Diumenge 27. Any C.

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

En aquell temps, els apòstols digueren 

al Senyor:«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

TERTÚLIA

Juli
"Doneu-nos més fe". Trobo molt estranya aquesta petició dels apòstols. Jo sempre havia entès que això de la fe depèn de cadascú. Els que teniu fe és perquè heu decidit tenir-ne. I també heu decidit si en teniu poca o molta, en una religió o en una altra...

Víctor
No. Les coses no són tan senzilles. Potser vistes des de fora, ho poden semblar; però des de dintre no és tan fàcil. Jo no he decidit mai creure o no creure. En realitat no sabria ni imaginar-me com a no-creient. Sí: podria fer com tu, Bet, i deixar de practicar... Però creure o no creure és una altra cosa. ¡Si a cada moment experimento que la meva vida no acaba ni comença en mi, com podria viure com si tot depengués de mi! ¿Tot depèn de la casualitat? ¿I qui és, aquesta senyora?...

Bet
Però tu continues anant a missa perquè vols. Per comptes d'anar a missa, podries anar a una mesquita, o a una sinagoga... o a trobades d'espiritisme! O no anar enlloc. Ets tu qui decideix!

Víctor
Sí. I podria parlar xinès, o alemany o holandès... Però parlo català, i aquesta és la llengua amb què penso, perquè he nascut aquí. Però jo no he decidit néixer aquí. I si vull servir-me d'una altra llengua, he de traduir.
La religió de cadascú és com la llengua. Pots parlar com vulguis, o no parlar. Però la llengua-base no la tries. T'hi trobes. Forma part de tu mateix.

Juli
D'acord; d'acord. Però en tot cas, no entenc que algú demani que "li donin més fe".

Magda
És força freqüent, en persones religioses, entendre la fe com un poder o una força que permet fer coses difícils o impossibles. En aquests casos, la fe està barrejada amb superstició (si no és pura superstició!). Segurament hi ha una mica d'això en la petició dels apòstols. De fet la resposta de Jesús els deixa entendre que, de fe, no en tenen gens. I posant-hi una mica d'ironia, els diu que, només que en tinguessin una mica-mica, podrien "divertir-se" fent coses tan espectaculars com trasplantar moreres al mar.

Víctor
Sembla que Jesús vol explicar això de la fe posant com exemple el comportament dels criats d'una casa. Però no hi veig la relació. Per altra part, és molt sorprenent que digui que ens hem de sentir "servents inútils". Ho trobo un llenguatge inapropiat, que no lliga amb l'Evangeli.

Magda
El moll de l'os de l'evangeli és saber i assumir que Déu ens fa fills. I en això consisteix la fe. La relació pare–fill té caràcter de do, perquè comença amb la llibertat del pare. Però pot passar que, a vegades, no acceptem ser fills, i preferim "relacionar-nos" amb el pare com a servents. En aquest cas, també podem pretendre que "se'ns pagui" pels nostres serveis amb més "fe", entesa com a "poder".

Bet
Jo, quan encara anava a missa, recordo que es va posar molt malalta una amiga meva, i jo pregava molt perquè es curés. I també demanava tenir més fe, perquè em deien que, com més fe tens, més es compleix allò que demanes. Però, res: la meva amiga es va morir. D'això ja fa força temps...
Va ajudar molt a que perdés la fe en la fe. Això de la fe és una enredada...

Magda
No voldria ficar-me en la teva interioritat, que vull respectar del tot. Però tu mateixa ho has dit molt bé: has perdut la fe en una fe "teva", que imaginaves com a "poder". Personalment penso que això és un pas endavant per part teva, perquè la fe-poder no és realment fe, i tu ja te n'has alliberat. En canvi, a pesar del que dius, no estic segura de que no tinguis aquella fe de què parla l'evangeli. La fe de l'evangeli es pot expressar de moltes maneres. Pot expressar-se amb fets, i sense paraules. Dius que no creus en Déu com a pare, però, en canvi, altres vegades has dit (i la vostra manera de viure ho corrobora) que creus en la vida. I no et sents pas "serventa" de ningú, perquè, com vas dir fa uns dies, la llibertat és la "moneda perduda que tu has retrobat".

Víctor
Potser aquest evangeli, com ja passava amb aquell altre del Fill Pròdig, ens vol dir que, si ens empenyem en ser "servents", ens hem de considerar inútils i sense cap mèrit. En canvi la fe consistiria en acceptar de ser "fills". Com a fills, ja no val allò de "amb mèrit" o "sense mèrit"

Bet
Si fóssim fills, Déu ens tractaria millor!

Juli
Bé... Altres vegades hem dit que els pares sabem millor que els fills allò que realment els convé. I, en el fons, això és el que intueixen ells mateixos. Els creients haurien d'estar convençuts que allò que els passa és el millor per a ells...
Jo no sóc creient, ja ho sabeu; però he de reconèixer que, a vegades, m'aniria bé. Penso que deu tenir els seus avantatges...