nosaltres que necessiten, i que els podria curar... Jo no ho sabria fer. 

Juli
I jo tampoc. Per això us deia l'altre dia que, en la meva professió, és freqüent allò del carreró sense sortida. La primera cosa que he hagut d'aprendre és que "no hi ha malalts sinó persones". I aquestes sovint no necessiten tant de metges com d'amics. Però també n'hi ha molts a qui resulta més fàcil posar-se en mans de metges que fer amics. Per això venen a nosaltres. I aquest és el meu problema!