Sagrada Família. C.

EVANGELI. (Lluc 2,41-52).

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem

amb la peregrinació de Pasqua.

Quan ell tenia dotze anys

pujaren a celebrar les festes com era costum,

i passats els dies,

quan tothom se’n tornava,

el noi es quedà a Jerusalem

sense que els seus pares se n’adonessin.

Pensant que anava amb altres de la caravana,

feren la primera jornada de camí.

Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts

i no el trobaren.

L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.

El tercer dia el trobaren al temple,

assegut entre els mestres de la Llei,

escoltant-los i fent-los preguntes.

Tots els qui el sentien

estaven meravellats de la seva intel·ligència

i de les seves respostes.

Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,

i la seva mare li digué:

«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres?

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»

Ell els digué:

«Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»

Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret

i vivia sotmès a ells.

La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.

A mesura que Jesús creixia,

avançava en enteniment

i es guanyava el favor de Déu i dels homes.

TERTÚLIA.

Juli
Carai, el vailet! Si un fill meu em respongués així després de buscar-lo durant tres dies,... De totes maneres, aquest relat està mal fet, perquè tot plegat no lliga: si van tardar un dia per notar que havien perdut el fill, no estarien tot un altre dia per tornar a Jerusalem i buscar-lo, i encara menys un altre dia per trobar-lo!...

Víctor
Jerusalem era una ciutat molt gran... Potser no el van trobar de seguida...

Juli
Però el més normal és que anessin directament al famós temple! A més: ¿els funcionaris no s’adonarien que aquell vailet estava perdut?...

Bet
Els funcionaris del temple només es preocupen de les seves cerimònies...

Juli
Però... Si diu que parlava amb ells, i que tots estaven “admirats” de les seves respostes!... Per això dic que això no lliga!...

Bet
Segurament no sabien que s’havia perdut, i els feia gràcia. El deurien prendre per un d’aquells vailets que cada dia corrien per allà... Jo imagino que el temple deuria ser una mica com la plaça de l’església de molts pobles on juga la mainada.

Víctor
Però Jesús no hi estava per jugar. És veritat el que dius tu, Juli: aquells doctors de la llei que parlaven amb ell haurien d’haver fet córrer la veu de que allà passava alguna cosa estranya... Tu, Magda, que estudies tot això... Això ha de tenir algun altre significat...

Magda
No en tinc cap dubte; però ara em costa de descobrir-lo. Com a relat, té molts punts “evidentment estranys”. Això ja indica que vol suggerir alguna altra cosa. A mi, el que més em sorprèn és la naturalitat amb què respon Jesús sobre “per què el buscaven”.
En el relat anterior a aquest, l’evangeli descriu la Presentació de Jesús al temple. En aquella cerimònia el fill presentat era “rescatat” amb l’ofrena d’un parell de tórtores o de colomins. Però, en el cas de Jesús, el relat no diu que aquest “rescat” s’arribés a realitzar. Així doncs, si Jesús no va ser “rescatat”, casa seva era el temple. És el que Jesús recorda als seu pares. Però això ha de tenir algun altre sentit més profund, perquè de fet, no s’hi va pas quedar al temple.

Víctor
Segons això que dius, aquí, els que van “badar” van ser Josep i Maria...

Juli
Home!... El text ho deixa ben clar! Aquí van badar els pares...

Magda
Sí; però els relats evangèlics no fan biografia. Aquí s’hi ha de voler dir alguna altra cosa més profunda...

Bet
Potser aquí Lluc vol “suavitzar” les relacions entre Jesús i els doctors de la llei. Quan Jesús tornarà a trobar-se amb ells serà com a acusat, i el condemnaran a mort. I això sí que deu ser “biogràfic”!

Juli
Potser simplement es tracta d’exposar un problema habitual en la relació entre pares i fills. A nosaltres ens ha passat. Te’n recordes, Bet?: en un moment determinat, la petita, quan encara era pre-adolescent, volia marxar de casa perquè “s’hi ofegava”, deia. Ens vam discutir molt fort. Però va anar bé perquè vam aclarir moltes coses. Tots vam canviar. Ara estem força bé.

Bet
Sense adonar-nos-en, els pares solem ser molt possessius amb els fills... I sobretot amb les filles!

Magda
D’acord. Però jo diria que els evangelis no fan ni biografia ni sociologia. Aquí segurament hi ha la intenció de corregir algun defecte de les primeres comunitats cristianes en relació a Jesús. S’hi parla de “tres dies”... Són una clara al·lusió a la mort de Jesús: també els deixebles van retrobar Jesús, ressuscitat, al cap de tres dies. Potser es vol corregir la tendència de les comunitats cristianes a ser “possessives” en relació a Jesús. Però sembla que  Jesús no es deixa convertir en “propietat privada” de ningú.

Juli
Tu Magda, sovint dius que Jesús representa l’Home. Si és així, aquest problema no seria només dels “cristians” sinó de tothom. Tots tendim a sentir-nos “propietaris” d’altres persones. Els pares, dels fills; els casats, de la parella; les autoritats, dels ciutadans;... I no parlem dels Estats!!!

Magda
Això que dius ens suggereix... Fixeu-vos en una: Lluc acaba el seu “relat d’infantesa” presentant-nos un Jesús que no es deixa “posseir” pels seus pares. Però també, abans de començar el “relat sobre la mort”, Lluc torna a insistir en aquest punt posant en boca de Jesús una declaració contra els qui pretenen ser “posseïdors” d’altres. Després del sopar de comiat, l’evangelista posa una discussió entre els deixebles sobre quin d’ells seria el més important. Resposta de Jesús: “Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d’actuar pas així”. (Lluc 22, 24ss). Us hi fixeu?:  ...”com si en fossin amos”. Tens tota la raó: no és un problema dels cristians sinó de tothom!

Bet
Resumint: ningú no és propietat de ningú. Això m’agrada!

Juli
Ei, no et passis, tu ara!!! Que tu ets la meva dona! I ben cara que m’has costat!!! Imagineu: per tenir-la, m’he hagut de convertir en el seu marit!...

Bet
Seràs Pocavergonya?!!!...

Nadal (Tertúlia)

TERTÚLIA.

Bet
Ai, Nadal, Nadal! Sovint penso que, si Jesús tornés!... Quina barreja més estranya que n’hem fet!

Magda
Si Jesús tornés...? Tu ets agnòstica, i quan dius això, tots entenem què vols dir. Però sovint això també ho diuen persones que es consideren “cristianes”. Parlant així, demostren que no han entès res de res sobre Jesús. No té cap sentit dir “Si Jesús tornés”! Seria com dir: “Si  Armstrong tornés a la Lluna”.

Víctor
Ara sí que m’he perdut...  Què té a veure una cosa amb l’altra?!

Magda
És només per posar un exemple... Armstrong podria anat tantes vegades com volgués a la Lluna... Però quan diem que  va ser el primer home que va arribar a la Lluna, no volem dir que Armstrong fos un gran heroi, algú que va fer una cosa que ningú no havia fet mai,... Ell mateix ho va dir: Un petit pas per a mi; un gran pas per a la humanitat. Per això no solem dir “Armstrong va arribar a la Lluna” sinó “L’Home va arribar a la Lluna”. Armstrong recull tota la Història passada de la Humanitat, des del primer home que va mirar el cel i es va enamorar de la Lluna. Després vindrien els astrònoms, els matemàtics, els físics, els informàtics... En realitat, tots formem part d’aquest “viatge”.
El Jesús que ens presenten els Evangelis és una mica com Armstrong: en ell s’hi recull tota la Història passada de la Humanitat, des del primer home que somniar un món millor. Armstrong va posar en evidència que havia arribat el moment en què l’Home era capaç d’arribar a la Lluna. Jesús va posar en evidència que havia arribat el moment en què l’Home era capaç de VIURE d’una altra manera: segons el PROJECTE de Déu.

Juli
Viure d’una altra manera?  No crec que hagi canviat gaire res després de Jesús. Han passat més de 2000 anys, i ja ho veus!...

Bet
Tampoc ha canviat res després que l’Home arribés a la Lluna. Cap de nosaltres no hi ha anat, ni crec que, de fet, puguem anar-hi mai. I això que m’agradaria!...

Magda
Anar a la Lluna, en el fons, és una anècdota; encara que molt significativa, perquè és el començament de l’aventura espacial, que encara no sabem fins on ens portarà... És cert: després de Jesús tot continua igual, però ha canviat l’horitzó.

Juli
”L’horitzó”!? Això és una paraula molt bonica, però per a la vida humana real i concreta no significa res de res.

Bet
N’estàs segur?! Sense horitzons, jo no suportaria la vida!... Necessito horitzons, fins i tot en el supòsit de que no els pugui aconseguir tots...

Víctor
A veure, Magda: explica una mica més això de l’horitzó, perquè jo aquí també m’hi perdo. Jesús ens salva perquè és l’enviat de Déu, i ens diu com hem de viure. Però, això del canvi d’horitzó...  

Magda
La quasi totalitat dels humans no hem anat mai a la Lluna, ni hi anirem tampoc. Però ara sabem que l’Home pot anar-hi. Igualment, la majoria dels humans comencem sense entendre la NOVA MANERA DE VIURE que ens presenten els Evangelis, però anem descobrint que això és possible, i que hi som cridats; i que podem fer passos per acosta-nos-hi. És com en els nens petits: són petits, però tenen horitzó: fer-se adults.

Bet
Jo, de petita, era creient. Ara, de gran, ja no tinc fe.

Magda
No tens la fe de quan eres petita; només faltaria! Però acabes de dir que tens horitzons. Hi ha moltes formes de FE, encara que d’algunes no en diguem “fe”.

Bet
Per a mi, tenir horitzons no vol dir creure en Déu, ni en l’església, ni ser religiosa. Tot això ja ha passat. Per a mi, tenir horitzons significa creure en la VIDA. Viure: per als fills, per al meu home, per al meu Poble. Ara, per exemple, tot això de la independència... A mi em fa viure!

Juli
En tot això hi estic d’acord, però jo no en diria “tenir horitzons”. Simplement és la realitat; la vida de cada dia. Estàs en un lloc i en unes situacions concretes; i has de ballar el ball que toca! Tot plegat no serveix de res... Però t’omple el dia.

Víctor
No estic d’acord que no serveixi de res. Pregunta-ho als teus fills si la teva vida serveix de res! Pregunta-ho als teus malalts, tu que ets metge. Jo no sé si tinc horitzons o no; però sé que la feina ben feta ajuda a fer Poble; ajuda a millorar el món; ajuda al jovent que està pujant;... Quan durarà tot plegat? No ho sé. Tampoc és un problema meu. En realitat, d’una manera o altra, tots treballem o vivim per al mateix: per la nostra mainada, per una vida millor. Potser no ho veurem, però hi haurem ajudat. M’ha agradat allò que has dit de l’Armstrong: el seu “viatge” va començar el dia en què algú es va enamorar de la Lluna. Si, com dius tu Magda, NADAL és celebrar tot això... em sembla molt bé. M’hi apunto.

4rt. d'Avent. C.

EVANGELI. (Lluc 1,39-45).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà;

entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor

vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

TERTÚLIA.

Bet
Com a mínim, aquest relat no és masclista! Aquí tot queda entre dones. M’agrada.

Víctor
Ja surt la feminista! També parla del nen, que era mascle...

Bet
Sí; però diu que Maria és beneïda entre les dones. Per una vegada, el punt de referència som nosaltres, les dones!

Víctor
D’acord; d’acord. Tractant-se de mainada, vosaltres sou les protagonistes...

Bet
Quina barra!!! “Tractant-se de mainada”? Què vols dir, amb això!? Que vosaltres, els mascles, sou els “importants” de debò? Doncs, mira: si un mascle arriba a ser important, és gràcies a les dones que el van cuidar de petit (i de gran!).

Magda
Jo també sóc feminista; encara que no tant com tu, Bet. I quan veig la manera de comportar-se de molts “mascles importants”, també penso que no els haurem educat gaire bé... Hi ha cada exemplar!!

Juli
Doncs, jo penso que aquí la Maria, la del relat, es passa molt. “Maria entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet”. Que mal educada!, no us sembla? D’acord que potser era cosa de dones, però, com a mínim, saludar també Zacaries, no?! Era a casa seva!!!

Magda
D’acord. Però a mi me sembla que aquí no es vol descriure cap escena familiar. El relat no vol posar de relleu el protagonisme de les dones en les coses de criatures sinó que, una vegada més, vol posar de relleu la resposta de les dones com exemple de resposta de fe. Ja des del començament, l’evangeli de Lluc assenyala la no-fe dels homes (de Zacaries, en concret) i la fe de les dones (de Maria, en particular). “Feliç tu que has cregut”. El relat vol posar en relleu que és sobretot la fe de les dones allò que ajuda a generar un Home Nou. “Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.

Juli
Perdona, Magda: tot això em sembla massa rebuscat. És clar que jo m’ho miro com a home, i des de fora. Això que tu anomenes la no-fe dels homes, a mi em sembla molt bé. Els homes som més realistes! Jo estic content de no tenir fe. La religió és una malaltia; una superstició en què caieu sobretot les dones...

Magda
En tot això que dius hi ha un gravíssim error de llenguatge. Tu, de la mala religió de les dones en dius superstició; en canvi de la mala religió dels homes en dius realisme. Doncs jo, del vostre realisme en dic idolatria. I la idolatria, sobretot quan va acompanyada de Poder, és la més execrable i perversa de les religions.

Juli
Idolatria? Quina idolatria? Què entens per idolatria?

Magda
No és difícil d’explicar-ho perquè, actualment, en la nostra societat, sobretot els homes, en feu una exhibició constant i terrible. T’ho diré amb paraules d’avui: idolatria és qualsevol valor absolut que es vol imposar als altres. Avui “idolatria” vol dir Estat, Constitució, Legalitat, Sobirania,... Tots aquells “valors” que el Poder utilitza per imposar-se als Pobles o per ignorar-los. És allò mateix que denuncia l’Evangeli quan diu: “No és l’home per a la Llei sinó la Llei per a l’home”. Però els “mascles” ho feu al revés. Per vosaltres, l’home és per a la Llei, per a l’Estat, “todo por la patria”,... Doncs, no: la vertadera i correcta sobirania comença en cada persona concreta. És la persona concreta que ha de respondre de les seves accions, i per això necessita i té dret a ser lliure i sobirana. Qualsevol forma de Poder que s’imposa per si mateix és pura idolatria. I no em negaràs que això d’absolutitzar el Poder, ho  feu molt més els homes que les dones.

Juli
Doncs, en l’actualitat, i en tot això del Poder, hi ha una colla de dones que deixa-les anar!...

Magda
Estic d’acord amb tu. I t’he de confessar que poques coses em desplauen tant com una dona que vol fer d’home. I no vull dir que la dona no pugui tenir autoritat. Al contrari: ella està especialment dotada per entendre bé l’autoritat, perquè l’autoritat només és bona quan és entesa com a servei. No un servei a uns “valors absoluts” sinó a les persones concretes.

Víctor
A veure si ho he entès: segons tu, qualsevol VALOR ABSOLUT utilitzat per a imposar-se als altres és IDOLATRIA. Ho dic bé? Doncs, jo pregunto: Déu, o Jesús, són valors absoluts?

Magda
Víctor: sembla que em vulguis fer un examen... Però no et respondré, perquè ho fa la mateixa Bíblia que tu dius creure. Segons la Bíblia, ¿podem fer-nos imatges de Déu? −No! I si ho fem, som idòlatres. ¿Podem utilitzar el nom de Déu? −No! I si ho fem, som idòlatres. Perquè una cosa és “Déu” i una altra de ben diferent és la “imatge de Déu” que nosaltres ens fem. Per això “Déu” no pot ser mai utilitzat com a “valor absolut”. Són els primers PRECEPTES que Déu imposa als creients: “No tingueu déus (fora de mi)”; i de mi: “no us feu cap imatge, ni utilitzeu el meu nom”.

Bet
¿Així, doncs, segons la Bíblia, què és la FE? ¿Què és el que ha cregut aquí, Maria?

Víctor
Dona: això està molt clar! Maria creu que pot ser mare d’un home que serà també fill de Déu. Segons això, jo diria que la fe, a més de creure en Déu, ha de significar també creure en l’Home...
He de dir que, si és així, les coses em comencen a lligar una mica més... Encara que també vaig veient que la fe és una cosa molt més senzilla i molt més exigent del que em pensava...

3er. Diumenge d'Advent. C.

EVANGELI. (Lluc 3,10-18).

En aquell temps,

la gent preguntava a Joan:

«Així, doncs, què hem de fer?»

Ell els responia:

«Qui tingui dos vestits,

que en doni al qui no en té,

i qui tingui menjar,

que el comparteixi també amb els altres.»

Entre els qui anaven a fer-se batejar

hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien:

«I nosaltres, mestre, què hem de fer?»

Ell els contestà:

«No exigiu més del que està establert.»

Igualment uns guardes li preguntaven:

«Què hem de fer també nosaltres?»

Ell els deia:

«No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo

o de denunciar-lo;

acontenteu-vos de la vostra soldada.»

La gent, que vivia en l’expectació,

sospitava si Joan no fóra potser el Messies.

Ell respongué dient a tothom

«Jo us batejo només amb aigua,

però ve el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat.

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.

Ja té la pala a les mans per ventar la seva era;

el blat, l’entrarà al seu graner,

però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga.»

Amb aquestes i moltes altres exhortacions,

Joan anunciava al poble la bona nova.

TERTÚLIA:

Bet
Aquest evangeli d’avui comença precisament amb aquella pregunta que a mi em fa més ràbia: “Què hem de fer?”. Sobretot en les coses religioses, sempre la mateixa pregunta: què hem de fer? Per què no ens decidim d’una vegada a pensar pel nostre compte!? Per què donem per suposat que capellans o monges ho saben més que nosaltres?!

Juli
Carai! Avui comences forta, Bet! Però t’he de donar la raó. Religiosament parlant, la majoria són com criatures. Però et diré una cosa: tu, ara, protestes; però la veritat és que resulta molt més còmode que et diguin què has de fer. La gent considera importants les coses de la Religió, i té por d’equivocar-se. Per això pregunta què ha de fer.

Víctor
Però això és normal! Jo vaig a missa una mica per això! Què sé, jo, de moltes coses?! El mossèn ha estudiat, s’ha preparat, ha llegit, té experiència,...

Bet
Doncs, mira: jo sóc el revés: em vaig cansar de que volguessin dir-me què he de fer o com he de pensar. I no crec que els capellans ho sàpiguen millor que jo! Estic d’acord amb tu, Juli: ens tracten com a criatures.

Víctor
Jo no sóc cap criatura!! Però m’agrada sentir el que diu el mossèn. M’ha ajudat moltes vegades. Tampoc es tracta de creure-s’ho tot! Escoltes, i després ets tu mateix qui decideix. Hi veuen més quatre ulls que dos, no? No fa cap mal escoltar els altres!

Magda
Estic d’acord amb això: no fa cap mal escoltar els altres, però sempre que no es renunciï a pensar i decidir per un mateix. Ja sabeu que a mi m’encanten els Evangelis. No vaig a missa, però trobo que els Evangelis són una font de saviesa.

Juli
Però no em negaràs que, per exemple, això que hem llegit avui són pures bajanades... Després de tot, les respostes de Joan no diuen res que no sabessin ja, aquells. Els cobradors d’impostos no necessitaven cap “profeta” per saber que no havien de cobrar més del compte! O que els guardes no han d’abusar de la seva força!

Magda
D’acord; d’acord. Però jo crec que el més important que Joan diu aquí no són precisament aquestes respostes sinó el que ve després.

Víctor
Les respostes de Joan són molt importants! Si tots les complíssim, tot aniria més bé. ¿No és important això de compartir el menjar, o el que sigui?! Seria la solució a la crisi actual. La nostra crisi és ben estranya... Se’n podria la crisi de l’abundància. Sobren riqueses, però estan mal repartides. Si compartíssim...

Bet
Però això ja ho sabem tots. No fan falta predicadors! Si no ho fem espontàniament, tampoc ho farem perquè ens ho “prediqui” un altre. Ho ha de decidir cadascú per ell mateix.

Magda
Això que dius és ben clar. I estàs dient precisament el mateix que vol dir l’evangeli que hem llegit (encara que amb un llenguatge diferent). Joan no dóna importància a les seves respostes. “Jo només batejo amb aigua”, diu; és a dir: per fora; des de fora. El bateig amb aigua no és res més que un ritu. Però ell anuncia algú que batejarà en “Esperit Sant i amb foc”. És a dir: per dintre; canviant el cor: passar d’un cor de pedra a un cor de tendresa. Després de Joan ve Jesús. Joan és per quan encara som criatures: lleis, normes, mestres, profetes,... Però tot això ha de servir per arribar a Jesús. Jesús ja no bateja amb normes i lleis sinó amb Esperit sant i amb foc. És una manera ben gràfica de dibuixar una persona adulta, que ha superat el seu infantilisme egoista.

Bet
Resumint: que no necessitem ni capellans ni monges...

Magda
Tens raó. Encara que si capellans i monges, i qui sigui, ens “punxen” un mica perquè no ens quedem criatures, ens faran un bon servei! En el fons, és també el que feia Joan.

La Puríssima. Any C.

LA PURÍSSIMA.

EVANGELI. (Lluc 1, 26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel

a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David,

que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill

i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà

l’anomenaran Fill de Déu.

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»

I l’àngel es va retirar.

TERTÚLIA.

Juli
Jo no sóc religiós, i no m’afecten els problemes religiosos. Però em sorprèn que els cristians us hàgiu complicat tant la vida fent servir un llenguatge estrany i absurd. Tu, Magda, dius que en el naixement de Jesús s’hi ha de veure el naixement l’Home Nou que tots desitgem. Si és així, sembla que han buscat la manera més complicada d’explicar-ho.

Víctor
Això ho dius perquè tu no creus en la virginitat de la Mare de Déu. Però tampoc és tan difícil que una dona tingui un fill sense cap home... Avui es fa la inseminació artificial!

Bet
Au va, Víctor!! Busqueu les explicacions més absurdes per mantenir les vostres creences. Fa temps, vaig llegir en un article d’un teòleg que parlava de Maria com hermafrodita. Quina bestiesa!! I tot, per poder mantenir la idea de que les relacions sexuals són “sospitoses”. Sobretot per a la dona, és clar!

Víctor
Que les relacions sexuals no siguin bones no ho ha dit mai ningú, a l’Església. El matrimoni és un sagrament!

Bet
Sí; però només per a tenir fills!... La sexualitat és una altra cosa. I molt bona!

Juli
Jo, ara, deixaria estar tot això de la sexualitat perquè em sembla que el que diuen els de Roma no té gaire res a veure amb els evangelis. Jo parlava del llenguatge. I el que dic és que, si volen expressar la idea d’una Humanitat Nova, per què ho fan amb un llenguatge tan poc vàlid, almenys avui dia?

Magda
Estic totalment d’acord amb tu. Els evangelis no parlen de qüestions biològiques; però fan servir la biologia popular d’aquell temps per dir coses molt profundes. Avui tenim una visió científica de la biologia i de la sexualitat. Per això el llenguatge d’abans ha esdevingut del tot inadequat. Hi estic d’acord.

Víctor
Però no podem canviar els Evangelis!

Magda
No cal canviar-los. Però és necessari veure què volen dir realment. I en la mesura que ho anem descobrint −i si veiem que el que diuen és interessant− s’ha de buscar la manera de dir-ho amb un llenguatge que s’entengui.

Víctor
La virginitat de Maria és un miracle. Els miracles no es poden “entendre”...

Magda
Perdona, Víctor: això que dius em sembla una equivocació. La virginitat de Maria no té res de “miracle”. El que passa és que allò que vol dir capgira tant alguns interessos, que no ho volem acceptar. I ho solucionem dient que és un ”miracle”.

Bet
I, què és això tan interessant, i tan difícil d’acceptar?!...

Magda
Perdona, Bet. Jo no defenso res, ni vull donar lliçons a ningú. Simplement dic el que, segons em sembla, vol dir l’evangeli que hem llegit. És un fragment de l’Evangeli de Lluc. Aquest evangeli és molt radical en vàries coses. Una d’elles és el protagonisme que reconeix a la dona en la generació de l’Home Nou. Per a aquest evangeli, l’Home Nou no pot néixer del Poder (representat per la manera d’actuar dels homes-barons) sinó d’una actitud de servei lliure i amorós (que és el que aquí ofereix Maria).

Juli
Però, per què això “tan interessant”, ho expressa amb un llenguatge biològic tan antinatural?

Magda
És la manera de dir les coses dels Evangelis, i de la majoria d’escrits de la Bíblia. Nosaltres som de Cultura grega. Però els Evangelis, encara que van ser escrits en grec, estan pensats des de la Cultura bíblico-hebrea. La Cultura grega és conceptual. En canvi la Cultura hebrea era concreta, encarnada. Nosaltres parlem, per exemple, de MISERICÒRDIA. Això és un concepte. En canvi els Evangelis, per dir el mateix, ens presentarien una persona misericordiosa. Ens parlen d’una Nova Humanitat, presentant-nos un Home Nou, real i concret. Per parlar-nos de la INJUSTÍCIA del Poder ens presenten persones poderoses reals (Herodes, Caifàs, Pilat,... i persones dominades reals (Maria, Jesús, Joan,...). Allà on s’experimentava més directament la injustícia entre dominants i dominats era (i és encara!) en la pròpia família. Les relacions familiars eren l’àmbit més pròxim i vital on la dona tenia l’experiència més directa de la seva servitud, i també de la seva generositat. A mi me sembla extraordinari, i d’una gran valentia, que algú (home o dona), en aquell temps, s’atrevís a escriure un relat com aquest.

Bet
O sigui: que la referència a Josep, “descendent de David”, és per posar en relleu que el protagonisme correspon a Maria precisament perquè era dona!? Això ja m’agrada més!

Diumenge 2 d'Advent. C.

EVANGELI. (Lluc 3, 1-6).

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi,

mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea,

Herodes era tetrarca de Galilea,

Felip, el seu germà, ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida

i Lisànies ho era d’Abilena,

durant el pontificat d’Anàs i Caifàs,

Joan, fill de Zacaries,

rebé la paraula de Déu al desert,

i anà per tota la comarca del Jordà

predicant un baptisme de conversió

per obtenir el perdó dels pecats.

Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes:

«Una veu crida en el desert:

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.

S’alçaran les fondalades

i s’abaixaran les muntanyes i els turons;

la serralada es tornarà una plana,

i el terreny escabrós serà una vall,

i tothom veurà la salvació de Déu».

TERTÚLIA:

Bet

Quantes dades! Algú ha comprovat si són correctes? Perquè jo, de petita, em pensava que els Evangelis eren històrics, fins que vaig descobrir que més aviat són un conte.

Víctor
Dona: un conte, no! Els evangelis són veritat! Només cal saber-los interpretar.

Magda
Que siguin veritat no vol dir que siguin històrics. Una vegada vaig sentir un conferenciant que deia que només es pot entendre la Història d’Espanya si s’ha llegit El Quixot. Però ningú no pensa que els fets del Quixot siguin  històrics!

Juli
Estic d’acord amb tu: els Evangelis són com una novel·la.

Víctor
No hi estic d’acord! El Quixot és un personatge imaginari; en canvi Jesús va ser ben real.

Magda
La “realitat” té molts nivells. També El Quixot és “real”, perquè personifica una manera real de ser dels espanyols. Allò que admiro més dels Evangelis és que ens parlen de Jesús com a personificació de la vida real i de les esperances reals de tots aquells que, en la Humanitat, es troben deshumanitzats.

Juli
De totes maneres, el que hem llegit avui no parla de Jesús sinó de Joan Baptista. I la veritat és que no sé què hi pinta aquest senyor ara aquí!

Bet
Home: Joan va ser el precursor! Però em passa com a tu: no entenc per què els Evangelis ens parlen més de Joan que, per exemple, dels pares de Jesús...

Magda
En canvi, a mi, això em sembla molt significatiu. Els pares de Jesús són biològicament massa pròxims a ell. Joan ofereix més joc per presentar-nos el significat de la persona de Jesús. No seria possible entendre Jesús fora del context del seu poble d’Israel. Els Israelites són un poble singular: un poble petit, que quasi sempre ha viscut oprimit, però que també sempre ha anhelat i lluitat per la llibertat. Els evangelis connecten Jesús amb tota la llarga i dolorosa experiència d’Israel; i ho fan a través de la figura de Joan. Fixem-nos en el relat que hem llegit: comença passant revista de tots els poderosos de l’escena (tant se val que sigui exacta o no). I de cop, resulta que a cap d’ells es dirigeix la “paraula de Déu”, sinó a Joan: un home pobre que vivia al desert.

Bet
No entenc res d’això que dius...

Juli
Jo tampoc. Vols dir que té cap importància tot això?

Víctor
És clar, que és important! Joan va ser una persona molt important!

Juli
No em referia pas a Joan. Pensava en això que has dit dels oprimits... És cert: és terrible que els oprimits perdin sempre! És terrible que els opressors se surtin amb la seva! Però, això és el que hi ha; això és el que es veu cada dia, i a tot arreu...

Víctor
Potser també hi ha alguna cosa que no veiem...

Bet
No ho veiem perquè no passa! “S’alçaran les fondalades

i s’abaixaran les muntanyes i els turons”. Collonades! Heu vist mai que passi res d’això!?

Víctor
Que no ho vegem, no vol dir que no pugui passar. Jo penso que si ho veiéssim, ja no tindria gràcia ser bona persona. Seríem com els animals domesticats: són “bons” perquè no els queda altre remei, perquè “veuen” allò que els passaria si no ho fossin.

Magda
El que acabes de dir em sembla extraordinàriament interessant: hi ha una gran diferència entre “ser bo” com a domesticat, i “ser bo” per pròpia decisió. El resultat final pot semblar el mateix... però és molt diferent!

Bet
Què vols que et digui?... A vegades preferiria estar domesticada que no haver de decidir per mi mateixa. Total: sempre guanyen els mateixos...

Magda
La predicació de Joan (com la de tots els profetes) té forma de PROMESA. I és veritat que els evangelis presenten Jesús com L’ACOMPLIMENT d’aquestes promeses; i, no obstant, no veiem que res hagi canviat...

Víctor
A vegades es parla d’una segona vinguda de Jesús. Jo, això, no ho he entès mai, perquè si ja ha vingut, i no ha marxat...

Magda
Jo tampoc no ho entenc gaire. Potser la solució està en allò de la llavor. Quan una llavor cau a la terra, res no canvia. En canvi, quan les llavors floreixen, tot es transforma. Segurament estem encara, globalment, en temps de llavor. Però també, sovint, m’he trobat amb persones que estan en plena florida...

Bet
Total: que ens toca esperar. Però ja saps allò que es diu: “Qui espera, desespera”!

Víctor
A menys que tingui esperança...

Advent 1. Any C.

EVANGELI. (Lluc 21,25-28.34-36).

En aquell temps, deia Jesús als deixebles:

«Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles.

A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor,

esverades pels bramuls de la mar embravida.

La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres

que sobrevindran arreu del món,

perquè fins l’estelada del cel trontollarà.

Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol,

amb poder i amb una gran majestat.

Quan tot això comenci a succeir,

alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

»Estigueu atents sobre vosaltres:

Que l’excés de menjar i beure

o la preocupació dels negocis

no afeixugués el vostre cor

i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta,

perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom,

sigui on sigui de la terra.

Estigueu alerta pregant en tota ocasió

i demanant que pugueu sortir-vos-en

de tot això que ha de succeir,

i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»

TERTÚLIA:

Bet
Segons dius tu, Víctor, avui, a missa, comenceu un nou Curs. Vols dir que aneu bé començant amb “llamps i trons”?

Victor
Què vols dir? On els veus els llamps i trons?

Bet
Home! Tot això de l’ai al cor perquè les estrelles cauen, i el mar que es desborda, i el llaç que empaita tothom... Com sempre, la vostra arma és fer por!

Juli
Tampoc no et passis! La por guarda la vinya. El problema no està en parlar de calamitats, sinó en si aquestes calamitats són reals o no. Jo crec que, precisament avui, molta gent està experimentant calamitats d’aquestes en tot això que està passant.

Bet
Et refereixes a la crisi?

Juli
A la crisi, i a tot això que duen el diaris. El que em resulta sorprenent és que, en mig de tantes calamitats, és digui: “Alceu ben alt el cap perquè molt aviat sereu alliberats”. Punyetes!!! Com si d’aquestes calamitats en fóssim només espectadors! No en som espectadors, sinó víctimes!

Magda
Ben cert: en som víctimes, i no pas espectadors. I precisament per això trobo l’evangeli d’avui absolutament interessant. En realitat els “espectadors” no veuen res de res. Són cecs! Cal ser “víctima” per poder “veure” realment el món i tenir, a més, esperança. Fixeu-vos que diu: “Llavors veureu aparèixer l’Home en gran poder i majestat”. ¿No la somniem, tots, una Humanitat nova? No la faran ni la veuran els que van d’espectadors, sinó les víctimes!

Víctor
Ara m’he perdut... ¿Tot això que dius tu, Magda, ho treus del que hem llegit a l’evangeli? Els evangelis fa dos mil anys que estan escrits... En canvi tu parles de coses d’avui... Què té a veure una cosa amb l’altra?

Magda
Veus, Víctor, per què no vull anar a missa amb tu? Tu ara estàs parlant com si fossis un “espectador” del món; del món de fa dos mil anys! A missa, esteu ancorats en el passat.

Juli
Va!!! No hi torneu, ara! En Víctor va a missa perquè necessita anar missa, i punt. Tu, Magda, li demanes massa. I tampoc m’agrada això que dius de víctimes i espectadors. No m’agrada la paraula “víctima”.

Magda
En parlo perquè és la paraula que has fet servir, tu. A mi tampoc no m’agrada: indica massa passivitat. M’agraden més paraules com “lluitador”, “creador”, “humanitzador”, ...

Bet
A veure si m’aclareixo: lluitador; humanitzador?... Quan jo era petita m’havien fet creure que Déu havia creat l’Home. Però, segons tu, aquí se’ns parla de que ens hem de crear nosaltres mateixos... Que no ens podia fer perfectes, Déu, i sense tantes calamitats?!

Juli
Ja sabeu que jo no crec en Déu... Però si, com fos, els humans haguessin estat fets perfectes, serien robots. Per a ser persones, d’una manera o altra ens hem de crear nosaltres mateixos.

Víctor
Si Déu ens ha creat, no ens podem pas tornar a fer nosaltres mateixos!

Magda
Per això m’agraden tant els evangelis. No parlen tant de “creador” com de “pare”. Els “creadors”  fan robots. Els pares fem fills; fills capaços de fer-se ells mateixos! Quina delícia quan veus un fill que es va fent tot un home (o una dona)! Dónes per ben empleats tots els maldecaps passats.

Bet
O sigui: que, en el fons, aquest evangeli ens diu que, en mig de les calamitats d’aquest món, podem anar fent l’Home! I això, gràcies sobretot a les víctimes que alcen el cap ben alt.

Magda
St. Pau parla de “dolors de part”. Podríem dir que la Història (o l’Evolució) està prenyada d’Humanitat. (Romans 8,22).