Diumenge 2 de Pasqua. C.

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa amb les portes tancades

per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir:

«Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats,

els quedaran perdonats,

(però mentre no els perdonareu,

quedaran sense perdó.»)

Versió alternativa d’aquest parèntesi:

en aquells en qui els reprimiu (els pecats),

hi quedaran reprimits.

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.»

No siguis tan incrèdul.

Sigues creient.»

Tomàs li respongué:

«Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu:

«Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut,

tingueu vida en el seu nom.

 TERTÚLIA.

Juli
Sobre això de les aparicions, no hi entenc res, i per tant no m'hi fico. Però sobre els "pecats", sí que hi entenc, i ho trobo una solemne bestiesa. El famós complex de culpabilitat... Més destructiu del que molts pensen. I vosaltres, els religiosos, el fomenteu massa.

Víctor
És cert: nosaltres, a missa, sempre comencem demanant perdó dels pecats. Però no per cap complex de culpabilitat sinó perquè sempre hi ha coses a corregir. Jo penso que perdonar i sentir-se perdonat és una cosa sana.

Bet
Perdonar i sentir-se perdonat... Què vol dir això? Perdonats, de què? Quan anava a missa, sempre em parlaven de pecat. Tot era pecat! Parlar, a l'església, era pecat; tocar-se el cul era pecat; mirar figures despullades era pecat; no resar quan anaves a dormir era pecat; desobeir la mare era pecat; menjar carn segons quins dies era pecat; cantar durant el divendres sant era pecat;... I després, havies de confessar-te’n! La primera vegada que vaig deixar-ho tot, vaig sentir-me tan culpable que, abans d'un mes, vaig confessar-me'n. Però allò era inaguantable, i vaig deixar-ho definitivament. Ara visc molt més tranquil·la!

Víctor
Cada persona és cada persona. Jo hi he viscut sempre de tranquil. I pensar de tant en tant si has fet res malament em sembla un exercici que ajuda a veure i corregir els propis defectes. Perquè a vegades podem fer alguna cosa dolenta sense adonar-nos-en.

Juli
No hi ha "coses dolentes"! Aquesta és la gran equivocació: pensar que hi ha coses dolentes. La única cosa dolenta és fer mal a algú. L'únic "pecat" és la injustícia, i no perquè ofengui cap Déu sinó perquè fa mal a una altra persona. Les coses són només això: "coses". En si mateixes, no són ni bones ni dolentes.

Magda
No entenc pas què discutiu, perquè em sembla que, en el fons, esteu dient el mateix. Tu, Bet, has recordat quan eres petita; i és veritat que quan som petits ens solen dir que hi ha coses dolentes que no s'han de fer, i coses bones que s'han de fer. És una manera d'educar que, potser, abusa una mica, com dius tu, Juli, del complex de culpabilitat. Jo no vaig ser educada en cap religió, i em parlaven d’una manera semblant. Però a mesura que ens fem grans, tots anem canviant. El mal de la religió seria que impedís fer-nos adults. No ho sé si ho volen o no les religions; però, en tot cas, la invitació a fer-se adult és el que jo trobo en els Evangelis.

Bet
A mi, la religió no em va ajudar mai a ser adulta.

Magda
D'acord, Bet. Però tampoc t'ho ha impedit, perquè, de fet, bé has decidit ser adulta.
Aquest punt és important: ser adult s'ha de decidir. Els pares, la gent gran, les autoritats, els poderosos... tenen tendència a mantenir-nos infantils, perquè sembla que així serem més dòcils, i tot serà més fàcil. Però a tots ens arriba un moment en què veiem clar que hem de decidir ser adults.
És cert: no tothom ho fa; o no som adults en tots els àmbits, perquè a vegades preferim la comoditat de l'infantilisme.

Juli
Em sorprèn això que dius, que l'evangeli invita a ser adults. L'evangeli és una religió, i totes les religions  −o almenys el seus dirigents− fomenten el complex de culpabilitat per fer-se obeir.

Víctor
A Jesús el van condemnar els dirigents precisament religiosos. Si, a l'Església, alguns dirigents han caigut en aquest error, ha estat contradient l'Evangeli. I si a tu, Bet, et passava tot això que dius, em sembla molt bé la decisió que has pres. A mi, almenys fins ara, no m'ha anat així. I estic d'acord també amb tu, Juli: res no és pecat si no fa mal als altres.

Bet
Però vosaltres parleu del pecat no perquè faci mal als altres sinó perquè dieu que ofèn a Déu. I com és pot ofendre Déu, suposant que existís?

Víctor
Dona: directament, és clar que no es pot ofendre Déu. Però, si Déu estima els humans, fent mal als altres, també l’ofenem a Ell. Jo penso que sempre que fem alguna cosa contra la Vida, ofenem també Déu. Per això demano perdó. Com també demano perdó moltes vegades a la meva dona: per un descuit, una badada, un imprevist... Tu mateixa, alguna vegada, ens has demanat perdó perquè arribaves tard..., o simplement quan ens ve tos...

Juli
De totes maneres, és molt sospitós això que feu vosaltres: fas un mal, et confesses, i ja està. Aquí no ha passat res: tot queda "perdonat". Ho trobo... ho trobo poc net.

Víctor
No funciona com dius, tu! Quan ofens algú has d'assumir-ne les conseqüències. Si, per exemple, has estafat algú o has robat, ho has de tornar, per a ser perdonat.

Bet
Doncs, així: de què serveix, confessar-se?

Víctor
Servir, servir... no deu servir per res. Però t'ajuda a sentir-te millor, a superar el sentiment de culpabilitat (que també existeix!), a sentir-te en sintonia amb el món, amb la gent...

Magda
El relat d'avui és molt explícit en aquest sentit. Jesús alena sobre els deixebles perquè rebin l'Esperit Sant. Esperit sant vol dir la voluntat creadora de Déu. Els humans també ens sentim "creadors". Però podem "crear" en sintonia o en contra de la resta de la creació. Sentir-se en sintonia amb el procés de la Vida dóna equilibri i optimisme a la nostra vida personal. En canvi, quan som injustos anem contra el procés de la Vida, com deies tu, Juli. En el llenguatge religiós, els religiosos en diuen "pecat". Insisteixo: en el fons, tots diem el mateix.

Bet
No, no, no! No diem el mateix. Bé: potser sí ara nosaltres diem el mateix, però això no és pas el que diuen els capellans! Ells primer diuen que tots som pecadors, i després et  diuen que només ells et poden perdonar els pecats! Això és una estratègia perversa!

Víctor
Això ja ho ha explicat la Magda: potser passa quan som petits! Però creixem. I els que anem a missa, també podem créixer!

Magda
Jo no sé què diuen els capellans. Jo només puc parlar d'allò que trobo als Evangelis. Els Evangelis enlloc parlen de capellans o d'això de confessar-se. L'Esperit sant, segons els Evangelis, és per a tothom. Una altra cosa és que tothom l'accepti o no.

Víctor
Per a tothom, potser no. L'evangeli parla dels deixebles de Jesús.

Magda
D'acord... Però, ¿qui és "deixeble de Jesús"? ¿Podria dir-se de tothom qui acull el seu esperit?! Dit d'una altra manera: Si Jesús representa l'home en sintonia amb la Vida, de tothom qui sintonitzi amb la Vida se’n podria “deixeble de Jesús”.

Juli
Jo intento estar, més o menys, en sintonia amb la vida, però no vull que ningú em consideri "deixeble" ni de Jesús ni de ningú.

Magda
D’acord, Juli. El llenguatge també és important. I cadascú té dret a ser considerat com ell vol.