dijous, 6 de juny del 2013

Diumenge 10. Any C.



Diumenge 10. Any C.

EVANGELI (Lluc 7,11-17)
En aquell temps
Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm.
L'acompanyaven els deixebles i molta gent.
Quan s'acostaven a l'entrada del poble
es trobà que duien a enterrar un mort,
fill únic d'una mare viuda.
Molta gent del poble acompanyava la mare.
Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué:
«No ploris».
El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt.
Els qui el portaven s'aturaren,
i ell digué: «Jove, aixeca't».
El mort es posà assegut i començà a parlar.
I el Senyor el donà a la seva mare.
Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.
La gent deia:
«Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta».
Deien també: «Déu ha visitat el seu poble».
Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia
s'escampà aquesta anomenada de Jesús.


TERTÚLIA
Juli
Ja em perdonareu: però jo penso que, relats com aquest, poden fer més mal que bé. D'acord: és molt bonic això de ressuscitar morts;... però imagineu que llegeixen això uns pares que han perdut el seu fill o la seva filla. Com es sentiran? Quines preguntes es faran?
En la meva professió, la cosa més dura és certificar la mort d'algú; però quan es tracta de joves, resulta realment terrible.
Víctor
Ben cert: ha de ser terrible per a uns pares la mort d'un fill. Però precisament aquest relat deu voler donar esperança en aquests casos.
Bet
Això no dóna esperança de res! Només pot "donar esperança" als qui no la necessiten! Jo estic d'acord amb en Juli: si algú es troba en aquestes circumstàncies, aquest relat li fa més mal que bé. Tenim uns amics que van passar per això... Tenia 16 anys la seva filla! Es van enfonsar. I continuen enfonsats. No ho superen.
Juli
No ho superen ni ho volen superar. I jo ho entenc: estar enfonsats és per a ells una manera d'estar més a la vora de la seva filla. Mai ningú no mor tot sol! Quan mor algú jove, els seus pares moren també una mica −o molt− amb ell. Tenen dret a portar-se així.
Bet
Al principi nosaltres intentàvem animar-los; però després vam veure que havíem de respectar aquesta manera de reaccionar. Com ha dit en Juli, és la seva manera d'estar més a prop de la seva filla.
Magda
Tenen altres fills?
Bet
Una filla més gran, ja casada i amb un fill. Per a ells és diferent. Però els ha provocat molta por. Diuen que si els passés una cosa així, ells no se'n sortirien...
Magda
Tu, Juli, has dit una cosa que m'ha afectat molt: mai ningú no mort tot sol. Penso que això és exactament el que també ens vol dir l'evangeli d'avui. Encara que l'evangeli ho diu al revés: mai ningú no viu tot sol. Em sembla que els evangelis ens obren a una manera diferent de veure la vida i la mort. Per als evangelis, només està realment mort qui vol viure sol. Igualment només està realment viu qui decideix viure en comunió. La comunió és viure; la soledat és mort.
Bet
Jo penso, Magda, que, per desgràcia, les coses funcionen al revés de com tu dius. És la mort que ens enfonsa en la soledat més absoluta. La mort trenca i anul·la aquesta comunió de què tu parles.
Magda
No et vull pas contradir, Bet. No sé pas com ens ho agafaríem en Víctor i jo si ens passés com als vostres amics. El que jo deia, no ho dic pas jo: és el que em sembla que diu l'evangeli. Repeteixo: no sé pas com reaccionaria jo en una situació així. Però m'arrapo a aquesta idea de que allà on hi ha comunió hi ha vida, de manera que la mateixa mort física pot ser viscuda en un marc de vida. En el relat que hem llegit, en la meva opinió, el punt central és quan diu que Jesús va donar el jove a la seva mare. Jesús no parla al jove com a mort a qui vol ressuscitar sinó com a fill separat de la seva mare. Dóna la impressió que, separats, fill i mare són morts; en canvi, retrobats, els dos viuen, i són expressió de vida per a tothom. Déu ha visitat el seu poble, reconeixen tots.
Bet
No sé. Continuo pensant que això només consola als qui no s'hi troben.
Juli
Jo no sé què pensar. En la meva feina m'he trobat de tot. És cert: també m'he trobat amb gent que, sembla, no creuen en la mort. No sé si és perquè són incapaces d'acceptar-la o perquè tenen aquesta fe que dius tu, Magda. Em resulten sorprenents; i a vegades fins i tot irritants. Quan es tracta de malalts que pateixen molt, em sembla normal que es parli de la mort com d'un alliberament. Però parlar així, quan podrien portar una vida normal... és incomprensible. Recordo un cas: la morta tenia trenta set anys! "El món era massa petit per a ella. Ara treballarà més còmoda" −repetia la seva mare. Quina bestiesa! Ara no farà res de res dels molts projectes que tenia!
Víctor
Potser depèn de quins fossin aquests projectes. Si eren projectes sobre el món, aquests els anem tirant endavant entre tots, inclosos els difunts. Així ho crec, jo.
Juli
De fet, alguns dels projectes que ella va començar ara continuen amb més gent. Però ella no ho pot veure. I estaria tan contenta de veure-ho...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada