Diumenge 4 de quaresma. Any C.

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos 

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

TERTÚLIA.

Víctor
Aquesta és una de les paràboles més boniques i cèlebres dels  Evangelis.

Bet
Un dia, quan vaig deixar d'anar a la parròquia i a missa, em vaig trobar el mossèn, que ens coneixem molt, i, parlant, em va dir que jo era un xic com el fill pròdig; però que si mai volia tornar, seria molt ben rebuda.
He de reconèixer que em va saber greu que m'ho digués. El fill pròdig va reclamar l'herència; en canvi jo no havia reclamat res de res...

Víctor
La paràbola no parla només del fill que marxa sinó també del fill que es queda. I el pare té més problemes amb aquest que amb el que va marxar i tornar.

Juli
¿Vols dir que la queixa és sobretot per als que continueu anant a missa?

Víctor
No crec. Hi ha moltes maneres d'anar a missa. Jesús, amb aquesta paràbola, es dirigeix als fariseus i mestres de la llei que murmuraven d'ell perquè acollia els pecadors.

Bet
Però, per a vosaltres, els que no anem a missa som pecadors...

Víctor
Mira, Bet: segurament te’n recordes: a missa, el primer que fem és demanar perdó pels nostres pecats. Si algú es pensa que els pecadors són els altres... doncs sí: aquesta paràbola aniria per ell. Però no crec que això passi gaire avui dia...

Magda
El meu cas és diferent. Jo no em vaig trobar amb la Religió fins que vam festejar amb en Víctor. Abans, mai havia pres els Evangelis com uns llibres religiosos. Simplement els veia com uns escrits on hi trobava, i hi trobo, un gran contingut humà. Per exemple, aquesta paràbola d’avui: jo no hi veig tant la qüestió dels germans com la sorprenent figura del Pare.

Juli
Per què et resulta sorprenent, el pare aquest?

Magda
És allò que, fa uns dies, dèiem de les "presències". (Diumenge 5 de durant l'any). Aquí, en  la figura del Pare, jo hi veig sobretot una presència: una presència que no "omple" ni anul·la cap "buit". Ni tant sols impedeix que altres coses "omplin" l'espai que deixa lliure. El Pare reparteix l'herència als dos germans quan un d'ells la reclama; deixa marxar al qui vol marxar; deixa que es quedi el qui vol quedar-se, encara que no es consideri gaire "fill seu”. Acull el fill petit quan torna sense demanar-li explicacions; aprofita la "filiació" que encara conserva el fill gran perquè pugui "retrobar" el seu germà;...

Víctor
Aquest Pare representa Déu.

Magda
És possible. De fet, és una imatge coherent amb el nom que la Bíblia fa servir per parlar de Déu: "Jahvé", que literalment vol dir "Jo sóc el que hi sóc", és a dir: El Present.

Bet
Perdona, Magda: però... és que no t'acabo d'entendre. Sempre dius que no ets religiosa, però parles de Déu com si hi creguessis! Tu, hi creus o no hi creus, en Déu?

Magda
Penso, Bet, que aquesta és una mala pregunta perquè, fos quina fos la resposta, no significaria absolutament res. Si et respongués que sí, què et diria de nou si ni tu ni jo no hem vist mai Déu? I si et digués que no, a què diria que no?
Mira, Bet: de Déu jo no en sé res de res. Tampoc sé quin sentit pugui tenir, aplicada a Ell, la paraula "existir". Quan parlo de "presència" no estic parlant "de Déu" sinó de mi mateixa. Seria una mica com quan parlem dels colors. Existeixen o no existeixen, els colors? Els colors no estan en les coses; estan només en els nostres ulls quan mirem objectes suficientment il·luminats. Són sensacions. Per una persona cega o daltoniana, els colors no existeixen en absolut. Semblantment, quan parlo de Déu, expresso la meva actitud de fer en mi un "buit", un espai per a possibles presències. I no és que intenti "omplir-me" amb aquestes presències, perquè les vertaderes presències no “omplen” el nostre buit sinó que creen més espai per a noves presències.

Bet
Continuo sense entendre't. L'exemple dels colors m'ajuda a imaginar-ho una mica, però...
Podries posar més exemples?

Magda
N'hi hauria molts. Podríem dir-ho de les paraules. Quan poses la ràdio pots sentir paraules. Existeixen les paraules? Les ones magnètiques que ens envolten per tots costats, no són "paraules". Però, si engegues la ràdio, per a tu existeixen realment les "paraules". Si no connectes la ràdio o ets sorda, per a tu les paraules no existeixen. I tampoc, si no entens la llengua en què parlen. Pots sentir fressa, però no "paraules". Si per comptes d'una ràdio connectes un oscil·loscopi, podràs veure llumetes, però no són "paraules".
Els germans del relat que hem llegit, cadascú es "defineix" només per referència al pare. Però la presència del pare és de tal manera que fa adonar-los que "ell no existeix" si no fan en ells un "buit" per acollir el germà. "El teu germà ha tornat".
Usant un llenguatge religiós, potser es podria dir: "Déu només existeix per a qui està obert a la germanor".  O al revés: "Per a qui no està obert a la germanor, Déu és només un ídol".
Per a mi, "parlar de Déu" és com posar la ràdio; és fer un "buit" per acollir-hi les presències que arribin. Després, que m’arribi o no una sintonia, ja no depèn de mi; ni el què ni el com de la sintonia. Jo només hi poso el “buit”.

Bet
Però això que dius, si ho entenc, pot passar també sense haver de parlar de Déu.

Magda
D'acord, al cent per cent.

Juli
Perdoneu. Ara a mi ja se m’han fos els ploms...  
Anem pel sopar?