diumenge, 21 de juliol del 2013

Diumenge 17. Any C.



Diumenge 17. Any C.

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).
Un dia Jesús pregava en un indret.
Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:
«Senyor, ensenyeu-nos una pregària
com la que Joan ensenyà als seus deixebles».
Jesús els digué:
«Quan pregueu digueu:
Pare, que sigui honorat el vostre nom,
que vingui el vostre Regne,
doneu-nos cada dia el nostre pa,
i perdoneu-nos els pecats,
que nosaltres mateixos també perdonem
tots els qui ens han ofès,
i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:
«Si algú té un amic,
i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:
Amic, deixa’m tres pans,
que acaba d’arribar de viatge un amic meu
i no tinc res per donar-li.
¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:
No m’amoïnis;
la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;
no em puc aixecar a donar-te’ls?
Us asseguro que,
si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,
la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos
per donar-li tots els pans que necessita.
I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,
cerqueu, i trobareu,
truqueu, i Déu us obrirà,
perquè tothom qui demana obté,
tothom qui cerca troba,
a tothom qui truca, li obren.
Si un fill demana un peix al seu pare,
¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?
O bé, si li demana un ou,
¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?
Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents
sabeu donar coses bones als vostres fills,
molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

TERTÚLIA
Bet
El parenostre que em van ensenyar a mi és diferent d'aquest. Quin és l'autèntic?
Víctor
Tampoc no és tan diferent! En el fons, diuen el mateix.
Magda
El parenostre que hi ha als Catecismes −que és també el que dieu a la missa− és la versió que en dóna l'evangeli de Mateu. En canvi aquí hem llegit la versió de Lluc. I com dius tu, Víctor, en el fons les dues versions diuen el mateix.
Bet
Doncs, per què no ens ensenyaven la més curta? Tantes vegades que ens el van fer resar, ens hauríem estalviat moltes paraules!
Magda
Precisament en la versió de Mateu Jesús comença advertint que les paraules "no són importants" perquè Déu ja sap perfectament què necessitem abans que li demanem res.
Bet
Jo havia resat molts parenostres demanant coses a Déu, i mai no em va donar el que li demanava. No és veritat això que diu aquí, que rebrem el que demanem. A mi, Déu no m'ha escoltat mai.
Víctor
Au, vinga, Bet! Que no et pots queixar! Què vols que no tinguis?
Bet
No; si ara ja no reso. Ara ja no demano res. Parlo de quan era petita. Recordo que resava demanant coses molt simples i concretes. I res.
Juli
Veus: jo no he tingut aquests problemes. No he resat mai, ni mai ningú m'ha fet resar. En canvi, sí que alguna vegada em van dir que, si volia una cosa, podia demanar-la als Reis. Però molt aviat els pares ja em van advertir que no abusés, perquè els Reis eren ells mateixos...
Magda
Jo, de petita, tampoc no vaig resar mai; em sembla. En canvi de jove, recordo que a vegades buscava "connectar". Connectar amb el que fos... No sé... amb la Terra, amb l'univers, amb l'energia que ho mou tot, amb la vida... Ho feia sense paraules. No deia cap oració... Eren sobretot gestos, o millor, posicions del cos. Era sobretot una cosa corporal; una mena de passivitat corporal; però una passivitat activa. Ai, no sé!... Eren moments de sintonia.
Bet
I ara que t'agraden tant els evangelis, com ho entens això de resar per demanar coses? Encara reses? Jo, si ho fes, tindria la sensació de fer comèdia.
Juli
Per fer comèdia hi ha d'haver espectadors. A mi em sembla que tu, Magda, parles d'una altra cosa, que no té res a veure amb el que fa la gent religiosa. No sé: per exemple vosaltres, Víctor: quan aneu a missa dieu moltes oracions. Paraules i més paraules! Com si algú se les escoltés, les vostres paraules...
Víctor
Jo suposo que hi ha moltes maneres de resar. És clar: quan ho fas amb altra gent, ha d'haver-hi alguna cosa externa, com les paraules. O el cant. El cant va molt bé. Les paraules i el cant no són tant perquè pensem que Déu està allà dalt escoltant. Són per a nosaltres. Són com per emplenar. Jo, sovint, no penso el que estic cantant. És simplement una manera de sentir la presència dels altres, i també de dir: sóc aquí; sóc de la colla,...
Bet
Però jo havia fet una pregunta a la Magda, i m'agradaria que li deixéssiu respondre, perquè m'interessa molt.
Magda
Ai; perdona, Bet! Em preguntaves...
Bet
La pregunta és molt concreta. Ara que estudies tant els evangelis, encara reses?
Magda
No sé si entenc què vols dir... No sé si tinc resposta... Em passa una cosa estranya: els evangelis no m'han fet canviar en res, però tot és diferent. Reso? No ho sé. És com si em preguntessis si respiro. En tot cas ho faig sense pensar. Ens n'adonem que respirem quan tenim problemes de respiració. No dic pregàries. Alguna vegada que he acompanyat en Víctor a missa, no hi connecto gens. Suposo que és qüestió de costum. Tampoc no reso parenostres, però, en canvi, avui, quan l'he llegit, m'hi sento del tot identificada. No em costaria res de resar-lo en una situació no ritualitzada. De fet, estic segura que tots nosaltres ens hi podríem identificar posats fora d'un marc religiós.
Bet
Suposo que a mi, allò que m'ha fet més mal és que em diguessin que resar servia per demanar coses. Ja ho veig: jo, en el fons, resava perquè Déu fes la meva voluntat! Però sempre, de petita, m'ho havien dit així.
Víctor
Sí. A mi també m'ho havien dit. I aviat vaig veure que allò no funcionava. Però, com que sempre he anat a missa, no tinc cap problema a dir les pregàries que fem tots plegats. Sí que demanem coses... −la pau, la salut, la germanor... Expressem els nostres desigs perquè això ens ajuda a concretar el nostre esforç. Potser, en el fons, és com un joc: demanem coses a Déu perquè això ens ajuda a nosaltres mateixos a fer-les.
Juli
En la meva feina, a vegades, o sovint, m'he trobat amb persones que em diuen que han resat molt. Una vegada que vaig replicar que jo no podia resar perquè no sóc creient, una dona em va contestar: No es preocupi, doctor: en tot això, Vtè. ja hi fa la seva feina, que és la mes important. Jo, com que no hi puc fer altra cosa, resaré; la meva part i la de Vtè. 
Bet
I va funcionar?
Juli
No era cap cas especial. Un vailet que s'havia trencat el braç. Des del primer moment li vam dir que no hi havia cap problema. Però ella volia col·laborar-hi d'alguna manera. Al noi, les oracions no li van servir de res; tampoc no les necessitava. Però a ella... Li devien servir perquè li permetien ajudar d'alguna manera. Per a ella, era important.
Bet
Però l'evangeli que hem llegit diu: "demaneu, i Déu us donarà". I això no és veritat!
Magda
També diu, quan ho explica, que quan demanem −el que sigui−, Déu concedirà l'Esperit Sant. Potser pensaràs: i per què el vull l'Esperit Sant, si el que necessito i demano és una altra cosa! No t'ho sabria explicar, però deu seu una cosa semblant a quan un fill demana una cosa als pares, i els pares li donem no pas allò que demana, sinó allò que li convé. De fet, els pares sabem millor que ells allò que els convé.
Bet
Així, de fet, "resar" no serveix de res...
Víctor
És allò que jo deia abans: serveix per nosaltres mateixos: ens predisposa a rebre allò que ens convé.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada