Diumenge 28. Any C.

EVANGELI. (Lluc 17,11-19).

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem,

passava entre Samaria i Galilea.

Al moment que entrava en un poblet

li sortiren deu leprosos,

que s’aturaren un tros lluny i cridaren:

«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»

En veure’ls Jesús els digué:

«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra.

Un d’ells, quan s’adonà que estava bo,

tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits,

es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra

i li donava gràcies.

Era un samarità.

Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats?

On són els altres nou?

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»

Llavors li digué:

«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

TERTÚLIA

Juli
Aquí em sembla que Jesús es queixa sense raó: es queixa dels nou leprosos que van a trobar els sacerdots −exactament com ell els havia indicat− i en canvi felicita l'únic que no hi va, i que torna enrere. En què quedem?...

Víctor
I, a més, trobo molt sorprenent que Jesús els digui que vagin a veure els sacerdots, perquè precisament aquests són els seus enemics que, un cop arribat a Jerusalem, el condemnaran i el faran matar!

Bet
Potser intentava congraciar-se amb ells...

Magda
No ho crec. A mi em sembla que aquest contrast és per posar de manifest la diferència entre la "curació" que podien certificar els sacerdots, i la "salvació" que ofereix Jesús.

Bet
Però, qui "cura" els leprosos: Jesús o els sacerdots?

Víctor
Dona: és evident que els cura Jesús!

Bet
Oh, el relat no ho diu pas!

Magda
Segons el relat, es curen pel simple fet de posar-se en camí cap als sacerdots. Aquí, em sembla, la lepra és utilitzada com a símbol de la marginació, ja que els leprosos, per llei, havien de viure apartats de la gent. Però, més enllà de la lepra real, hi ha altres formes de marginació autoinduïdes.

Bet
Què vols dir?

Magda
Pensa en la nostra societat. ¿Tots els marginats són marginats per la societat? ¿No hi ha molts marginats que s'han marginat ells mateixos perquè −sobretot en una societat tan estructurada com la nostra− la marginació té els seus "avantatges"?
Els leprosos, quan veuen Jesús, li demanen que s'apiadi d'ells. Han vist en ell, que va cap a la "capital", un possible "capitost". Jerusalem és la "capital". El que li demanen realment és que lideri el seu moviment de protesta; que faci de la seva automarginació una bandera per canviar la societat segons els ideals d’ells. Però els ideals dels leprosos no són els de Jesús. Per això Jesús els despatxa dient-los que vagin a trobar els sacerdots, que representen la societat establerta. Això els "cura" de la marginació. Però, excepte el samarità, no saben descobrir res més en la persona de Jesús. Només el samarità, que és un marginat de debò, descobreix, en la curació del grup, la novetat de Jesús, i torna enrere.

Víctor
Em sembla molt rebuscada, aquesta explicació.

Juli
No sé si és "rebuscada", però expressa una gran veritat. Això dels automarginats que busquen un líder, em fa entendre moltes coses que passen avui.
Però, si com dius tu, Jesús refusa convertir-se en líder, ¿com és que els cristians en parlen sempre com el seu capo?!

Víctor
Aquest és un punt que se m'ha tornat problemàtic per "culpa" d'aquestes tertúlies que fem. Perquè, és veritat: en les homilies i sermons, sempre ens parlen de Jesús com si fos el nostre líder, el model a seguir, el mestre que s'ha d'escoltar... Però de fet, ¿on el trobes realment aquest líder? ¿On pots sentir-lo, escoltar-lo o fer-li consultes?... En la pràctica, Jesús no té absolutament res de líder. Els líders, en tot cas, serien els capellans, o el Papa,...

Magda
Jo crec que aquesta és la gran novetat de Jesús. Al samarità que torna cap a ell li diu tres coses molt significatives:
 
1ª. Aixeca't!
Jesús no vol gent postrada als seus peus. No és el líder que cal venerar i obeir. Ell és l'Home, i la trobada amb ell comporta que acceptem de "humanitzar-nos". Queda exclòs convertir-se en súbdits.

2ª. Ves.
No li diu queda't amb mi, segueix-me, sigues dels meus,... "Ves". Tens, com jo, un camí a fer, que és el teu camí. Fes-lo.

3ª. La "teva" fe t'ha salvat.
No t'he salvat jo perquè sóc el líder, o un superhome, o un enviat de Déu... La teva fe, veient en mi el projecte de Déu sobre els Humans, t'ha salvat. T'ha salvat no solament de la lepra sinó, i sobretot, de la necessitat de tenir líders, o de reconèixer-los.

Víctor
Em penso que començo a entendre. Com a líder, o messies, o rei, o mestre,... Jesús va ser portat a la Creu, i allà està. L'escàndol de la Creu és molt més que un escàndol; és el capgirament de la dinàmica "normal" de la societat! Busquem líders per identificar-nos amb ells; ens els fem necessaris per poder projectar en ells aquelles esperances per a les que no volem lluitar directament, o per acusar-los a ells de les "frustracions" que no volem superar. Hem convertit Jesús en un superhome per estalviar-nos la tasca de fer-nos realment humans. "La teva fe t'ha salvat"...
A l'inrevés de com jo pensava!!! 

Diumenge 27. Any C.

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

En aquell temps, els apòstols digueren 

al Senyor:«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

TERTÚLIA

Juli
"Doneu-nos més fe". Trobo molt estranya aquesta petició dels apòstols. Jo sempre havia entès que això de la fe depèn de cadascú. Els que teniu fe és perquè heu decidit tenir-ne. I també heu decidit si en teniu poca o molta, en una religió o en una altra...

Víctor
No. Les coses no són tan senzilles. Potser vistes des de fora, ho poden semblar; però des de dintre no és tan fàcil. Jo no he decidit mai creure o no creure. En realitat no sabria ni imaginar-me com a "no-creient". Sí, és cert: podria fer com tu, Bet, i deixar de practicar... Però creure o no creure és una altra cosa.
Mireu: a cada moment experimento que la meva vida no acaba ni comença en mi... ¿Com podria viure com si tot depengués de mi? A mi m'és impossible creure en la casualitat! 

Bet
Però tu continues anant a missa perquè "vols". Per comptes d'anar a missa, podries anar a una mesquita, o a una sinagoga... o a trobades d'espiritisme! O no anar enlloc. Ets "tu" qui decideix!

Víctor
Sí. I podria parlar xinès, o alemany o holandès... Però parlo català, i aquesta és la llengua amb què penso, perquè he nascut aquí. Però jo no he decidit néixer aquí. I si vull servir-me d'una altra llengua, he de "traduir".
La religió de cadascú és com la llengua. Pots parlar com vulguis, o no parlar. Però la llengua-base no la tries. T'hi trobes. Forma part de tu mateix.

Juli
D'acord, d'acord. Però en tot cas, no entenc que algú demani que "li donin més fe".

Magda
És força freqüent, en persones religioses, entendre la fe com un poder o una força que permet fer coses difícils o impossibles. En aquests casos, la fe està barrejada amb superstició (si no és pura superstició!). Segurament hi ha una mica d'això en la petició dels apòstols. De fet la "resposta" de Jesús ja insinua que "no en tenen gens" de fe. Posant-hi una mica d'ironia, se'ls diu que, només que en tinguessin una mica-mica, podrien "divertir-se" fent coses tan espectaculars com trasplantar moreres al mar.

Víctor
Sembla que Jesús vol explicar això de la fe posant com exemple el comportament dels criats d'una casa. Però no hi veig la relació. Per altra part, és molt sorprenent que digui que ens hem de sentir "servents inútils". Ho trobo un llenguatge inapropiat, que no lliga amb l'Evangeli.

Magda
El moll de l'os de l'Evangeli és fer-nos "saber i assumir" que Déu ens fa fills. I en això consisteix la fe. La relació "pares–fill" té caràcter de do, perquè comença amb la llibertat dels pares. Però pot passar que, a vegades, no acceptem de "ser fills", i preferim "relacionar-nos" amb el pares (sobretot amb el pare) com a "servents". En aquest cas, també podem pretendre que "se'ns pagui" pels suposats "serveis" amb "més fe", entesa com a "poder".

Bet
Jo, quan encara anava a missa, recordo que es va posar molt malalta una amiga meva, i jo pregava molt perquè es curés. I també demanava "tenir més fe", perquè em deien que, com més fe tens, més es compleix allò que demanes...
Però, res: la meva amiga es va morir.
D'això ja fa força temps... Va "ajudar" molt a que perdés la fe en la "fe". Això de la "fe" és una enredada...

Magda
No voldria ficar-me en la teva interioritat, que vull respectar del tot. Però tu mateixa ho has dit molt bé: has perdut la fe en una "fe" (la "teva fe"), que imaginaves com a "poder". Personalment penso que això és un pas endavant per part teva, perquè la "fe en el poder" no és ni "fe" ni res de bo. I tu ja te n'has "alliberat". I a mi em sembla que has fet molt bé.
En canvi, a pesar del que dius, no estic segura de que no tinguis aquella "fe" de què parla l'evangeli...
La fe de l'evangeli es pot expressar de moltes maneres. També pot expressar-se amb fets, i sense paraules...
Dius que no creus en Déu com a "pare", però, en canvi, altres vegades has dit (i la vostra manera de viure ho corrobora) que creus en la vida. I que no et sents "serventa" de ningú, perquè, com vas dir fa uns dies, la "llibertat" és la "moneda perduda" que tu has retrobat.
Si em permets dir-t'ho, Bet, a mi em sembla que t'has alliberat de la (falsa) "Fe-Poder" perquè "acceptes" la (Fe)-LLIBERTAT.
Tu no en diu "fe"; però ara aquí no parlem de "noms"... 

Víctor
Potser aquest evangeli, com ja passava amb aquell altre del Fill Pròdig, ens vol dir que, si ens empenyem en ser "servents", ens hem de considerar inútils i sense cap mèrit. En canvi la "fe" consistiria en acceptar de ser "fills". Com a fills, ja no val allò de "amb mèrit" o "sense mèrit"

Bet
Si fóssim "fills", Déu ens tractaria millor!...

Juli
Bé... Altres vegades hem parlat de que els pares sabem millor que els fills allò que realment els convé. I, en el fons, això és el que intueixen ells mateixos. Els "creients" hauríeu d'estar convençuts de que allò que us passa és el "millor" per a vosaltres...
Jo no sóc creient, ja ho sabeu; però he de reconèixer que, a vegades, m'aniria bé. Penso que deu tenir els seus avantatges... 

Diumenge 26. Any C.

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

TERTÚLIA

Juli
Realment aquest vostre Jesús −o potser Lluc, que és qui ho escriu− tenia una imaginació exuberant! Mai no havia llegit un relat tan estrany on els morts fan tractes després d'enterrats...

Bet
Jo havia sentit a parlar d'aquest Llàtzer que era molt pobre; però aquest relat d'avui és totalment nou per a mi. He mirat d'aplicar-hi allò del paral·lelisme... (que ens dius tu, Magda) però ni així. Hi veig paral·lelismes, però continuo sense entendre-hi res.

Víctor
Jo sí que l'havia sentit algunes vegades, però mai m'havia parat a pensar què volia dir. El sentia, esperava que el mossèn l'expliqués, i ja en tenia prou. Però avui, llegint-lo pel meu compte, m'he adonat que tampoc no hi entenc res.

Magda
Apa, nois! Em tireu per terra tota la meva teoria! Jo crec que Lluc té les dues virtuts dels grans escriptors: primera, tenir una cosa important a dir, i, segona, saber dir-la de manera que tothom l'entengui.
¿Segur que no us diu res, aquest relat?

Juli
Home: una cosa sembla clara: parla d'un pobre i d'un ric a qui, després de morts, se'ls inverteix la situació: el ric passa a ser un desgraciat, i el pobre s'hi troba com el peix a l’aigua...

 Magda
Doncs, deu ser això el que vol dir...
Una altra cosa és estar-hi d'acord o no.

Víctor
I, per què hi fica tot això de la fossa que no es pot traspassar? D'on surt, aquesta misteriosa fossa?

Magda
Molt bona pregunta! D'on surt, aquesta fossa? ¿Se la inventa l'escriptor, o ens fa pensar en alguna “fossa” real?

Bet
D'alguna manera, el ricatxo aquest que no té nom havia posat una fossa entre ell i el pobre que tenia ajagut davant la porta...

Víctor
Ah!... És veritat.
La fossa de la segona situació faria referència a la fossa posada pel ric entre ell i el pobre... El ric, ni la veu; però el pobre, la pateix de debò. És ben real!
Em sembla que començo a entendre-ho...

Magda
A mi em resulta suggerent el detall dels "gossos"...

Juli
Reconec que, literàriament, aquesta escena dels gossos llepant les ferides del pobre, té un dramatisme extraordinari.
Com a contrapunt del ric, l'acció dels gossos és molt eloqüent.

Bet
En el fons, ens ve a dir que els gossos poden ser més humans que alguns rics...

Magda
Quines "rics", en concret?

Bet
Bé: aquí només parla d'un...

Juli
Recony!
Ara veig que aquest evangeli resulta més radical que els més radicals del meu partit!!! Al Partit n'hi ha que sembla que tinguin mania a "tots els rics" sense distinció...
A mi em sembla que també hi ha rics nobles i bones persones...

Magda
A mi també m'ho sembla.
Però he de reconèixer que Lluc és molt més radical que jo.
Segons Lluc, Jesús va dir aquesta paràbola parlant als fariseus. Aquest detall és important, perquè els fariseus pensaven, i predicaven, que les "riqueses" mostren la "benedicció de Déu" per als complidors de la Llei. I al contrari: la misèria o la malaltia serien el "càstig" per algun pecat propi o dels avantpassats.
Però, amb aquesta i altres paràboles, Lluc ens diu clarament que el missatge de Jesús va en una altra direcció.
No seria dolent ser ric si no hi haguessin pobres; perquè efectivament les riqueses són un do de Déu a la Humanitat. Això vol dir que les riqueses són perquè aprenguem a "compartir".
El mal del ric no és que sigui "ric", sinó la "fossa" que ha posat entre ell i el pobre ajagut a la porta de casa seva.

Bet
Aquesta fossa terrible, és tan real!
I l'Abraham aquest, qui és i què hi pinta aquí?

Víctor
Abraham és l'avantpassat de tots els jueus. Abraham significa "amic de Déu", i els jueus es consideren descendents seus.

Juli
En el relat sorprèn molt que el ric es dirigeixi a ell dient-li "pare", i que Abraham respongui dient-li "fill meu". En realitat, segons aquest estrany relat, el vertader "fill" seria el pobre... Per això és “acollit” a la seva falda: una expressió ben estranya, però molt gràfica.

Víctor
Ai, carai! De cop i volta aquest relat em sembla claríssim. Però és molt exigent! Potser per això jo no "l'entenia"...

 

Diumenge 25. Any C.

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

TERTÚLIA

Juli
Aquí sembla que aquest vostre Jesús ensenyi a fer trampes, perquè troba bé que un administrador corrupte solucioni la seva situació amb més corrupció!

Víctor
Potser en aquell temps, les relacions entre amos i administradors eren diferents d'avui dia. Perquè trobo molt estrany que aquest amo permeti tan fàcilment a  un mal administrador seu espavilar-se d’aquesta manera...

Bet
Això d’aquest amo i del seu administrador, jo no ho acabo d'entendre. Però encara entenc menys el que diu al final: "No podeu servir Déu i les riqueses".
No ho entenc perquè se suposa que (vist des de la Religió) les riqueses les dóna Déu; i les dóna perquè es facin "rendir."
No sé com us ho podeu fer, els creients, per servir Déu sense servir les riqueses que Déu us ha donat. O és que els creients hauríeu de ser uns pobrets absoluts?!

Víctor
El que dius em fa pensar. De fet, en altres paràboles, Jesús diu això mateix que tu: cal servir Déu administrant bé (fent servir) les riqueses que ens ha donat. Jo suposo que aquí la diferència no està tant en servir Déu o les riqueses sinó en utilitzar les riqueses només per a mi o també per als altres. Quan administrem les riqueses pensant en els altres, en realitat no "servim" les riqueses sinó Déu, que es fa present en els altres. Jo ho entenc així...

Magda
Ho entens així, i ho practiques així...
L'altre dia vaig trobar un company teu de treball, i em va explicar les mil i una excel·lències sobre tu. Com que ja m'havies parlat dels problemes de l'empresa, jo li vaig preguntar com ho veia, ell, tot això de la crisi. Em va respondre directament: "mentre hi hagi en Víctor, tot anirà bé; però, si ell marxés, l'empresa s'enfonsaria. Ara l'empresa és ell. Els amos hi confien, i nosaltres també".

Víctor
És cert. Els amos ja són grans, i pensaven tancar. Però tenien un problema amb les indemnitzacions. Jo vaig suggerir-los que fessin una cooperativa, però s'hi van negar perquè havien tingut una molt desagradable experiència anterior. Però em van dir que, si jo m'hi comprometia, estaven disposats a deixar l'empresa a les meves mans. Vaig parlar-ne amb altres companys, i van respondre molt bé. Ara, de fet, funcionem com una cooperativa. I ens va bé.

Magda
Segurament quan es van escriure els Evangelis, també passava una cosa així. Hi havia amos que posaven les seves riqueses en mans d'un administrador. Si les riqueses creixien, era un bon administrador; si no, se l'acomiadava. Deuria passar com amb els entrenadors de futbol: són, de fet, els "amos" de l'equip. Si l'equip guanya, són bons entrenadors; si l'equip perd, són mals entrenadors, i se'ls despatxa...

Bet
Però aquí parla de riquesa enganyosa. Quina diferència hi ha entre enganyosa o vertadera? O és que, per a Jesús, tota riquesa que no sigui "espiritual" ja és enganyosa?!
Tot això de les riqueses, en els evangelis, queda molt confús. I si, a sobre, penses en les riqueses de l'Església...

Juli
Jo ja he dit altres vegades que aquest Jesús a vegades em sembla un somiatruites. Ell se situa en un altre món; en un món irreal.
Per a ell, tot allò que no miri directament el seu "món irreal", és equivocat o pecaminós...

Víctor
El món de Jesús és irreal perquè encara no s'ha fet del tot. El nostre món d'ara és real, però un dia o altre desapareixerà perquè és evident que està mal muntat...

Juli
D'acord: desapareixerà. I nosaltres primer que ell. Tot desapareixerà, perquè tot plegat no és res més que un joc, fins que tot acabi fent un pet com una gla...

Magda
Estic d'acord amb el que dius; però hi afegiria una cosa: quan tot desaparegui serà perquè una altra cosa apareixerà. No sé què ni com; però crec que res desapareix i prou. Jesús va ser un somiador. D'acord. Per això m'agrada. A mi, el somnis m'ajuden a estar desperta, i a anar donant sentit a la meva vida. I no em negaràs que també vosaltres teniu somnis. Perquè si no fos així, ni tu intentaries curar malalts, ni hauríeu tingut dues filles, ni nosaltres ens desviuríem per dos bessons "entremaliats", ni en Victor s'hauria "embolicat" en salvar una empresa en fallida... 

Bet
De fet, sense somnis, la nostra vida seria com les bestioles... Que trist, no!? Sense somnis, tot seria un engany: les riqueses, el treball, la política, la religió... Fins i tot, la parella!
Potser això de fer-se amics amb la riquesa enganyosa sigui més profund del que sembla...

Diumenge 24. C.

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

TERTÚLIA

Bet
Saps, Magda?: allò que ens vas dir del paral·lelisme bíblic m'ha anat molt bé per entendre l'evangeli d'avui. Hi he trobat dos paral·lelismes: el de l'ovella i la moneda perdudes, i el dels dos germans. Són paral·lelismes molt apropiats per al meu cas, perquè a mi, a vegades, m'han considerat "ovella perduda" perquè abans anava a missa, i ho vaig deixar. Però el paral·lelisme ajunta ovella i moneda. Potser sí que “l'ovella” es va perdre per culpa seva, però la moneda, no. Amb la moneda no hi ha culpa; seria una badada de la dona que la tenia. Això em permet no sentir-me "perduda o culpable". Al revés: més aviat em sento com la dona que ha trobat la moneda. Per a mi, la "moneda trobada" és la llibertat! I n'estic molt contenta!!!

Juli
Apa, noia, com t'ho fas venir bé, tot això!... De totes maneres m'agrades més com a “dona que ha trobat” que com a “moneda perduda”...

Víctor
Jo no m'he fixat tant en l'ovella i la moneda perdudes, com en els dos fills. Sempre m’havia fixat en el que marxa de casa, i que després hi torna. De fet, d'aquest relat se'n sol dir La paràbola del fill pròdig, que és el que marxa i torna.
Però avui m'he adonat també del fill gran. Encara que no ha marxat de casa, hi viu més com a "servent" que com a "fill". Per això el pare també té problemes amb ell quan no vol entrar a la festa "amb el germà".

Juli
Jo, que em miro tot això des de fora, diria que tu, Víctor, deus ser com el fill que no ha marxat; i tu Bet, com el que ha marxat. Però, en el teu cas, no hi has tornat (sortosament per mi!).

Bet
No; no hi he tornat. Però no m'agrada aquesta aplicació que fas. Jo no em sento com algú que "ha marxat". Al revés: vaig deixar l'església perquè no m'hi sentia "a casa".

Juli
Tampoc s'hi deuria sentir el fill que va marxar. Per això va marxar!...

Bet
Ai, no sé! Si va tornar, és que enyorava alguna cosa... Però jo no enyoro res ni ningú de l’església... I em sento millor així.
Tu, Víctor: vosaltres (o tu), em considereu com una filla que "ha marxat"?

Víctor
Mira, Bet: et diré dues coses. 1ª: a la parròquia no som com el fill gran que no accepta que el seu germà torni. Si tu "tornessis" a la parròquia, tots ballaríem de contents. Però −i aquesta és la 2ª cosa que et vull dir−: jo no t'he considerat mai com algú que ha marxat. Mira: per a mi això de la "casa" és una cosa molt més gran que qualsevol parròquia o que l'Església. Que hagis deixat "l'església" no vol dir, per a mi, que hagis "marxat d'enlloc". I m'agrada molt això que dius que tu no ets cap ovella perduda sinó com la dona contenta perquè ha trobat la “moneda” de la llibertat. Jo també he anat descobrint que l'únic lloc on estem realment "a casa" és la llibertat. Si la religió no m'ajudés a ser més lliure, t'asseguro que també ho hauria deixat. Però a mi m'hi ajuda.

Juli
I tu, Magda, què hi dius?

Magda
No-res.
Tinc por de desentonar, després de sentir tot això que dieu, perquè ho trobo meravellós...
Jo em sento en sintonia total amb aquest extraordinari evangeli. Penso que diu moltes coses, però sobretot vol deixar-ne clara una: l'alegria del Pare expressada en forma de festa per a tothom. Amb relats com aquest, l'evangelista vol corregir aquells que separen la gent en bons i dolents, justos i pecadors, bons fills o mals fills...

Bet
Però, aquesta separació la fa aquest mateix evangeli quan parla de justos i pecadors. A més, diu que els pecadors s'han de convertir.

Magda
Tothom s'ha de convertir!
És el que deies tu mateixa sobre la llibertat. Hi ha algú que sigui "lliure" des del naixement? Tothom és invitat a anar a la "casa de la llibertat", tant aquells que creuen que n'han marxat com aquells que es pensen que hi han estat sempre.
Ja ho sabeu: jo, com vosaltres, trobo la llibertat fora de l’Església (encara que m’agradin tant els Evangelis!). En Víctor, la troba dintre. I la “seva” llibertat m’ajuda a mi a ser més lliure; i, espero, la “meva” llibertat l’ajuda a ser-ho ell. Les llibertats autèntiques sempre sumen.

Juli
Les llibertats sempre sumen! Estic totalment d’acord amb tu, Magda. Però jo em moc entre polítics, i t’asseguro que molts d’ells ho entenen al revés. Per a molts d’ells, la llibertat d’uns sempre limita la llibertat dels altres (dels “oponents”, és clar!).
És curiós: jo, que em considero un antireligiós, m’adono dels grans defectes de la Política precisament aquí, parlant dels evangelis!
Realment és això que dius tu: "Tothom s'ha de convertir". 
Tu Bet, et vas "convertir" deixant la parròquia. Tu Victor, hi continues, però diferentment, com vas dir tu mateix. Tu Magda, em sembla que estàs en "conversió" permanent. I jo... m'he de "convertir" cada vegada que vaig al partit..