4rt. diumenge de Quaresma. C.

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

TERTÚLIA.

Víctor
Aquesta és una de les paràboles més boniques i cèlebres de l'evangeli.

Bet
Un dia, quan vaig deixar d'anar a la parròquia i a missa, em vaig trobar el mossèn, que ens coneixem molt, i, parlant, em va dir que jo era un xic com el fill pròdig; però que si mai volia tornar, seria molt ben rebuda. He de reconèixer que em va saber una mica de greu que m'ho digués: el fill pròdig va reclamar l'herència; jo no havia reclamat res de res...

Víctor
La paràbola no parla només del fill que marxa sinó també del fill que es queda. I el pare té més problemes amb aquest que amb el que va marxar i tornar.

Juli
¿Vols dir que la queixa és sobretot per als que continueu anant a missa?

Víctor
No crec. Hi ha moltes maneres d'anar a missa. Jesús, amb aquesta paràbola, es dirigeix als fariseus i mestres de la llei que murmuraven d'ell perquè acollia els pecadors.

Bet
Però, per a vosaltres, els pecadors som els que no anem a missa...

Víctor
A la missa, el primer que fem és demanar perdó pels nostres pecats. Si algú es pensa que els pecadors són els altres... doncs sí: aquesta paràbola aniria per ell. Però això que dius tu, deuria ser abans, quan teòricament, tothom havia de ser cristià.

Magda
El meu cas és diferent. Jo no em vaig trobar amb el món de la religió fins que vam festejar amb en Víctor. Abans, mai m'havia pres els evangelis com uns llibres religiosos sinó simplement com a escrits literaris on hi trobava, i hi trobo, un gran contingut humà. Per exemple, aquesta paràbola: jo no hi veig tant la qüestió dels germans sinó la sorprenent figura del pare.

Juli
Per què et resulta sorprenent, el pare aquest?

Magda
És allò que, fa uns dies, dèiem de les "presències". (Diumenge 5 de durant l'any). En aquest relat, en la figura del pare, jo hi veig sobretot una presència: una presència que no "omple", no anul·la el nostre "buit". Ni tant sols impedeix que altres coses "omplin" l'espai que ell respecta i deixa lliure. Reparteix l'herència als dos germans quan un d'ells la reclama; deixa marxar al qui vol marxar; deixa quedar-se al qui vol quedar-se, encara que sigui sense considerar-se gaire "fill"; acull el fill quan torna sense demanar-li explicacions; aprofita la "filiació" que encara conserva el gran perquè pugui "retrobar" el seu germà;...

Víctor
Aquest pare representa Déu.

Magda
És possible. De fet, és una imatge coherent amb el nom que la Bíblia fa servir per parlar de Déu: "Jahvé", que literalment vol dir "Jo sóc el que hi sóc", és a dir: El Present.

Bet
Perdona, Magda: però... és que no t'acabo d'entendre. Sempre dius que no ets religiosa, però parles de Déu com si hi creguessis! Tu, hi creus o no hi creus en Déu?

Magda
Penso, Bet, que aquesta és una mala pregunta perquè, fos quina fos la resposta, no significaria absolutament res. Si et respongués que sí, què et diria de nou si ni tu ni jo no hem vist mai Déu? I si et digués que no, a què diria que no?
Mira, Bet: de Déu jo no en sé res de res, ni quin sentit pugui tenir, aplicada a Ell, la paraula "existir". Quan parlo de "presència" no estic parlant "de Déu" sinó de mi. Seria una mica com quan parlem dels colors. Existeixen o no existeixen, els colors? Els colors no estan en les coses; estan només en els nostres ulls quan mirem objectes suficientment il·luminats. Són sensacions. Per una persona cega o daltoniana, els colors no existeixen en absolut. Semblantment, quan parlo de Déu, expresso la meva actitud de fer en mi un "buit" o un lloc a les possibles presències; una actitud que no intenta "omplir-se" amb aquestes presències perquè he après que aquestes presències "desapareixen" en el precís instant en què vols "agafar-les" o omplir-te'n.

Bet
Continuo sense entendre't. L'exemple dels colors m'ajuda a imaginar-ho una mica, però... Podries posar més exemples?

Magda
N'hi hauria molts. Podríem dir-ho de les paraules. Quan poses la ràdio pots sentir paraules. Existeixen les paraules? Les ones magnètiques que ens envolten per tots costats, no són "paraules". Però, si engegues la ràdio, per a tu existeixen realment les "paraules". Però, si no connectes la ràdio o ets sorda, per a tu les paraules no existeixen. I tampoc si no entens la llengua en què parlen. Pots sentir "fressa" però no "paraules". I si per comptes d'una ràdio connectes un oscil·loscopi, podràs veure unes llumetes però no hi haurà "paraules".
Els dos germans del relat es "defineixen" per referència només al pare. Però la presència del pare és de tal manera que fa adonar-los que "ell no existeix" si no fan un "forat" en la seva vida per acollir-hi el germà. "El teu germà ha tornat".
Usant un llenguatge religiós, potser es podria dir: "Déu només  existeix per a qui està obert a la germanor".  O al revés: "Per a qui no està obert a la germanor, Déu és sempre i només un ídol".
Per a mi, "parlar de Déu" és posar la ràdio; és fer un "buit" per acollir-hi les presències que arribin. Després, que hi hagi sintonia o no, ja no depèn de nosaltres. I si hi ha sintonia, allò que rebem tampoc no depèn de nosaltres.

Juli
Però això que dius, si ho he entès bé, també pot passar sense parlar de Déu.

Magda
Totalment d'acord.