divendres, 24 d’octubre del 2025

La Puríssima (A. B. C).

 

LA PURÍSSIMA.

 

EVANGELI. (Lluc 1, 26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel

a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David,

que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill

i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

 

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà

l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»

I l’àngel es va retirar.



                                         TERTÚLIA en espiral.

 

Juli
Jo no sóc religiós, i no m’afecten els problemes religiosos. Però em sorprèn que els cristians us hàgiu complicat tant la vida fent servir un llenguatge estrany i absurd. Tu, Magda, dius que en el naixement de Jesús s’hi ha de veure el naixement l’Home Nou que tots desitgem. Si és així, sembla que han buscat la manera més complicada d’explicar-ho.

Víctor
Això ho dius perquè tu no creus en la virginitat de la Mare de Déu. Però tampoc és tan difícil que una dona tingui un fill sense cap home... Avui es fa la inseminació artificial!

Bet
Au va, Víctor!! Busqueu les explicacions més absurdes per mantenir les vostres "creences". Fa temps, vaig llegir en un article d’un teòleg que parlava de Maria com hermafrodita. Quina bestiesa!! I tot, per poder mantenir la idea de que les relacions sexuals són “sospitoses”. Sobretot per a la dona, és clar!

Víctor
Que les relacions sexuals no siguin bones no ho ha dit mai ningú, a l’Església. El matrimoni és un sagrament!

Bet
Sí; però només per a tenir fills!...
La sexualitat és una altra cosa. I molt bona!

Juli
Jo, ara, deixaria estar tot això de la sexualitat perquè em sembla que el que diuen els de Roma no té gaire res a veure amb els evangelis. Jo parlava del llenguatge. I el que dic és que, si volen expressar la idea d’una Humanitat Nova, per què ho fan amb un llenguatge tan poc vàlid, almenys avui dia?

Magda
Estic totalment d’acord amb tu. Els evangelis no parlen de qüestions biològiques; però fan servir la biologia popular d’aquell temps per dir coses molt profundes. Avui tenim una visió científica de la biologia i de la sexualitat. Per això el llenguatge d’abans ha esdevingut del tot inadequat. Hi estic d’acord.

Víctor
Però no podem canviar els Evangelis!

Magda
No cal canviar-los. Però és necessari veure què volen dir realment. I en la mesura que ho anem descobrint −i si veiem que el que diuen és interessant− s’ha de buscar la manera de dir-ho amb un llenguatge que s’entengui.

Víctor
La virginitat de Maria és un miracle. Els miracles no es poden “entendre”...

Magda
Perdona, Víctor: això que dius em sembla una equivocació. La virginitat de Maria no té res de “miracle”. El que passa és que allò que vol dir capgira tant alguns interessos, que no ho volem acceptar. I ho solucionem dient que és un ”miracle”.

Bet
I, què és això tan interessant, i tan difícil d’acceptar?!...

Magda
Perdona, Bet. Jo no defenso res, ni vull donar lliçons a ningú. Simplement dic el que, segons em sembla, vol dir l’evangeli que hem llegit. És un fragment de l’Evangeli de Lluc. Aquest Evangeli és molt radical en vàries coses. Una d’elles és el protagonisme que reconeix a la dona en la generació de l’Home Nou. Per a aquest evangeli, l’Home Nou no pot néixer del Poder (representat per la manera d’actuar dels homes-barons) sinó d’una actitud de servei lliure i amorós (que és el que aquí ofereix Maria).

Juli
Però, per què això “tan interessant”, ho expressa amb un llenguatge biològic tan antinatural?

Magda
És la manera de dir les coses dels Evangelis, i de la majoria d’escrits de la Bíblia. Nosaltres som de Cultura grega. Però els Evangelis, encara que van ser escrits en grec, estan pensats des de la Cultura bíblico-hebrea. La Cultura grega és conceptual. En canvi la Cultura hebrea era concreta, encarnada. Nosaltres parlem, per exemple, de MISERICÒRDIA. Això és un concepte. En canvi els Evangelis, per dir el mateix, ens presentarien una persona misericordiosa. Ens parlen d’una Nova Humanitat. Això per nosaltres podria convertir-se en un simple “concepte”. Però els Evangelis ho fan presentant-nos un Home Nou, real i concret, de carn i ossos.
Per parlar-nos de la INJUSTÍCIA del Poder ens presenten persones “poderoses” reals (Herodes, Caifàs, Pilat,... i persones “dominades” reals (Maria, Jesús, Joan,...).
Allà on s’experimentava més directament la injustícia entre “dominants” i “dominats” era (i és encara!) en la pròpia família. Les relacions familiars eren l’àmbit més pròxim, vital i quotidià on la dona feia l’experiència més directa de la seva “servitud”; però també de la seva generositat.
A mi me sembla extraordinari, i d’una gran valentia, que algú (home o dona), en aquell temps, s’atrevís a escriure un relat com aquest.

Bet
O sigui: que la referència a Josep, “descendent de David”, és per posar en relleu que el protagonisme correspon a Maria precisament perquè era dona!? Això ja comença a agradar-me una mica més!...

diumenge, 17 de novembre del 2019

Diumenge 34 i últim de l'any C. Festa de Crist Rei.


















EVANGELI. (Lluc 23,35-43).
En aquell temps,
les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:
«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,
si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

Els soldats també se’n burlaven:
tot oferint-li vinagre, li deien:
«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:
«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu
també li deia insultant-lo:
«No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»
Però l’altre, renyant-lo, li respongué:
«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,
tampoc no tens temor de Déu?
I nosaltres ens ho mereixíem,
perquè estem sofrint el càstig
que ens correspon pel que hem fet,
però aquest no ha fet res de mal.»
I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi,
quan arribeu al vostre Regne.»
Jesús li respongué:
«T’ho dic amb tota veritat:
Avui seràs amb mi al paradís.»



TERTÚLIA
Bet
Escolta, Víctor: us passeu molt amb el títol d'aquesta festa d'avui. "Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist rei de tot el món". Em sembla un títol provocatiu. Que no ho sabeu que quatre de cada cinc persones no són cristianes?!
Víctor
Ai, Bet! Què vols que t'hi digui, jo? Potser es tracta d'un títol antic... No sé... Potser caldria canviar-lo, avui. Trobo estrany que el Concili Vaticà II no el canviés, ja que va posar al dia moltes coses...
Juli
Jo també he trobat molt sorprenent aquest títol. Ara, si és veritat allò que sempre dius tu Magda, que Jesús significa l'Home...
Jo diria que el llenguatge és del tot desafortunat; però el contingut... De totes maneres, tampoc m'agradaria això de l'Home rei del món. Ho trobo massa pretensiós i perillós...
Magda
Hi estic d'acord. A més: recordo allò que vas dir, tu Víctor, una vegada: el Jesús mestre, líder, rei... va ser portat al Calvari, i no va passar d'allà. Després de la Creu, Jesús no ha de ser vist com a líder ni mestre ni rei... Ell és el ressuscitat que dóna el seu Esperit humanitzador. L'Esperit humanitza des de dintre; no pas des de cap tron reial...
Víctor
De totes maneres, en l'evangeli que hem llegit, el bon lladre continua parlant del "regne" de Jesús...
Magda
Sí: el lladre convertit parla de regne. Però Jesús, no. Ell parla del Paradís. Lluc, fent servir aquesta paraula, estableix una connexió amb els "inicis" de la Humanitat: allò que abans se'n deia el "Paradís terrenal" d'Adam i Eva.
Bet
Ah, sííí! Ui! M'ho havien explicat alguna vegada! Tot allò de la serp i de la poma. I que els van fotre fora del paradís només per menjar una "poma"!!!...
Víctor
No va ser per menjar una poma, sinó per desobeir Déu!
Magda
El mite del Paradís és una autèntica meravella. Quan l'entens, diu més coses sobre l'Home que el més modern dels tractats de Psicologia. I té una gran actualitat.
Juli
No ens diràs que te les creus totes aquelles llegendes...
Magda.
No parlen de cap "poma". Parlen de dos "arbres", tots dos al centre del Paradís: l'arbre de la vida i l'arbre del coneixement del bé i del mal. El fruit d'aquest darrer és tan verinós que, menjant-lo, s'introdueix la mort en la Humanitat. No calen grans explicacions. Ho ensenya tràgicament l'experiència de cada dia.
El "coneixement del bé i del mal" és quan ens arroguem el dret a imposar als altres què està bé i què està malament; i a jutjar-los i condemnar-los segons els "nostres" criteris.
Per què us sembla que el van matar a Jesús? "Nosaltres tenim una llei, i segons aquesta llei aquest home ha de morir".
Així de simple!
Exactament com passa també avui, tot i haver inventat això de la democràcia.
Quanta gent ha estat empresonada o morta en nom del "bé" o del "mal", de la "llei", de la "moral"?...
Els humans, de mil maneres, "mengem" del fruit d'aquest arbre "verinós", i així perdem també l'altre arbre: el de la vida.
A la Creu, Jesús torna a oferir l'arbre de la vida del qual ell mateix en penja com a "fruit".
El "coneixement del bé i del mal" serveix per jutjar, condemnar i matar. L'arbre de la Creu serveix per alimentar i salvar.
Bet
També d'això me n'havien parlat: de la Creu com a "arbre" de la Vida. Mai no ho vaig entendre. De fet, m'estic adonant que de petita no vaig entendre res de res. El que em van ensenyar de petita sobre religió, ha estat per a mi com una "vacuna" contra la religió...
Magda: em vols com a "sòcia" en l'estudi dels Evangelis, ara que acabem aquestes tertúlies?  
Magda
I tant!!! I ens ho passarem molt bé!
============================
============================

Arribats al final de l'Any litúrgic C, acaba també
TERTÚLIA en espiral.
La finalitat d'aquests comentaris ha estat assajar nous llenguatges per entendre, expressar i comunicar el missatge humanitzador dels Evangelis. Durant el nou Any litúrgic −Any A− intentaré continuar buscant aquest objectiu amb un altre "llenguatge" a: Entrevistes amb Fid'ho, repetint (i, potser, actualitzant, el que ja vaig fer en l’Any A de fa tres anys).  
Recordem:
Fid'ho és abreviatura de Fill de l'home. Per tant, l'entrevista serà "al més alt nivell". Demano al possible lector que perdoni la meva gosadia. Com a periodista, farà les "entrevistes" Evy.
Pere Torras.

diumenge, 10 de novembre del 2019

Diumenge 33. Any C.



















EVANGELI. (Lluc 21,5-19).
En aquell temps, alguns parlaven del temple,
fent notar les seves pedres magnífiques
i les ofrenes que el decoraven.
Jesús digué:
«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:
no quedarà pedra sobre pedra.»
Llavors li preguntaren:
«Mestre, quan serà tot això
i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»
Jesús respongué:
«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,
perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.
Diran: «Sóc jo»,
i també: «Ja arriba el moment.»
Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.
I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,
no us alarmeu.
Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»
Després els deia:
«Una nació prendrà les armes contra una altra,
i un regne contra un altre regne.
Hi haurà grans terratrèmols,
fams i pestes pertot arreu,
passaran fets espantosos
i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.
Però abans de tot això se us enduran detinguts,
us perseguiran,
us conduiran a les sinagogues o a les presons,
us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,
acusats de portar el meu nom.
Serà una ocasió de donar testimoni.
Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:
jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,
i cap dels vostres acusadors
no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.
Sereu traïts fins i tot pels pares,
pels germans, parents i amics,
en mataran alguns de vosaltres,
i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.
Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.
Sofrint amb constància
us guanyareu per sempre la vostra vida.»

TERTÚLIA
Bet
Ja hi tornem, amb la por! És el que em fa més ràbia de la religió: la seva mania de fer por. I parlo per experiència pròpia.
Víctor
Doncs, la meva experiència és diferent. No vull dir que no tingui por. Tinc les pors normals; les de la majoria. Però no em venen de la religió sinó de la vida mateixa. Una altra cosa és que hi hagi persones −fins i tot els pares, a vegades− que aprofitin i fomentin les pors per fer-se obeir. Però la religió, a mi, més aviat m'ha ajudat a relativitzar les pors.
Juli
Has dit una cosa important: moltes pors venen de la vida mateixa. Hi estic d'acord. Ara, com la Bet, també penso que la gent que s'ha aprofitat més de les pors són els capellans. D'acord que també hi ha pares o mestres... També els polítics...
Avui, potser, som els polítics (sobretot de certs partits) els qui més fomentem la por. I vosaltres sabeu que no hi estic d'acord...
Alguns arriben a fer mal expressament, perquè la gent tingui més por. És la perversió màxima del polític. I ho he de reconèixer...
Magda
Estic força d'acord amb tot això. Però penso que el relat que hem llegit no és per fer por. Quan es va escriure, ja eren "ben reals" els mals que Lluc posa en boca de Jesús com si fossin una profecia. Però no són cap profecia, sinó l'intent d'ajudar unes comunitats a entomar els mals que patien donant-los una perspectiva més ampla. És com si els digués: aquests mals que patiu són els "dolors de part" d'un món nou que està naixent.
Bet
I per què han d'existir dolors de part?!! Per què s'ha de patir per parir?
Juli
Jo diria que els dolors de part ajuden a generar els vincles que s'han d'establir entre el nen i la seva mare. Els dolors naturals solen tenir una funció biològica important. Però ara, aquest no és el tema. Parlàvem de la por. Aquí hi té molta influència la manera de ser de cadascú.
Víctor
Com més ric més por, perquè tens més coses a perdre...
Magda
Com més ric,... o com més lligat a les coses que t'envolten. El relat d'avui diu:
Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra. Explícitament es refereix al temple de Jerusalem, que acabava de ser destruït per les legions romanes, quan Lluc escrivia tot això. Però aquestes paraules van més enllà, i volen expressar una característica de la condició humana. Vivim per etapes: quan comença una de nova, desapareix l'anterior.
Lluc ho suggereix a través de la reacció dels deixebles: Quan serà tot això, i quin senyal ho anunciarà? És una pregunta estranya, perquè "això" acabava de succeir. Però les paraules de Jesús fan mirar més enllà del fet concret que els serveix de llenguatge. Cada ésser humà, cada civilització, d'una manera o altra, passa per l'experiència de "no quedarà pedra sobre pedra". I la vida continua.
Víctor
Jo sempre havia entès que aquestes paraules de Jesús es referien a la fi del món...
Magda
Cal no confondre els "temps finals" amb el "final del temps". Tots passem per l'experiència dels temps finals. Els Evangelis parlen dels temps finals per a Israel amb la mort resurrecciosa de Jesús. Escenifiquen la mort de Jesús com el gran espectacle que marca el canvi d'època: "temps finals per a Israel com a Poble Elegit particular", que donen lloc a un "nou començament per a tots els Pobles"
Bet
D'acord: els "temps finals" no són el "final de tot"...
Però el relat acaba amb una mentida, perquè diu: No es perdrà ni un dels vostres cabells. Ni cabells ni res; tot es perd! Potser el món continuï, però tu desapareixes del tot; i el mateix passa amb les persones que més t'estimes...
Juli
No sé... A mi em sembla que res desapareix...
Hi ha el que hi ha; i res de nou no es crea, ni res desapareix. Només es transforma. Ara: si em parles del JO, o de la consciència del JO, no ho sé. Potser només és una il·lusió. O potser també es transforma d'alguna manera que no coneixem.
A l'hospital he vist coses molt estranyes...
No sempre el dolor "enfonsa" la gent. A vegades el dolor transforma una persona de tal manera que, des de fora, resulta inexplicablement positiva. Una espècie d'evaporació del JO, lliure i conscient, per condensar-se en una altra manera de ser. Quan t'hi relaciones, tens la sensació de que aquella persona està... no sé: en una altra dimensió...

diumenge, 3 de novembre del 2019

Diumenge 32. Any C.


















EVANGELI. (Lluc 20,27-38).
En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,
uns saduceus anaren a trobar Jesús.
Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.
Per això li proposaren aquesta qüestió:
«Mestre, Moisès ens va prescriure
que si un home casat mor sense fills,
el seu germà es casi amb la dona del difunt,
per donar descendència al seu germà.
Doncs bé:
hi havia set germans.
El primer, que era casat, morí sense fills.
El segon, el tercer, i així fins al setè
es van casar amb la dona del difunt
i moriren sense deixar fills.
Finalment ella també morí.
Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,
de quin dels set serà l’esposa?
Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:
«En el món present els homes i les dones es casen,
però els qui Déu considerarà dignes
de tenir un lloc en el món que vindrà
i en la resurrecció dels morts
no es casaran,
perquè ja no podran morir mai més.
Pel fet de tenir part en la resurrecció
són iguals que els àngels
i són fills de Déu.
I que els morts han de ressuscitar,
Moisès mateix ho deixa entendre
en el passatge de la Bardissa que no es consumia,
quan diu que el Senyor
és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.
Déu no és Déu de morts, sinó de vius,
perquè, per a ell tots viuen.»

TERTÚLIA
Juli
Jo sóc com aquests "saduceus" de què parla l'evangeli d'avui: no hi crec en la resurrecció. A més: ni tan sols penso que fos una cosa bona! T'imagines tornar a trobar-te amb tota la gent que has conegut?... les seves manies, fòbies, impertinències...
La mort està molt bé: "soluciona" tots els problemes!
Bet
No sé. Es cert que ho soluciona tot. Però hi ha situacions i situacions. A més: si tot acaba en la mort... la vida em semblaria una "broma" de molt mal gust...
Però, tampoc no veig suportable una vida que durés sempre. Viure per sempre seria terrible! A mi, "l'eternitat" em fa terror!
Víctor
Jo no tinc prou arguments ni a favor ni en contra. Sempre m'han ensenyat que ressuscitarem, i em sembla el més normal; perquè, si no, què carai voldria dir viure?
Ara: no em pregunteu ni quan ni de quina manera. Quan arribi, ja ho veurem. Entretant visc; i miro de viure tan bé com sé.
Juli
El que està clar és que ningú no n'ha tornat de l'altra banda. S'hi deu viure molt bé!... O és que no hi ha res de res a l'altra banda?
Com dius tu, ja ho veurem quan arribi...
I mentrestant, tranquils! Carpe diem, que deien els antics.
Magda
Estic força d'acord amb el que dieu. Però els Evangelis suggereixen alguna cosa més. Els Evangelis neixen de la "experiència" de la "resurrecció de Jesús". I no parlen d'ell com d'algú que "ha tornat" sinó d'algú que "ha passat" (Pasqua) a una "nova" situació.
Una font no recupera mai l'aigua que ha donat, i no per això nega la realitat de la "mar".
No m'agrada la paraula resurrecció perquè suggereix això de "tornar". Jo imagino que la Vida "flueix". I no puc deixar de creure-hi, perquè la sento com una cosa nova que rebo contínuament, i que en "gaudeixo" deixant-la fluir més enllà de mi mateixa...
Bet
Els morts no reben ni donen res de res...
Magda
No sé...
Potser no som nosaltres que rebem o donem. Potser és la Vida mateixa que ve i surt. I així ens fa existir...
No és la font que fa l'aigua; és l'aigua que fa la font. L'aigua flueix, s'escampa, banya els llocs... Crea fonts, rius, estanys o mars; pot prendre una infinitat de formes, però no desapareix mai...
No sé imaginar-me una persona realment "morta". Potser les últimes paraules de l'Evangeli d'avui volen dir això. "
Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè per ell tots viuen".
És la Vida que ens fa "vivents". A vegades ens fa font, a vegades ens fa riu, a vegades ens fa estany, a vegades ens fa humitat de la terra que vivifica plantes, sembrats, flors...
No sé. És una "experiència" que em depassa... Però experiència!
Bet
I no et fa por, l'eternitat?
Magda
No m'imagino l'eternitat com una cosa que dura sempre... No sé imaginar-la. Potser pugui ser "una cosa que no cansa...".
Bet
Tot el que dura massa acaba cansant, per plaent que sigui...
Juli
Sí. Però hi ha situacions que no "duren". És com si estiguessis fora del temps. Te'n recordes aquella vegada que vaig dormir dos dies seguits? Jo no me'n vaig adonar. Vas ser tu qui m'ho vas dir...
Si l'eternitat de què parleu fos estar "fora del temps", a la millor m'hi apunto...
Bet
Ara no te'n fotis, tu.
Ja t'he dit altres vegades que això de l'eternitat em fa por.
De totes maneres... si fos això d'estar fora del temps...
Però, què vol dir estar fora del temps? Estem atrapats en el temps!
Víctor
"Fora del temps". Aquesta frase m'inspira...
A vegades el temps va tan a poc a poc que no acaba de passar mai. Altres vegades va tan de pressa que passa volant.
El temps!...  És una cosa ben estranya!
Magda
Jo tampoc no sé imaginar-me això de "fora del temps". Però el que has dit demostra que el temps és una cosa característica dels “vivents”. Les pedres, no "tenen" temps. Segurament la resurrecció de què parlen els evangelis sigui com "viure fora del temps". No deu ser una vida com la d'ara i que no s’acaba. "Vida" i "Temps" no han d'estar necessàriament units. "Són iguals que els àngels", diu el relat. Els místics també parlen dels moments de "èxtasi"... Potser volen dir això d'estar "fora del temps", com si fos la plenitud en un "instant"...
Juli
Alguns accidentats que havien estat a punt de morir expliquen que, en un segon, se'ls havia fet present tot el que havien viscut abans... Com una pel·lícula de seixanta anys vista "tota" en un segon. No m'ho sé imaginar; però així ho expliquen...
Bet
El poeta Costa i Llobera, en una poesia fa servir una expressió que em va xocar. Ell descriu la felicitat com un "glop d'eternitat". Està bé, oi? Un glop d'eternitat...
 

diumenge, 27 d’octubre del 2019

Diumenge 31. Any C.



EVANGELI. (Lluc 19,1-10).
En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.
Un home que es deia Zaqueu,
cap de cobradors d’impostos i ric,
intentava de veure qui era Jesús,
però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.
Llavors, per poder-lo veure,
corregué endavant i s’enfilà en un arbre
al lloc on Jesús havia de passar.
Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:
«Zaqueu, baixa de pressa,
que avui m’he de quedar a casa teva.»
Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.
Tothom qui ho veié criticava Jesús
i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.
Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:
«Senyor,
ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,
i a tots els qui he defraudat
els restitueixo quatre vegades més.»
Jesús li digué:
«Avui s’ha salvat aquesta casa,
ja que aquest home també és un fill d’Abraham.
És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar
allò que s’havia perdut.»

TERTÚLIA
Bet
Tu, Magda, sempre dius que Lluc és molt bon escriptor; però jo crec que en aquest relat d'avui s'ha passat, perquè ens parla d'aquest tal Zaqueu d'una manera que ens el fa simpàtic, quan en realitat devia ser un "barra molt barrut".
Magda
Només coneixem Zaqueu per això que ens diu Lluc en aquest relat. I és veritat: aquest relat està fet de tal manera que aquest Zaqueu, que era un galtes, ens resulta simpàtic. Però penso que això està fet expressament. Per això em pregunto: per a què Lluc ens presenta aquest barrut de manera que ens caigui simpàtic?
Víctor
Suposo que Lluc, d'aquesta manera, vol recalcar la importància de convertir-se. Zaqueu resulta simpàtic per la seva criaturada d'enfilar-se a un arbre; però el més important és que es converteix. Al començament del relat es parla de la seva petitesa, segurament per destacar la seva petitesa moral. Moral i social, perquè els publicans eren molt menyspreats. I amb raó, perquè s'aprofitaven del domini dels Romans sobre el poble. Però al final, quan ha acollit Jesús a casa seva, es converteix. El relat diu que es va posar dret, com volent dir que aquest home menut “creix” quan decideix convertir-se. Per això ens el fa simpàtic.
Juli
No sé si aquest Zaqueu em resulta tan simpàtic com dieu. Jo m'he fet una altra reflexió. En aquest relat, a més de Zaqueu i Jesús, hi ha una altra protagonista: la multitud.
El relat diu que Zaqueu no pot veure Jesús a causa de la multitud. Tu, Magda, sempre ens has dit que, en els evangelis, Jesús personifica l'Home. Segons això, aquí se'ns diria que la multitud “impedeix” de veure l'Home. Quan Zaqueu aconsegueix veure qui és l'Home, deixa de ser un galtes. No sé si es converteix o no, però, pel que sembla, tot canvia pel fet que aquest homenot "volia saber qui és l'Home".
Jo llegeixo tot això en clau política, i penso: si els polítics abandonessin (abandonéssim) les idees preconcebudes, i volguessin veure realment qui són els humans, què pensen, què volen els ciutadans... la política seria el servei més maco i noble que s'hagi inventat mai!...
Però, no: al Partit em tenen per un cagadubtes perquè sempre trobo pegues als programes electorals. La majoria busca programes que portin vots, encara que després no es puguin complir...
"Veure l'Home”. “Veure l'Home”!!! Aquesta és la qüestió!
Magda
Trobo interessantíssim això que acabes de dir. També la multitud és protagonista, i ben negativament: primer impedeix de veure l'Home; després, critica Jesús (critica l’Home) perquè s'ha hostatjat a casa d'un pecador. En realitat critiquen Jesús perquè intenta “humanitzar” un socialment "deshumanitzat".
Podem fer molt mal criticant...
Bet
La multitud som tots. La multitud és el Poble. En democràcia, la multitud sempre té raó!
Víctor
Però hi ha multituds i multituds. Un ramat de xais poden ser tant multitud com vulguis, però només saben dir bè...bè...bè.... En canvi un eixam d'abelles també és multitud, però cada una té i compleix amb la seva responsabilitat.
"La multitud sempre té raó"? Potser sí. Potser per això hi ha tants aprofitats que volen manipular-la.
I sovint ho aconsegueixen...  
Magda
Segons els Evangelis, Jesús es troba sovint amb la multitud. Però el seu objectiu és que no es quedi en simple "multitud" sinó que esdevingui "comunitat" (Poble). Hi ha una gran diferència entre una simple multitud i una multitud-comunitat.
La comunitat és activa, creativa. La simple multitud és passiva, i fàcilment manipulada pels líders de torn. A vegades és necessari "enfilar-se a un arbre" per poder veure la realitat humana. Cal ser crítics.
Juli
Em sembla que va ser Churchill que va dir, més o menys, allò de que la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els sistemes anteriors. O sigui: que la democràcia no és "bona"; però és la forma "
menys dolenta" de govern .
Víctor
Jo prefereixo dir-ho d'una altra manera (i que em perdoni el Sr. Churchill): la democràcia és bona; però, en mans d'individus "no democràtics", és torna perversa i és el pitjor de tot.
Per això estem com estem!
Bet
Sí. Jo també ho penso. Crec que la democràcia, abans que res és una qüestió de justícia. Sense justícia, la democràcia és un fracàs, i es torna perversa, perquè sempre acaba contra el Poble en nom del Poble. Els comportaments tan inhumans que alguns tribunals d’avui exhibeixen contra els nostres representants, resulten més perversos precisament perquè estem en una "democràcia".
Magda
A mi em resulta molt frustrant veure tanta gent que condemna la violència dels que cremen contenidors (que s’ha de condemnar!), però que no diu ni fa res per condemnar la violència de les sentències injustes imposades. Aquestes sí que són violència, i de la grossa!!!
Víctor
N’hi ha que es queixen dels policies, però la violència més gran està en alguns dels jutges!
 

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Diumenge 30. Any C.


 




















EVANGELI. (Lluc 18,9-14).
En aquell temps,
Jesús digué aquesta paràbola
a uns que es refiaven que eren justos
i tenien per no res a tots els altres:
«Dos homes pujaren al temple a pregar:
un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.
El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:
«Déu meu, us dono gràcies
perquè no sóc com els altres homes:
lladres, injustos, adúlters,
ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.
Dejuno dos dies cada setmana
i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»
Però el cobrador d’impostos,
que s’havia quedat un tros lluny,
ni gosava aixecar els ulls al cel,
sinó que es donava cops al pit i deia:
«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva
i l’altre no;
perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,
però el qui s’humilia serà enaltit.»


TERTÚLIA
Bet
Doncs, mira: aquesta vegada em sembla bé això que diu l'evangeli. N'hi ha molts que, perquè van a missa cada dia, ja es consideren més sants que els altres. Perdona, Víctor: no parlo per tu. Parlo de quan jo encara anava a missa, i d'algunes beates, que després critiquen...
Víctor
Tranquil·la, Bet. Sé que no parles per mi.
Avui dia continua passant el mateix, però a l'inrevés: els que anem a missa (o els que "encara anem a missa", com diuen molts) sembla que tinguem la pesta...
Juli
Tot plegat ha canviat molt. I és veritat: a la nostra societat, ser practicant no té bona premsa...
I és injust, perquè tothom és "practicant" d'alguna cosa, encara que sigui d’anar al bar a fer la partida...
I això que dius dels "practicants", ara també comença a passar amb els polítics. Per quatre polítics imbècils o aprofitats, ja sembla que tots hagin de ser "corruptes". És ben desagradable. És molt fàcil criticar sense fer res...
Però, d'aquest evangeli, allò que a mi més em fa pensar i em preocupa no és el fariseu (que ja es veu que és un estúpid...) sinó l'actitud del publicà. No sé qui era aquest individu, però se'l veu aclaparat per un sentiment de culpabilitat, que em sembla molt destructiu. I aquí sí que em queixo de la religió, precisament perquè fomenta aquesta classe de sentiments negatius.
Magda
Estic d'acord que és un sentiment destructiu, i que pot estar en persones religioses. De totes maneres, jo m'he mogut pràcticament sempre en ambients "no religiosos", i també hi he trobat força aquest "sentiment de culpabilitat".
Tu, Juli, com a metge, ho deus saber molt millor que jo. Per mi, el sentiment de culpabilitat és molt complex, i pot tenir causes molt variades...
És cert: la religió el pot accentuar amb tot allò de l'infern o que som "pecadors"... Però, com veiem en l'evangeli d'avui, la religió també pot ser utilitzada com excusa de sentiments de superioritat o de prepotència, més dolents que els de culpabilitat perquè inclouen menyspreu per als altres.
El problema no el veig tant en la religió com en la immaduresa.
En aquest sentit, trobo que el relat d'avui està molt ben construït: només el fariseu es compara amb els altres i els menysprea. En canvi el publicà se situa només davant Déu; d'un "Déu" pel que se sent "acollit", a pesar dels seus "pecats". Jo diria que, més que un sentiment de culpabilitat, el relat d'avui vol posar en relleu la diferència entre els dos, i la "valoració diferent" que en fa Jesús: els dos van al temple, però només un en surt "perdonat".
Bet
A mi, quan encara era "religiosa", em va marcar molt el sentiment de culpabilitat. En canvi, el sentiment de superioritat que 
dius tu, l'he patit de part d'altres. Primer com a dona: perquè encara hi ha molt masclisme "civilitzat"...! Ara també s'hi ha ajuntat la prepotència d'aquesta caterva de polítics dogmàtics que, a més, han acabat contaminant molta gent normal. Perdona, Juli...
Juli
No: si tens tota la raó! La política s'ha dogmatitzat; s'ha convertit en una religió. I més perillosa, perquè pot "manejar" més poder...
Víctor
A mi, el sentiment de culpabilitat em preocupa poc. I el de prepotent, em sembla que no ho sóc. Però he de reconèixer que, com tu Bet, no suporto la "prepotència" que molts exhibeixen. Exhibir prepotència s'ha posat de moda, des dels polítics, com deies, fins en els esports. Ho considero el problema més greu d'avui dia, i que posa en perill la convivència. I a sobre, els casos més "sonors" d'aquesta prepotència que busca humiliar són "exhibits" i "alimentats" des de molts mitjans de comunicació.
Entre tots, s'està "posant de moda" la prepotència!
Jo vull creure el que diu l'evangeli; però de moment, passa el contrari. Em refereixo a això de "
qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit". De moment no veig que això passi.
Magda
No passa en forma de reacció, que és com ho faríem nosaltres. Si passés en forma de reacció, estic segura que a moltes persones les enaltirien només per poder-les humiliar després ...
Recordo que en un campament de mainada, el monitor va tocar el pito i tots els nens van córrer a posar-se a la fila davant seu, intentant ser els primers. Llavors el monitor se'n va anar a la cua, i va fer girar els nens, de manera que els últims van quedar els primers. Va deixar clar que ser els primers o els últims era una qüestió "reversible".
El relat d'avui ens vol fer veure que ser primers o últims davant Déu pot resultar molt 
"reversible", perquè Ell valora els nostres comportaments "diferentment" de com ho fem nosaltres.
I la seva valoració deu ser, al final, "la que val"...
Juli
Però això és molt perillós, perquè permet fer trampes. ¿No us heu trobat mai amb persones que s'humilien només perquè els exalcin? I se'n fan un dret! Passa el mateix que amb alguns malalts: necessiten estar malalts −i acaben estant-ho de debò− només perquè algú els "cuidi".
Víctor
Hem de suposar que Déu sap jutjar millor que nosaltres... I, a més, que ho farà amb "benevolència"...