Diumenge 30. Any C.

 

EVANGELI. (Lluc 18,9-14).

En aquell temps,

Jesús digué aquesta paràbola

a uns que es refiaven que eren justos

i tenien per no res a tots els altres:

«Dos homes pujaren al temple a pregar:

un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:

«Déu meu, us dono gràcies

perquè no sóc com els altres homes:

lladres, injustos, adúlters,

ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.

Dejuno dos dies cada setmana

i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»

Però el cobrador d’impostos,

que s’havia quedat un tros lluny,

ni gosava aixecar els ulls al cel,

sinó que es donava cops al pit i deia:

«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva

i l’altre no;

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

TERTÚLIA

Bet
Doncs, mira: aquesta vegada em sembla bé això que diu l'evangeli. N'hi ha molts que, perquè van a missa cada dia, ja es consideren més sants que els altres. Perdona, Víctor: no parlo per tu. Parlo de quan jo encara anava a missa; d'algunes beates, que després et fotien...

Víctor
Tranquil·la, Bet. Sé que no parles per mi.
Avui dia continua passant el mateix, però a l'inrevés: els que anem a missa (o els que encara anem a missa, com diuen molts) sembla que tinguem la pesta...

Juli
Tot plegat ha canviat molt. I és veritat: a la nostra societat, ser practicant és mal vist. I és injust perquè tothom és "practicant" d'alguna cosa, encara que sigui d’anar al bar a fer la partida...
Això que dius, ara també comença a passar amb els polítics. Per quatre polítics imbècils o aprofitats, ja sembla que tots hàgim de ser corruptes. És ben desagradable. És molt fàcil criticar sense fer res...
Però, d'aquest evangeli, allò que a mi més em fa pensar i em preocupa no és el fariseu (que ja es veu que és un estúpid...) sinó l'actitud del publicà. No sé qui era aquest individu, però se'l veu aclaparat per un sentiment de culpabilitat, que em sembla molt destructiu. I aquí sí que em queixo de la religió, precisament perquè fomenta aquesta classe de sentiments.

Magda
Estic d'acord que és un sentiment destructiu, i que pot estar en persones religioses. De totes maneres, jo m'he mogut pràcticament sempre en ambients no religiosos i també l'hi he trobat.
Tu, Juli, com a metge, ho deus saber millor que jo: el sentiment de culpabilitat és complex, i pot tenir causes molt variades. És cert: la religió el pot accentuar amb tot allò de l'infern o que som pecadors... Però, com veiem en l'evangeli d'avui, la religió també pot ser utilitzada com excusa de sentiments de superioritat o de prepotència, més dolents que els de culpabilitat perquè inclouen menyspreu per als altres. El problema no el veig tant en la religió com en la immaduresa. En aquest sentit, trobo que el relat d'avui està molt ben construït: només el fariseu es compara amb els altres i els menysprea. En canvi el publicà se situa només davant Déu; d'un Déu pel que se sent acollit, a pesar dels seus pecats. Jo diria que, més que un sentiment de culpabilitat, el relat d'avui vol posar en relleu la diferència entre els dos, i la valoració diferent que en fa Jesús: els dos van al temple, però només un en surt perdonat.

Bet
A mi, quan encara era religiosa, em va marcar molt el sentiment de culpabilitat. En canvi, el sentiment de superioritat que tu dius, l'he patit de part dels altres. Primer com a dona: perquè encara hi ha molt masclisme "civilitzat"...! Ara també s'hi ha ajuntat la prepotència d'aquesta caterva de polítics dogmàtics que, a més, han acabat contaminant molta gent normal. Perdona, Juli.

Juli
No: si tens tota la raó! La política s'ha dogmatitzat; s'ha convertit en una religió. I més perillosa, perquè pot tenir més poder.

Víctor
El sentiment de culpabilitat em preocupa poc. I de prepotent, em sembla que no ho sóc. Però he de reconèixer que, com tu Bet, no suporto la prepotència que molts exhibeixen. Exhibir prepotència s'ha posat de moda, des dels polítics, com deies, fins en els esports. Ho considero el problema més greu d'avui dia, i que posa en perill la convivència. I a sobre, els casos més "sonors" d'aquesta prepotència que busca humiliar s'exhibeixen, i s'alimenten des de molts mitjans de comunicació. Entre tots, estan "posant de moda" la prepotència!
Jo vull creure el que diu l'evangeli; però de moment, passa el contrari. Em refereixo a això de "qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit". De moment no veig que això passi.

Magda
No passa en forma de reacció, que és com ho faríem nosaltres. Si passés en forma de reacció, estic segura que a moltes persones les enaltirien només per poder-les després humiliar...
Recordo que en un campament de mainada, el monitor va tocar el pito i tots els nens van córrer a posar-se a la fila intentant ser els primers. Llavors el monitor se'n va anar a la cua, i va fer girar els nens, de manera que els últims van quedar els primers. Va quedar clar que ser els primers o els últims era una qüestió reversible.
El relat d'avui ens vol fer veure que ser primers o últims davant Déu pot ser reversible perquè Ell valora els nostres comportaments diferentment de com ho fem nosaltres. I la seva valoració deu ser, al final, la que val...

Juli
Però això és molt perillós, perquè permet fer trampes. ¿No us heu trobat amb persones que s'humilien només perquè els exalcin? I se'n fan un dret! Passa el mateix que amb alguns malalts: necessiten estar malalts −i acaben estant-ho de debò− només perquè els cuidin.

Víctor
Hem de suposar que Déu sap jutjar millor que nosaltres... I que ho farà amb benevolència.