BAPTISME de Jesús.

 EVANGELI. (Lluc 3,15-16.21-22).

En aquell temps,

la gent que vivia en l’expectació

sospitava si Joan no fóra potser el Messies.

Ell respongué dient a tothom:

«Jo us batejo només amb aigua,

però ve el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat.

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.»

Un dia que tot el poble es feia batejar,

Jesús també fou batejat.

Mentre pregava,

s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant

en figura corporal com un colom,

i una veu digué des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut.»

TERTÚLIA.

Bet
Si Jesús, com dius sempre tu Magda, representa la Humanitat, les paraules “Tu ets el meu fill, el meu estimat...”, serien dites per a tothom?

Magda
Em sembla que sí; però ho matisaria una mica. La filiació dels humans en relació a Déu té caràcter adoptiu: no som fills per naixement o per naturalesa sinó per adopció. I l’adopció comporta la lliure acceptació de part dels adoptats, d’acord amb la seva capacitat de decidir.

Víctor
Tot això em sembla un llenguatge molt jurídic i complicat. Sembla com si Déu no podés fer el que vulgui... Si ens fa fills, som fills.

Bet
Això que dius tu, Víctor, encara ho entenc menys. Parles com si haguéssim de ser fills per decret. Jo, de petita, em considerava cristiana i, per tant, deuria ser “filla de Déu”. Després vaig adonar-me que tot això no s’aguanta, i estic contenta d’haver-ho deixat. I no sento cap “pare celestial” que em reclami...

Juli
Perdoneu que m’hi fiqui (perquè ja sabeu que totes aquestes qüestions em queden molt lluny). Jo no necessito ni “déus”, ni “pares”, ni ser “fill” de ningú (fora dels meus pares naturals, és clar). I és ben cert que els nostres pares naturals no ens van pas demanar permís per posar-nos al món. Això de l’adopció, que deies tu Magda, ho trobo interessant. Seria bo que, a una certa edat, cada fill tingués una xerrada amb els pares per decidir, des de la independència de cadascú, si s'adopten o no; és a dir: decidir quina mena de relació hi haurà entre ells a partir d’aquell moment, i per a quant temps. Perquè, tal com està ara, hi ha molts abusos per les dues parts. De vegades sembla com si ser pare comportés firmar un xec en blanc i per a tota la vida a favor d’algú que no saps ni com serà. I això no pot ser!

Víctor
Ara marxem del tema. Una cosa són els nostres problemes de pares i una altra cosa és la religió.

Magda
Jo també crec que són coses diferents, però la qüestió de fons és semblant. Això que ha dit en Juli ho trobo molt interessant, i em resulta un llenguatge molt aclaridor. Jo diria que, aplicant-ho a l’evangeli d’avui, la figura de Joan (el Baptista) representa el fill abans d’aquesta conversa decisòria amb els pares; i la figura de Jesús representa el fill després que, en la conversa decisòria, ha donat una resposta positiva.
Cal reconèixer que també és possible una resposta negativa. En aquests casos, no podria ser realitat allò que preguntaves tu Bet, de si som o no  “fills” per força.

Bet
Tu creus que, per exemple jo, o en Juli, hem donat una resposta negativa?

Magda
No; no penso això!!! Algú pot ser molt “religiós” i respondre negativament, i algú pot ser molt “ateu” i respondre positivament. Com parlàvem fa uns dies, la religió pot ser superstició o idolatria nascudes d’una actitud tancada; però també pot no ser-ho. I l’ateisme pot ser superació de la superstició i de la idolatria, des d’una actitud oberta; però també pot no ser-ho. Unes mateixes formes poden ser expressió d’actituds contràries. De fet Jesús va ser condemnat tant per religiosos sacerdots com per incrèduls pagans. En aquesta qüestió cal anar més a fons; cal arribar al cor.

Víctor
El cor no el veu ningú; i, a més, l’enganyem fàcilment...

Bet
L'enganyem si el volem enganyar! Quan vaig deixar-ho tot, va ser per no enganyar-me més. Per coherència amb mi mateixa. En el fons, per a mi, era una qüestió de fidelitat.

Magda
Fidelitat envers qui, o envers què?...

Bet
No ho sé... Fidelitat amb mi mateixa...

Magda
Jo no entenc això de fidelitat envers nosaltres mateixos...  Crec que, si parlem de fidelitat, és perquè anem més enllà de nosaltres mateixos. Quan la nostra fidelitat té un horitzó més enllà de nosaltres mateixos, expressa una actitud d’obertura, d’atenció a la realitat, al món,... És el contrari del tancament en el propi Jo.

Juli
Estic molt d’acord amb tot això. I ho aplicaria a nosaltres mateixos. Tu, Bet, sempre has dit que havies deixat tot això de la religió per fidelitat: la que sigui. A tu, Magda, t’interessa l’evangeli perquè hi trobes la teva manera de ser fidel. Tu, Víctor, practiques la religió també per fidelitat. I jo... si m’ho permeteu, diria que sóc ateu per fidelitat; per fidelitat a la vida! O, per dir-ho amb paraules de Nietzsche: Sóc ateu per “fidelitat a la Terra”.

Víctor
No sé, no sé...  Em pregunto si tot això que dius tu, no es podria dir també fent servir les mateixes paraules de l’evangeli que hem llegit, només canviant-les una mica. Podríem dir que per a tu, Juli, és com si fos la Terra qui et diu: “Tu ets el meu fill estimat...”; i a tu, Bet, és la Sinceritat qui et diu: “Tu ets la meva filla estimada...”. Tu, Magda, sents que t’ho diu el mateix Evangeli; i a mi...  jo no sé... No sé ben bé qui em diu “fill”...; però... em sento “fill”...

Bet
¿Amb això vols dir que tots nosaltres, de fet, som iguals?

Víctor
Depèn.  Som molt diferents perquè són diferents les veus que sentim. Però tots hem decidit el mateix: escoltar. Escoltar i escoltar-nos. És el que estem fent aquí, no?

Bet
Crec que no ha estat cap mala idea això d’aquestes TERTÚLIES...
A mi m’estan resultant molt... interessants.