Diumenge 17è. Any C.

EVANGELI. (Lluc 11,1-13).

Un dia Jesús pregava en un indret.

Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà:

«Senyor, ensenyeu-nos una pregària

com la que Joan ensenyà als seus deixebles».

Jesús els digué:

«Quan pregueu digueu:

Pare, que sigui honorat el vostre nom,

que vingui el vostre Regne,

doneu-nos cada dia el nostre pa,

i perdoneu-nos els pecats,

que nosaltres mateixos també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu que caiguem en la temptació».

Després els deia:

«Si algú té un amic,

i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu:

Amic, deixa’m tres pans,

que acaba d’arribar de viatge un amic meu

i no tinc res per donar-li.

¿Qui de vosaltres li respondria de dins estant:

No m’amoïnis;

la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit;

no em puc aixecar a donar-te’ls?

Us asseguro que,

si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic,

la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos

per donar-li tots els pans que necessita.

I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà,

cerqueu, i trobareu,

truqueu, i Déu us obrirà,

perquè tothom qui demana obté,

tothom qui cerca troba,

a tothom qui truca, li obren.

Si un fill demana un peix al seu pare,

¿qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix?

O bé, si li demana un ou,

¿qui de vosaltres li donaria un escorpí?

Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents

sabeu donar coses bones als vostres fills,

molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen.»

TERTÚLIA

Bet
El parenostre que em van ensenyar a mi és diferent d'aquest. Quin és l'autèntic?

Víctor
Tampoc no és tan diferent! En el fons, diuen el mateix.

Magda
El parenostre que hi ha als Catecismes −que és també el que dieu a la missa− és la versió que en dóna l'evangeli de Mateu. En canvi aquí hem llegit la versió de Lluc. La versió de Mateu, en si mateixa, és més llarga. En canvi la de Lluc, més curta, forma part d'un el relat més llarg. I com dius tu, Víctor, en el fons les dues versions diuen el mateix.

Bet
Doncs, per què no ens ensenyaven la més curta? Tantes vegades que ens el van fer resar, ens hauríem estalviat moltes paraules!

Magda
Precisament en la versió de Mateu Jesús comença advertint que les paraules "no són importants" perquè Déu ja sap perfectament què necessitem abans que li demanem res.

Bet
Jo havia resat molts parenostres demanant coses a Déu, i mai no em va donar el que li demanava. No és veritat això que diu aquí, que rebrem el que demanem. A mi, Déu no m'ha escoltat mai.

Víctor
Au, vinga, Bet! Que no et pots queixar! Què vols, que no tinguis?

Bet
No; si ara ja no reso. Ara ja no demano res. Parlo de quan era petita. Recordo que resava demanant coses molts simples i concretes. I res.

Juli
Veus: jo no he tingut aquests problemes. No he resat mai, ni mai ningú m'ha fet resar. En canvi, sí que alguna vegada em van dir que, si volia una cosa, podia demanar-la als Reis. Però molt aviat els pares ja em van advertir que no abusés, perquè els Reis eren ells mateixos...

Magda
Jo, de petita, tampoc no vaig resar mai; em sembla. En canvi de jove, recordo que a vegades buscava "connectar". Connectar amb el que fos... No sé... amb la Terra, amb l'univers, amb l'energia que ho mou tot, amb la vida... Ho feia sense paraules. No deia cap oració... Eren sobretot gestos, o millor, posicions del cos. Era sobretot una cosa corporal; una mena de passivitat corporal; però una passivitat activa. Ai, no sé!... Eren moments de sintonia.

Bet
I ara que t'agraden tant els Evangelis, com ho entens això de resar per demanar coses? Encara reses? Jo, si ho fes, tindria la sensació de fer comèdia.

Juli
Per fer comèdia hi ha d'haver espectadors. A mi em sembla que tu, Magda, parles d'una altra cosa, que no té res a veure amb el que fa la gent religiosa. No sé: per exemple vosaltres, Víctor: quan aneu a missa dieu moltes oracions. Paraules i més paraules! Com si algú se les escoltés, les vostres paraules...

Víctor
Jo suposo que hi ha moltes maneres de resar. És clar: quan ho fas amb altra gent, ha d'haver-hi alguna cosa externa, com les paraules. O el cant. El cant va molt bé. Les paraules i el cant no són tant perquè pensem que Déu està allà dalt escoltant. Són per a nosaltres. Són com per emplenar. Jo, sovint, no penso el que estic cantant. És simplement una manera de sentir la presència dels altres, i també de dir: sóc aquí; sóc de la colla,...

Bet
Però jo havia fet una pregunta a la Magda, i m'agradaria que li deixéssiu respondre, perquè m'interessa molt.

Magda
Ai; perdona, Bet! Em preguntaves...

Bet
La pregunta és molt concreta. Ara que estudies tant els Evangelis, encara reses?

Magda
No sé si entenc què vols dir... No sé si tinc resposta... Em passa una cosa estranya: els Evangelis no m'han fet canviar en res, però tot és diferent. Reso? No ho sé. És com si em preguntessis si respiro. En tot cas ho faig sense pensar. Ens adonem que respirem quan tenim problemes de respiració. No dic pregàries. Alguna vegada que he acompanyat en Víctor a missa, no hi connecto gens. Suposo que és qüestió de costum. Tampoc no reso parenostres, però, en canvi, avui, quan l'he llegit, m'hi sento del tot identificada. No em costaria res de resar-lo en una situació no ritualitzada. De fet, estic segura que tots nosaltres ens hi podríem identificar posats fora d'un marc religiós.

Bet
Suposo que a mi, allò que m'ha fet més mal és que em diguessin que resar servia per demanar coses. Ja ho veig: jo, en el fons, resava perquè Déu fes la meva voluntat! Però sempre, de petita, m'ho havien dit així.

Víctor
Sí. A mi també m'ho havien dit. I aviat vaig veure que allò no funcionava. Però, com que sempre he anat a missa, no tinc cap problema a dir les pregàries que fem tots plegats. Sí que demanem coses... −la pau, la salut, la germanor... Expressem els nostres desigs perquè això ens ajuda a concretar el nostre esforç. Potser, en el fons, és com un joc: demanem coses a Déu perquè això ens ajuda a nosaltres mateixos a fer-les.

Juli
En la meva feina, a vegades, o sovint, m'he trobat amb persones que em diuen que han resat molt. Una vegada que vaig replicar que jo no podia resar perquè no sóc creient, una dona em va contestar: No es preocupi, doctor: en tot això, Vtè. ja hi fa la seva feina, que és la mes important. Jo, com que no hi puc fer altra cosa, resaré: la meva part i la de Vtè. 

Bet
I va funcionar?

Juli
No era cap cas especial. Un vailet que s'havia trencat el braç. Des del primer moment li vam dir que no hi havia cap problema. Però ella volia col·laborar-hi d'alguna manera. Al noi, les oracions no li van servir de res; tampoc no les necessitava. Però a ella... li devien servir perquè li permetien ajudar d'alguna manera. Per a ella, era important.

Bet
Però l'evangeli que hem llegit diu: "demaneu, i Déu us donarà". I això no és veritat!

Magda
També diu, quan ho explica, que quan demanem −el que sigui−, Déu concedirà l'Esperit Sant. Potser pensaràs: i per què el vull l'Esperit Sant, si el que necessito i demano és una altra cosa! No t'ho sabria explicar, però deu seu una cosa semblant a quan un fill demana una cosa als pares, i els pares li donem no pas allò que demana, sinó allò que li convé. De fet, els pares sabem millor que ells allò que els convé.

Bet
Així, de fet, "resar" no serveix de res...

Víctor
És allò que jo deia abans: serveix per nosaltres mateixos: ens predisposa a rebre allò que ens convé.

Diumenge 16 C.

EVANGELI. (Lluc 10,38-42).

En aquell temps,

Jesús entrà en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta.

Una germana d’ella que es deia Maria,

asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula,

mentre Marta estava molt atrafegada per obsequiar-lo.

Marta, doncs, vingué i digué:

«Senyor, no us fa res que la meva germana

m’hagi deixat sola a servir?

Digueu-li, si us plau, que m’ajudi.»

El Senyor li respongué:

«Marta, Marta,

estàs preocupada i neguitosa per moltes coses,

quan només n’hi ha una de necessària.

La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.»

 TERTÚLIA

Bet
Mai m'hauria imaginat que hi hagués, en els evangelis, tants relats on les dones són protagonistes. I, no sé per què, he de reconèixer que aquest de Marta i Maria m'agrada. El trobo molt femení i, sobretot, molt real. Encara que m'empipa una mica això de Maria asseguda als peus de Jesús. Per què, als peus? M'agradaria més que fos d'igual a igual.

Víctor
Jesús era fill de Déu. Ningú no pot parlar amb ell d'igual a igual. Però segur que si Jesús hagués estat dona, no hi trobaries res a dir...

Magda
L'expressió "assegut als peus" es feia servir per indicar l'actitud de deixeble. El deixeble escolta el mestre; i l'escolta assegut, perquè l'ensenyament, pròpiament, no crea dependència sinó que tendeix a fer el deixeble igual al mestre, que també està assegut. Per altra part, no hi ha cap problema a considerar Jesús com a dona. En els evangelis, ell personifica l'experiència reeixida de l'ésser humà, que inclou homes i dones. En aquest relat, escoltar Jesús significa escoltar l'ésser humà; o millor: escoltar la Humanitat.

Juli
M'ha semblat que, a tu Bet, t'agrada sobretot l'actitud de Maria. En canvi jo trobo millor l'actitud de Marta; i té raó de queixar-se. És molt fàcil dedicar-se a fer el gara-gara amb algú, deixant que els altres facin la feina. Perquè la feina s'ha de fer, i algú l'ha de fer!

Víctor
D'acord, Juli. Però també es podem fer les dues coses: primer una i després l'altra. Tu mateix, a la Consulta, segurament primer escoltes −sobretot quan algú et ve per primera vegada− i després fas el que sigui. I permet-me una pregunta: comparant la manera de fer de metge de quan vas començar i d'ara, hi ha alguna diferència en això d'escoltar la gent?

Juli
Uhhh! I tant! Hi ha una diferència abismal. Al principi, de seguida intentava parlar jo, per indicar al pacient que l'havia entès molt bé. Em semblava una manera de donar-li seguretat. Però he anat aprenent que l'única cosa que dóna seguretat a un pacient és que se senti escoltat pel doctor. I, en molts casos, diria que ell mateix es va curant a mesura que xerra. A vegades, al final, li receptes una potinga inofensiva, que segur que "li anirà molt bé", perquè la millora ja s'ha donat només deixant-lo parlar.

Magda
Trobo interessantíssim això que dius! I també el que has dit abans tu, Víctor. Molts comentaristes contraposen les actituds de Marta i Maria; però és molt millor això que dius tu: primer una cosa, i després l'altra; primer escoltar i després actuar; com fas tu, Juli. I, ben mirat, em sembla que això és el que, aquí, vol dir l'evangelista. És possible que la traducció que hem llegit no sigui del tot exacta. Les paraules que Jesús diu a Marta segurament serien traduïdes millor així: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan una primera és necessària. La part que Maria ha escollit és la bona, i no li serà pas presa. No en dubto gens: segons els evangelis, escoltar és la primera cosa necessària. Escoltar la Humanitat. Només després d'escoltar, podem trobar la manera correcta de servir. Perquè també cal servir!

Bet
Això és el que, segons dius sempre tu Juli, fa més falta als polítics. Explica-ho tu mateix.

Juli
Què vols que expliqui, ara! No hi res a explicar... Tots ho sabem: els polítics són així: tots diuen que volen servir el poble; però cada partit ja ha decidit abans com s'ha de "servir". És veritat: de vegades m'hi enfado molt: hi ha massa idees preconcebudes,... I són els que cridem més. Idees preconcebudes! Aquest és el gran mal de la política, perquè les idees preconcebudes poden tornar-se lleis, saps?! I és que això d'escoltar el poble −o escoltar la Humanitat, com dius, tu− és més difícil del que sembla. És difícil creure en la gent. Molts donen per suposat que la gent és estúpida, i se'ls ha de "conduir". A vegades la política em fa fàstic. Però, què vols? Alguna cosa s'hi ha de fer! Si ho deixem només per als fanàtics, encara seria pitjor.

Víctor
D'acord. Però els polítics exposen el seu programa. Després, només el vot de la gent és decisiu.

Bet
No em diràs que t'ho creus, això que dius! Això que dius és només la teoria, que no té res a veure amb la pràctica. La realitat és que et fan votar el que ells diuen. I, a sobre, després fan el que els sembla.

Magda
Hi estic d'acord. Però aquí la principal culpa no la tenen els polítics sinó els qui voten sense preocupar-se gaire de saber què voten. Com se sol dir, cada poble té els polítics que es mereix.

15è. Diumenge. Any C.

EVANGELI. (Lluc 10,25-37).

En aquell temps,

un mestre de la Llei, per provar Jesús, s’alçà

i li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»

Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?»

Ell contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament,

i estima els altres com a tu mateix.»

Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.»

Ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

«I per a mi, qui són aquests altres?»

Jesús prosseguí:

«Un home baixava de Jerusalem a Jericó

i caigué en mans de lladres, que el despullaren,

l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort.

Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié,

però passà de llarg per l’altra banda.

Igualment un levita, quan arribà al lloc,

passà de llarg per l’altra banda.

Però un samarità que viatjava per aquell indret,

quan arribà i el veié, se’n compadí, s’hi acostà,

li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi,

el pujà a la seva pròpia cavalcadura,

el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

L’endemà, quan se n’anava,

donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li:

Ocupa’t d’ell i, quan jo torni,

et pagaré les despeses que hagis fet de més.

Quin d’aquests tres

et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar,

en l’home que havia caigut en mans de lladres?»

Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.»

Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

TERTÚLIA

Bet
Aquí, el sacerdot i el levita es passen molt! Donen molt mal exemple.

Magda
Cal reconèixer que, amb aquest exemple, Jesús exhibeix una certa mala bava. Perquè no es tracta d'un fet real sinó d'un exemple que ell posa expressament per fer quedar malament els servidors del temple. Podria haver posat altres exemples; però va posar aquest.

Bet
Potser va ser com una revenja, perquè les autoritats del temple el van tractar molt malament, segons tinc entès.

Magda
No em sembla cap revenja sinó una cosa molt més profunda. Les persones religioses −en el nostre cas, sacerdots o levites− solen tenir molt clar que hi ha dos manaments fonamentals: servir Déu i estimar els altres. En el nostre relat, així ho afirma explícitament el mestre de la Llei. Però Jesús fa un pas més: ensenya que aquests dos manaments no són dos sinó un de sol. Quan considerem que són dos, fàcilment caiem en l'error de no complir el segon (l'amor als altres) amb l'excusa de complir el primer (servir Déu). És el que fan el sacerdot i el levita. El sacerdot i el levita sabien que tocar un "mort" causava una impuresa legal que impedia servir Déu en el temple. En trobar-se amb aquell home que estava "mig-mort", el sacerdot i el levita se n'aparten per no contaminar-se. Per tant, "compleixen" al màxim el precepte de "servir Déu" (primer manament), encara que això els "impedís" d'atendre el pròxim (segon manament).

Víctor
Però aquí Jesús posa com a model un samarità que també separava els dos manaments: s'ocupa del pròxim, però no serveix Déu. Jo entendria millor aquest exemple si el qui s'ocupa del pròxim fos una persona normal, i no precisament un samarità, que era un home d'alguna manera antireligiós.

Magda
Aquest és precisament el gran i "escandalós" ensenyament de Jesús: que pel simple fet d'estimar i atendre els altres ja servim també Déu, encara que ens acusin de samaritans o ateus. Déu no el veu ningú; per això l'única manera de servir-lo és estimant els altres. No són dos manaments, sinó un de sol. Amb l'amor al pròxim que veiem queda inclòs l'amor a Déu que no veiem.

Juli
Víctor: em sembla que, si escoltes gaire la teva dona, acabaràs no anant a missa...

Víctor
Què dius, ara! Tens una idea equivocada de la parròquia. Jo no vaig a missa per "servir Déu". Déu està a tot arreu, i pots trobar-lo fins i tot a la sopa. Jo vaig a missa per trobar-me amb els altres.

Bet
Per trobar-se amb els altres, no cal anar a missa...

Víctor
Ja ho sé! Però per trobar-se amb algú, amb algú has d'anar. Anant a missa ens fem un servei mutu els que ens hi trobem. Ja ho sé que et trobes amb molta gent simplement anant pel carrer; però, fora de casos especials, la gent del carrer no està per trobades o per posar-se a parlar de coses importants. Les trobades amb la gent de missa tenen densitat. És molt semblant a aquesta nostra tertúlia. Jo la trobo molt interessant, i m'ajuda a viure.

Juli
Al marge d'aquesta tertúlia, a mi em passa al revés que a tu: jo la "missa" la tinc cada dia, i estic feliç el dia que puc no anar-hi. I m'agradaria algun dia anar a la consulta i no trobar-hi ningú!!!

Bet
Vols dir que alguna vegada no estàs content de trobar-te alguna pacient... especialment agradable?...

Juli
Home, mira: hom ha d'aprofitar el que se li ofereix... Però et diré una cosa: en la meva feina, aviat aprens a guardar les distàncies, perquè si no, acabes engolit pel malalt o malalta. T'asseguro que per festejar, l'hospital no és un bon lloc...

Bet
Oh! No ho sé, no sé!...

Víctor
Ves a saber! A la millor si aquell sacerdot o levita s'haguessin trobat que aquell mig-mort era una noia jove i bonica, potser s'haurien exposat a "contaminar-se"...

Magda
El que és cert és que, al revés, segur que hauria funcionat. Vull dir que si el sacerdot o el levita haguessin estat dones, segur que haurien atès aquell mig-mort, fos jove o vell, home o dona. Els homes a vegades sembla que viviu en un altre planeta...

Víctor
Però hi ha més metges que metgesses...

Juli
Això era abans. Ara ha canviat molt. I si sumes metgesses i infermeres, les dones guanyen per golejada. Jo penso que es tracta de sensibilitats diferents. I també passa que la majoria de malalts, homes o dones, connecten més fàcilment amb la sensibilitat femenina. Potser és perquè, quan s'està malalt, hi ha un cert retorn a la "mare".

14è. diumenge. Any C.

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos

cap a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

TERTÚLIA

Víctor
Imagino que aquí el número "72" deu tenir algun significat especial.

Magda
Quasi sempre els números, en la Bíblia i en les Cultures antigues, tenen un significat simbòlic. En aquest cas, ¿què significa "72"? No n'estic segura, però deu tenir relació amb poble elegit. El poble elegit, segons la Bíblia, era Israel, que venia representat pel número "12", per allò de les dotze tribus. "72" és el resultat de multiplicar 12x6. Si aquesta combinació l'afegim al número propi d'Israel, ens dona la fórmula 12x7 en la qual "12" representa el poble elegit i "7" representa la totalitat dels pobles. És a dir: a partir de Jesús, tots els pobles han passat a ser poble elegit.

Víctor
Però aquests "72" deixebles són enviats només al poble d'Israel...

Magda
Són enviats al poble Jueu perquè és precisament el que ha d'entendre que la seva elecció no era un privilegi, sinó que estava destinada a esdevenir universal.

Bet
Jo, en tot això dels números, m'hi perdo... M'he fixat, més aviat, en la feina que han de fer tota aquesta colla de deixebles. Sembla que l'única cosa que han de fer és dir: "El regne de Déu ja és a prop". Sincerament: em sembla molta moguda per tan poca cosa!

Víctor
¿I et sembla poca cosa anunciar que el regne de Déu és a prop?! Imagina't, només, com deuria viure la majoria d'aquella gent: subjecta a emperadors, reis, procuradors romans, summes sacerdots, amos (perquè molts eren esclaus!)... En mig de tanta gent que els manava, deuria ser una molt bona notícia de que el regne de Déu era a prop.

Bet
Doncs... no deuria ser tan a prop, perquè 2000 anys després encara no el veig per enlloc!!! És cert hi ha l'Església. Però amb l'Església, tot es va complicar encara més. Més obligacions, més normes, més directors, moralistes, predicadors... Imagino que un hipotètic regne de Déu hauria de ser un regne de pau, de benestar, de tolerància entre tots... I ja ho veus! Fins i tot l'Església ha fet guerres! I em temo que encara en faria si féssim cas de segons quins eclesiàstics.

Víctor
¿No creus que avui estem molt millor que fa dos mil anys, i que això, en bona part, es deu al cristianisme?

Juli
Potser sí o potser no, això d'estar millor que abans. Jo, abans, no hi era; ara hi sóc, i no estic gens content de la societat que ens hem muntat. I no acabo d'entendre aquesta fal·lera per ficar-hi "Déu" pel mig. Què vol dir "regne de Déu"? Els únics regnes són els que ens muntem nosaltres, i amb força mala bava, per cert! Tots els "regnes" actuals són directament o indirecta conseqüència de guerres. Han estat fets i dissenyats pels vencedors i per als vencedors. Això és el que hi ha, amb déus o sense. I no m'agrada!

Víctor
Jo, encara que no ho sembli, estaria d'acord amb tot el que dius; però hi afegiria una cosa: a mi, poder parlar de regne de Déu em permet posar una mica d'esperança en aquesta visió tan fosca que has descrit; i que és real, massa real! No sé si el regne de Déu ja està present, o està a prop, o està lluny. Tal se val! Però la seva possibilitat m'ajuda a viure.

Magda
Jo també penso que, si parlem de "regnes", els únics regnes són els humans, i és responsabilitat nostra fer-los més justos, ja que el punt de partida sol ser tremendament injust. Tots han nascut de guerres, com dius tu, Juli.
A mi em sembla que, quan l'evangeli parla de regne de Déu, vol dir una altra cosa. "A prop" no s'ha d'entendre temporalment sinó experimentalment. Em sembla que tu, Víctor, ho has dit molt bé. Tu has parlat d'esperança; l'evangeli que hem llegit parla també de pau. "Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa". I són ben curioses les paraules que segueixen: "Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres". Parla de la pau del cor que cada un pot tenir i comunicar. El més sorprenent d'aquest relat és el seu realisme: "Us envio com anyells enmig de llops". Semblaria que en una situació així, caldria anar-hi ben protegit. Doncs, no: "No porteu bossa, ni sarró, ni calçat...". Els regnes humans es fan des de les victòries, bèl·liques o democràtiques. El regne de Déu (la Pau del cor que es comunica) l'adquirim i el realitzem anant desarmats, desprotegits... perquè els altres no són vistos com a rivals o enemics, sinó com a (possibles) germans. Seguint aquest camí es pot aconseguir fins i tot que els llops no devorin, que les serps no mosseguin o els escorpits no piquin.

Bet
Em fas pensar en un Youtube curiosíssim que em van enviar, on es veu un gos, un gat i un ratolí convivint ben amigablement. http://www.youtube.com/watch?v=9v6Khm-hPI0

Diumenge 13è.Any C.

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

TERTÚLIA

Bet
L'evangeli d'avui diu tantes coses, que no sé per on començar. Potser el que m'ha cridat més l'atenció és, al final, que ens presenta un Jesús molt exigent i, fins i tot, dur. "Deixa que els morts enterrin els seus morts". Jesús es passa molt, aquí! −no us sembla?

Víctor
Sí. Potser ens hem fet de Jesús una imatge massa de color rosa; i no sempre és així. De totes maneres, estaria d'acord amb tu que aquí Jesús és molt exigent amb els qui el volen seguir. Per això són tan pocs, almenys avui dia!"

Magda
Què vols dir que són pocs? Jo no ho veig així.

Víctor
Avui dia no hi ha vocacions religioses... Quasi ningú no vol ser capellà, ni monja, ni frare... Jo suposo que Jesús parlava per ells.

Bet
Jo no crec que capellans i monges siguin els millors seguidors de Jesús. Deu haver-hi de tot: n'hi que sí, que ho han deixat tot per seguir-lo; però d'altres... Encara que a mi no em sembla que s'hagi de deixar tot. La gent normal també podem ser bones persones.

Víctor
És clar que sí. Però aquí no es parla de ser bona persona sinó de seguir Jesús. De totes maneres, estic d'acord en que el més important és ser bona persona; i de bones persones n'hi ha moltes.

Juli
I quan un és bona persona, què hi afegeix això de seguir Jesús?! Jo penso que n'hi ha ben bé prou de ser bona persona, que no és poc. Tot el que passa d'aquí són manies o fanatisme. I diria més: penso que si algú és bona persona perquè segueix Jesús, en realitat no ho deu ser gaire de bona persona. Qui és bo, ho és perquè vol ser bo, sense altres motivacions. A veure, tu Magda: has insinuat que et consideres seguidora de Jesús. Doncs bé: ets bona persona perquè ho has decidit tu, o perquè t'ho diu aquest tal Jesús?

Magda
Carai, Juli: Quina directa!!! D'entrada et respondria que ni una cosa ni l'altra. No tinc cap seguretat de ser bona persona, com suposes tu. Però, a més, aquesta manera de plantejar tot això, no encaixa amb la meva manera de pensar actualment.
És veritat: que jo ho recordi, sempre he intentat ser bona persona; però també és veritat que sovint m'he trobat en que no ho havia estat tant. Saps què passa?... que no s'és bona persona així en abstracte. Ets bo quan ets bo per a algú. Però a vegades et trobes que has fet mal. Aleshores no et queda altre remei que demanar perdó, i canviar. No existeix la "bondat". Existeixen persones, i és amb elles que ets bo o dolent. I això ho he descobert precisament llegint els evangelis. Per mi, sentir-me seguidora de Jesús no vol dir seguir un mestre, o creure una doctrina, o complir una moral... Per mi significa anar descobrint que el primer valor són les persones reals i concretes. Noteu que l'evangeli no diu enlloc: estimeu tothom, sinó: estimeu el pròxim, que és qui tens davant, qui et trobes pel camí. Ser bo no és un obsequi a la Bondat sinó a les persones presents en la teva vida. En el fons, és el que deies tu Juli, l'altre dia: "No hi ha malalts sinó persones".

Víctor
Però l'evangeli d'avui no parla d'estimar els altres sinó de seguir Jesús abandonant, fins i tot, la pròpia família! I qui més pròxim que la família?!

Bet
La família és tan "pròxima" que pot convertir-se en una presó. "Deixa que els morts enterrin els seus morts". Intueixo que aquestes paraules expressen alguna cosa molt profunda... Quan estàvem enfrontats amb la nostra Petita, vam aprendre tants coses! Te'n recordes, Juli? ¿Recordes aquella vegada que es va posar a cridar: "Si tant m'estimeu, per què m'esteu ofegant!!!" Hi havia tanta ràbia en aquelles paraules! No les descuidaré mai.

Juli
"Deixa que els morts enterrin els seus morts". És una situació inexplicable que jo, a vegades a l'hospital, he viscut d'alguna manera. Hi ha familiars i amics que "cuiden" tant dels seus malalts que no els permeten altra cosa que ser malalts.

Bet
O sigui: que això de seguir Jesús també podria significar trencar la clova de la família per poder trobar-se més lliurement amb els altres. Seria com sortir de l'ou i no enyorar la closca. "Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al regne de Déu". Ja em semblava a mi que aquestes paraules volien dir alguna cosa interessant!

Diumenge 12è. C.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,

se li acostaren els deixebles, i els preguntà:

«Qui diu la gent que sóc, jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

altres que sou Elies,

altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»

Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,

i els deia:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar, ha de ser mort,

i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,

que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

TERTÚLIA

Bet
"Qui és Jesús?". És una pregunta que jo també em vaig fer durant un temps, abans d'engegar-ho tot a rodar perquè vaig veure que tot plegat era un gran muntatge. De respostes te'n donen moltes... Massa!

Víctor
Jo penso que, parlant de qui és Jesús, cal tenir en compte només la resposta que donen els Evangelis. Però precisament aquí està, avui, el meu problema: Pere dóna l'única resposta correcta, i en canvi Jesús li prohibeix severament de dir-ho a ningú! Per què? La gent esperava el Messies, i Jesús l'era. Per què no es pot dir?!  Com podia, després, demanar que creguessin en ell!...

Juli
A mi, de petit, mai no em van parlar d'aquest senyor. I, la veritat: sempre que n'he sentit a parlar després, he pensat que era una sort que no me'n diguessin res, perquè veig que cadascú el fa servir pel que li interessa. Ei! Si és que va existir aquest tal Jesús, jo no tinc res en contra d'ell! Els qui no m'interessen són els qui sempre en parlen. En la majoria dels casos dubto que sàpiguen què es diuen. Una cosa diferent és aquesta tertúlia. Aquí, el diàleg a partir d'aquests textos, siguin de qui siguin, m'ajuda a pensar sobre la realitat, encara que no necessito "ficar-hi" ningú més.

Magda
Jo m'he trobat força com tu, Juli. De petita vaig créixer en un clima sense cap forma de religió. Va ser a l'escola, ja una mica gran, i per casualitat, que em vaig trobar amb els relats evangèlics, i vaig descobrir tot un món nou. D'entrada, aquest món nou, per mi, no té res a veure amb la religió. La meva relació, molt indirecta, amb la religió va començar quan et vaig conèixer tu, Víctor.
Anant a la pregunta de avui sobre qui és Jesús, trobo que els Evangelis donen una resposta que no és ni precisa ni ben definida. El cas més extrem és l'Evangeli de Joan, que ens presenta un Jesús diferent per a cada persona que es troba amb ell. Pel als deixebles, és el mestre; per als cecs és la llum; per als famolencs és aliment; per als assedegats és aigua; per als difunts és resurrecció; per als desorientats és camí;...  Depèn de qui té davant, que ell sigui una cosa o una altra. I és precisament això el que realment em captiva.

Juli
Però això passa amb  tothom! Tots som diferents segons la persona que tenim davant. Jo, posem per cas, sóc metge per als malats; per la Bet sóc el seu marit; per les nenes sóc el seu pare; al Partit sóc un dels seus;... I per a la gran majoria sóc un perfecte desconegut! 

Magda
Sí; sí! Totalment d'acord. En el fons, l'ésser humà és "resposta" als altres. Tant és així que, en els Evangelis, i sobretot en l'Evangeli de Joan, Jesús s'anomena a si mateix "l'home". Per això m'interessen tant els Evangelis: perquè, parlant de la persona concreta de Jesús, en realitat ens ofereixen una radiografia de la Humanitat.

Bet
Però Jesús, va ser una persona real, o no? Jo penso que els Evangelis no passen de ser una novel·la de ficció.

Magda
Jo diria més aviat que s'assemblen a una novel·la històrica. Jesús i molts dels personatges són reals, però els diferents relats ens porten més enllà de cada personatge concret per convertir-lo en representant d'algun aspecte de la vida de la Humanitat. També hi ha personatges que serveixen de contrapunt, per posar més en relleu la realitat humana.

Bet
Per exemple...?

Magda
Per exemple: els Dotze. Tot i ser deixebles de Jesús no l'entenen gens ni mica a causa de les seves idees fixes. Per això Jesús els prohibeix severament que diguin a ningú que ell és el Messies... La idea que ells, i la gent, tenien del Messies era del tot deformada. La "radiografia" que ens presenta el relat que hem llegit és clara: som realment humans quan ens fem "resposta" a la persona concreta que tenim davant. A això s'hi oposen les idees fixes que ens fem de nosaltres mateixos i dels altres. Conseqüència d'aquestes idees fixes serà el rebuig i condemna dels altres quan no coincideixen amb les nostres idees.
¿Voleu una radiografia més exacta del drama de la Humanitat? Les idees fixes, els prejudicis, les "fitxes" que ens fem els uns dels altres "maten" la Humanitat. 
Amb tot, el relat d'avui és optimista: L'Home "ressuscitarà al tercer dia". Els Dotze acabaran superant les seves idees fixes. Molts humans acabaran adonant-se dels efectes mortals de la seva manera de pensar i de fer, i es faran "deixebles" de l'Home.

Víctor
Segons això que dius, i responent a la pregunta d'avui, podríem dir que Jesús és "l'home pels altres". I si els deixebles haguessin entès això del Messies, no hi hauria hagut cap problema per dir-ho i proclamar-ho.

Juli
Això que dius, ¿no es podria dir també al revés: tothom qui viu per als altres es va convertint en messies? (en el vostre llenguatge, és clar).

Magda
Pel que jo he pogut entendre, és exactament com dieu. Potser, tu Juli, ets també més evangèlic del que et pensaves...

Juli
No corris tant, que estic molt bé com sóc ara. Tot això de la religió continua produint-me molta al·lèrgia. I no crec que l'evangeli es pugui desfer de la religió...

Diumenge 11è.C

EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.

Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.

Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.

Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,

hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,

i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.

Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,

i els hi eixugava amb els cabells;

després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:

«Aquesta dona que el toca és una pecadora.

Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»

Jesús li digué:

«Simó, t’he de dir una cosa.»

Ell li contestà: «Mestre, digueu.»

Jesús continuà:

«Dos homes devien diners a un prestador:

l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.

Cap d’ells no tenia res per pagar,

i el prestador els perdonà el deute.

¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»

Simó li respongué:

«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»

Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:

«¿Veus aquesta dona?

Quan he entrat a casa teva,

tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,

però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes

i me’ls ha eixugat amb els cabells;

tu no m’has rebut amb un bes,

però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;

tu no m’has ungit el cap,

però ella m’ha ungit els peus amb perfum.

Per això et dic:

Has vist que aquesta dona estima molt

i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,

però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»

Després digué a la dona:

«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:

«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»

Digué encara a la dona:

«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això

Jesús passava per cada vila i per cada poble,

predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.

Anaven amb ell els dotze

i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes

i s’havien posat bé.

Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,

de la qual havien sortit set dimonis;

Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;

Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

TERTÚLIA

Bet
En aquest relat, segons la meva manera d'entendre, hi tenim un protagonisme destacat les dones. Però hi ha una cosa que no m'agrada: encara que se'n diuen coses bones, de totes elles també es diu que eren pecadores. Sembla com si, per als Evangelis, el simple fet de ser dona ja fos un pecat. I això ho trobo del tot inacceptable, injust i denunciable, ho digui qui ho digui.

Víctor
No sé per què ho dius, això. Jo no hi veig ni aquest protagonisme de les dones, ni, encara menys, que digui enlloc que les dones són pecadores. De la primera, sí que es diu que era pecadora; però de les altres només es diu que havien estat malaltes o que havien tingut esperits malignes.

Bet
I et sembla poc?!
¿Consideres una galanteria o un piropo dir que havien tingut esperits malignes? Magda: ajuda'm, tu que també ets dona. A més: de la Magdalena es diu que n'havien sortit set dimonis! No ho trobes molt gros, això?!

Magda
Trobo molt gros que en "sortissin" set dimonis; però encara trobo molt més gros que hagués "tingut" set dimonis.
Ja he comentat altres vegades que, en la Bíblia, el número set indica plenitud; de manera que dir que havia tingut set dimonis vol dir que els havia tingut tots!
Per això precisament la Magdalena és una figura representativa de la situació de la dona en la societat. I estic totalment d'acord amb tu, Bet: la situació de la dona en la societat és totalment inacceptable, injusta i denunciable. I el pitjor de tot és que sovint siguem precisament les dones mateixes que acceptem i trobem "normal" aquesta situació. Per això m'agrada tant el nom que porto, perquè la Magdalena, en els Evangelis, representa les dones que s'han alliberat de tots els dimonis. En el llenguatge actual diríem que representa les dones que s'han alliberat de totes les alienacions, complexos i culpabilitats que la societat masclista provoca en elles, i que elles sovint han interioritzat.

Juli
Ui, ui, ui...! Víctor: haurem de fer un pacte, tu i jo, si volem sortir vius d'aquest conjuració femenina!
Au, vinga, Senyores: no us feu tant les víctimes! Si he après alguna cosa de les dones és que sou prou intel·ligents com per saber que, als mascles, se'ns domina millor exhibint debilitat que no pas força. I nosaltres som tan rucs, que sempre caiem en la trampa! Les dones sabeu perfectament que, només deixant-nos exhibir una mica de collons, ja podeu conduir-nos com uns xaiets.

Bet
Apa, noi! A veure si parles una mica més bé davant de senyores... Encara que... una mica d'acord amb tu, sí que hi estic.

Víctor
Una mica?! No em negareu que en el 99% dels casos s'acaba fent el que la dona vol!

Magda
Som més intel·ligents per a les coses de casa... perquè som les que estem més a casa. Som més intel·ligents en les relacions personals... perquès sempre acabem essent nosaltres qui ens cuidem dels nens, dels malalts, dels ancians,... Però no estic gens d'acord amb el que dieu, perquè, a més de la família, hi ha la ciutat, i el país, i el món. I en aquests àmbits només hi sou els mascles, o quasi.
Ho reconec: han estat els Eevangelis que m'ha fet obrir els ulls. Mireu el món; mireu els Estats: són tan masclistes que han esdevingut terriblement inhumans. Inhumans per a tothom: per a les dones i per als homes. Armes, guerres, violència, domini, prepotència,...
Falta feminitat al nostre món!!!

Juli
Reconec que hi havia una certa ironia en allò que he dit, i que em referia sobretot a la família. I diré més: jo personalment, em sento el primer beneficiat del "domini" de les dones. ¿Què faríem sense les dones, eh Víctor? Jo no serveixo ni per fer-me una truita!...

Magda
L'evangeli d'avui el trobo extraordinàriament revolucionari quan contraposa el fariseu i la pecadora. "Fariseu" significa separat de la resta de la gent. La gent era impura perquè no sabia ni complia ni podia complir els molts preceptes de la Llei. En canvi els fariseus eren considerats purs, perquè es dedicaven a l'estudi de la Llei, i així podien "complir" TOTS els seus preceptes. Només el compliment de la Llei feia pur o impur a un jueu.
En aquest relat, la dona pecadora representa el comú de la gent. Amb aquest relat es capgira del tot la valoració habitual que feia la majoria de la gent. El "pur" fariseu, que compleix escrupolosament els preceptes de la Llei, no compleix els preceptes d'Humanitat; en canvi la "pecadora", que no compleix els preceptes de la Llei, compleix els preceptes d'Humanitat, perquè estima molt. El fariseu creu en la Llei, però condemna la Humanitat. La pecadora creu en la Humanitat, i aquesta fe la salva de la Llei. El que ha de fer és anar-se'n. "Ves-te'n en pau", ves-te'n de l'àmbit de la Llei (que et condemna).

Bet
Això, vol dir l'evangeli d'avui?! Però, si és el que vaig fer jo, ja fa temps!

Víctor
Però això no vol dir que els qui no ho hem fet, hàgim de fer el mateix. Jo m'hi trobo bé a la parròquia; i veig que m'ajuda a ser més humà. Jo també crec en la Humanitat. No vaig a missa per complir cap "Llei".

Bet
Quan vaig deixar d'anar a missa, al principi em sentia una mica culpable; o millor: em sentia "acusada". Tenia la impressió que les persones de missa m'acusaven d'infidelitat. Ha estat en aquestes tertúlies  −i sobretot gràcies a tu, Víctor−  que m'he sentit normal també per a gent de missa. I també m'has ajudat molt tu, Magda: tan enamorada dels Evangelis, i que, com jo, no vas a missa.
Gràcies a tots dos: a tu Víctor, per anar a missa; i a tu Magda, per no anar-hi.

Magda
Jo diria més aviat: "Gràcies a tots quatre". No us sembla?